4

La ràdio havia acabat feia estona amb el “Diario Hablado” i estava emetent música clàssica. La Montse havia estat asseguda en una de les cadires de disseny “funcional” que envoltaven la taula del menjador. Per la finestra oberta li arribava la remor del mar. Davant seu, un moble vitrina d’estil indefinible exhibia els objectes més valuosos de la casa, tots ells d’un gust més que dubtós. Records d’un viatge a Galícia, un cavall de vidre, una carrossa de plàstic blanc, una campaneta de porcellana, una figura vinguda de vés a saber on, un Papà Noel i, fins i tot, un toro; en fi, una col·lecció de coses que no produïen cap interès en la Montse. Només dos objectes agradaven a la noia i a vegades es deturava a mirar-los, sobretot quan estava sola. Avui n’havia tret un per jugar amb ell. Es tractava d’una bola de vidre plena d’aigua que lluïa en el seu interior un petit paisatge format per una cabana, dos o tres arbres i un parell de figures davant la casa. Si li donaves la volta i la movies, s’aixecava una polsina blanca i gràcies a l’aigua semblava que nevés. A sota, en el suport de fusta que sostenia la bola, hi havia una inscripció feta a mà: “Recuerdo del Montseny”.

Fins i tot aquesta cosa tan petita em supera. Ella, com jo, té un interior al qual no es pot accedir, que no es pot tocar, però si algú la belluga, ella es mostra tal com és i permet que la gent vegi el seu mínim espectacle. A mi no em passa això. Sé que tinc un espectacle interior i quan el remenen també es mou, però no puc mostrar-lo a ningú i no puc saber ni tan sols si el meu és un espectacle que pugui interessar una mica a algú.

Però per altra banda jo també la supero a ella, perquè jo em moro de ganes que algú arribi al meu interior mentre que ella és freda i insensible. També m’assemblo a la caseta de la neu en què per arribar-hi caldria trencar alguna cosa, aquest vidre que ens envolta, però això, que per a mi seria un alliberament, per la bola de vidre seria la seva fi…

I sobretot aquesta bola de vidre em recorda la meva amiga Saga i el seu món de salvació…

Es va aixecar i va desar curosament la bola de vidre a la vitrina. El menjador de casa seva estava fet un fàstic, quan la seva mare havia tingut “visita” sempre quedava tot desendreçat. Poc a poc va anar posant bé les coses, va recollir un coixí que havia quedat a terra i va posar tant d’ordre com va poder en aquell petit menjador que feia també la funció de sala d’estar.

Tot seguit va treure el cap a la cuina. També allà tot estava desordenat. Havien cuinat alguna cosa i hi havia estris per tot arreu, un parell de botelles de cervesa, tres o quatre plats bruts, i tot estava molt desendreçat. Poc a poc va anar deixant la cuina perfectament neta i polida. Després se la va mirar, contenta de la seva obra.

Al tornar al menjador va passar pel davant del mirall de la vitrina i va poder veure la seva imatge reflectida enmig d’aquells objectes ridículs. Encara anava una mica escabellada, ja que la seva impaciència per veure la sortida del sol havia fet que deixés per més tard allò que feia amb tanta atenció cada matí: rentar-se i pentinar-se acuradament. Però tot i això, la seva imatge no la desagradava, fins i tot algun rínxol del seu cabell fosc i arrissat que se li havia escapat de la cua que s’havia lligat li donava un cert aire trapella i juganer.

La imatge que veig de mi m’agrada. Podria dir que sóc una noia fins i tot bonica. Em pregunto si aquesta és la imatge que els altres veuen de mi. Jo em veig així perquè quan em miro no tinc més remei que mirar-me als meus propis ulls i jo sé qui sóc i què penso. Però la gent de fora no poden veure el meu interior, tenen una idea feta de mi, de la Montse "tonta" i a més no suporto que em mirin als ulls perquè sempre m’estan escodrinyant, tractant d’ullar allò de mi que els és inabastable, no em miren declaradament com a una amiga deixant que els sentiments i les sensacions surtin sols, sinó que sempre estan provant de veure com és el meu interior, com si fos una bola de vidre on poden fer nevar quan vulguin.

M’agrado, penso que el meu rostre no és lleig, i el meu cos no és massa diferent als cossos de les noies que puc veure a la revista Estilo que sempre compra la meva mare, però sóc conscient que mai podré ser com aquelles noies que hi surten fotografiades…

La casa de la Montse tenia un entresolat on havien muntat la seva habitació. Era una petita peça ocupada per un llit, una taula per fer els deures i un armari rober. La noia va pujar a la seva cambra per despullar-se, ja que encara no s’havia dutxat. Es va posar un barnús blanc perquè no li agradava anar nua per la casa encara que sabia que no hi havia ningú que la pogués veure, i va baixar a la cambra de bany. Des del dalt de l’escala de fusta va veure el menjador, ara ben ordenat, i al fons, per la porta a mig obrir, la cuina també neta i polida, i es va sentir contenta de la feina feta. Un breu somriure li va omplir el rostre sempre tan seriós i inaccessible.

