14

Va ser poc abans de Nadal que el seu pare, amb la intenció de distreure la noia i per provar si sortia del seu tancament i mutisme, li va dir.

—Podríem fer un pessebre. Què et sembla?

I aquell vespre es va presentar amb escorces de suro per fer muntanyes, casetes de pagès, un ramat de bens i totes les coses necessàries per fer un pessebre que pogués agradar a la Montse. Va començar a muntar-lo, volia que ella participés però la noia es limitava a mirar, no deia res i no col·laborava, davant la desesperació del seu pare i la indiferència de la seva mare que li deia que perquè perdia el temps amb aquella nena “tonta”. Però la nena va sortir del seu món amagat quan va arribar el moment de posar les figuretes del naixement. Quan va veure el minúscul nen Jesús de fang i el petit bressol fet de fustes i encenalls el va agafar amb les dues mans.

—Meu!

El seu pare primerament es va sorprendre.

—Nena… per què no el poses aquí, al “Belén”, que és on ha d’estar?

—Meu! —La Montse no va voler deixar-lo i se’l va endur a la seva cambra i de seguida el va amagar amb la seva pedra d’estranys colors.

Aquell any el pessebre va ser ben original, perquè malgrat l’opinió de la seva mare que deia que a aquella criatura li convenia una mica de mà dura i de rectitud, el pare de la noia va pensar que si una simple figureta de pessebre li servia de consol a la seva filla, no passaria res si per una vegada un pessebre es quedava sense nen Jesús.

Les festes de Nadal m’agradaven. La història del naixement del nen Jesús m’agradava, tot i que l’entenia d’una manera diferent a com me l’explicaven. Un dia a col·legi em van preguntar que quina era la Sagrada Família, i jo vaig contestar “Pare, mare i fill”. Jo tenia en ment la imatge del pessebre, amb Josep i Maria amb el seu fill, i aquesta era la imatge de la família que jo podia entendre i, fins i tot, envejar. Tot el que explicaven sobre la virginitat i l’Esperit Sant se’m feia profundament desagradable i malgrat que deia que ja ho entenia, jo seguia creient en la meva Sagrada Família particular.

Però el Nadal del 59 no va ser com els altres. Aquell any el menjador estava presidit per un pessebre sense nen Jesús, però aquest no era el factor que el feia diferent dels anteriors. La diferència era que a casa havia desaparegut tota mena de relació familiar. La meva mare no existia per a mi, va començar a beure, ella deia que perquè havia perdut la feina que tenia (despatxava en una merceria). Els ingressos que portava el meu pare eren escassos i teníem sort dels diners extres que la meva mare guanyava amb els seus amics.

Jo sentia el meu cos mort i buit. Em vaig tancar una vegada més però ara sentia com si em tanqués definitivament i per sempre. Enyorava el meu avi i la Clara, i m’estranyava que no hagués dit res ni preguntat per mi, desitjava tornar a veure a Saga, sabia que si la cridava potser vindria al meu costat, però una cosa superior a mi em deia que Saga era només la meva amiga d’estiu i ara, amb l’hivern al mar i al cor, no em sentiria.

El pare de la Montse seguia amb el seu horari d’hivern, però ara gaudia d’uns dies de vacances. En una espècie de treva nadalenca, la mare de la Montse va preparar un sopar especial de Nadal, i fins i tot va decorar en certa manera la taula, estava de bon humor i gairebé contagiava el seu estat d’ànim a la pròpia Montse.

El sopar va començar. Els acompanyava un habitual d’aquella casa, el Julià, un amic del pare de la Montse, que solia aparèixer per allà molts vespres, sobretot quan la mare de la Montse no tenia “feina” i estava sola. Tant freqüent va ser la seva presència en aquella casa que la Montse va acabar dient-li “tiet”.

Van menjar en un bon ambient. La noia no deia res però seguia les converses i es mostrava una mica més positiva que les darreres setmanes.

Després del sopar van treure unes copes i van començar a beure, conyac i Licor 43. L’olor del conyac arribava molt clarament a la Montse, i quan va començar a veure que el seu pare s’engargussava al parlar i que el seu tiet estava més per la seva mare que pel sopar, va preferir desaparèixer i se’n va anar a la seva cambra.

