L’eugenèsia

HERBERT WALTER, Genètica

G. K. CHESTERTON, L’eugenèsia i altres mals

El 1883, un any després de la mort de Charles Darwin, el seu cosí Francis Galton va publicar un llibre provocatiu —Recerques sobre la capacitat humana i el seu desenvolupament— en què exposava un pla estratègic per millorar la raça humana. La idea de Galton era molt senzilla: imitaria el mecanisme de la selecció natural. Si la naturalesa era capaç d’obtenir uns efectes tan notables en les poblacions animals per un procés de supervivència i selecció, Galton es va imaginar la possibilitat d’accelerar el procés de perfeccionar l’ésser humà per mitjà de la intervenció humana. Segons ell, la cria selectiva dels éssers humans més forts, més intel·ligents i més «aptes» —una selecció antinatural— podia aconseguir en unes quantes dècades el que la naturalesa intentava des de feia una eternitat.

Galton necessitava un terme per anomenar aquesta estratègia. «Ens falta una paraula curta per anomenar la ciència de millorar la raça», va escriure, «proporcionant a les castes o menes de sang més adequades més oportunitats per imposar-se en poc temps a les menys adequades». Segons Galton, el terme eugenèsia era del tot escaient («és un terme més apropiat, si més no […] que viricultura, que havia fet servir al principi provisionalment»). Estava format pel prefix eu— ‘bo’ i per gènesi: ‘bo de raça, dotat hereditàriament de qualitats nobles.’ Galton, que no es va estar mai d’admetre el seu geni, estava profundament satisfet d’aquesta troballa: «Com que crec que l’eugenèsia humana no trigarà a ser reconeguda com una disciplina de la màxima importància pràctica, considero que no s’hauria de perdre temps a […] recopilar històries personals i familiars».

* * *

Galton va néixer l’hivern del 1822, el mateix any que Gregor Mendel i tretze anys més tard que el seu cosí Charles Darwin. Situat a cavall dels dos gegants de la biologia moderna, sempre el va perseguir una viva sensació d’incompetència com a científic. Per a Galton, aquesta sensació devia resultar especialment mortificant perquè ell també estava destinat a convertir-se en un gegant. El seu pare era un ric banquer de Birmingham, i la seva mare era filla del metge i poeta erudit Erasmus Darwin, avi també de Charles Darwin. Galton era un nen prodigi que havia après a llegir als dos anys, que dominava el grec i el llatí als cinc i que resolia equacions de segon grau als vuit. Igual que Darwin, col·leccionava escarbats, però no tenia l’esperit perseverant i taxonòmic del seu cosí i no va trigar a abandonar el col·leccionisme per dedicar-se a objectius més ambiciosos. Va provar d’estudiar medicina, però va acabar fent matemàtiques a Cambridge. El 1843 va presentar-se a un examen per obtenir matrícula d’honor en matemàtiques, però va patir un atac de nervis i va haver de tornar-se’n a casa per refer-se.

L’estiu del 1844, mentre Charles Darwin escrivia el seu primer assaig sobre l’evolució, Galton va fer un viatge des d’Anglaterra a Egipte i el Sudan, el primer dels molts que el van portar a l’Àfrica. Però així com la relació amb els «natius» de l’Amèrica del Sud havia refermat Darwin en el convenciment que els éssers humans tenien una ascendència comuna, Galton només hi veia diferències: «El gran nombre de races salvatges que he vist m’ha donat prou matèria de reflexió per tot el temps que em queda de vida».

El 1859, Galton va llegir L’origen de les espècies de Darwin. Va «devorar-lo», més aviat; el va colpir com un llampec, que el va deixar paralitzat i electritzat alhora. Se’l menjaven l’enveja, l’amor propi i l’admiració. S’havia «iniciat en un reialme de coneixement del tot nou», va escriure amb entusiasme a Darwin.

