5

Havien passat pocs dies des d’aquella conversa i les coses no havien canviat massa. La Clara seguia amistosa i cordial amb ella, però així que podia desapareixia amb el Pere Lluís. Quan la Montse estava més bé era quan era ell qui desapareixia per una o dues hores, llavors la Montse podia estar amb la Clara, passejar i riure plegades. La noia pèl-roja no li explicava res de la seva relació perquè pensava que encara era molt petita per saber de petons i abraçades i de les coses de l’amor.

Alguna vegada la Montse havia provat d’explicar-li l’escena que havia viscut amb el Pere Lluís i que d’una o altra manera s’havia repetit més d’un cop, però l’alegria que mostrava la Clara quan parlaven d’aquell noi havia fet que renunciés a dir-li el que sabia d’aquella relació amb la senyora Boix, ja que això podria enterbolir la seva alegria.

Jo no li vaig dir res del Pere Lluís i aquella senyora perquè també hauria hagut d’explicar-li que ell em parlava del que feien o del que ella volia que fessin, i tampoc volia dir-li que quan ella no hi era i estàvem més o menys sols, em passava la mà per l’espatlla i fins i tot m’acaronava els cabells, sense que jo encertés a reaccionar. Jo no podia dir-li a la Clara que si jo el deixava fer, no era perquè volgués que m’acaronés els cabells o em passes la mà per l’espatlla o em cenyís la cintura, sinó perquè em quedava aturada i indefensa. Ell m’havia parlat també de la Clara i m’havia explicat més coses de la seva relació que no pas ella mateixa, em deia que havien fet un coit i que la Clara havia tingut un orgasme i tot, però jo pensava que si la Clara no m’ho explicava era que tot allò era mentida. Se’m feia molt difícil entendre el que passava perquè a més de la meva lentitud jo no sabia encara què volien moltes d’aquelles paraules.

Era un dissabte d’agost. La jornada al poble transcorria de manera plàcida i normal i la terrassa de la fonda havia estat molt concorreguda tot el mati. El poble s’animava molt els caps de setmana, ja que hi acostumava a pujar molta gent. Els primers en arribar solien ser alguns excursionistes, equipats a vegades com si haguessin d’escalar l’Himalaia. A mig matí començaven a presentar-se alguns parents i amics dels estiuejants, per saludar-los i dinar amb ells. Aquell dia, fins i tot havia vingut un grup d’aficionats al ciclisme que va omplir el poble amb la lluentor de les seves bicicletes i els colors gairebé increïbles dels seus equips, sota la mirada encuriosida de la major part dels estiuejants que mandrejaven per la plaça o la terrassa de la fonda. Tot semblava pacífic, la gent esperava assossegadament l’arribada de l’hora de dinar i es podia viure una espècie d’efervescent placidesa de dissabte a muntanya que semblava que res podria trencar.

Però, prop de la una del migdia, va arribar un visitant que havia d’esmussar aquella tranquil·litat. Era un home elegant que va arribar en un cotxe luxós que va aparcar sense massa miraments al bell mig de la mateixa plaça. De fet ningú li va fer massa cas. L’home va sortir del seu vehicle i va escodrinyar plaça i terrassa en totes direccions, fins que va veure la senyora Boix, que asseguda a una de les taules de la terrassa estava llegint tranquil·lament el diari, amagada com sempre darrera d’unes gruixudes ulleres de sol. L’home se li va acostar però ella no el va sentir arribar i se’l va trobar de cop al seu davant, palplantat, amagat també darrera d’unes ulleres fosques. No va poder dissimular la seva sorpresa i es va aixecar tan atribolada que gairebé va fer caure la cadira.

—Enric! Què fas aquí?

La terrassa de la fonda estava plena de gom a gom i també els seus encontorns. Els ciclistes, els parents i amics, i també els estiuejants que esperaven l’hora de dinar, fent l’aperitiu alguns d’ells, xerrant o senzillament passant l’estona els altres, omplien tots els racons de la plaça. Per això van ser moltes persones que van mirar cap on la senyora Boix havia deixat anar la seva sorpresa amb veu massa alta perquè passés desapercebuda. Totes aquestes mirades van poder observar perfectament la continuació de l’espectacle. El tal Enric va restar uns segons a molt poca distància de la senyora Boix, la va mirar i li va dir, en veu prou alta com per assegurar-se que la major part dels presents el poguessin sentir:

—Puta!

El silenci que es va produir va durar tan sols un segon: el que va tardar el tal Enric a estampar una sonora bufetada a la senyora Boix. No tan sols les seves ulleres van anar a parar a varis metres de distància, sinó que també ella mateixa va haver de trampolejar unes passes per no anar a raure a terra i va quedar d’esquena al seu agressor, mig recolzada en una taula on seia un senyor de mitja edat que estava fumant una cigarreta. Evidentment atabalat, aquell senyor es va aixecar per ajudar a la dona que envermellida estava a punt d’esclatar en plors. De les persones presents només algunes van reaccionar. Un va ser l’home a qui li havia anat a parar la senyora Boix, que va convidar-la a que s’assegués a la seva taula.

