6

Cap al tard, quan gairebé tothom estava sopant, la Montse romania mandrosament a la seva cambra, recordant i repassant fil per randa els esdeveniments del dia, mentre en una llibreta de col·legi anava dibuixant tota mena de coses: estrelles, llunes, llargues sèries de puntets en forma d’espiral, rostres de nenes, noies, ocells… Eren uns dibuixos purs i gairebé perfectes que sortien de la seva mà sense necessitat de cap retoc i de forma gairebé automàtica. Mentrestant, el seu cervell viatjava cap a indrets que tan sols ella podia visitar.

Va sopar amb gana. El seu avi li va explicar que havia estat passejant i que havia vist un pou de glaç que ja feia anys que no funcionava, però que era molt interessant d’observar. Amb el seu avi podia mantenir converses pràcticament normals, tots els bloqueigs que tenia se li desfeien quan estava amb ell. L’avi parlava amb ella gairebé amb normalitat, encara que poc a poc i sense fer servir paraules massa complicades.

—Però no et pensis que el pou de glaç fa la mateixa feina que el gel de la barca de pesca. Allà fèiem servir el gel per conservar el peix viu, i aquí el pou de glaç servia per conservar el gel de l’hivern…

—I així poder refrescar l’aigua de l’estiu!

Al senyor Manel li agradava treure una cadira a la porta de la seva casa per seure una estona, i aquell vespre la Montse es va asseure al seu costat. Van parlar dels pous de glaç, de la pesca, de les carboneres que també encara es podien veure pel bosc i d’una pila de coses que van distreure completament a la Montse d’allò que havia passat aquell migdia.

Després, gairebé a mitjanit, el senyor Manel se’n va anar a dormir i la seva néta va tancar la gruixuda porta de la vella masia i també es va tancar a la seva habitació. No tenia son i es va asseure prop de la petita finestra que donava al carrer.

Va restar en silenci una estona, amb els ulls tancats. Potser es va adormir una mica ja que quan va tornar a mirar, el carrer havia canviat d’aspecte, l’estanc i la botiga de queviures ja havien tancat i la petita plaça es veia il·luminada tan sols per la llum de la Lluna i per una minsa bombeta que lluïa sense massa convenciment en una paret.

Feia una nit serena que convidava a no dormir. Des de la seva finestra no podia veure la Lluna però sí una munió d’estrelles que li somreien amb un bonic espectacle de llampurnetes intermitents. Però era la Lluna qui la cridava imperiosament, sentia necessitat de veure-la, que la seva llum la il·luminés i va decidir acostar-se fins a l’eixida del darrera de la casa.

La Lluna omplia el meu cos de curacions. Me la mirava fixament i sempre em deia coses que m’agradava escoltar. Tant canviant i mentidera que diuen que és, per mi era una confident esplèndida, amb una cara amagada com jo, plena de misteri. Em deia que la gent era més mentidera que ella mateixa, que la gent sí que era enganyosa i tenia cares amagades. Aquestes explicacions mudes que em donava, aquestes espècies de lliçons sense paraules m’eren més útils que mil discursos i consells…

La porta del darrera donava a un pati petit i sense tancar, on havia alguns estenedors de roba, una parra que ja feia temps estava pràcticament seca, i alguns trastos vells i inútils. Però des d’allà podia veure la Lluna i li agradava deixar-se arreplegar pel seu encanteri i sortir-ne curulla de raigs de llum.

Va sortir de la seva cambra i al passar, sense fer soroll, pel davant de la del seu avi va sentir com roncava profundament. Va baixar per l’escala de fusta procurant que els grinyols que els anys havien criat en les seves juntures no fossin tant forts com per trencar-li el son.

La Lluna que m’esperava al pati em va rebre amb una espècie de somriure. La seva plenitud i l’halo que l’envoltava li donaven un aspecte encara més amable i tendre. Fins i tot em semblava que em picava l’ullet d’una manera humorística i cordial. Calia aprofitar-la, aquella Lluna, la darrera Lluna plena de l’estiu, i deixar-me seduir pel seu encanteri.

Però abans que pogués deixar-se anar sota la influència d’aquell pleniluni magnífic, un soroll estrany va atreure la seva atenció. Es va acostar a l’extrem dret del pati, des d’on podia veure la part del darrera de la fonda. Va poder veure com s’obria una porta i sortia en Pere Lluís. Semblava anar una mica esverat ja que va restar al llindar uns segons, com si no volgués ser vist, com si s’amagués. Va mirar a un costat i a l’altre i es va asseure a terra com per descansar d’una miseriosa tensió que la nena havia captat perfectament.

