3

La vida al Montseny s’esllanguia pausadament per la Montse. Es llevava d’hora, mai li havia agradat quedar-se al llit, ni que fossin les vacances, i així sempre era una de les primeres persones que apareixia per la plaça. Moltes vegades es trobava amb el senyor Jaume, l’amo de la Fonda, que anava a buscar el pa.

—Bon dia, Montserrateta! —acostumava a dir-li, fent un gest cordial amb el braç. Ella li solia contestar també amb un tímid “bon dia”, s’aturava i corresponia a la salutació amb un senyal amistós fet amb la mà, que el senyor Jaume ja no veia, atabalat com anava sempre a aquelles hores.

S’acostava a la plaça, encara deserta a les set del matí, i s’asseia en una de les cadires d’alumini que el senyor Jaume acabava de treure del bar. Restava allà una estona, mirant com el sol acaronava ja la carena de la muntanya que s’obria davant seu amb el seu magnífic paisatge ple de boscos i camins. Gairebé podia veure el moviment dels raigs de sol que anaven baixant pel vessant fins arribar al tàlveg profund de la Tordera.

Una de les coses que m’agrada de la muntanya és veure com apareix el sol, il·luminant, sense escalfor encara, els punts més alts de la serralada i veure com va baixant poc a poc fins que m’arriba a mi… No és com a mar, que tot just aparèixer ja et toca. Aquí el veus venir, lentament, com un visitant amable que gairebé et demana permís per aposentar-se una vegada més als seus dominis.

M’agrada, també, perquè és l’hora dels ocells, quan estan més esverats i criden més que canten, saltant de branca en branca a la captura del seu esmorzar, com si estiguessin bojos, com si no tinguessin temps al llarg de tot el dia. Si fins i tot em sembla que els conec com si fossin de casa, ja sigui pels seus cants o bé pels seus colors. Sovint veig una tórtora de cap rosat i negre que es para una estona en el plàtan d’allà baix, sempre a la mateixa branca. I estic segura que hi ha altres ocells que també sempre són els mateixos i van als mateixos llocs… El pit-roig que escolto gairebé tots els matins damunt del meu cap i que fins i tot he vist alguna vegada, amb el seu bonic color taronja, em sembla que sempre és el mateix…

M’agraden els ocells, m’agrada veure la seva vivacitat, i l’envejo. M’agradaria poder ser com ells, desperta, àgil i lliure, però jo seré sempre un ser desmanyotat, espès i poca-traça, una mica com els ocells més petits que encara no saben volar; com un ocell de primera volada però per tota la vida.

La Clara solia aparèixer una mica més tard. Sortia de casa seva més o menys a les nou. Si la Montse estava per allà, s’hi acostava i xerraven una mica. Però aquell dia la Clara tenia ganes de parlar-li d’un tema que la preocupava en certa manera, i s’hi va acostar més decididament que altres vegades. Ella i el Pere Lluís s’havien fet molt amics i tenia ganes de comentar-li el tema. Desitjava ser capaç de fer-li entendre un sentiment nou que vivia i que era prou complicat fins i tot per ella mateixa. Com dir-li a la Montse que li semblava que estava enamorada del Pere Lluís?. El problema no era el del propi enamorament, això era un fet natural, tampoc era que pensés que la Montse pogués estar també interessada en aquell noi. El que li estava explicant aquell matí era que no voldria que pensés que la estava deixant de banda pel Pere Lluís. Que s’agradaven, sí, i que a vegades tenien ganes d’estar sols, ho podria comprendre, oi?, ja eren una mica grans i no sempre havien d’anar tots tres plegats, no? Els dies eren molt llargs i necessitaven tenir estones per ells, però hi havia temps per tothom i no la deixaria mai de banda.

—Oi que m’entens? —acabava preguntant.

—Sí —responia la Montse. I en aquella breu resposta, que tranquil·litzava la Clara, havia introduït una pila de matisos tan gran que la Clara no podria mai captar ni tan sols mig entreveure.

