13

Aquell mes d’octubre la Montse va fer grans progressos. Es movia amb desimboltura, entenia molt bé les coses, mirava més sovint als ulls a les persones i fins i tot enraonava bastant, feia preguntes i mostrava una certa simpatia a tothom. Una nova bellesa omplia el seu rostre amb un halo gairebé resplendent, tant que fins i tot els companys del col·legi que sempre havien rigut d’ella, van començar a acceptar-la com una més, com una amiga molt maca a qui calia apreciar i respectar.

Tot i que no havia dit res a la meva mare no estava preocupada pel que em passaria. La Clara m’ho havia explicat amb pèls i senyals i també m’havia dit que la natura era molt sàvia i sabia fer bé les coses. Malgrat que la Clara havia insistit en què li ho expliqués, jo no ho havia fet encara. La meva mare ni se’n adonava que jo estava més bé i no em deia res gairebé mai, seguia fent la seva vida com si jo no existís. La seva relació amb el pare era molt dolenta, discutien sempre per diners, que si no arribem ni al dia quinze… però la meva mare semblava viure en un altre món. Quan el meu pare va agafar el torn de nit jo ja sabia que no era l’ audaç provador de motos que em deia, sinó un bidell, un porter normal i corrent, més aviat vulgar malgrat que ell tractava de millorar la seva imatge explicant-me aventures que no havia viscut més que en somnis tot i creant fantasmagories per impressionar-me.

Aquells dies la Montse anava al col·legi amb il·lusió, pintava, caminava per la platja i pensava amb tot el que li estava passant i que caldria parlar amb la seva mare, però ho anava deixant per un altre dia. Fins que, a mitjans de novembre, va començar a observar que la seva panxa mostrava ja alguna evidència del que li passava. Encara va provar de dissimular uns dies amb roba ampla i jerseis gruixuts, però un dia va decidir que era millor explicar-ho tot.

Feia tres dies que la meva mare ho sabia. S’havia posat feta una fura, em va pegar, crec que per primera vegada a la vida, volia saber qui era el pare i de quan estava. Jo no li vaig dir res del Pere Lluís, només li vaig dir que portava tres faltes. Em vaig aprofitar de la meva toixoneria per callar, per alguna cosa havia de servir que ella pensés que jo era idiota…

Un dia de novembre em va dir que aniríem al metge. Vam anar amb taxi fins a Barcelona, i en tot el trajecte ningú va dir ni una paraula. El meu pare també venia.

Vam entrar a una casa vella i vam pujar fins el tercer pis amb un ascensor antic, gòtic, que feia molts sorolls estranys. Vam trucar i ens va obrir una dona gran i grossa, vestida amb una bata blanca.

—Ara no tinguis por, et farem una revisió… —va dir.

Jo captava alguna cosa enigmàtica a la seva mirada. Em van portar a una sala bastant bruta, al mig de la qual hi havia una estranya cadira amb uns suports que de seguida vaig saber perquè eren. Em van despullar i em van posar una camisa oberta. Feia fred. Em van posar les cames en aquells suports i em van lligar pels turmells i pels canells. Jo començava a tenir por.

—Serà un moment, no pateixis. Acabarem de seguida —em va dir aquella dona.

Va entrar un home que se suposava seria el metge perquè també duia una bata blanca. Em va mirar sense cap mena d’expressió al seu rostre. Jo volia cridar però no podia. Vaig començar a plorar, perquè tot i que no sabia què estava passant, tenia molta por.

Aquell home em va palpar, va posar els dits dins la meva vagina. Em va tocar la panxa.

—Està una mica massa avançada —va dir—. És perillós. Jo no ho faria…

—Faci-ho! —va dir la meva mare.

El meu pare va sortir de la sala. Aquell home va obrir un armari, jo tractava de veure què treia però tan sols vaig arribar a percebre unes pinces llargues, perquè aquella dona em va posar una màscara de cotó fluix i em va fer mirar enlaire. Només podia veure el sostre, despintat i ple de nafres. Va treure una ampolla de vidre i va començar a deixar caure sobre la màscara unes gotes d’un líquid que feia una olor insuportable. Jo sentia que m’ofegava. Per distreure la meva por vaig tractar de recordar alguna cosa amable i va aparèixer com a única companya la meva amiga Lluna que em mirava amb tristesa i condol. Em van venir basques i mareig, i vaig perdre el món de vista.

El meu jo extern va quedar adormit, però el meu jo intern no. No vaig sentir dolor físic, això pertanyia al meu cos adormit, però vaig copsar com em penetrava un ferro fred, amb una pinça a la punta. Sentia que aquell ferro s’agafava al meu interior amb odi. Podia escoltar encara la veu del metge que demanava aspiració. Poc a poc em van esbocinar la vida i la van anar extraient a trossos, sense mirar prim, amb la brutalitat creada per les presses i la por. Jo sabia que m’estaven arrencant la vida, que estaven matant l’ocell que vivia a l’ombra del meu cor, i que amb ell mataven també el meu propi cor.

El meu jo intern tampoc va poder resistir més aquell dolor a l’ànima i em vaig ensorrar en una negror gairebé tan pregona com aquella que una vegada havíem creuat amb Saga, però ara hi estava sola, amb la desesperança més crua i intensa. Ni la Clara ni Saga estaven allà, el meu avi no sabia res del que em passava, el meu pare havia marxat, la meva mare no mirava i ningú no em donava la mà…

La Lluna plena de la meva vida es cobria per un grop negre i tempestuós ple de mort i de silenci…

La Montse va passar tres dies en una habitació d’aquella espècie de clínica, on tot era trist, brut i miserable. La noia restava muda, només quan el dolor se li feia insuportable gemegava una mica. Callava, no va preguntar res a la seva mare, ningú li va explicar el que li havien fet, però la Montse semblava saber-ho perfectament.

La mare de la Montse va imaginar que l’única persona que podia saber alguna cosa del que havia passat amb la seva filla podia ser la Clara, i un dia la va telefonar.

—No sabia res d’això… i com està?

—L’ha perdut. Però així tu no sabies res…?

—No, li ho juro —va mentir.

—“Bueno”, pel seu bé seria millor que no diguessis res a ningú…

—Voldria venir a veure-la…

—No, millor que no vinguis. El metge diu que és millor que ningú li recordi el Montseny, que necessita una temporada de pau, de totes maneres li diré que he parlat amb tu, no pateixis.

—Però… no em costa gaire venir…

—No, ja t’he dit que està bé. Si vols, l’escrius.

Malgrat que una infecció que havia aparegut encara no estava solucionada la van enviar a casa: no volien responsabilitats. Li van receptar unes injeccions de penicil·lina i que descansés, que no anés al col·legi fins ben bé al cap de quinze dies, i que seria millor que empalmés amb les festes de Nadal i no hi tornés fins passat Reis.

El pare de la Montse va tractar de ser amable amb ella. Li va comprar una caixa nova de pintures i li parlava sense preguntar-li res. Però la noia no deia ni una paraula, tota aquella frescor que havia mostrat els darrers dies de l’estiu i aquella tardor s’havia esvanit, gairebé no es movia de la seva cambra, no pintava i ni tan sols anava a veure el mar.