—Però qui és aquest ximple?

La senyora Boix, encara d’esquena al seu agressor, es va mig asseure prop d’aquell senyor amable. Aleshores, el senyor Jaume, el propietari de la Fonda, que estava servint unes begudes, va anar corrent cap el tal Enric esgrimint amenaçadorament un sifó. L’Enric, però, havia marxat de forma precipitada cap el seu cotxe i estava ja tancant la porta.

—Pòtol! Fot el camp d’aquí!

Mentre la senyora Boix responia a la pregunta del senyor Eloi (“És el meu marit! Però no sé què li passa…”) el sifó que duia el senyor Jaume ja volava en direcció al cotxe de luxe de l’Enric, estavellant-se en el capó. L’Enric, malgrat que va poder veure el bony que el sifó li havia produït, va creure prudent no aturar-se ja que el grup de ciclistes s’havia aixecat i se li acostava amb cara de pocs amics. Quan va engegar el motor, la senyora Boix ja arrencava en plors, amb el rostre vermell com un tomàquet no se sap si de la bufetada o de la vergonya que passava.

Quan l’Enric va posar en marxa el seu cotxe es va trobar un obstacle inesperat al seu davant. Era el Quico que, fet una fura, s’havia situat en front del cotxe per impedir-li fugir.

—Fill de puta! —cridava.

L’Enric va haver de fer marxa enrera per poder esquivar el Quico i fugir just quan els ciclistes i el propi Jaume arribaven al seu costat. Com si hagués estat donada una contrasenya, quan l’Enric va desaparèixer va començar a sentir-se la remor dels comentaris de la major part de la gent. Mentre l’Eloi oferia la seva ajuda a la senyora Boix, el senyor Jaume obsequiava el Quico amb una cigarreta.

—Hosti, Quico! Ets collonut!

Dos dels ciclistes van proposar perseguir-lo i ja agafaven les seves bicicletes però el senyor Jaume els va treure la idea del cap, “hagi pau” els deia, i els ciclistes van tornar a la seva taula; poc a poc es recuperava la normalitat. Els xiuxiueigs inicials de la gent que es preguntava què havia passat i opinava de tot i de tothom van anar quedant oblidats a partir de l’avís de la mestressa de la fonda que el menjador ja estava obert.

La Montse havia vist tota l’escena. La seva mirada va seguir totes les incidències, fins i tot gairebé va somriure quan va veure com el sifó que havia llançat en Jaume espetegava en el cotxe luxós d’aquell home. Després va captar la tendresa que aquell altre senyor, que no coneixia gens, havia emprat amb la senyora Boix. Finalment va mirar la Clara i el Pere Lluís que estaven en un racó de la plaça, asseguts al terra. La Clara s’havia aixecat amb la intenció d’acostar-se a la senyora Boix i el Pere Lluís la va retenir perquè no hi anés.

El que havia passat em sabia molt de greu per la senyora Boix, ja que si algun moment el Pere Lluís havia intentat fer-me-la veure com una persona dolenta que el buscava, ara la veia més aviat com una víctima. Em passava moltes vegades això, sempre m’agradava més la gent que era vençuda que no pas el vencedor. La gent que perdia m’agradava i la que triomfava no. Algú podria pensar que aquesta era una reacció típica de les persones que, com jo, sempre perdem, però no era res d’això, no era cap mena de compassió de mi mateixa la que cercava les penes alienes com una mena de solidaritat i ajuda. No era això, no. Era un concepte que tenia molt clar: la bona gent gairebé sempre era la vençuda.

No em va agradar l’actitud del Pere Lluís, havia d’haver intervingut, com el senyor Jaume, com el Quico, fins i tot el grup de ciclistes havien fet alguna cosa… però el Pere Lluís no s’havia acostat a la senyora Boix per res, ni molt menys a aquell home. Vaig veure com la Clara tornava a asseure’s al seu costat i em va fer pena, m’hauria agradat poder-li dir que aquell noi no era bo, que valia més el Quico que ell, però no sabia com fer-ho, i una vegada més vaig callar i em vaig empassar totes aquelles penes que m’arribaven, alienes a mi mateixa però que em ferien pregonament.

El senyor Jaume va passar pel meu costat i em va acaronar la barbeta.

—Eiii! Montserrateta! Quin espectacle, oi?

M’ho va dir sense esperar cap resposta i va entrar a la fonda. Vaig mirar una vegada més a la senyora Boix. Seguia asseguda amb aquell senyor, que es limitava a mirar-la sense dir res. Aleshores em van venir ganes d’apropar-me a aquella senyora i davant la meva pròpia sorpresa, ho vaig fer.

