25

Tenia els ulls clucs de cara al sol. Podia sentir la seva escalfor i llum intensa que travessava les meves parpelles i il·luminava el meu interior. El mar seguia allà, recordant-me amb el seu continu onatge que el temps passava i que faltava molt poc perquè ella arribés. Sabia que avui era el dia exacte i aquell moment, l’hora precisa.

Així va ser. Em va prendre una gran excitació. Sabia que tot havia de passar en aquell precís instant. I gairebé en el mateix moment en què el meu cap deia “ara!”, una figura es va interposar entre el sol i jo. Vaig notar la seva presència però no vaig obrir els ulls, com per gaudir uns instants més del moment tan esperat. Era ella, n’estava segura. No calia dir res. Tan sols hauria d’aixecar-me i seguir-la. Vaig gaudir uns instants encara de la seva presència endevinada, de la seva ombra refrescant, després vaig obrir els ulls i la vaig veure, allà, somrient, amb la seva pell blava, nua com sempre. A la seva dreta hi havia la Buba, la Boja del bosc, amb el seu vestit estrambòtic i un amplíssim somriure als llavis. A la seva esquerra, el Quico, amb la seva gorra blava, els pantalons de pana i la seva rialla esdentegada al bell mig del rostre.

La Montse es va incorporar. Semblava que enraonés amb algú, però la seva actitud estranya no va ser captada més que per algun dels escassos banyistes que restaven a la platja aquella hora del migdia.

Ens vam abraçar i vam començar a caminar. Teníem tantes coses per dir-nos i tant de temps per fer-ho!. La gent ens mirava, estic segura que érem un espectacle. Jo caminava al costat de Saga, que caminava blava i nua al meu costat. Per fi havia vingut a recollir-me: Saga. Darrera nostre ens seguia la Buba, estrafolària com sempre, amb el seu barret de colors i vestida de parracs. El Quico, saltant i ballant, tancava la curiosa comitiva. La gent ens mirava, no havien vist mai una noia blava? O era la boja qui cridava la seva atenció? O el Quico que demanava “sigarrus” a tort i a dret?

Alguna persona observava amb curiositat aquella noia que, tot i caminant sola, feia com si anés amb algú, com si enraonés alegrement. Ara es girava i parlava a algun ésser imaginari que la seguia, ara saltava i jugava sola o feia ballar algun ésser invisible… Però la mandra i el sol retornaven a aquells banyistes al seu no fer res, al seu deixar-se estar i es limitaven a pensar que potser el sol li havia pujat una mica al cap a aquella noieta.

Saga em va preguntar si estava decidida a seguir-la. La Buba i el Quico també vénen, em va dir. I mentre caminàvem cap el penya-segat em va explicar que ara ja podia anar a Xam i que jo podia anar amb ella, i que si volia podríem restar allà per sempre més. La Buba i el Quico ens seguien, reien molt, feien saltirons i fins i tot deien coses a la gent amb qui ens trobàvem i que es quedaven mirant-nos estranyats, és clar, del curiós espectacle que oferíem.

La Montse va arribar al penya-segat que ja havia visitat el mateix matí. Des d’allà podia veure, més apartada que mai, la platja de La Fosca i la seva casa, els dos bous, la gent que prenia el sol o es banyava. Es va girar de cara al mar. Barrejada amb el soroll de les onades li arribava encara, distant, la remor d’alguns crits de nens però l’aigua cridava la seva atenció.

Semblava que allà no hi havia res, però obedient a un senyal de Saga, majestuosament, va aparèixer la gran esfera de vidre, vella amiga d’antic viatge, que surava sobre el mar com una màgica embarcació. Al seu interior hi havia una casa, arbres i ocells, i també el meu cavallet de pintor i algunes de les meves aquarel·les. Era gairebé igual que la petita bola de vidre que tenia a casa i lluïa com la pedra de colors meravellosos.

Saga va obrir els braços i va saltar. Vaig veure sense cap mena de temor com el seu cosa volava i apareixia feliç dins la immensa bola de vidre. Des d’allà ens convidava. El gran viatge estava a punt de començar.

—Deixa tot el teu món ara. Deixa per sempre més la Clara, el Màrius, els teus pares i els teus companys. Deixa el Pere Lluís, el nen Jesús i els poemes, deixa fins i tot el teu avi, el teu poble de muntanya, el pit-roig i la tórtora de cada matí. Enterra per sempre el teu passat i podràs començar una nova vida, en un món millor que existirà només per tu. Un món només fet de mar i d’estrelles. Si vens amb nosaltres per sempre més seràs Montsemar de les Estrelles…

—Sí.

La gent de la platja estava massa lluny per poder observar com la Montse, orgullosament dreta a l’extrem del penya-segat, amb un aire d’insolent superioritat, es despullava. Ningú es va fixar en el seu cos nu, ni com es va apropar al precipici i ni com mirava sense por el mar que bramava trenta metres avall.

No va girar la vista enrera. Ni una darrera ullada a la seva estimada platja que deixaria ara per sempre. Aleshores, ensuperbida, aixecà la vista al sol, obrí els braços, premé les mans d’uns éssers imaginaris que semblaven acompanyar-la i es llençà a l’infinit…

Ningú s’hi va fixar. Només un nen que, a la platja llunyana estava jugant amb la sorra va dir al seu pare, sense que aquest li fes cap mena de cas:

—Papa! He vist una noia que volava…!

La Montse va desaparèixer deixant la casa neta i les seves coses ordenades.