El «reialme de coneixement» que Galton tenia un desig especial d’explorar era l’herència. Igual que Fleeming Jenkin, Galton va veure de seguida que el seu cosí havia trobat el principi, però no el mecanisme: per arribar al fons de la teoria de Darwin calia conèixer la naturalesa de l’herència. L’herència era el yin del yang de l’evolució. Totes dues teories s’havien d’empeltar l’una amb l’altra, reforçant-se i completant-se. Si el «cosí Darwin» havia fet la meitat del trencaclosques, el «cosí Galton» estava destinat a resoldre l’altra meitat.

Entre el 1860 i el 1870 Galton va començar a estudiar la ciència de l’herència. La teoria darwiniana de la «gèmmula» —segons la qual les instruccions hereditàries sortien de l’interior de totes les cèl·lules per passar a la sang, com una infinitat de missatges ficats en ampolles— permetia interpretar que les transfusions de sang podien transmetre gèmmules i, per tant, alterar l’herència. Galton va fer transfusions de sang de conill en altres conills amb la intenció de transmetre’ls-en gèmmules. També va experimentar amb plantes —amb pèsols, ni més ni menys— per mirar de comprendre els fonaments de les instruccions hereditàries. Però era un empirista pèssim; li faltava l’instint de Mendel. Els conills se li van morir d’un col·lapse circulatori, i les plantes de l’hort se li van marcir. Decebut, Galton va passar a dedicar-se a l’estudi de l’ésser humà. Ja que les espècies no humanes amb què s’havia experimentat no havien pogut revelar el mecanisme de l’herència, Galton va concloure que l’estudi de la variació i l’herència en l’ésser humà dilucidaria el secret. Aquesta decisió exhibia el segell de la seva ambició sense límits: un mètode analític que començava pels caràcters més complexos i variables que es puguin imaginar, com la intel·ligència, el temperament, la destresa física, l’estatura. Va ser una decisió que el va abocar a una batalla en tota regla amb la ciència de la genètica.

Galton no va ser el primer a intentar definir l’herència humana mesurant la variabilitat en l’ésser humà. Entre el 1830 i el 1840, el científic belga Adolphe Quételet —un astrònom convertit a la biologia— havia començat a mesurar de manera sistemàtica diferents trets humans i a analitzar-los per mitjà de mètodes estadístics. El mètode de treball de Quételet era rigorós i exhaustiu. «L’home neix, creix i es mor d’acord amb unes lleis que fins ara no s’han estudiat», va escriure Quételet. Va fer una classificació de l’amplada de pit i l’estatura de 5.738 soldats per demostrar que aquests dos trets es distribuïen seguint unes corbes suaus i contínues amb forma de campana. De fet, mirés allà on mirés, Quételet hi trobava un patró recurrent: els trets de l’ésser humà, incloent-hi la conducta, es distribuïen en corbes acampanades.

Aquests càlculs de Quételet van inspirar Galton, que va aprofundir encara més en la mesura de la variabilitat humana. Els trets complexos com la intel·ligència, la capacitat intel·lectual o la bellesa, per exemple, ¿eren variables d’idèntica manera? Galton sabia que no hi havia cap instrument de mesura ordinari per calcular cap d’aquestes característiques. Quan li faltaven instruments, però, se’ls inventava («Sempre que puguis comptar, compta», va escriure). Com a substitutiu de la intel·ligència, va agafar les notes dels exàmens de Cambridge per obtenir matrícula d’honor —ironies de la vida, l’examen que ell no havia arribat a passar— i va demostrar que, molt aproximadament, fins i tot l’aptitud acadèmica seguia aquesta distribució de corba acampanada. Va recórrer Anglaterra i Escòcia mesurant la «bellesa», classificant en secret les dones que veia com a «atractives», «indiferents» o «repulsives» per mitjà d’uns puntets que marcava en una targeta que portava amagada a la butxaca. Semblava que cap qualitat humana pogués escapar a la mirada escrutadora, avaluadora, quantificadora i catalogadora de Galton: «Agudesa de visió i d’oïda; percepció del color; precisió ocular; capacitat respiratòria; temps de reacció; força i estrebada en l’encaixada; força de pegada; envergadura dels braços; estatura […]; pes».