Es va posar una camisa de dormir blanca i es va ficar al llit, arraulida entre els llençols i les mantes, desitjant que la son acudís ben aviat a salvar-la del mal ambient que es començava a respirar.

—Vaig a seure! —va dir el pare de la Montse. Es va aixecar de taula i caminant mig de tort va aconseguir arribar al sofà i es va deixar caure en un racó. El Julià no es trobava a gust tot sol a taula ja que la mare de la Montse s’havia aixecat per recollir una mica, i va anar a seure també al sofà.

—Tens una cervesa ? —va cridar.

La mare de la Montse va sortir de la cuina amb una cervesa a la mà i es va acostar als homes. El Julià la va estirar i la va fer seure entre mig d’ell i del seu marit.

—Seu aquí !

La Montse no podia dormir. Aquell malestar que feia dies que portava i que per uns moments semblava que havia minvat una mica, tornava a tenallar-la amb força. Es va aixecar, moguda per una estranya motivació i va treure el nen Jesús del calaix on el tenia amagat, però els crits que arribaven del menjador la distreien, tot i que eren crits reprimits per no fer soroll i riures continguts.

—Té, beu una mica!

Els records que aquestes paraules li portaven ferien l’ànima de la Montse i li creaven encara més desassossec. La imatge del nen Jesús que semblava mirar-la des de les seves mans es barrejava amb els crits de la seva mare.

—Què fas? Deixa’m!

Es queixava, sí, però rient, com si tot fos una broma, com si allò no fos nou per ella. La Montse va sortir de la cambra poc a poc per veure què passava a baix. Es va ajupir i per la barana de l’escala podia veure el menjador i el sofà on estaven els seus pares i el Julià.

El pare de la Montse dormitava en un costat del sofà, la seva mare seia al mig i bromejava amb el Julià. Ella l’amenaçava amb fer soroll si no s’estava quiet.

—Pssss! , que si el teu home es desperta es pot enfadar…!

—Però què fas, tros d’animal? No em toquis!

La manera de parlar de la dona era, però, com una invitació. El Julià li acariciava la sina i provava de fer-li petons.

—Que la nena és a dalt i ens pot sentir…

—Vaig a veure si dorm…

Al sentir això la Montse es va aixecar i es va posar precipitadament al llit, tot fingint dormir. Als pocs segons, la porta de la cambra de la Montse s’obria i un raig de llum delatava la presència del Julià. Es va acostar al llit. La noia seguia amb els ulls clucs però escoltava i endevinava tots els moviments de l’home. Aquest estava gairebé al damunt d’ella quan va dir amb veu molt baixa:

—Dorms?

La Montse no va contestar. Aleshores el Julià va mostrar una breu llambregada de tendresa quan va enconxar la roba perquè tapés bé a la Montse. Per uns instants ella es va sentir bé, fins i tot quan l’home li va fer un petó al front, però el Julià no va marxar. Va restar uns segons mirant-la i després, suaument, va anar descobrint la noia fins a la cintura, procurant que no es despertés. Ella duia una camisa de dormir molt tapada, però el Julià, amb molta cura, li va fer baixar un dels tirants fins a poder veure una mica la seva esquena. Aleshores es va apropar i li va fer un petó a l’espatlla i tot seguit un altre al coll.

La Montse es va girar de cop:

—Però tiet! Què fa?

El Julià va fer callar la noia amb un petó als llavis, al mateix temps que una mà la grapejava amb certa violència. Després li va tapar la boca perquè no cridés.

—Tu calla! No diguis res!

—Julià! Baixes o què! —cridava també amb veu somorta la seva mare. El Julià li va fer un gest amenaçador i sense dir més paraules va marxar.

—Saga!

La foscor es va instal·lar novament a la cambra, la Montse tenia els ulls oberts però només podia veure el fil de llum que es colava per l’escletxa de la porta i dibuixava una ratlla blanca al sostre. A les seves mans encara portava el nen Jesús, ara convertit en el seu únic confident i amic. Als seus llavis només restava el regust amarg del conyac i el fàstic. La noia no es movia, el seu cervell estava en blanc perquè no gosava pensar.