Si jo era un ocell de primera volada, m’hauria agradat que el Pere Lluís hagués estat un ocell de pas, que no s’hagués instal·lat tan aviat en el cor de la meva amiga. No era gelosia per part meva, jo estava bé amb la Clara però també estava bé tota sola. Però alguna cosa del Pere Lluís no m’agradava i intuïa que podria fer mal a la meva amiga, potser la seva manera de fer o de mirar, alguna cosa d’ell no m’agradava gens. Era un noi que amagava alguna cosa.

Com m’hauria agradat poder explicar a la Clara tot el que pensava, però tot el que em sortia era aquell “Sí” tímid i indecís…

He de reconèixer, però, que el Pere Lluís em mimava i em respectava. No reia de mi, tenia prou paciència i fins i tot es mostrava simpàtic i amable. Jo sé que no ho feia sincerament per mi, que ho feia per agradar més a la Clara, i això no m’agradava.

Amb aquell “sí” tan dèbil li obria portes a la Clara. Ella hauria avançat igualment en la seva relació amb aquell noi, però al dir-li que sí, la justificava.

El mateix dia en què la Clara va parlar amb la Montse, va passar una cosa molt estranya.

A la fonda on s’hostatjava el Pere Lluís, s’allotjava també una senyora que tothom coneixia com la senyora Boix. Era una dama que li queia molt bé a la Montse, era molt maca i sempre tenia alguna paraula per ella. Li agradava fer encreuats i es passava les hores mortes a la terrassa de la fonda, amb un llibre a les mans o escrivint misterioses històries que no llegia mai a ningú.

La finestra de la seva cambra donava precisament a la terrassa de la fonda, i alguna vegada la Montse l’havia vista traient el cap per contemplar, per uns instants, el paisatge abans de tancar la finestra. Però aquell dia li va semblar com si estigués discutint amb algú. La va veure uns moments creuant pel davant de la finestra, però no per mirar el paisatge sinó que estava mirant a l’interior de la cambra. Després es va girar per tancar la finestra i la seva mirada es va creuar momentàniament amb la de la Montse. Estava seriosa. Es va aturar un instant i després va acabar de tancar la finestra. A la Montse li va semblar que estava plorant.

Mantinent va aparèixer el Pere Lluís per la porta de la fonda, amb cara d’estar enfadat. Va donar una ullada a la plaça, i al veure que gairebé només hi havia la Montse, se li va acostar. La Montse no hauria relacionat els dos fets si el Pere Lluís no li hagués dit:

—No la suporto!

Després el Pere Lluís va canviar d’actitud, es va posar simpàtic i va dissimular una mica, segur que aquella noia tan curta de gambals no podria imaginar que acabava de sortir de la cambra de la senyora Boix.

Jo no li vaig preguntar a qui no suportava i ell es va pensar que jo no entendria res. Ell jugava amb el fals avantatge de pensar que jo era una mica capfluixa i no m’assabentava de les coses que passaven al meu voltant. Encara que vaig entendre que hi havia alguna cosa entre ell i la senyora Boix, vaig restar al seu costat, senzillament, sense dir res. Primerament va dissimular, va riure i em va preguntar com m’anaven les coses i per la Clara. Li vaig dir que no sabia on era, que havia marxat a donar una volta. Jo suposava que per pensar una mica en la seva situació, però això no li vaig dir. El Pere Lluís va canviar novament d’actitud i en aquell moment em va fer por.

El Pere Lluís, al veure que estaven pràcticament sols a la plaça, es va acostar una mica a la noia.

—És que si jo t’expliqués…

Ella no deia res. Va deixar que el Pere Lluís li poses una mà sobre la cuixa. Ell ho va fer intentant que semblés una cosa natural, pròpia de la conversa, però al mateix temps vigilava de reüll que ningú els veiés. Mentre ell enraonava, ella no sentia més que la seva mà, com l’urpa d’un ocell de presa, com una nosa que li hauria agradat eliminar però que havia de tolerar, i no gosava fer res.