A continuació Galton va passar de les mesures als mecanismes. ¿D’on heretava l’ésser humà aquestes variacions, i de quina manera? Aquí també va deixar de banda els organismes simples i va saltar directament a l’ésser humà. La seva pròpia insigne ascendència —l’avi Erasmus, el cosí Charles— ¿no eren una demostració que el geni venia de família? Per tal d’aplegar més proves, Galton va començar a reconstruir els arbres genealògics de personatges eminents. Va descobrir, per exemple, que, entre 605 prohoms que havien viscut entre el 1453 i el 1853, hi havia 102 vincles familiars, és a dir que una sisena part de tota aquesta gent notable estava emparentada de manera clara. Si una persona eminent tenia un fill, segons Galton, hi havia una possibilitat entre dotze que el fill també ho fos. En canvi, només una de cada tres mil persones triades «a l’atzar» podien arribar a l’eminència. Segons Galton, l’eminència s’heretava. Si els nobles engendraven nobles no era perquè el títol de noblesa fos hereditari, sinó perquè era hereditària la intel·ligència.

Galton va tenir en consideració la possibilitat evident que les persones eminents engendressin fills eminents perquè el fill «estarà situat en una posició més favorable per prosperar». Galton va encunyar l’expressió estereotipada «dicotomia entre innatisme i aprenentatge» (nature versus nurture) per destriar les influències hereditàries de les ambientals. La seva preocupació respecte a l’estament i la condició social era tan intensa, però, que no suportava la idea que la seva pròpia «intel·ligència» pogués ser simplement conseqüència dels privilegis i la preeminència. El geni havia d’estar contingut en els gens. Galton salvaguardava així la més fràgil de les seves conviccions —que les influències purament hereditàries podien explicar aquests patrons d’excel·lència— de qualsevol objecció científica.

Galton va publicar bona part dels seus resultats en un llibre ambiciós, erràtic i sovint incoherent, titulat El geni hereditari, que va tenir una rebuda tèbia. Darwin es va llegir l’estudi, però no en va quedar gaire convençut i va castigar el seu cosí amb un fals elogi: «Has convertit un adversari en un convers, segons com, perquè sempre he sostingut que, tret dels beneits, els homes no difereixen gaire pel que fa a intel·lecte, sinó més aviat pel que fa a zel i capacitat de treball». Galton es va empassar l’orgull i no va fer cap altre estudi genealògic.

* * *

Galton també devia veure els límits inherents que tenia el seu projecte de genealogies, perquè no va trigar a abandonar-lo per consagrar-se a un estudi empíric de més pes. Pels volts del 1885 va començar a enviar «qüestionaris» per correu a homes i dones demanant-los que consultessin l’arxiu familiar, ordenessin les dades i li enviessin informació detallada sobre estatura, pes, color dels ulls, intel·ligència i aptituds artístiques de pares, avis i fills. (Aquí la fortuna familiar de Galton, la seva herència més tangible, va fer-li un gran servei, perquè li va permetre oferir una gratificació substancial a tothom qui li respongués satisfactòriament el qüestionari). Proveït així de xifres reals, Galton va poder trobar l’esquiva «llei de l’herència» que amb tant de fervor havia empaitat durant dècades.

Força del que va trobar era poc o molt intuïtiu, però amb matisos. Va descobrir que els pares alts tendien a tenir fills alts, però només de mitjana. Sí que els fills d’homes i dones alts sobrepassaven l’estatura mitjana de la població, però també presentaven una variació amb forma de corba acampanada, amb alguns fills més alts que els pares i alguns de més baixos.^[012] Si darrere d’aquestes dades s’amagava algun principi general sobre l’herència, era que els trets de l’ésser humà es distribuïen en corbes contínues, i que les variacions contínues reproduïen variacions contínues.

