La primera derivada de la identitat

PAUL BRODWIN, «Genetics, Identity, and the Anthropology of Essentialism»

WILLIAM SHAKESPEARE, La comèdia dels embolics, acte V, escena I^[063]

El 6 d’octubre del 1942, cinc anys abans que la família del meu pare se n’anés de Barisal, la meva mare va néixer per partida doble a Delhi. La Bulu, la seva germana bessona univitel·lina, havia nascut la primera, tota serenor i elegància. La meva mare, la Tulu, havia sortit una mica més tard, regirant-se i bramant com una desesperada. La llevadora, per sort, devia tenir prou coneixement sobre els nounats per saber que sovint els més elegants són els més maleïts: la bessona callada, al límit de l’apatia, estava molt desnodrida i la van haver d’embolcallar amb unes flassades perquè revifés. Els primers dies de la vida de la meva tieta van ser els més delicats. Pel que expliquen (potser exageradament), no s’agafava al pit; i, com que a la Delhi dels anys quaranta no es trobaven biberons, la van haver d’alimentar per mitjà d’un ble de cotó sucat en llet, i, més tard, pel plec d’una conquilla amb forma de cullera. Van agafar una mainadera perquè se’n cuidés. Quan al cap de set mesos la llet materna va començar a faltar, van afanyar-se a desmamar la meva mare perquè la seva germana prengués la mica que en quedava. Des de bon principi, doncs, la meva mare i la seva germana bessona van ser un banc genètic de proves: de naturalesa absolutament idèntica, i de criança absolutament diversa.

La meva mare —la «petita» de totes dues per una diferència de minuts— era molt moguda. Tenia un caràcter capritxós i variable. Era feliç i atrevida, viva d’enteniment i propensa a equivocar-se. La Bulu era apocada. Tenia el cap més despert, la llengua més esmolada, l’enginy més penetrant. La Tulu era sociable. No li costava gens fer amics. Els insults li relliscaven. La Bulu era reservada i retreta, més callada i més fràgil. A la Tulu li agradaven el teatre i la dansa. La Bulu era poeta, escriptora, somiadora.

Aquests contrastos, però, no feien més que ressaltar les semblances que tenien. La Tulu i la Bulu eren pastades l’una a l’altra: tenien la mateixa pell pigada, la cara ovalada i els pòmuls prominents, cosa poc corrent entre els bengalís, i la comissura exterior de les parpelles una mica inclinada cap avall, un recurs que els pintors italians feien servir per aconseguir que les seves Mares de Déu transmetessin aquella seva complicitat misteriosa. Compartien el llenguatge secret que els bessons acostumen a tenir en comú. Feien bromes que només l’altra germana entenia.

Amb els anys, cada una va tirar per la seva banda. La Tulu es va casar amb el meu pare el 1965 (ell havia anat a viure a Delhi tres anys enrere). Va ser un matrimoni convingut, però també una mica temerari. El meu pare no tenia diners i acabava d’arribar a una ciutat que no coneixia, amb una mare dominant darrere i un germà mig trastocat que vivia a casa. Als ulls de la refinada parentela de Bengala occidental de la meva mare, la família del meu pare era la pura encarnació de la rusticitat dels bengalís orientals: quan els germans del meu pare s’entaulaven, disposaven l’arròs formant una muntanya i hi obrien un cràter per posar-hi la salsa, com si amb aquell volcà al mig del plat volguessin representar la gana insaciable i permanent que havien passat al seu poble. Per comparació, el matrimoni de la Bulu semblava una opció molt més segura. El 1966 s’havia promès amb un advocat jove que era el primogènit d’un clan benestant de Calcuta. El 1967 s’hi va casar, i se’n va anar a viure a la casa de la família d’ell, una mansió decrèpita i desmanegada del sud de la ciutat amb un jardí colgat de males herbes.

Quan jo vaig néixer, el 1970, la sort d’una germana i de l’altra havien començat a prendre camins inesperats. A finals de la dècada del 1960, Calculta va començar la seva progressiva davallada a l’infern. L’economia de la ciutat anava de baixa, i la seva fràgil infraestructura trontollava sota el pes d’onades contínues d’immigrants. Sovint esclataven conflictes polítics intestins que obligaven a tancar els carrers i les botigues durant setmanes. Mentre la ciutat es debatia en una alternança de violència i letargia, la nova família de la Bulu s’anava menjant els estalvis per tirar endavant. El seu marit va continuar fent com si treballés, i cada matí sortia de casa amb la cartera de rigor i una carmanyola; però ¿qui necessitava un home de lleis en una ciutat sense llei? Al final, la família es va vendre la casa amb porxo i pati interior envaïda de floridura i es va mudar a un modest pis de dues habitacions situat a no gaires quilòmetres de la casa on s’havia allotjat la meva àvia la primera nit que va passar a Calcuta.

La sort del meu pare, en canvi, va ser un reflex del de la seva ciutat adoptiva. Delhi, la capital, era la filla sobrealimentada de l’Índia. Vitalitzada per les aspiracions del país de construir una gran metròpoli, engreixada per subvencions i ajudes, la xarxa viària s’expandia i l’economia creixia. El meu pare va anar ascendint en l’escalafó d’una multinacional japonesa, i en poc temps va saltar de la classe baixa a la classe mitjana alta. El nostre barri, abans circumdat de bardissars envaïts de gossos vagabunds i de cabres, no va trigar a transformar-se en una de les zones amb terrenys més cotitzats de la ciutat. A l’estiu anàvem de vacances a Europa. Vam aprendre a menjar amb bastonets xinesos, i nedàvem a les piscines dels hotels. Quan els monsons descarregaven sobre Calcuta, les piles d’escombraries dels carrers embussaven les clavegueres i convertien la ciutat en un immens aiguamoll putrefacte. Davant de casa de la Bulu es formava cada any una d’aquestes grans extensions d’aigua estancada infestades de mosquits. Ella deia que era la seva «piscina».

