22

Eren els darrers dies de l’estiu. La Montse, increïblement, estava casada amb el Màrius i això omplia el seu interior més íntim amb una alegria que no aconseguia travessar les capes d’aïllament amb què la noia acostumava a envoltar la seva vida. No prenia cap iniciativa però es deixava portar. Així, l’endemà mateix del dia de les seves noces, es va trobar tancada a una cambra de la fonda amb el Màrius, tots dos sols. Havia estat una proposta més de la Clara, moguda externament pel desig de fer broma i tabola, encara que la Montse va creure que també hi havia una certa gelosia prenyada d’estrany masoquisme en aquella proposta.

El cert és que el Màrius i la Montse es van trobar tancats en una petita cambra de la fonda, a quatre ulls i sense saber què fer.

Podia esperar jo alguna cosa més de la vida? Estava al costat del meu ésser estimat i encara que sabia que no havia de passar res, que tot era broma, la minsa aparença de realitat que podia tenir la nostra escena, la “nit de nuvis” que deia la Clara, m’omplia de sensacions noves i desconegudes.

Jo estava asseguda al llit. Per la finestra mig oberta es colaven els darrers raigs de sol del dia, que omplien de reflexos la paret i ens tocaven a nosaltres mateixos.

—No sé què vol…

—Em sembla que vol que ens fem petons i aquestes coses…

Jo volia dir-li al Màrius que tot era un joc i que no s’havia de sentir compromès per res amb mi, que tot era broma i que sabia que ell estimava la Laia i que no patís per mi…

El Màrius es va acostar a la finestra i va ajustar la tarja fins que va aconseguir que una única ratlla de llum deixés l’habitació en penombra, amb una claror minsa i màgica produïda pel reflex del raig de sol a la roba blanca del cobrellit.

Després, el noi es va acostar a la noia i es va asseure al seu costat, al llit. Ella no gosava mirar-lo al rostre i es mostrava com avergonyida per la situació.

Tot estava resultant molt més íntim i profund del que havia planejat la Clara. Els reflexos de la llum al rostre del Màrius li donaven un aspecte fascinador. Jo podia copsar que ell també estava nerviós i, fins i tot, jo m’endevinava a mi mateixa més bonica que mai. Ell anava a dir alguna cosa però no gosava. Jo sabia que no s’aprofitaria de mi, que em respectaria, però també era conscient que ell, en aquell moment, em desitjava. M’hauria omplert de petons i si no ho feia era per la Clara, perquè la seva presència al passadís era evident, perquè coneixia alguna cosa de la meva història, perquè existia la Laia també arrelada al seu cor. I a mi m’hauria agradat que m’abracés, que m’omplís de petons, que fes de mi una persona viva, però tan ell com jo callàvem, la seva repressió era tant forta com la meva.

El Màrius va aixecar la mà i va jugar amb l’escletxa de llum que ens arribava del porticó mig tancat de la finestra. La seva mà, els seus dits jugaven amb aquella llum i també amb els infinits puntets lluminosos que suraven prop d’ella.

Agosarada com poques vegades i sota la protecció dissimulada del joc de llums, pols i dits, vaig acostar la meva mà a la seva. Va començar la tendra i breu dansa de l’enllaç dels dits, una llambregada de blanesa que va permetre que les nostres mans s’agafessin amb tendra força i que em va donar el valor necessari per mirar als seus ulls.

El Màrius se sentia arrossegat per la bellesa de la situació, per aquells ulls grans i amples que el miraven, per la llum estranya i les mans que es premien l’una a l’altra amb el desesper que dóna saber que allò s’ha d’acabar, que d’un moment a l’altre la Clara, des del passadís, protestaria del seu silenci, i del mal que podien fer-se. Però el soroll que arribava del carrer li semblava una música encisadora, i en veure la noia tan a prop seu, va anar acostant el seu rostre al d’ella. La noia va deixar de mirar als seus ulls i va posar la seva mirada en els llavis del Màrius, va poder copsar com aquest s’empassava la saliva, va entendre que estava nerviós i que segurament acabaria besant-la.

El Màrius va acostar els seus llavis als meus. Jo no em vaig moure, podia marxar, girar-me, enraonar. Podia evitar aquell petó, però no ho vaig fer, fins i tot vaig desitjar que res l’interrompés. I així, suaument, els seus llavis i els meus s’uniren plens de tendresa, de sensualitat i per part meva, d’amor. Vaig acceptar aquell petó amb la plena consciència que res d’allò prosperaria, que seria el nostre secret, que per a mi seria un tresor amagat per sempre.

Després de la suau besada, la Montse es va separar una mica. Va girar el cos i es va deixar caure al llit, de boca terrosa i donant-li l’esquena…

…perquè no pogués veure ja el meu rostre que començava a expressar massa coses. Vaig notar la seva mà que, barrejada de llums, acaronava la meva espatlla i així, sense més paraules, va ser el comiat. Res més podia passar aquell dia, tant ple de coses per recordar.

La primera felicitat del dia és una cinta de sol

que es cargola a la teva mà i acarona la meva esquena…