Ara bé, ¿hi havia alguna llei o algun patró subjacent que regís la gènesi d’aquestes variacions? El 1889 Galton va sintetitzar totes les seves observacions en la seva hipòtesi més madura sobre l’herència. Va postular que tots els trets de l’ésser humà —l’estatura, el pes, la intel·ligència o la bellesa— eren una funció composta generada per un patró mantingut d’herència ancestral. Els pares proporcionaven al fill, per terme mitjà, la meitat del contingut d’aquell tret; els avis, una quarta part; els besavis, una vuitena part; i així successivament, fins a arribar a l’avantpassat més llunyà. La suma de totes les aportacions es podria representar per mitjà de la sèrie ½ + ¼ + ⅛ …, tot sumat pertinentment a 1. Galton va donar a això el nom de llei de l’herència ancestral. Era una mena d’homuncle matemàtic —un concepte manllevat de Pitàgores i Plató— però guarnit amb fraccions i denominadors que el convertien en una llei d’aire modern.

Galton sabia que la consagració definitiva de la llei tindria lloc si podia predir amb precisió un patró d’herència real; i el 1897 va trobar un exemple pràctic ideal. Mentre estudiava una altra obsessió anglesa relacionada amb la noblesa de raça, els gossos, Galton va descobrir un manuscrit de gran valor: les Basset Hound Club Rules, un compendi publicat per Sir Everett Millais el 1896 que documentava els colors de pelatge dels gossos basset al llarg d’unes quantes generacions. Galton va tenir l’alleujament de comprovar que la seva llei podia predir amb precisió els colors de pelatge de cada generació. Per fi havia resolt el codi de l’herència.

L’explicació, tot i ser satisfactòria, no va durar gaire. Entre el 1901 i el 1905, Galton va mesurar les seves forces amb el seu adversari més temible: William Bateson, el genetista de Cambridge que era el defensor més entusiasta de la teoria de Mendel. A Bateson, un home obstinat i altiu amb uns mostatxos que semblaven deformar-li el somriure en una ganyota permanent, totes aquelles equacions el van deixar indiferent. Opinava que les dades dels gossos basset no eren ni aberrants ni imprecises. Però les lleis rodones eren invalidades sovint per coses que no quadren; i, per més goig que poguessin fer les sèries infinites de Galton, els experiments de Bateson assenyalaven clarament un fet: que les instruccions hereditàries estaven contingudes en unitats individuals d’informació, i no en missatges partits en dos o en quatre procedents d’uns fantasmagòrics avantpassats. Mendel, tot i la seva pobra estirp científica, i De Vries, tot i la seva pobra higiene personal, tenien raó. Un fill era efectivament una suma d’avantpassats, però una suma extremament senzilla: una meitat de la mare més una meitat del pare. Cada pare hi aportava un conjunt d’instruccions, que es descodificaven per crear un fill.

Galton va defensar la seva teoria de l’atac de Bateson. Dos biòlegs destacats —Walter Weldon i Arthur Darbishire— i l’eminent matemàtic Karl Pearson van afegir-se a la defensa de la «llei ancestral», i el debat no va trigar a agrir-se fins a convertir-se en una guerra sense quarter. Weldon, que havia sigut professor de Bateson a Cambridge, va passar a ser el seu contrincant més decidit. Va qualificar els experiments de Bateson d’«absolutament deficients», i es va negar a creure’s els estudis de De Vries. Pearson, per la seva banda, va fundar una revista científica, Biometrika (un nom agafat del concepte galtonià de medició biològica), que va convertir en altaveu de la teoria de Galton.

El 1902, Darbishire va emprendre una nova tongada d’experiments amb ratolins amb la intenció de refutar la hipòtesi de Mendel d’una vegada per totes. Va criar ratolins a milers, comptant que així donaria la raó a Galton. Quan Darbishire va examinar els ratolins híbrids de la primera generació i els encreuaments entre híbrids, però, va veure que el patró era inequívoc: els resultats només es podien explicar pel mecanisme de l’herència mendeliana, amb caràcters indivisibles que passaven verticalment de generació en generació. Darbishire va començar negant-se a l’evidència, però al final no va poder contradir els resultats i va acabar cedint.