Aquest seu comentari té una cosa molt característica: una mena d’esperit alegre. Hauria pogut pensar-se que les vel·leïtats de la fortuna havien fet canviar la Tulu i la Bulu de manera radical, però va passar més aviat el contrari: amb el pas dels anys, la semblança física entre totes dues s’havia reduit a la mínima expressió, però l’una i l’altra conservaven un inefable element comú —un tracte, un aire— que fins i tot s’havia fet més intens i més pròxim. A desgrat de la distància econòmica cada vegada més gran que hi havia entre totes dues germanes, compartien un mateix optimisme vital, una mateixa curiositat, un mateix sentit de l’humor, una equanimitat que s’acosta a la noblesa però sense gota d’orgull. Sempre que sortíem a l’estranger, la meva mare tornava a casa amb tot de regals per a la Bulu: una joguina de fusta de Bèlgica, uns xiclets de fruita dels Estats Units que feien una olor diferent de qualsevol fruita coneguda, alguna bagatel·la de vidre de Suïssa. La meva tieta es llegia les guies de viatge dels països on havíem anat. «Jo també hi he estat», deia mentre col·locava els records en una vitrina, sense cap ombra d’amargor a la veu.

No crec que hi hagi cap paraula ni cap locució per expressar aquell moment en què un fill pren consciència que comença a comprendre la seva mare; no només superficialment, sinó amb la lucidesa omnímoda amb què es comprèn a si mateix. La vivència que vaig tenir d’aquest moment, perdut en la boira de la meva infància, va ser absolutament dual: en el moment que vaig comprendre la meva mare, vaig aprendre a comprendre la seva germana bessona. Sabia, amb una certesa clarivident, quan es posaria a riure, què la feia sentir-se desairada, què l’engrescava o cap on anaven les seves simpaties. Veure el món a través dels ulls de la meva mare era també veure’l a través dels de la seva germana bessona; potser, si de cas, amb una mica de diferència en el color de la mirada.

Vaig acabar adonant-me que allò en què coincidien la meva mare i la seva germana no era en la personalitat, sinó en la seva tendència: en la seva primera derivada, per fer servir un terme matemàtic. En càlcul matemàtic, la primera derivada d’un punt no és la seva posició a l’espai, sinó la seva propensió a canviar de posició; no el lloc on és un objecte, sinó com es mou a través de l’espai i el temps. Aquesta qualitat compartida, impenetrable per a algunes persones però palmària als ulls d’un nen de quatre anys, era el lligam profund que unia la meva mare i la seva germana bessona. La Tulu i la Bulu havien deixat de ser manifestament idèntiques, però tenien en comú la primera derivada de la identitat.

* * *

Si algú dubta que els gens poden determinar la identitat deu ser perquè ha arribat d’un altre planeta i no s’ha fixat que els éssers humans presenten dues formes principals: la masculina i la femenina. Els sociòlegs culturals, els especialistes en diversitat sexual, els fotògrafs de moda i Lady Gaga ens han fet present, de forma precisa, que aquestes categories no són tan innates com podria semblar, i que en les seves fronteres solen amagar-s’hi ambigüitats pertorbadores. Tot i així, és difícil rebatre tres fets essencials: que mascles i femelles són diferents anatòmicament i fisiològicament; que aquestes diferències anatòmiques i fisiològiques estan determinades pels gens; i que aquestes diferències, contraposades a construccions culturals i socials del jo, tenen una poderosa influència en la determinació de la nostra identitat com a individus.

El supòsit que els gens tenen alguna cosa a veure amb la determinació del sexe, el gènere i la identitat de gènere és relativament nou en la història que estem explicant, i per prosseguir convé establir la distinció entre aquests tres termes. Per sexe em refereixo als elements anatòmics i fisiològics del cos masculí o del cos femení. Per gènere entenc un concepte més complex: els papers psíquics, socials i culturals que adopta un individu. Per identitat de gènere em refereixo a la percepció que l’individu té de si mateix (femení o masculí, ni una cosa ni l’altra, o una cosa intermèdia).

Durant milers d’anys, la comprensió de la base de les dissemblances anatòmiques entre homes i dones —el «dimorfisme anatòmic» del sexe— va ser deficient. L’any 200 després de Crist, Galè, l’anatomista més influent del món antic, va portar a terme precises disseccions per mirar de demostrar que els òrgans reproductors masculins i femenins eren anàlegs entre ells: els òrgans masculins estaven girats enfora, i els òrgans femenins estaven girats endintre. Galè sostenia que els ovaris no eren més que testicles integrats i retinguts al si del cos femení perquè a les dones els faltava «escalfor vital» per fer sortir els òrgans enfora. «Gireu enfora els [òrgans] de la dona, i replegueu els de l’home, i trobareu que són el mateix», va escriure. Els deixebles i seguidors de Galè van forçar literalment aquesta analogia fins a l’absurd sostenint que l’úter era l’escrot bombat cap endintre, i que les trompes de Fal·lopi eren les vesícules seminals dilatades i eixamplades. Aquesta teoria va perpetuar-se en uns versos medievals que servien de recurs mnemotècnic als estudiants d’anatomia:

Ara bé, ¿quina força era la responsable de girar els homes «enfora» o les dones «endins», com un mitjó? Uns quants segles abans que Galè, el filòsof grec Anaxàgores va afirmar, en un escrit de cap a l’any 400 abans de Crist, que el gènere sexual, igual que el valor d’una propietat immobiliària, estava en funció del lloc. Anaxàgores, igual que Pitàgores, creia que l’essència de l’herència estava continguda en l’esperma masculí, mentre que la femella es limitava a «modelar» el semen masculí a l’interior de l’úter per formar el fetus. L’herència del sexe també seguia aquest patró. El semen produït al testicle esquerre engendrava infants de sexe masculí, mentre que el semen produït al testicle dret engendrava infants de sexe femení. L’especificació del sexe prosseguia a l’úter, com una continuació del codi espacial «dreta-esquerra» establert en l’ejaculació. Amb una precisió infal·lible, a la trompa uterina dreta es dipositava l’embrió masculí, mentre que a la trompa esquerra es formava el femení.

