24

La Festa Major s’estava acabant. L’envelat, ple de gom a gom, estava animadíssim. Per celebrar la fi de la Festa s’havia contractat una orquestra que divertia al personal amb balls de tot tipus i, tant els naturals del poble com els estiuejants que havien anat al Montseny a passar l’estiu, s’ho estaven passant d’allò més bé.

En una de les llotges es trobaven el senyor Eloi i la seva dona, i la Clara i la Montse compartien l’espai amb ells i naturalment, amb el Màrius. La Clara, no havia esbrinat mai si havia passat o no “alguna cosa” en aquella nit de noces que els havia organitzat al Màrius i la Montse i, malgrat que no ho mostrava, estava com una mica ressentida, com empipada amb ella mateixa perquè allò havia unit més del compte a la parella que ella mateixa volia promoure. Van ser pocs dies, però el Màrius no desemparava a la Montse i la Clara captava perfectament que alguna cosa passava entre els dos joves.

Tot i això, el Màrius va estar ballant també amb la Clara encara que el seu desig més intern era ballar amb aquella noieta que mai podria formar part de la seva vida. Aquella impossibilitat de futur feia que la història fos encara més irresistible pel noi. Així va arribar el moment que més esperaven el Màrius i la Montse. Allò que en deien “el ball del fanalet”.

Després que un toc de cornetí anunciés la seva immediatesa, el Màrius es va acostar al peu de l’orquestra on venien els famosos fanalets. Es tractava d’un estri de cartró que tenia al seu interior una petita espelma que calia encendre. Amb el fanalet a les mans es va acostar a la Montse.

—Ara hem de ballar tu i jo. Ho vam jurar.

Ella va acceptar i van encendre l’espelma quan començava a sonar un vals cadenciós i lent. Es van apagar els llums i la pista de ball va quedar il·luminada tan sols per les minses llums de colors dels fanalets. Quan el Màrius va mirar el rostre de la Montse, sota els colors mòbils i canviants d’aquelles llums, va recordar la seva mínima nit de noces, aquell petó, i també el dia del casament amb la llum del crepuscle omplint de colors els seus ulls pregons. Aleshores tot va començar a bellugar-se en l’ànima del Màrius, perquè la seva convicció que el futur no podia existir amb la Montse trontollava. Començava a no ser important que la noia no semblés ser-hi tota, no la veia completa en la profunditat dels seus ulls? Que era una mica curteta? Potser només calia que algú l’ajudés a treure tot el que tenia al seu interior. La seva Laia també apareixia ara com un ser més distant davant la presència propera, accessible i íntima de la Montse. La situació familiar de la noia tampoc li importava davant la realitat tangible que ballava amb ell… ell seria capaç de netejar el passat de la Montse, de fer-li oblidar les males experiències, i podria intentar crear una vida nova per ella…

Ens vam apropar tant que sentia el seu cos contra el meu. El Màrius estava esverat, sabia que el contacte amb la meva sina l’excitava i fins i tot podia notar-ho. Em va abraçar, i jo a ell, era impossible estar més a prop. La música no era més que una excusa per la nostra abraçada, per primera vegada feta en públic, per primera vegada una persona no s’avergonyia de mi. Vaig sentir el seu alè al meu coll, i com hi dipositava un petó. Quina vergonya, si ens veien! Però la meva vida es completaria tot seguit d’una manera que no esperava. Sentia com el seu pit s’encastava en el meu, com les seves cuixes em fregaven i entre mig de tot això notava també la seva excitació que premia la meva, tot això em va portar cap a una nova sensació que, com ja era usual en mi, m’arribava fora d’hora i de lloc. Una escalfor desconeguda em va pujar des de les cames fins al cap, mentre em prenia un desig nou per mi i el meu sexe començava a moure’s en contraccions irreprimibles. Em vaig agafar amb força amb el Màrius, vaig quedar tota suada, i vaig copsar com el meu cos s’estampia contra el seu de forma irremeiable, que una humitat nova m’envaïa i que, malgrat els meus esforços, gairebé no podia dissimular la meva agitació Em van venir ganes de cridar, tan intenses que vaig haver de fer un esforç sobrehumà per contenir-me. El Màrius també va viure una experiència similar, vam perdre el fanalet i la fosca ambiental va permetre que les nostres demostracions amoroses probablement no fossin descobertes per la gent del ball.

Així que era això, el sexe…

Quan va acabar el ball del fanalet, el Màrius i la Montse van tornar a la llotja. La Clara no hi era, també havia estat ballant i encara no havia tornat. El Màrius es va excusar i va entrar a la fonda, va dir que havia d’anar al lavabo.

La Montse va restar a la llotja, asseguda una mica apartada del senyor Eloi, que la mirava intrigat. No havia vist el que havia passat, però endevinava que alguna cosa important estava naixent entre el seu fill i aquella noia.

Havia viscut ja totes les experiències de la vida? Havia sentit el que era tenir un fill i perdre’l. Havia conegut l’amistat, l’amor, i havia sentit un orgasme. També sabia què era ser forçada, i tot m’havia arribat desordenadament, tot fora d’hores, tot sense futur, tot sense esperança. Havia conegut també la tendresa amb Saga i la confiança amb Buba, fins i tot sabia ja dels espais interestel·lars i tot això si que amb l’esperança.

I heus aquí que ara començava a pensar que potser tota aquesta cosa de les estrelles sí que era una fantasia meva i que potser podria iniciar una vida normal, humana, ran de terra i prop del Màrius… tot se’m barrejava i allò que sempre m’havia semblat impossible ara podia tornar-se real, mentre que el que havia estat la meva tancada realitat em començava a semblar una fantasia imaginària de la que podria fugir… Què redimonis passava al meu cap? S’estava obrint o s’ensorrava? Sentia el desig pregó d’agafar-me a aquesta nova vida al bell mig del món real que en aquests moments començava a creure possible. Tan sols necessitava una cop de mà, algú que em digués “Viu!”, algú que em digués “Vine!”.

—Demà ja marxem. Ho sabies?

El senyor Eloi havia parlat, calia que la Montse no s’encaterinés més encara del Màrius. Tot allò no era més que un miratge que havia embolicat aquella noia i el seu fill sense que ells ho pretenguessin. Ell sabia que tot allò no aniria enlloc, que era una il·lusió, que la realitat del Màrius es deia Laia, i l’esperava, i no volia que aquella noia resultés encara més ferida.

—Sí.

La Montse també ho sabia. El Màrius li ho havia dit, i ho sabia, i fins i tot ho tenia assumit, però aquelles darreres vivències l’havien portada a un món de quimera, utòpic, del que hauria de fugir.

No. La meva realitat no era la seva. No calia que em digués el que em va dir després, amb tota la bona intenció. Jo ja sabia que la meva realitat no era la que ell veia, sabia que existia la Laia i que el meu futur no era el Màrius, ni tan sols la Clara, i que res del que em passava podria continuar. Havia estat a punt de creure-ho, de pensar que jo també vivia en aquell món, el seu món, de creure en una vida prop del Màrius, d’imaginar que jo també hi tenia dret… però tan sols tenia una companya allà: la soledat. Les sensacions que m’arribaven, desordenades però intenses, estaven desapareixent amb rapidesa i tan sols quedava la meva soledat que m’envoltaria amb més constància que mai. Tornaria, doncs, al mar llunyà, a Saga i a esperar el viatge que m’havia promès a un món millor.

Calia deixar-me doncs de móns utòpics i impossibles realitats i tornar a tancar-me en el meu interior abans que fos massa tard…

La darrera felicitat del dia

és la llum que s’apaga…