La primavera del 1905, Weldon va carregar a l’equipatge els resultats de Bateson i de Darbishire per mirar-se’ls durant les vacances que anava a passar a Roma, on, consumint-se de ràbia, va intentar, com un «simple escrivent», reelaborar les dades perquè s’adaptessin a la teoria galtoniana. Va tornar a Anglaterra a l’estiu amb l’esperança d’invalidar els estudis amb els càlculs que havia fet, però va agafar una pulmonia i es va morir de sobte a casa seva. Només tenia quaranta-sis anys. Bateson va escriure una commovedora necrologia al seu antic amic i professor. «A Weldon li dec la principal revelació de la meva vida», va recordar, «però això és un deute personal i íntim del meu esperit».

* * *

La «revelació» que Weldon va fer a Bateson no va tenir res d’íntima. Entre el 1900 i el 1910, arran de l’augment de les proves de l’existència de les «unitats hereditàries» de Mendel, els biòlegs es van haver d’enfrontar a les repercussions de la nova teoria. Les conseqüències eren importants. Aristòtil havia redefinit l’herència com un corrent d’informació, un riu codificat que fluïa de l’òvul a l’embrió. Bastants segles més tard, Mendel havia descobert l’estructura essencial d’aquesta informació, l’alfabet del codi. Aristòtil havia descrit el flux d’informació que circulava a través de les generacions; Mendel n’havia descobert el fluid.

Bateson es va adonar, però, que hi havia en joc un principi més gran encara. El flux de la informació biològica no quedava restringit a l’herència, sinó que recorria tota la biologia. La transmissió dels caràcters hereditaris no era més que un exemple de flux d’informació; però, si es mirava més a fons, forçant la vista en un sentit conceptual, no era difícil imaginar-se la informació circulant de forma generalitzada per tot el món dels éssers vius. El desenvolupament d’un embrió; el desplaçament d’una planta cap a la llum del sol; la dansa ritual de les abelles; totes les activitats biològiques exigien la descodificació d’unes instruccions xifrades. ¿Podia ser que Mendel, doncs, hagués descobert també l’estructura essencial d’aquestes instruccions? Cada un d’aquests processos ¿estava guiat per unitats d’informació? «Cada un dels qui ara examinem la nostra parcel·la d’investigació hi veiem els postulats mendelians que la regeixen», va exposar Bateson. «Tot just hem arribat al llindar d’aquest nou país que s’estén davant nostre […]. L’estudi empíric de l’herència […] no està per sota de cap altra branca de la ciència pel que fa a la magnitud dels resultats que ofereix».

El «nou país» exigia un nou llenguatge; calia batejar les «unitats hereditàries» de Mendel. El terme àtom, en el seu sentit modern, es va utilitzar per primera vegada en el llenguatge científic a l’assaig de John Dalton del 1808. L’estiu del 1909, quasi exactament un segle més tard, el botànic Wilhelm Johannsen va encunyar un terme específic per designar una unitat hereditària. D’entrada va considerar la possibilitat de fer servir pangèn, el terme que havia triat De Vries en homenatge a Darwin. Però com que Darwin, tot sigui dit, s’havia equivocat respecte a la pangènesi, i pangèn hauria recordat sempre aquest error, Johannsen va escurçar el mot i el va deixar en gen. (En anglès es va dir gene; Bateson hauria volgut que s’escrivís gen per evitar errors de pronúncia, però no hi va ser a temps).

Igual que en el cas de Dalton amb l’àtom, ni Bateson ni Johannsen sabien gens què era un gen. No s’imaginaven quina forma material o quina estructura fisicoquímica tenia, on es localitzava dintre del cos o de la cèl·lula, i ni tan sols quin era el seu mecanisme d’acció. El terme es va crear per assenyalar una funció; era una abstracció. Un gen es definia en funció del que un gen fa: contenir informació hereditària. «El llenguatge no és només criat nostre», va escriure Johannsen, «[sinó que] també pot ser el nostre amo. És convenient crear terminologia nova en tots els casos en què s’elaboren nous postulats o se’n revisen. És per això que he proposat el terme “gen”. “Gen” és una paraula curta però molt pertinent. Pot ser útil per denominar els “elements unitaris” […] revelats pels investigadors mendelians moderns». «El terme “gen” és del tot independent de qualsevol hipòtesi», va remarcar Johannsen. «Tan sols expressa el fet evident que […] moltes característiques de l’organisme estan especificades […] de forma única, separada i, per tant, independent».