Ha quedat bé… M’agrada que estigui tot net i ben posat, avui pot ser que vingui molta gent i no voldria que pensessin que som unes deixades, segur que ho pensarien de la meva mare i ja té prou mala fama. Ara està a punt per rebre visites… Estic contenta de la feina que he fet, i ara que no em veu ningú, sento que el meu rostre s’enriola, perquè aviat em trobaré amb Saga i volarem juntes per les estrelles. Si ara hi hagués algú per aquí, el meu rostre restaria seriós i impenetrable, però ara que no em veuen, alguna cosa interior se’m deixa anar i mostro els meus sentiments a aquest ningú que sempre m’envolta… ara somric amb un somriure que ningú ha vist mai i qui m’entengui que em compri…!

La Montse va entrar a la cambra de bany i es va posar sota la dutxa. Va deixar que l’aigua, molt freda, llisqués pel seu cos, pels seus cabells. Li agradava tancar els ulls i sentir l’aigua sobre el rostre. Lentament, sense cap mena de pressa, es va anar ensabonant el cabell i el cos. La seva mare sempre rondinava quan veia que es passava tanta estona a la dutxa, però avui encara dormia i no diria res.

L’aigua és com les plantes o les flors, dóna i no demana. Quan s’escorre pel meu cos, lliscant suaument, és com una pomada guaridora, un bàlsam pels meus nervis, els ablaneix i els fa calms. L’aigua no em demana res, no m’exigeix res, tan sols em dóna pau i fa que estigui bé amb mi mateixa. Després, s’esmuny per l’aigüera sense dir res, sense preguntar res, com a mi m’agrada, com ha de ser.

Em miro al mirall i veig el meu cos nu. En aquesta intimitat de la cambra de bany, puc mirar-me amb pau i sense pors. Penso que si anés a la perruqueria i em fessin un pentinat modern, “a la garçón” que diuen ara, si em posés uns pantalons blancs cenyits a la cintura i un jersei de punt ben maco, semblaria una d’aquestes noies de les revistes de modes, però jo sé que mai ho faria, no seria capaç de sortir al carrer i si ara amb una faldilla prisada i un jersei negre ja sóc incapaç de dir alguna cosa a ningú, “ben” vestida em sentiria la cosa més ridícula del món i el burlot de tothom, sobretot quan restés palplantada, sense saber què dir o què fer, o pitjor encara, fent algun d’aquests gestos instintius que em surten quan no sé què fer o em sento massa acuitada per la gent de fora…

La Montse havia sortit de la dutxa i, mentre s’assecava, observava amb atenció el seu cos reflectit en el mirall amb tota seva bellesa nouvinguda de cop amb l’esclat de l’adolescència. Per poder dir d’ella que era una noia bonica li mancava tan sols que aquella mirada oberta que es mostrava a ella mateixa quan estava sola davant el mirall pogués ser mostrada també als altres, però quan estava davant d’algú la seva mirada es tornava gris, el seu aire ara desimbolt s’ensopia i es feia tancat i inaccessible, el seu cos ara test i airós mig s’amagava com podia dins d’ella mateixa tot arronsant les espatlles i la columna, com per escondir la seva nova i brillant anatomia a la vista dels altres. La seva bellesa es girava contra ella mateixa, la seva permanent absència de somriure la feia encara més difícil i distant i fins i tot la feia semblar més lletja. Moltes vegades pensava que podria ser una noia bonica però tampoc volia ser-ho, preferia que la consideressin una noia vulgar i sense cap mena d’atractiu.

Es va pentinar el cabell encara moll i se’l va lligar en una cua que li arribava fins a l’espatlla. Al fer-ho, la seva sina nua, fins ara mig amagada darrera la seva cabellera molla, se li va fer més evident. Amb molta por, lentament, va acostar les mans als pits i es va acariciar poc a poc i, d’una manera inevitable, va sentir com la traspassava un cruel record i li pujaven unes immenses ganes de plorar que primer li van enterbolir la mirada que ella mateixa es dirigia. Tot seguit, el sangloteig que pugnava per sortir-li del cor es va transformar en un desesperat i incontinent plor que es va barrejar amb un udol punyent i escandalós que va tractar de reprimir torçant-se sobre d’ella mateixa, agenollant-se primer sobre el terra humit i deixant-se caure seguidament sobre un costat. En aquesta posició, una de les seves mans li va quedar situada sobre el front i va començar a donar-se cops, rítmicament, com per intentar aturar els records que la seva pròpia imatge i el tacte de les seves mans li havien despertat.