17

Era un dissabte al matí. Feia un dia meravellós, amb el mes de maig esclatant per tot arreu. El meu pare m’havia estat dient que aquell matí no sortís, que m’esperés a casa, que havien de portar un sobre de la feina, una cosa que necessitava i que calia que algú s’estigués allà. Jo tenia ganes d’anar a la platja però li vaig fer cas i vaig esperar.

Vaig sentir la remor d’un cotxe que s’apropava a la casa. Vaig pensar que ara portaven aquell sobre i que encara tindria temps d’anar una estona a la platja. Vaig treure el cap per la porta. Un taxi s’acostava. Com ja era usual en mi anava feta una bruixa, bruta, escabellada i feta un desastre, per això vaig pensar que seria millor esperar que s’acostessin a portar el sobre per rebre’l sense haver de sortir i evitar així que em poguessin veure.

El taxi es va aturar davant mateix de la casa. El veia a contrallum. Es va obrir la porta del darrera i al mateix temps que el meu cor es posava a bategar a cent, els ulls se’m omplien de llàgrimes. Acabava de veure, sortint per l’altre cantó del cotxe, els cabells pèl-rojos inconfusibles de la meva amiga Clara. Era ella! Ella que estava allà i que em venia a veure!

Encara em vaig controlar una mica per poder gaudir del seu rostre preciós i il·lusionat que es girava envers la casa tot cercant-me a mi… Vaig gaudir d’aquell instant com si el temps s’hagués aturat, com si tot passés més poc a poc. Quan ella va cridar:

—Montse!

Em vaig oblidar del meu aspecte i vaig sortir disparada. No sé com m’ho vaig fer però em vaig abraçar a ella i la vaig omplir de petons, tants que fins i tot la feia riure de la tendresa que abocava al nostre retrobament. Com era possible que jo estigués mostrant així les meves emocions? Potser era la soledat que m’arrabassava els sentiments des de feia tants mesos la que feia que ara esclatés amb tants colors com aquell dia de maig?

Les dues ens vam posar a plorar de tant riure, i a riure de tant plorar.

La Clara va reprimir com va poder la sorpresa que li va causar l’aspecte lamentable de la Montse, que també es va mostrar avergonyida per primera vegada en els darrers mesos.

—Passa, passa! —la va convidar.

La Montse estava parlant una vegada més amb prou seguretat com per semblar una noia gairebé normal. La presència de la seva amiga li donava noves forces per provar de ficar-se de bell nou a la vida. La Clara li va dir:

—Va, vinga, que anirem a fer un tomb. Compon-te una mica, que vas molt mal engiponada. Aii, senyor, senyor… aquests cabells! —la Clara la mig renyava com es renya a una filla.

—No em vas venir a veure…

La Clara anava a encetar el tema que més la preocupava, però la nena la va interrompre.

—Deixa’m que em renti una mica, tenim molt de què parlar… Espera’t un moment.

Les dues noies van pujar a l’entresolat on la Montse tenia la seva habitació i la cambra de bany. La Montse, que es mostrava novament il·lusionada, es va posar cuita-corrents sota una dutxa que de veritat necessitava. La Clara es va dedicar uns minuts a observar la casa que des d’allà dalt oferia un aspecte bastant deixat, no semblava que la Montse hi visqués. La porta mig oberta de la cambra de la noia semblava convidar-la a entrar, cosa que va fer. Tot estava desordenat, hi havia papers per terra, roba escampada, algun calaix obert… Li va cridar l’atenció el cavallet de pintor, on una aquarel·la a mig fer mostrava un rostre de noia perfectament traçat. Hi havia donat una mica de color i, això era el que li va semblar més estrany, aquell rostre tant perfectament dibuixat era de color blau, un color absolutament irreal per una imatge tant concreta. Al costat del cavallet, damunt d’una petita taula, hi havia la caixa d’aquarel·les. Curiosament aquella caixa era la cosa més perfectament ordenada de tota la casa, segurament l’única que ho estava.

La Clara va haver de refrenar la temptació de començar a posar ordre allà dins. Es va asseure una estona al llit, que també estava sense fer i va començar a pensar que a la Montse li calia ajuda de veritat i que el seu pare havia fet molt bé en avisar-la.

La Montse va aparèixer embolicada en un barnús blanc, amb el cabell net i respirant alegria per tot arreu.

—Ara! Sembles una altra! Va, vesteix-te i anem a passejar una mica.

—Sí… tot està una mica desordenat, oi ?

—Bé… una mica sí. Ara anem a passejar i després farem una mica de neteja. Surto perquè et vesteixis.

La Clara sabia que la Montse era molt vergonyosa amb el seu cos i sabia que li agrairia que la deixés sola. No va haver d’esperar massa, la Montse va sortir neta i polida, com feia dies no anava, tant radiant d’aspecte com de mirada.

—Anem?

—Anem!

La conversa que totes dues desitjaven no es va fer esperar. La Clara li va explicar que la seva mare li havia dit que no l’anés a veure.

—Però t’he escrit tres vegades!