En ciència, però, una paraula ja és una hipòtesi. En el llenguatge corrent, una paraula serveix per expressar un concepte; en canvi, en el llenguatge científic una paraula expressa més que un concepte: expressa un mecanisme, una conseqüència, una predicció. Un terme científic pot desencadenar infinitat de preguntes; i això és el que va fer exactament el concepte de gen. ¿De quina naturalesa fisicoquímica era el gen? ¿Com es traduïa el conjunt d’instruccions genètiques d’un organisme, o genotip, a les seves diferents manifestacions físiques, o fenotip? ¿Com es transmetien els gens? ¿On estaven situats? ¿Com es regulaven? Si els gens eren partícules discretes que definien un caràcter, ¿com es podia conciliar aquesta propietat amb la disposició d’alguns trets de l’ésser humà, com per exemple l’estatura o el color de pell, en corbes contínues? ¿Com fa el gen possible la gènesi?

«La ciència de la genètica és tan nova que no es pot dir […] quins límits pot arribar a tenir», va escriure un botànic el 1914. «En la recerca científica, com en tots els camps de la investigació, la commoció arriba quan el descobriment d’una clau nova obre la porta a un àmbit desconegut».

* * *

Reclòs a la laberíntica casa de Rutland Gate on vivia, Francis Galton, estranyament, no va quedar gaire commogut per aquella «commoció». Així com els biòlegs van afanyar-se a abraçar les lleis de Mendel i a familiaritzar-se amb el que representaven, Galton les va rebre amb una indiferència benevolent. Que les unitats hereditàries fossin divisibles o indivisibles no li interessava gaire; el que el preocupava era si l’herència era «utilitzable» o no, és a dir, si l’herència humana es podia manipular en benefici de la humanitat.

«Tot al voltant [de Galton]», va escriure l’historiador Daniel Kevles, «la tecnologia de la revolució industrial corroborava el domini de l’home sobre la naturalesa». Galton havia sigut incapaç de descobrir els gens, però es va abocar a la creació de les tècniques genètiques. Galton ja havia encunyat un terme per a aquesta tasca: eugenèsia, o millora de l’espècie humana per mitjà de la selecció artificial de caràcters genètics i l’aparellament controlat de portadors humans. Per a Galton, l’eugènesia no era més que una forma aplicada de la genètica, tal com l’agricultura era simplement una forma aplicada de la botànica. «El que la naturalesa fa a cegues, a poc a poc i sense pietat, l’home ho podria fer amb previsió, de pressa i amb bondat; i, ja que ho té a l’abast, el seu deure és consagrar-s’hi», va escriure Galton. Havia postulat aquesta idea per primera vegada a El geni hereditari, ja el 1869 —trenta anys abans que Mendel fos redescobert—, però no hi va aprofundir, sinó que es va centrar en el mecanisme de l’herència. Ara bé, com que la hipòtesi de Galton sobre «herència ancestral» havia quedat desmuntada, peça a peça, per Bateson i De Vries, Galton havia fet un tomb brusc i havia passat de la passió descriptiva a la prescriptiva. Potser no havia sabut veure la base biològica de l’herència humana, però sí que sabia què s’hi podia fer. «Això no és cosa de microscopis», va escriure un dels seus acòlits, adreçant una pulla mordaç a Bateson, Morgan i De Vries. «Exigeix un estudi de […] forces que proporcionin grandesa al grup».

L’estiu del 1904, Galton va exposar la seva hipòtesi de l’eugenèsia en una conferència pública a la London School of Economics. Va ser una típica vetllada de Bloomsbury; cofada i empolainada, la flor de la ciutat va inundar la sala per escoltar Galton: George Bernard Shaw i H. G. Wells; la reformista social Alice Drysdale-Vickery; Lady Welby, la filòsofa del llenguatge; el sociòleg Benjamin Kidd; el psiquiatre Henry Maudsley. Pearson, Weldon i Bateson van arribar tard i van seure lluny, distanciats encara per una desconfiança recíproca.