Vaig dubtar molt abans de fer una cosa que mai gosava fer: cridar a algú. Potser va ser la soledat, la influència de la Lluna o el misteri del moment, però em vaig desconcertar a mi mateixa quan…

—Pere! —va aconseguir xiuxiuejar la Montse. El Pere Lluís va aixecar el cap i va veure la noia que el mirava des de la part posterior de la casa. El noi es va sorprendre que aquella noia el cridés. Estava suat i portava al damunt una gran excitació nerviosa, una barreja de ràbia i agitació per alguna cosa que li acabava de passar, però no va dubtar en acostar-se a la Montse.

—Hola! Que no tens son?

Ella no va contestar.

Quan el Pere Lluís se’m va acostar vaig sentir dues coses alhora. Per una banda, que m’havia equivocat al cridar-lo i que el Pere Lluís se m’acostava segurament com un llop que va a devorar a la seva presa. Per altra banda, vaig notar com el meu característic bloqueig se’m clavava al coll i ja no em deixaria articular cap més paraula.

El Pere Lluís em va començar a explicar el que li passava, que la senyora Boix l’hi havia demanat que pugés a la seva cambra i que…

—Estava gairebé nua, i m’ha dit que ja aniria sent hora que allò que diuen d’ella fos veritat. Jo no sabia què volia dir i ella m’ha dit que deien que ella i jo ens enteníem, i que a veure si em portava com un home. Se m’ha abraçat i volia que féssim l’amor. Jo no sóc de pedra i m’esverava, però no he volgut caure en els seus braços i he fugit…

Sabia que mentia, que m’enganyava, que la senyora Boix no era així i que ell pretenia alguna cosa. Però no m’imaginava què…

—Tens una mica de conyac?

Em va dir que ja sabia que jo mai havia begut conyac ni res que se li assemblés, però que potser el meu avi en tindria. Jo tenia idea que hi havia una botella de Soberano a la cuina i li vaig dir que sí amb el cap. Em va demanar que n’hi donés una mica i quan vaig entrar a la cuina, ell va entrar darrera meu.

La Montse li va posar una mica de conyac en un got gruixut i li va donar. El Pere Lluís se’l va beure d’un glop i li va acostar el got perquè li tornés a omplir, cosa que la Montse va fer per veure com també se l’empassava d’una glopada. El mateix Pere Lluís es va omplir el got una altra vegada i es va acostar a la Montse que començava a estar espantada.

—Té, beu una mica! No deixis que begui sol… té!

Li acostava el got. La noia s’havia arraconat prop dels fogons i el Pere Lluís la tenia acorralada. Aleshores va canviar sobtadament d’actitud, sense dissimular massa, amb el desvergonyiment que el conyac li donava i pensant també que amb qualsevol cosa enganyaria a aquella noia una mica estúpida i bastant curta de gambals.

—Ajuda’m, Montse, et necessito, et necessito…

El cor de la nena, però, no dubtava que estava sent enganyada. Més que les seves paraules, la noia podia sentir l’olor penetrant del licor que el Pere Lluís li passava prop del nas.

—Beu! T’animarà!

La Montse es resistia. El Pere Lluís li passava el got pel davant de la boca per fer-la beure, però la fortor del conyac i la por van fer que donés una empenta al braç amb la qual cosa el líquid es va abocar damunt la brusa de la noia.

El Pere Lluís es va adonar que els pits de la noia es marcaven lleugerament sota la roba mullada i es va excitar més encara.

—Espera’t un moment que si no ho esbandim amb aigua et quedarà taca.

Ràpidament el Pere Lluís va agafar un eixugamans, el va mullar i va començar a fregar la brusa de la noia que amb l’aigua es tornava més transparent.

—Treu-te això, que ho fregarem més bé… —i va començar a descordar-li un botó.

Havia notat que el Pere Lluís s’estava esverant molt però al mateix temps em sentia paralitzada. Aleshores, no sé si per egoisme propi o per entendrir-me, va parar de descordar-me, em va abraçar i va acostar els seus llavis als meus. Jo sentia una barreja difícil d’explicar, barreja de terror i excitació. Mai m’havien fet cap petó als llavis i ni tan sols m’havien explicat què era ni com es feia una besada… Ell s’acostava i jo no podia fer res. El cap em deia “fuig” però el meu cos era incapaç de moure’s…

El Pere Lluís va acostar els seus llavis als de la noia i la va besar, primerament amb delicadesa. Ella no va reaccionar, es va deixar besar sense moure un muscle. El Pere Lluís se sentia cada vegada més excitat davant del que se li oferia: una noia maca que es deixava fer sense dir res, sense oposar-se ni lluitar.

—No cridis que no es desperti el teu avi… —va dir, gairebé com una ordre, i va tornar a besar-la. Aquesta segona vegada la besada va ser més intensa i la Montse va sentir com la llengua del noi buscava la seva, estava espantada i corpresa alhora davant una cosa que no sabia ni que existia ni que es pogués fer i que mai no havia gosat ni tan sols imaginar, i no encertava a reaccionar.