És fàcil menystenir la teoria d’Anaxàgores com a anacrònica i estrafolària. La seva peculiar insistència en la posició a dreta o a esquerra —com si el gènere sexual estigués determinat per una mena de protocol sobre com disposar els coberts a taula— pertany clarament a una època passada. En el seu temps, però, va ser una teoria revolucionària, perquè va comportar dos avenços cabdals. En primer lloc, reconeixia que la determinació del sexe era aleatòria per principi, i que per tant s’havia de buscar una causa aleatòria que l’expliqués (l’origen dretà o esquerrà de l’espermatozou). I en segon lloc pressuposava que, després d’haver tingut lloc, el fenomen aleatori originari s’havia de mantenir i refermar per acabar de conformar el sexe. El procés de desenvolupament del fetus era cabdal. L’esperma del costat dret s’encaminava cap al costat dret de l’úter, on s’acabava de conformar com a embrió masculí, mentre que l’esperma del costat esquerre anava cap al costat esquerre de l’úter per formar un fetus femení. La determinació del sexe era una reacció en cadena desencadenada per un primer esdeveniment però refermada per la disposició de l’embrió dintre del dimorfisme adult d’home i dona.

I en això va quedar durant segles, en termes generals, la qüestió de la determinació del sexe. Van aparèixer una profusió de teories; però, en essència, no eren més que variants de la hipòtesi d’Anaxàgores: que el sexe està determinat per un fenomen absolutament aleatori que la ubicació de l’òvul o del fetus prolonga i referma. «El sexe no és hereditari», va escriure un genetista l’any 1900. El mateix Thomas Morgan, segurament el defensor més destacat del paper dels gens en el desenvolupament, va postular que el sexe no podia determinar-se a partir dels gens. El 1903 va escriure que el sexe no devia estar determinat per un únic factor genètic, sinó per un conjunt de factors ambientals: «L’òvul, pel que fa a la qüestió del sexe, sembla estar en una mena de situació d’equilibri, i les condicions a què es trobi sotmès […] poden determinar quin sexe originarà. Qualsevol intent per descobrir algun element que tingui una influència decisiva sobre tot tipus d’òvul serà segurament inútil».

* * *

L’hivern del 1903, el mateix any que Morgan publicava la seva superficial refutació d’una teoria genètica sobre la determinació del sexe, una estudiant de doctorat, Nettie Stevens, va portar a terme un estudi que va revolucionar la disciplina. Stevens, filla d’un fuster de Vermont, havia nascut el 1861. Havia estudiat per fer de mestra, però cap a començaments de la dècada del 1890 la seva feina com a docent li havia permès estalviar prou per matricular-se a la universitat d’Stanford, a Califòrnia. El 1900 va decidir matricular-se a la facultat de biologia, una elecció poc corrent en una dona d’aquell temps; i, cosa encara menys corrent, va decidir fer recerca a l’Stazione Zoologica de Nàpols, on Theodor Boveri s’havia dedicat a arreplegar els seus ous (òvuls) d’eriçó de mar. Stevens va aprendre italià per poder parlar amb el llenguatge dels pescadors del país que li portaven els ous de la costa. De Boveri va aprendre a tenyir els òvuls per distingir-ne els cromosomes, aquells misteriosos filaments tenyits de blau que hi havia a l’interior de les cèl·lules.

Boveri havia demostrat que les cèl·lules que tenien els cromosomes alterats no podien desenvolupar-se normalment, de manera que les instruccions hereditàries del desenvolupament havien d’estar contingudes en els cromosomes. Ara bé, ¿podia ser que el determinant genètic del sexe també hi estigués contingut? El 1903, Stevens va seleccionar un organisme simple —el cuc de la farina— per investigar la correlació entre la configuració cromosòmica d’un cuc individual i el seu sexe. Stevens va aplicar el mètode de tinció de cromosomes de Boveri tant a cucs mascles com a femelles, i el microscopi li va donar la resposta: una variació d’un únic cromosoma guardava una correlació perfecta amb el sexe del cuc. Els cucs de la farina tenen un total de vint cromosomes, en forma de deu parells (la majoria d’animals tenen els cromosomes aparellats; els éssers humans en tenim vint-i-tres parells). Les cèl·lules dels cucs femella presentaven indefectiblement deu parelles de cromosomes amb els dos cromosomes de cada parella idèntics. Les cèl·lules dels cucs mascle, en canvi, tenien dos cromosomes desaparellats: una cinta curta i boteruda, i un altre cromosoma més llarg. Stevens va conjecturar que amb la presència del cromosoma petit n’hi havia prou per determinar el sexe, i li va donar el nom de cromosoma sexual.

Per a Stevens, això abonava una senzilla teoria sobre la determinació del sexe. A les gònades masculines es formaven espermatozous de dos tipus —els uns amb el cromosoma boterut masculí, i els altres amb el cromosoma femení de mida normal— en una proporció aproximadament equivalent. Quan un espermatozou amb el cromosoma masculí —és a dir, «esperma masculí»— fecundava l’òvul, l’embrió que es formava era masculí. Si l’òvul era fecundat per «esperma femení», el que es formava era un embrió femení.