—No he rebut cap carta…

—Doncs t’he escrit, t’ho prometo. No pot ser que s’hagin perdut tres cartes…

La Montse pensava que era cosa de la seva mare però no ho va dir.

—Tan se val, ara ja estic aquí i podrem parlar de tot el que vulguis.

—Sí.

Tot passejant van arribar a la platja. Les noies, descalces, caminaven ran de l’aigua, molt freda, que acariciava els seus peus nus.

—Suposo que no tens ganes de parlar-ne però volia…

—Pel meu nen? Saber què em va passar, oi?

—Sí.

La imatge del nen Jesús li venia a la ment. La seva maneta alçada i el rostre en alegre contrast amb la seva vivència eren constantment presents.

—Com va ser que el vas perdre?

La Montse no va contestar. Es va ajupir i va posar els dits dins l’aigua, pensarosa, i després se’ls va ficar a la boca, per notar el gust salat i amarg del mar. Alguna mena de cosa s’esquerdava al seu interior; va deixar de mirar la Clara i el seu rostre es va posar seriós.

—Malaltia… no sé…

La Clara va captar perfectament el canvi anímic que es produïa en la seva amiga. La Montse no era expressiva, ni fins i tot en el moment de l’alegria del seu retrobament havia aconseguit mostrar tota el goig que sentia, i ara el canvi de la seva expressió era també mínim, no per mesurat sinó perquè aquella espècie de reserva que sempre portava al damunt la dominava completament. Però malgrat aquesta timidesa en la seva expressió, la Clara va poder veure que la Montse s’estava tancant una vegada més, i per evitar-ho va canviar de tema.

—I què? Com has passat l’hivern? Has pintat molt?

Els ulls de la Montse es van il·luminar, molt poc, amb la mateixa contenció amb la que abans s’havia entristit. La Clara li va prendre la mà, i com si això hagués estat un senyal, la Montse es va aixecar per caminar una mica més. Tenia ganes d’arribar fins aquell lloc que tant li agradava. Poc a poc la noia va explicar algunes de les coses que li havien passat aquell hivern. Semblava que havia recuperat una mica la facilitat de paraula i quan van arribar al un penya-segat al que la Montse acostumava a anar va deixar anar algunes confidències.

—El meu tiet…

Tenia moltes ganes d’explicar-li a la Clara el que feia el meu tiet, tant amb la mare com amb mi, que els pares no vivien bé, que la mare es prostituïa, que al col·legi tothom se’n reia de mi i que em sentia abandonada pel meu pare que m’explicava mentides amb bona fe, pel meu avi a qui no veia mai, per ella mateixa que no s’havia preocupat de mi, per Saga que no venia, perquè jo no podia ni pintar i perquè tot se me’n fumia i per això no m’arreglava mai, anava bruta, no netejava la casa i tot m’era igual. Volia dir-li que el meu tiet m’anava al darrera i que si em trobava sola a casa em feia petons i em tocava, i jo no tenia ningú que m’ajudés. Volia que ella fos la meva mare i la meva germana, que m’abracés, que em donés la mà, que no marxés mai del meu costat, volia ensenyar-li el meu nen Jesús, el miracle de la pedra de colors, les meves darreres pintures, el seu retrat… Però les meves explicacions van ser minses, i no van merèixer més respostes que consells també minsos, com per quedar bé, gairebé per sortir del pas.

—Vindran més dies bons, no t’has de preocupar. Si el teu tiet t’empipa li hauries de dir al teu pare, ja veuràs com ho solucionarà tot.

Què podia dir-me, però, si ni tan sols li havia explicat la meitat del que em passava? Si el fet de que el tiet em besés i em toqués li havia explicat tant dissimuladament que li resumia dient tan sols que “m’empipava”… com podia fer que ella m’entengués? Si li amagava la feina de la meva mare i que el meu pare ho acceptava com un gos mesell, si no li deia res de Saga… no n’era jo la culpable de la manca d’ajuda, de la seva incomprensió, de la seva distància?

Vam passar el matí juntes, em va explicar les coses que havia fet, històries dels estudis, coses divertides, va estar per mi, em va distreure i de fet li vaig agrair la visita, però no va ser més que una visita de cortesia, de quedar bé. La vaig trobar una mica covarda, com si en el fons li fes por aclarir el que veritablement em passava i, com que jo no l’ajudava a esbrinar els meus sentiments, ella es conformava amb la meva falta d’explicacions, li anava bé que jo digués “res” i no regirava el meu interior potser amb la por de trobar-hi massa coses…

Un cop de bell nou a casa de la Montse, la noia li va mostrar els quadres que havia estat pintant fins a principi de l’hivern.

—Qui és aquella noia de pell blava? —va preguntar la Clara tot assenyalant la pintura que havia en el cavallet, però la Montse, per tota contestació, va treure el retrat que havia fet d’ella, un retrat perfecte de la Clara d’abans, ingenu però magnífic, que mostrava el rostre de la noia solcat per una gran llàgrima. L’actitud que havia tingut la Clara tot al llarg del dia va trontollar. Ella havia provat d’estar amable, cordial i alegre, però per alguna estranya por no havia volgut o gosat entrar en el món interior que la mateixa Montse li amagava. Veure aquella pintura en què clarament es reconeixia, va fer que se li remoguessin els sentiments. Tot es capgirava, ara era ella la que se sentia descoberta per la noia a qui havia anat a ajudar. Què podia saber la Montse de la seva llàgrima interior? Com era que havia captat que darrera del seu aspecte aparentment serè s’amagava aquella immensa llàgrima? Si sempre estava contenta, perquè la pintava tant irremissiblement trista?