La Montse es va aproximar a la taula on seien aquell senyor i la senyora Boix. No va dir res, però es va acostar a aquella dona que plorava llangorosament i callada. Dreta al seu costat, va creuar les mans sobre la seva falda i va restar muda i quieta, sense gosar mirar-la. Ella va notar la seva presència i va copsar el missatge que aquella nena que sempre li havia semblat una mica aturada li enviava. Es va eixugar els ulls, es va aixecar, va prendre la noia per l’espatlla i se la va acostar. Es van abraçar tendrament. No se sap qui va calmar a qui, però la senyora va deixar de plorar. La dolçor de la imatge d’aquella dama elegant i ferida abraçada a la noia una mica toixa va arribar a la Clara i va pensar que les dues dones probablement es necessitaven mútuament, com una mare i una filla i li va crear un cert sentiment, encara inexplicable, de culpabilitat.

La senyora Boix em va fer pensar en la meva mare que mai m’havia abraçat d’aquella manera. I jo què no donaria per tenir una abraçada com aquella alguna vegada, que de tant en tant algú em mostrés la seva estimació tot i que jo no sabés demostrar-li la meva. Que complexa era la meva vida, sempre cercant afecte i mai encertant el camí per demanar-lo ni poder-lo tornar. Quina era la perversa força que paralitzava els meus braços i les meves paraules quan més ganes tenia d’abraçar-me a algú i de dir-li coses… ? Quin era el maleït poder que em bloquejava fins i tot l’expressivitat del rostre i m’impedia donar-me als altres ni que fos una mica?

Aquella tarda em va semblar que gairebé aconseguiria mostrar a aquella senyora que jo l’entenia i l’estimava, aquell moment l’hauria abraçat i li hauria dit que sabia quin era el seu problema i que el Pere Lluís no era un bon element per ella, que mereixia alguna cosa millor i que era una dona jove i maca i tenia tota la vida per davant. Però en comptes de tot això, en lloc d’abraçades i petons, tot el que vaig poder treure de mi va ser un tímid moviment del meu braç a la seva cintura, sense aconseguir ni mirar-la als ulls ni articular una sola paraula.

En aquell moment, el senyor amable que estava assegut davant nostre es va aixecar i em va dir que com em deia, i jo, com de costum, vaig callar i ni tan sols vaig gosar mirar-lo. Va ser la senyora Boix qui li va dir que jo em deia Montserrat i que m’estimava molt. Aquell senyor em va dir “A veure, maca, mira’m” i va fer que el mirés als ulls. Jo volia dir-li alguna cosa, sentia que havia de dir alguna cosa. Ell em va dir que es deia Eloi i em va donar la mà respectuosament com si jo fos una senyoreta o una gran dama. Vaig deixar que premés la meva mà i ho va fer amb fermesa, no com jo que vaig deixar la mà morta i inconsistent en mig de la seva seguretat. Em va venir delera de sortir corrents, no fos que les ganes de plorar que notava que em pujaven poguessin ser descobertes per aquell home tan afectuós i aquella dama elegant a qui ja començava a estimar. Vaig arribar a dir una frase i vaig marxar a corre-cuita, segura que molta gent de la plaça ens mirava.

La Montse, encara amb la seva minúscula maneta perduda dins la mà ferma i acollidora de l’Eloi, va encertar a dir:

—La Montse se’n va —i va sortir corrents cap a casa seva. Va pujar a la seva cambra i es va asseure a terra, replegant-se sobre les seves cames. Malgrat que en tenia ganes, ni una llàgrima va sortir dels seus ulls però en alguna part que ni ella mateixa sabia descobrir, el seu cor plorava calladament.

Cap al tard, molta de la gent que havia aparegut pel poble aquell dia, va començar a anar marxant; els ciclistes havien estat els primers en desaparèixer, qui sap si per seguir fent quilòmetres per aquelles carreteres o per tornar ja a casa seva. Després van ser alguns parents i amics qui a mitja tarda van començar a acomiadar-se i es van anar fonent, finalment els excursionistes que havien anat a caminar fins a vés a saber on, van ser els darrers en passar pel poble amb els rostres llampants de satisfacció, per seure una estona i descansar una mica abans d’agafar l’autobús fins a l’estació. A les vuit del vespre tan sols romanien al poble els estiuejants de sempre i algun marit o parent que, després de treballar tota la setmana, es quedava allà per passar el dissabte i diumenge amb la seva dona i els nens.

La Montse havia estat tota la tarda amb la Clara, però no va veure enlloc al Pere Lluís. Sabia que alguna cosa estava passant, que els problemes no s’havien acabat, però estava bé amb la seva amiga, se sentia feliç tan sols seient al seu costat, mirant com llegia o veient la gent passar.

El senyor Eloi també va marxar, no sense abans buscar la nena per acomiadar-se’n. Va xerrar una mica amb ella i amb la Clara, i els va explicar que havia vingut al poble per veure si pujaven amb la família per Setmana Santa i el proper estiu, i que trobava que el poble era molt animat i que si que tornaria, amb la seva dona i el seu fill.