El treball d’Stevens va ser corroborat pel del citòleg Edmund Wilson, estret col·laborador seu, que va simplificar la terminologia d’Stevens anomenant Y el cromosoma masculí i X el cromosoma femení. En termes cromosòmics, les cèl·lules masculines eren XY, i les femenines eren XX. Wilson va postular que l’òvul conté un únic cromosoma X. Quan un espermatozou amb el cromosoma Y fecunda un òvul, la combinació que en resulta és XY, cosa que determina el «caràcter masculí» de l’embrió. Quan un espermatozou amb el cromosoma X s’ajunta amb un òvul, la combinació que en resulta és XX, cosa que determina el «caràcter femení» de l’embrió. El sexe no estava determinat per si l’esperma procedia del testicle dret o el testicle esquerre, però sí per un fenomen aleatori semblant: la naturalesa de la càrrega genètica del primer espermatozou que arriba a l’òvul i el fecunda.

* * *

El sistema XY descobert per Stevens i Wilson tenia un corol·lari important: si el cromosoma Y contenia tota la informació que determinava el caràcter masculí, aquell cromosoma havia de contenir els gens que feien que l’embrió fos masculí. Al principi, els genetistes es pensaven que al cromosoma Y hi trobarien grapats de gens determinadors del caràcter masculí; el sexe, al capdavall, comporta una rigorosa coordinació de multitud d’elements anatòmics, fisiològics i psicològics, i costava imaginar-se que un sol gen fos capaç de fer possibles totes aquestes funcions. Els genetistes més meticulosos, però, sabien que el cromosoma Y era un lloc poc acollidor per als gens. A diferència dels altres cromosomes, el cromosoma Y està «desaparellat», és a dir que no té un cromosoma homòleg i cap còpia duplicada, cosa que obliga tots els gens del cromosoma a espavilar-se sols. En qualsevol altre cromosoma, una mutació es pot reparar copiant el gen intacte de l’altre cromosoma. Un gen del cromosoma Y, en canvi, no es pot restaurar, reparar ni tornar a copiar a partir d’un altre cromosoma; no té recanvi ni referència. (El cromosoma Y disposa, de totes maneres, d’un sistema intern característic de reparació dels seus gens). Quan el cromosoma Y sofreix alguna mutació, no té cap mecanisme per recuperar la informació perduda. És un cromosoma marcat, doncs, per la metralla i les cicatrius de la història. És el punt més vulnerable de tot el genoma humà.

De resultes d’aquest bombardeig genètic constant, el cromosoma Y humà va començar a desprendre’s d’informació fa milions d’anys. Els gens que eren realment valuosos per sobreviure devien ser transferits a altres parts del genoma on es poguessin conservar amb més garanties, els gens de menys valor devien ser arraconats, eliminats o substituïts, i només s’hi van conservar els més essencials; però ni tan sols aquesta estratègia resol el problema del tot. A mesura que perdia informació, el cromosoma Y s’anava empetitint, rebaixat fragment a fragment pel cicle funest de la mutació i la pèrdua de gens. El fet que el cromosoma Y sigui el cromosoma més petit de tots no és cap coincidència; és, en part, víctima d’un procés d’obsolescència. (L’any 2014 es va descobrir que alguns gens molt importants podrien estar continguts en el cromosoma Y de forma permanent).

En termes genètics, això representa una paradoxa curiosa. El sexe, un dels trets més complexos de l’ésser humà, no està codificat segurament per uns quants gens, sinó que més aviat és un sol gen el que, contingut de forma força precària en el cromosoma Y, deu fer de regulador principal del caràcter masculí.^[064] Que els lectors masculins d’aquest últim paràgraf no ho perdin de vista: existim de miracle.

* * *

A principis de la dècada del 1980, el jove genetista londinenc Peter Goodfellow va començar a buscar el gen de determinació del sexe al cromosoma Y. Fanàtic del futbol, desmanegat, magre, nerviüt, amb un deix inconfusible de l’est d’Anglaterra i un gust en el vestir «entre punk i new romantic», Goodfellow tenia la intenció de fer servir els mètodes de cartografia genètica introduïts per Botstein i Davis per acotar la recerca a una petita regió del cromosoma. Ara bé, ¿com es podia localitzar un gen «normal» sense l’existència d’una variant fenotípica visible (un polimorfisme) o alguna malaltia associada? Els gens de la fibrosi quística i de la malaltia de Huntington s’havien localitzat en els seus cromosomes respectius buscant el lligam existent entre el gen responsable de la malaltia i marcadors genètics. En tots dos casos, els fills afectats que tenien el gen portaven també una variant concreta del marcador genètic respectiu, i els fills no afectats no. ¿On podria trobar Goodfellow una família humana que tingués una variant sexual —un tercer sexe— que es transmetés genèticament a uns fills però no a uns altres?

* * *

El fet és que aquests éssers humans existien; però identificar-los va ser una tasca molt més complicada del que s’esperava. El 1955, Gerald Swyer, un endocrinòleg anglès que investigava sobre l’esterilitat femenina, havia descobert una síndrome poc corrent que feia que la persona que la presentava fos biològicament femenina però cromosòmicament masculina. Les «dones» nascudes amb la «síndrome de Swyer» tenien una anatomia i una fisiologia femenines al llarg de tota la infància, però a l’inici de l’edat adulta no atenyien la maduresa sexual femenina. Per mitjà de les anàlisis citològiques que els van fer, els genetistes van descobrir que aquestes «dones» tenien la parella de cromosomes XY a totes les cèl·lules. Totes eren cromosòmicament masculines; i, tot i així, la persona formada per aquestes cèl·lules era anatòmicament, fisiològicament i psicològicament femenina. Les «dones» amb la síndrome de Swyer naixien amb el patró cromosòmic masculí (és a dir, amb la parella de cromosomes XY) a totes les cèl·lules, però per algun motiu aquest patró no transmetia el «caràcter masculí» al cos.

