15

Tenia ganes de tornar a veure aquell nen Jesús. Era l’altra dels objectes de la vitrina de casa que li agradaven a la Montse, i s’hi va acostar. Seguia allà, al costat de la bola de vidre. Se’l va quedar mirant una estona però sense treure’l d’allà on era. Amb un somriure pintat al rostre i un bracet aixecat semblava com si la saludés.

L’amalgama d’històries i records que aquella petita figura de fang em portava se’m barrejaven de manera que em costava molt de treure’n l’entrellat. Em portava potser a la memòria la vida que havia crescut al meu interior o em recordava aquella nit de Nadal a casa? Em feia evocar aquelles xerrades amb la Clara o em portava al cap el Pere Lluís?

Quan vam desmuntar el pessebre, el meu pare va desar les figures i totes les peces en una capsa de cartró, per poder tornar a muntar-lo l’any vinent. Aleshores vaig demanar-li que em deixés posar el nen Jesús a la vitrina, cosa a la que va accedir. Al meu pare també se li barrejaven les coses. Sabia el que feia la meva mare i ho permetia per no haver d’admetre el seu fracàs a la vida, i s’entretenia inventant-me històries que només existien en el seu cervell. Però la cosa que el feria més era la sospita que el Julià també mantenia una relació amb la meva mare. Tot això se li barrejava amb mi mateixa, la meva malaltia, el meu embaràs del que no sabia gran cosa, amb que no em va saber defensar quan em van fer aquella operació i va desaparèixer quan jo més necessitada estava de la seva empara, tota aquesta col·lecció de fets li causaven una gran intranquil·litat que provava d’apaivagar mimant —me constantment. Jo sabia, però, que per damunt de mals de consciència, el que més el molestava era no poder saber qui va ser que es va aprofitar de mi.

Ens encomanàvem la inquietud mútua.