El Pere Lluís es va anar animant al veure que ella el deixava fer i va seguir descordant la brusa de la noia. A la Montse li va venir un tremolor de cames i gairebé va caure a terra, presa d’espasmes que no podia controlar. El Pere Lluís la va sostenir i la va estirar prop dels fogons. Tot i que estaven gairebé a les fosques, podia veure els sostenidors blancs que amagaven aquells objectes de desig i, de mala manera, va arrencar-los per poder gaudir d’aquella sina tan tendra i sensual, de la sensació impura de poder macular aquella casta innocència per primera vegada. La Montse encara s’estremia de por però el Pere Lluís no li va fer cap cas als tremolors, no es va preocupar gens ni mica que podria estar-li passant alguna cosa, i va acariciar-li els pits amb brutalitat.

Cridar!… si hagués pogut cridar! Però ja no sentia aquell cos ultratjat com si fos meu, sentia el dolor, sí, però em semblava que tot allò passava a una altra persona. Si Saga hagués estat amb mi…! M’hauria agradat cridar però no podia… El Pere Lluís va començar a descordar-me també la faldilla… Jo vaig protegir-me amb la meva mà com per impedir no sabia ben bé què. Em pensava que res podria ser ja més repugnant, quan va començar a llepar el meu cos. De tant en tant tornava a pujar als meus llavis i tornava a besar-me d’aquella manera fastigosa. Jo vaig afluixar la meva minsa resistència i vaig desitjar que tot allò acabés aviat.

La Montse va abandonar la lluita i els seus braços van restar com morts als seus costats. El Pere Lluís va adonar-se que ella es lliurava sense resistència, sense dir res, i va entendre que podria fer el que volgués amb la noia, com si fos una nina desmanegada i inerta. En la foscor de l’estança podia veure el cos que se li lliurava i fins i tot podia imaginar que havia sucumbit als seus encants. La va prendre sense fer cap mena d’escarafalls ni mostrar pietat ni comprensió. Li va treure la faldilla, després les calces i ja la tenia allà, nua i sense posar-li cap mena de dificultat.

Jo vaig tancar els ulls…

—No tinguis por i no cridis.

Aleshores es va descordar els pantalons. Ella va sentir com li separava les cames i després com un si un ganivet la travessés, sense cap mena de cura, cruelment, dolorosament, com una daga que li partís el cos i l’ànima. Tant dolor va sentir que es va mig incorporar i va haver de contenir un crit. El Pere Lluís, però…

Em feia molt mal. Jo no sabia què era el que m’estava fent. Fins molt més tard no vaig saber que allò era aquella cosa que la Clara en deia un coit, però en aquell moment no sabia què passava i em pensava que em moriria. Vaig obrir els ulls i vaig poder veure el tors del Pere Lluís, s’havia tret la samarreta i estava nu fins a la cintura, els pantalons descordats i el seu sexe enganxat al meu, era com allò que havia vist fer alguna vegada als gossos pel carrer. Es movia i udolava com un d’aquells gossos i a cada embranzida seva jo sentia una punxada de dolor. Per la finestra de la cuina podia veure algunes estrelles… m’hauria agradat poder veure la Lluna… els moviments i gemecs del Pere Lluís es van anar accelerant fins que va acabar amb un udol mal contingut i vaig sentir com alguna cosa estranya s’apoderava del meu interior…

El Pere Lluís es va separar de la noia. Aquesta es va cobrir com va poder amb la brusa molla i tacada de conyac. El noi va intentar ajudar-la per que s’aixequés però ella amb un gest va fer que no.

—No ho expliquis a ningú això. Te la carregaràs si ho fas. A més, és una cosa que tothom fa, no pateixis…

—Vés-te’n !

Redéu els meus silencis! En tot el vespre tan sols havia pogut dir dues paraules… El Pere Lluís va marxar, ràpidament, em sembla que tenia por. Jo vaig restar encara una estona estirada a terra. Després em vaig aixecar i vaig encendre la llum de la cuina. La meva nuesa em va sorprendre; només portava la brusa. Vaig buscar la resta de la meva roba per vestir-me. Vaig notar el meu sexe humit i amb la mà vaig comprovar que aquell brètol m’havia fet sang. Tenia molta por, fins i tot tremolava i petava de dents sense poder-ho evitar. Poc a poc vaig començar a recuperar-me i vaig eixugar-me com vaig poder amb un drap de cuina. La meva faldilla estava bruta i també la resta de la meva roba. Després d’assecar el conyac que hi havia per terra i d’esbandir el got, vaig endreçar com vaig poder la cuina perquè no es notés res estrany, perquè tot semblés normal. Tot seguit vaig anar al safareig per posar la meva roba en remull.

Aleshores va ser quan va passar una cosa extraordinària, un fet que mai he explicat ni mai explicaré a ningú.