La causa més probable de la síndrome de Swyer era que el gen regulador principal que determina el caràcter masculí hagués quedat inactivat per alguna mutació, cosa que hauria conduït a l’aparició del caràcter femení. Al Massachusetts Institute of Technology, un equip dirigit pel genetista David Page havia utilitzat aquestes dones de sexe canviat per localitzar el gen de determinació del sexe masculí en una regió relativament acotada del cromosoma Y. El pas següent va ser el més laboriós: l’examen dels gens un per un per tal de trobar el candidat que s’hi ajustava enmig de tots els gens que hi havia en aquella zona. Goodfellow s’hi anava acostant de mica en mica, però l’estiu del 1989 li va arribar una amarga notícia: Page havia ensopegat el gen de determinació del sexe masculí. Page va donar al gen el nom de ZFY, pel fet d’estar situat al cromosoma Y.

D’entrada, el gen ZFY semblava el candidat ideal: estava localitzat al braç curt del cromosoma Y, i la seva seqüència d’ADN semblava indicar que podia actuar com a interruptor general (un gen mestre) per a molts altres gens. Goodfellow s’ho va mirar amb deteniment, i va veure que alguna cosa no lligava: va seqüenciar el gen ZFY en dones amb síndrome de Swyer, i va comprovar que era completament normal. No hi havia cap mutació que expliqués l’alteració del senyal masculí en aquestes dones.

El gen ZFY va quedar descartat, doncs, i Goodfellow va reprendre la feina. El gen que determinava el caràcter masculí havia d’estar a la regió identificada per l’equip de Page; devien haver-hi voltat molt a prop, però els havia passat per alt. El 1989, mentre rastrejava per la vora del gen ZFY, Goodfellow va trobar un altre candidat que prometia: un gen petit sense res de particular, atapeït i sense introns, que va batejar SRY. Des de bon principi va semblar que era el candidat ideal. La proteïna SRY normal s’expressava abundantment als testicles, com seria d’esperar en un gen de determinació del sexe. D’altres animals, com ara els marsupials, també tenien variants d’aquest gen al cromosoma Y, o sigui que només l’heretaven els mascles. La prova més concloent que demostrava que SRY era el gen en qüestió va provenir de l’anàlisi de cohorts humanes: el gen apareixia mutat sense excepció en dones afectades per la síndrome de Swyer, i sense mutar en els individus no afectats.

Tot i així, Goodfellow va realitzar encara un altre experiment per acabar de reblar el clau, amb una demostració que no hauria pogut ser més espectacular. Si el gen SRY era el determinant únic del «caràcter masculí», ¿què passaria si activava artificialment el gen en animals femella? Les femelles ¿es convertirien artificialment en mascles? Goodfellow i Robin Lovell-Badge van inserir una còpia suplementària del gen SRY en embrions de ratolins femella, i, com era d’esperar, els ratolins transgènics que van néixer, tot i tenir la parella de cromosomes XX a cada cèl·lula, es van desenvolupar anatòmicament com a mascles: tenien penis i testicles, cobrien les femelles i manifestaven totes les característiques de comportament d’un ratolí mascle. Accionant un sol interruptor genètic, Goodfellow havia canviat el sexe d’un organisme; havia causat la síndrome de Swyer al revés.

* * *

¿El sexe és cosa d’un sol gen, doncs? Gairebé. Les dones amb síndrome de Swyer tenen el cromosoma masculí a totes les cèl·lules del cos; però si el gen que determina el caràcter masculí s’inactiva a causa d’una mutació, el cromosoma Y queda literalment emasculat (no en sentit pejoratiu, sinó en el més estricte sentit biològic). La presència del cromosoma Y a les cèl·lules de les dones que tenen la síndrome de Swyer altera alguns aspectes del desenvolupament anatòmic femení. En concret, els pits no es formen bé, i la funció ovàrica és anormal, amb una producció baixa d’estrògens. Aquestes dones, però, tot i no ser fèrtils, no experimenten cap mena de desajust fisiològic. La majoria dels elements de l’anatomia femenina es formen amb tota normalitat: la vulva i la vagina són normals, i hi tenen un meat urinari connectat amb una fidelitat de llibre. Cosa sorprenent, fins i tot la identitat de gènere de les dones amb síndrome de Swyer està mancada de tota ambigüitat: pel simple fet d’haver-se’ls inactivat un gen, s’han «tornat» dones. Tot i que és innegable que els estrògens són necessaris perquè es desenvolupin els trets sexuals secundaris i es reforcin alguns elements anatòmics femenins en l’individu adult, les dones amb la síndrome de Swyer no acostumen a tenir cap mena de confusió sobre el gènere ni la identitat de gènere. Una dona ha escrit: «M’identifico absolutament amb els papers característics del gènere femení. Sempre m’he considerat del tot dona […]. Vaig passar un temps jugant en un equip de futbol de nois —tinc un germà bessó, amb qui no ens assemblem gens—, però jo era clarament una noia que jugava en un equip de nois. No hi encaixava: vaig proposar de batejar l’equip com “Les papallones”».