No sé pas què em va explicar. Jo notava la seva mà a la meva cama i tan sols tenia capacitat per sentir això. Recordo, sí, que em va parlar de la senyora Boix, anomenant-la “una senyora” per dissimular, però la meva ment estava dedicada únicament en entendre el perquè del seu contacte i provant de classificar les seves intencions i les coses estranyes, amargues i desconegudes que sentia jo mateixa. S’aprofitava de la meva incapacitat per entendre’l o era sincer amb mi?

El Pere Lluís es va aixecar i va donar la mà a la Montse que es va incorporar també, obedient a aquella espècie d’ordres mudes que el Pere Lluís li anava donant.

—La senyora Boix està enamorada de mi… —va continuar. I tot seguit es va mostrar com una víctima del furor uterí d’aquella dama que li queia tan bé a la Montse. Ella l’escoltava i, com solia fer en casos en què rebia massa informació, callava i no expressava cap mena d’emoció.

Quan ens vam aixecar i va deixar d’agafar-me, vaig començar a poder escoltar-lo i recordo bastant bé tot el que em va dir. Que la senyora Boix li anava al darrera i que havia provat de seduir-lo, l’havia cridat a la seva habitació i allà volia que fessin l’amor. Jo no captava gairebé res del que m’explicava, memoritzava això sí, totes aquelles paraules que em deia, però jo no sabia què volia dir furor uterí ni tampoc què era fer l’amor. En aquells moments només captava paraules encara buides de significat per a mi i les memoritzava escrupolosament.

Allò que si que vaig comprendre era que estava intentant escandalitzar-me però jo no sabia per què ho feia. Si jo hagués entès les coses que em deia potser sí que m’hauria espantat una mica, però ell parlava massa ràpid i, malgrat els meus esforços per seguir les seves explicacions, em perdia entre les estranyes paraules que, com si fossin secrets importantíssims, anava deixant anar sense pausa. Després, ens vam posar a caminar i gairebé vam sortir del poble. Em va posar el seu braç a la meva espatlla i em cenyí apropant-me al seu cos.

Aleshores no sabia entendre aquelles sensacions noves que m’arribaven, tant mesclades i estranyes com les històries que el Pere Lluís anava deixant caure a la meva oïda, i l’única cosa que volia era fugir d’aquell noi que m’atabalava tant.

De veritat que deuen tenir raó aquells que diuen de mi que sóc estúpida. Per què em vaig posar a plorar quan em va dir aquelles paraules?

—Només tu pots ajudar-me, només amb tu puc parlar perquè restes silent i muda, m’escoltes i calles. Tinc la sensació que la meva veu passa prop teu i no et toca.

El Pere Lluís va dir aquella frase amb tota la premeditació. Era la manera de posar a la Montse del seu costat i encara que estava segur que ella no l’entendria, també era conscient que dir-li que la necessitava seria una manera d’afermar els lligams que tractava d’aconseguir. El Pere Lluís va mirar atentament la noia per observar l’efecte que les seves paraules havien produït. Ella va interpretar aquella atenció com tendresa i es va posar a plorar. Era evident que el Pere Lluís havia aconseguit l’efecte que cercava.

El Pere Lluís seguia provant d’obtenir alguna cosa de mi, però jo no aconseguia esbrinar quina. Ell es va pensar que m’impressionaria amb allò de “Només tu pots ajudar-me…” però el que em va colpir més endins va ser allò altre de “la seva veu passava prop meu i no em tocava…”. Això era el que em passava amb tothom o amb gairebé tothom. La veu de les persones no em tocava i així em trobava cada vegada més aïllada en el meu món interior. La veu de les persones no em tocava i cada vegada que algú pretenia entrar en el meu món, em tancava una mica més i li feia més difícil, heus aquí el meu fat cruel, heus aquí com viure impenetrable semblava ser la meva planeta.

Agreujava això el fet que tampoc podia expressar els meus sentiments i la soledat m’anava tenallant poc a poc sense pietat. Com més avançava en mi la manca de comunicació, més incapaç em sentia de participar efectivament en la vida dels altres, en la vida oberta de tothom.