Va ser una llambregada tan sols, un moment en què els sentiments de veritat van anar més enllà de les paraules cordials. Aquella noia que semblava que no hi era, que sempre callava, sabia més de la Clara que ella mateixa. La Clara es va abraçar a la Montse i amb aquella abraçada li va dir (es van dir) més coses que amb tot el dia de xerrar amb paraules boniques però sovint buides, tan buides que gairebé no omplien el silenci de tot el matí…

La Clara va tornar a mirar el quadre.

—Hauries de pintar més. Ho fas molt bé…

Dissimulava? No estaria fent com la mateixa Montse, que no volia mostrar el seu interior? Quina era la immensa llàgrima que la portava a la seva aparent alegria i cordialitat?

—Fa mesos que no pinto. Des de Nadal…

La Montse es va acostar al seu escriptori, on tenia guardada la pedra de colors meravellosos. Estava fent un esforç considerable per a poder mostrar a la Clara el seu cantó més positiu, volia parlar-li del seu encontre amb Saga i ensenyar-li, com a prova, la pedra màgica de colors i llums. Però just en el moment en que s’apropava al calaix va sonar la botzina d’un cotxe.

—Em deuen venir a buscar. Hem quedat amb el taxi que vindria a la una, perquè tinc un tren a dos quarts de dues…

La Montse es va girar.

—Així ja te’n vas?

—Si, és que no hi ha massa trens…

—Em creia que…

Quan la Clara va marxar, em vaig sentir una vegada més molt sola, però també en certa manera alliberada de la seva presència. No em va fer massa bé la seva visita, certament, només aquella abraçada que li va sortir del cor i dels sentiments, només aquella abraçada em va servir perquè era una manera de reconeixement per part seva que aquella visita havia estat una cosa preparada. Només aquell instant vaig sentir-me agombolada i segura com en aquells dies feliços del Montseny en què la Clara era la meva amiga de veritat. Només aquells deu segons van servir-me per alguna cosa, però després tot va a ser com sempre eren les coses per a mi. Em sentia tantes vegades a remolc dels altres! Havia vingut la Clara, però la seva visita era planejada amb hora d’acabament. Que el taxi vingui a la una, que ja ens haurem dit totes les coses… Em va ferir aquesta predeterminació que no depenia de mi ni de les meves necessitats. Tres hores i ja en tens prou…

De la seva visita només en restaria doncs aquell moment de sentiments incontrolats, el desig de tornar a pintar i el sabor amarg i salat de l’aigua del mar que confirmava tots aquells missatges. I també la il·lusió de retrobar la Clara de sempre al Montseny, al nostre lloc.

La Montse va estar esperant que arribés el mes de juliol amb l’estat d’ànim més positiu: li havien dit que tornaria al Montseny. El mal record que en tenia, la por de retrobar-se potser amb el Pere Lluís, no podia tant com l’esperança de tornar a trobar la Clara de sempre, reveure el seu avi, la gent d’allà, i sobretot allunyar-se del seu tiet i de la seva mare.

S’havia dedicat a pintar i a caminar. Havia aconseguit que l’acaçament a què la sotmetia el seu tiet fos per ella com una nosa externa, que només afectava al seu cos. A més, el seu tiet tampoc passava de la ratlla i si bé la tocava quan podia, es limitava a grapejar-la una mica, sense passar a més. Això feia que aquest setge fos més suportable per a la noia.

Així, completament desconnectada del món real, va passar la Montse aquells mesos que la separaven de l’estiu. Encara que el fet no fos perceptible als ulls dels seus pares, havia anat millorant lentament el seu estat d’ànim amb la intenció d’arribar al Montseny, si més no, amb el mateix que l’any anterior.

L’única cosa que no suportaria fora que el Pere Lluís tornés al poble, perquè ja veia a venir que faria com si res hagués passat i jo també hauria de dissimular per que no es descobrís… no per mi, que tant se me’n dóna, sinó perquè vaig callar, per la Clara, perquè ella l’estimava i potser l’estimi encara… Però no, no crec que ell aparegui per allà. Tampoc seria per mi si no hi ve, sinó perquè sembla que es va descobrir el seu embolic amb la Sra. Boix… No, no vindrà.

Així podrà ser un estiu bonic. Estic segura que la Clara baixarà del nígul en que es trobava quan va venir i tornarem a ser amigues com abans. Suposo que ella em feia en certa manera responsable de la fi del seu amor… Innocent però responsable. Podré pintar i passejar, pensaré en Saga i m’esforçaré molt per treure les millors coses de mi. Podré pintar, estar amb el meu avi, i potser hi hagi gent nova i faci amics més bons que el de l’any passat.