Les dones que tenen la síndrome de Swyer no són «dones atrapades en un cos d’home», sinó dones atrapades en un cos de dona que és cromosòmicament masculí (excepte per un gen). Una mutació en un sol gen, el gen SRY, crea un cos (quasi del tot) femení; i, més important encara, una persona totalment femenina. És una cosa tan natural, tan simple i tan binària com inclinar-se cap a la tauleta de nit i apagar o encendre l’interruptor del llum.^[065]

* * *

Si els gens determinen l’anatomia sexual d’una forma tan unilateral, ¿com afecten els gens la identitat de gènere? El matí del 5 de maig del 2004, David Reimer, un home de Winnipeg de trenta-vuit anys, va entrar a l’aparcament d’un supermercat i es va suïcidar amb una escopeta de canons retallats. Nascut el 1965 com a mascle tant comosòmicament com genèticament i batejat amb el nom de Bruce, havia sigut víctima d’una cruenta operació de circumcisió que li va practicar un cirurgià inepte i que de ben petit el va deixar amb el penis greument lesionat. Com que la cirurgia reconstructiva no era possible, els pares d’en Bruce van córrer a portar-lo a la consulta del psiquiatre John Money de la universitat Johns Hopkins, conegut internacionalment pel seu interès en el gènere i el comportament sexual. Money va visitar en Bruce, i, com a part d’un experiment, va proposar als pares que el fessin castrar i el pugessin com una nena. Els pares, amb la intenció desesperada de proporcionar al seu fill una vida «normal», hi van accedir i li van canviar el nom pel de Brenda.

L’experiment que Money va fer amb David Reimer —un experiment pel qual en cap moment va demanar permís a l’hospital o a la universitat, ni en va rebre— va ser una temptativa per demostrar una teoria que estava molt de moda en els cercles acadèmics dels anys seixanta. En aquella època, la hipòtesi que la identitat de gènere no era innata sinó que es modelava a partir de la pràctica social i el mimetisme cultural («som el paper que representem; el que s’aprèn pot eclipsar el que és innat») estava en el seu apogeu; i Money n’era un dels defensors més fervents i declarats. Es considerava el Pigmalió de la transformació sexual, i advocava per la «reconversió sexual» o reorientació de la identitat sexual per mitjà d’una teràpia conductista i hormonal: un procés de dècades de durada concebut per ell mateix que permetia als seus pacients reconeixe’s decididament en la nova identitat que adquirien. Seguint el consell de Money, els pares de Reimer van començar vestir i tractar la «Brenda» com una nena. Van deixar que li creixés una cabellera. Li van regalar nines de sexe femení i una màquina de cosir. Ni als mestres ni als amics d’«ella» no els van assabentar en cap moment del canvi.

La Brenda tenia un germà bessó univitel·lí, un nen que es deia Brian i que els seus pares van pujar com a noi. Com a part de l’estudi, al llarg de la seva infància la Brenda i en Brian van haver d’anar sovint a la clínica que Money tenia a Baltimore. Quan els va arribar la pubertat, Money va receptar suplements d’estrògens a la Brenda per feminitzar-la. Van programar la construcció d’una vagina artificial per completar la seva transformació anatòmica en dona. Money anava publicant un seguit d’articles, molt citats, en què pregonava l’èxit extraordinari del canvi de sexe. Afirmava que la Brenda s’estava adaptant a la seva nova identitat amb una gran enteresa. El germà bessó, en Brian, era un «tràfec», mentre que la Brenda era una «noieta diligent». Money va assegurar que la Brenda s’emmotllaria a la feminitat adulta pràcticament sense inconvenients. «En el moment de néixer, la identitat de gènere presenta una diferenciació prou incompleta per aconseguir amb èxit la conversió d’un individu genèticament mascle en una noia».

La realitat, però, era absolutament el contrari. Als quatre anys, la Brenda va agafar unes estisores i va convertir en retalls els vestits de color rosa i blanc que li havien obligat a posar-se. Quan li deien que caminés o parlés com una nena li agafaven atacs de ràbia. Encadenada a una identitat que sentia com a falsa i incongruent, estava ansiosa, deprimida, confosa i angoixada, i, sovint, obertament irritada. Als informes escolars definien la Brenda com a «xicotot» i «dominant», i «desbordant de força física». Es negava a jugar amb nines i amb altres nenes, i s’estimava més les joguines del seu germà (l’única vegada que va jugar amb la màquina de cosir va ser un dia que va agafar d’amagat un tornavís de la caixa d’eines del seu pare i es va dedicar a desmuntar la màquina cargol a cargol). La cosa que segurament desconcertava més els companys d’escola de la Brenda era que anava religiosament al lavabo de les noies, però que acostumava a orinar dreta i eixarrancada.

Al cap de catorze anys, la Brenda va dir prou a tota aquella pallassada grotesca. Es va negar a sotmetre’s a l’operació de vagina. Va deixar de prendre pastilles d’estrògens, va fer-se una mastectomia bilateral per treure’s tot el teixit mamari i va començar a injectar-se testosterona per tornar a ser mascle. Es va posar el nom de David. El 1990 es va casar amb una dona, però la relació va ser tempestuosa des del primer moment. Bruce-Brenda-David —el nen que es va tornar noia que es va tornar home— va continuar passant terribles crisis alternatives d’ansietat, còlera, negació de la realitat i depressió. Va perdre la feina. El matrimoni va fracassar. El 2004, poc després d’una agra discussió amb la seva dona, en David es va suïcidar.

