21

Quan la Montse va tancar el llibre de Bécquer, la senzilla enquadernació d’aquest s’entossudia en mantenir-lo obert. Es va aixecar i va tornar a entrar a casa seva. Va pujar a la seva habitació, va aplanar el llibre amb la mà i després el va dipositar lentament sobre la taula, com si estes realitzant una cerimònia, un ritual, però el llibret conservava encara la seva portada una mica oberta, resultat de les hores que la Montse havia estat llegint i rellegint els poemes.

Les hores li passaven sense voler, no tenia control sobre el temps i es va trobar que ja era migdia. Havia passat el mati entre la caminada prop del mar, l’endreçar una mica la casa, i sobretot el deixar-se anar enmig dels records, breus i intensos, que resumien la seva vida en tan sols dos anys.

Tenia ganes de pensar una mica més però encara anava amb el barnús blanc i va pensar que podria fer un repòs en les seves meditacions i aprofitar el bellíssim darrer dia per prendre una mica el sol i, fins i tot, banyar-se. Tot i que ja era migdia la seva mare encara dormia. Ella no tenia gana i va pensar una hora a la platja li aniria bé. A més un pressentiment misteriós l’empenyia a la platja.

Quan, vestida amb un banyador groc que s’arrapava descaradament al seu cos i una tovallola blava a les mans, caminava cap a la platja propera, el soroll amigable del mar li va recordar una de les cançons que cantaven i ballaven l’any passat.

La primera felicitat del dia és la remor de la mar

és la platja que m’espera,

és l’ocell que canta a la branca d’una figuera…

Estirada a la sorra, ulls clucs, podia evadir-se i imaginar que la gent que poblava la platja a aquella hora no existia.

La primera felicitat del dia

és el silenci que s’instal·la…

El silenci s’instal·lava plàcidament al seu cor i malgrat que podia escoltar el brogit de la gent, crits de nens i sorolls variats, només la fressa constant del mar acaronava els seus pensaments. Tenia ganes de deixar-se anar, de recordar aquells darrers dies de l’estiu passat amb el Màrius i allà podia fer-ho tranquil·lament. “El sol que batia sobre la seva pell era un càlid repòs pels seus ossos… “ on havia sentit aquesta expressió?