El cas de David Reimer no va ser únic. A les dècades del 1970 i el 1980 es van registrar uns quants altres casos de reconversió sexual —de voler convertir nens cromosòmicament masculins en nenes per mitjà d’un procés de condicionament psicològic i social—, tots ells igualment conflictius i dolorosos. En alguns d’aquests casos, el trastorn d’identitat de gènere no va ser tan agut com el d’en David, però les persones afectades acostumaven a tenir crisis d’ansietat, còlera, depressió i desorientació fins ben entrada l’edat adulta. En un cas especialment revelador, una dona —que anomenarem C– va anar a veure un psiquiatre de Rochester, a Minnesota. Anava amb una brusa amb farbalans i estampat de flors i una jaqueta rústica de cuiro —«el meu estil country», en deia—, i no tenia problemes amb alguns aspectes de la seva dualitat, però sí que se li feia difícil conciliar la seva «percepció de si mateixa com a íntimament femenina». C havia nascut sent nena a la dècada del 1940, i com a nena l’havien criat, però recordava que a l’escola havia sigut un cavallot. No s’havia vist mai físicament masculina, però sempre havia sentit una afinitat amb els homes («Tinc la sensació de tenir el cervell d’un home»). Als vint i tants anys es va casar amb un home, i van viure junts fins que un ménage à trois fortuït amb una dona va despertar-li l’interès per les dones. C va deixar el marit, que es va acabar casant amb l’altra dona, i va iniciar un seguit de relacions lèsbiques. Fluctuava entre èpoques de benestar i de depressió. Va unir-se a una congregació cristiana, on va trobar un ambient espiritual acollidor, tret d’un pastor que li va retreure la seva homosexualitat i li va aconsellar que seguís una teràpia per «convertir-se».

Als quaranta-vuit anys, empesa per un sentiment de culpabilitat i de por, va acabar buscant ajuda psiquiàtrica. Mentre la visitaven li van fer una anàlisi cromosòmica d’una mostra de cèl·lules, i van descobrir que tenia la parella de cromosomes XY. En termes genètics, era de sexe masculí. C va saber posteriorment que havia nascut amb uns òrgans genitals cromosòmicament masculins però ambigus i poc desenvolupats. La seva mare havia acceptat que se li practiqués una operació reconstructiva per transformar-la en una persona del sexe femení. La reconversió sexual havia començat quan C tenia sis mesos, i a la pubertat li havien donat hormones amb el pretext que era per tractar-li un «desequilibri hormonal». En tota la infància i tota l’adolescència no va tenir ni una ombra de dubte sobre el seu gènere.

El cas de C il·lustra la importància que té reflexionar sobre el lligam existent entre gènere i genètica. A diferència de David Reimer, C no tenia cap mena de confusió sobre la pràctica dels rols de gènere: portava roba de dona en públic, havia estat unida en matrimoni heterosexual (durant una temporada, almenys) i havia actuat d’acord amb les normes culturals i socials per tal de passar per una persona de quaranta-vuit anys del sexe femení. Tot i així, malgrat un sentiment de culpa per la seva sexualitat, alguns elements cabdals de la seva identitat —afinitats, fantasies, desitjos i impulsos eròtics— havien continuat lligats al caràcter masculí. C havia sigut capaç d’apropiar-se, gràcies a la pràctica i al mimetisme social, de molts dels atributs essencials del seu gènere adquirit, però no havia sigut capaç de desfer-se dels impulsos psicosexuals del seu jo genètic.

L’any 2005, un equip d’investigadors de Colúmbia va validar aquests casos clínics en un estudi longitudinal de «mascles genètics» —és a dir, infants que havien nascut amb els cromosomes XY— als quals s’havia assignat el gènere femení en el moment de néixer, per regla general a causa del desenvolupament anatòmic imperfecte dels òrgans genitals. Alguns dels casos no eren tan extrems com el de David Reimer o el de C, però un nombre aclaparador de mascles als quals s’havien assignat rols de gènere femení van experimentar durant la infància trastorns d’identitat de gènere entre moderats i greus. Molts havien patit ansietat, depressió i confusió. Molts havien decidit retornar al gènere masculí durant l’adolescència o l’edat adulta. Curiosament, d’entre els «mascles genètics» que havien sigut criats com a nois i no com a noies no s’havia consignat ni un sol cas de trastorn d’identitat de gènere ni de canvi de gènere en l’edat adulta.

Aquests casos clínics van tirar finalment per terra la idea preconcebuda, encara dominant i incommovible en alguns cercles, que la identitat de gènere es podia crear o programar enterament o substancialment per mitjà de l’ensenyament, la suggestió, la imposició de conductes, la pràctica social o les interferències culturals. S’ha fet evident que els gens influeixen molt més que pràcticament qualsevol altre factor en la conformació de la identitat sexual i la identitat de gènere, per més que en circumstàncies puntuals sigui possible apropiar-se de determinats atributs de gènere per mitjà d’una reprogramació cultural, social i hormonal. Com que fins i tot les hormones són «genètiques» en últim terme —és a dir, un producte directe o indirecte dels gens—, la capacitat de reprogramar el gènere recorrent només a una teràpia conductista i al reforç cultural comença a pertànyer a l’àmbit de les coses impossibles. De fet, en medicina cada vegada hi ha més consens que, a excepció d’alguns casos extremament infreqüents, als nounats se’ls hauria d’assignar el seu sexe cromosòmic (és a dir, genètic) independentment de les variacions i diferències anatòmiques que puguin presentar, amb l’opció de canviar de més grans si així ho desitgen. En el moment d’escriure això, cap d’aquests infants no ha optat per canviar del sexe assignat genèticament a l’altre.

* * *

¿Com podem reconciliar aquest supòsit —que un únic interruptor genètic governa una de les dicotomies més profundes de la identitat humana— amb el fet que a la vida real la identitat de gènere de l’ésser humà es presenta en un espectre continu? Pràcticament totes les cultures han reconegut que el gènere no existeix com una mitja lluna blanca i una mitja lluna negra diferenciades, sinó com una infinitat de tonalitats de gris. Fins i tot Otto Weininger, el filòsof austríac famós per la seva misogínia, ho va admetre: «¿Es pot realment afirmar que les dones i els homes difereixen entre ells de forma ben marcada […]? Hi ha formes de transició entre els metalls i els no-metalls, entre les combinacions químiques i les barreges simples, entre els animals i les plantes, entre les fanerògames i les criptògames, i entre els mamífers i els ocells […]. Es pot donar per segura, doncs, la improbabilitat de trobar en la naturalesa una divisió ben marcada entre tot el que és masculí per una banda i tot el que és femení per l’altra».

En termes genètics, però, no hi ha cap contradicció: els interruptors generals i les organitzacions jeràrquiques dels gens són perfectament compatibles amb corbes contínues de conducta, identitat i fisiologia. No hi ha cap dubte que el gen SRY regula la determinació del sexe per un sistema d’activació o desactivació. Si el gen SRY s’activa, l’animal esdevé anatòmicament i fisiològicament masculí; si es desactiva, l’animal esdevé anatòmicament i fisiològicament femení.

Per poder fer realitat aspectes més profunds de la determinació de gènere i la identitat de gènere, però, el gen SRY ha d’actuar sobre un gran nombre de dianes, obrint-les i tancant-les, activant uns gens i reprimint-ne d’altres, com una cursa de relleus en què el testimoni va passant de mà en mà. Aquests gens, per la seva banda, reben estímuls de la persona i de l’ambient —de les hormones, les conductes, les relacions, la pràctica social, el joc de rols cultural i la memòria—, i entre tot es construeix el gènere. El que anomenem gènere, per tant, és una sofisticada cascada genètica i de processos del desenvolupament, amb el gen SRY al capdamunt de la jerarquia i els modificadors, reguladors, activadors i intèrprets a sota. Aquest procés seqüencial genètic i del desenvolupament determina la identitat de gènere. Recorrent a una analogia que hem fet anteriorment, cada gen no seria més que una ratlla de la recepta per determinar el gènere. El gen SRY és la primera ratlla de la recepta: «Agafeu quatre tasses de farina». Si no comencem per la farina, segur que no courem res que s’assembli a un pastís. A partir d’aquesta primera ratlla, en canvi, poden sortir variacions infinites, des d’una baguette ben torrada d’un forn de pa francès fins als pastissos de lluna farcits de rovell d’ou d’ànec de Chinatown.

* * *

L’existència d’una identitat transgenère constitueix una prova fefaent d’aquest procés seqüencial de base genètica i del desenvolupament. Des d’un punt de vista anatòmic i fisiològic, la identitat sexual és molt binària: la governa un sol gen, i amb això n’hi ha prou perquè es creï el visible dimorfisme anatòmic i fisiològic que observem entre mascles i femelles. El gènere i la identitat de gènere, en canvi, de binari en tenen ben poca cosa. Imaginem-nos un gen —que anomenarem TGY— que determina de quina manera el cervell respon a SRY o a alguna altra hormona o indicació. Un infant podria heretar una variant del gen TGY que fos molt resistent a l’acció de SRY al cervell, cosa que li faria tenir un cos anatòmicament masculí però un cervell que no llegiria o no interpretaria el senyal masculí. Aquest cervell es podria reconèixer psicològicament com a femení; podria no considerar-se ni masculí ni femení, o imaginar-se directament que pertany a un tercer gènere.

Aquests homes (o aquestes dones) tenen una cosa pròxima a una síndrome de Swyer de la identitat: tenen un gènere cromosòmic i anatòmic masculí (o femení), però el seu estat cromosòmico-anatòmic no els produeix un senyal equivalent al cervell. En els ratolins, concretament, aquesta síndrome es pot causar canviant un sol gen al cervell dels embrions femenins o sotmetent els embrions als efectes d’un fàrmac que bloqueja el senyal del «caràcter femení» al cervell. Els ratolins femella modificats amb aquest gen alterat o tractats amb aquest fàrmac presenten tots els trets anatòmics i fisiològics femenins, però realitzen les activitats pròpies dels ratolins mascles, com per exemple cobrir les femelles; encara que anatòmicament siguin animals femella, es comporten com a mascles.

* * *

L’organització jeràrquica d’aquest procés genètic de caràcter seqüencial il·lustra un principi cabdal relatiu al lligam que hi ha entre els gens i l’ambient en general. L’etern debat persisteix: ¿gens o ambient? ¿Innatisme o aprenentatge? És una batalla que s’ha lliurat durant tant de temps, i amb tanta animositat, que tots dos bàndols han acabat capitulant. Avui dia s’afirma que la identitat està determinada per la biologia i per l’educació, pels gens i pel medi, per factors intrínsecs i extrínsecs; però això també és una bestiesa, un armistici entre babaus. Si els gens que governen la identitat de gènere estan organitzats de forma jeràrquica —començant pel gen SRY al capdamunt i desplegant-se a continuació cap avall en forma de milers de rierols d’informació—, el predomini de la biologia o de l’ambient no serà una cosa absoluta, sinó que dependrà molt del nivell d’organització que es decideixi estudiar.

Al capdamunt del procés en cascada, la naturalesa actua de forma contundent i unilateral. Al capdamunt de tot, el gènere és una cosa senzilla: un únic gen regulador activat o desactivat. Si per mitjans genètics o farmacològics aprenguéssim a accionar aquest interruptor podríem controlar la producció d’homes i dones, que naixerien amb la identitat masculina o femenina (i fins i tot la major part de l’anatomia) pràcticament intacta. Al capdavall de la xarxa, en canvi, el criteri purament genètic no és aplicable, perquè no permet una comprensió gaire afinada del gènere ni de la identitat de gènere. Aquí, en aquest ventall al·luvial d’informació interrelacionada, la història, la societat i la cultura topen i s’aiguabarregen amb la genètica, com si fossin onades. Unes ones en fan desaparèixer unes altres, mentre que n’hi ha que es reforcen entre elles. Cap de les forces és especialment superior a la resta, però el seu efecte combinat produeix un singular paisatge ondulat que anomenem identitat personal.