La intervenció de Galton van durar deu minuts. L’eugènesia, va afirmar, havia de «ser inculcada a la consciència nacional com una nova religió». Els principis fonamentals eren manllevats de Darwin, però introduïen la lògica de la selecció natural en les societats humanes. «Tots els éssers vius concordarien que val més estar sa que malalt, estar fort que feble, ser apte que inapte per al paper que els toca fer en aquest món; en definitiva, que val més ser un bon exemplar que no un mal exemplar de la seva espècie, siguin de l’espècie que siguin. Doncs aquest també és el cas de l’ésser humà».

L’objectiu de l’eugenèsia era accelerar la selecció dels aptes en detriment dels no-aptes, i dels sans en detriment dels malalts. Per aconseguir això, Galton proposava aparellar selectivament els forts. Sostenia que el matrimoni es podia adaptar fàcilment a aquest objectiu, però només si hi havia prou pressió social: «Si els matrimonis inadequats des de la perspectiva eugenista es proscrivissin socialment […] se’n farien molt pocs». Tal com Galton s’ho imaginava, la societat podria tenir un fitxer dels millors caràcters de les millors famílies, que constituiria una mena de registre genealògic. D’aquest «llibre d’or» —com en deia ell— es podrien seleccionar homes i dones que s’aparellarien per engendrar la millor descendència possible, de manera força igual que els gossos basset o els cavalls.

* * *

La intervenció de Galton va ser breu, però el públic havia començat a sentir-se incòmode. El psiquiatre Henry Maudsley va llançar el primer atac posant en dubte els supòsits que Galton feia sobre l’herència. Maudsley havia estudiat trastorns mentals de família i havia arribat a la conclusió que els patrons hereditaris eren molt més complexos que els que Galton havia postulat. Hi havia pares normals que engendraven fills esquizofrènics. Hi havia famílies normals i corrents que engendraven fills superdotats. El noi d’un guanter molt poc conegut dels Midlands —fill d’uns pares que no destacaven respecte als seus veïns— havia arribat a convertir-se en l’escriptor més notable de la literatura anglesa. «Tenia cinc germans», va comentar Maudsley; però mentre que un, en William, «va atènyer un grau d’excel·lència extraordinari, cap dels altres germans no va destacar en res». La llista de genis «anormals» era llarga: Newton era un nen malaltís i delicat; Calví era asmàtic crònic; Darwin patia d’episodis greus de diarrea i d’atacs de depressió pròxims a la catatonia. Herbert Spencer —el filòsof que havia encunyat l’expressió «la supervivència dels més aptes»— s’havia passat bona part de la seva vida postrat al llit a causa de malalties diverses, pugnant amb la seva pròpia aptitud per sobreviure.

Així com Maudsley aconsellava precaució, però, d’altres exigien rapidesa. H. G. Wells, el novel·lista, no era cap llec en eugenèsia. Al seu llibre La màquina del temps, publicat el 1895, havia imaginat una futura raça humana que havia triat la innocència i la virtut com a caràcters propis i que havia practicat l’endogàmia fins a arribar a l’esterilitat i a degenerar en una raça lànguida i infantil mancada de tota curiositat o passió. Wells compartia el desig de Galton de manipular l’herència com a mitjà per crear una «societat més apta». Wells sostenia, però, que una endogàmia selectiva per mitjà del matrimoni podia produir, paradoxalment, unes generacions més febles i mediocres. L’única solució era prendre en consideració la macabra alternativa d’eliminar selectivament els febles. «És en l’esterilització dels deficients, i no en la selecció dels idonis per aparellar-se, on rau la possibilitat de millorar el llinatge humà».

Bateson va parlar al final, i la seva va ser la veu més inquietant i científicament més sensata. Galton havia proposat de servir-se dels caràcters físics i psíquics (el fenotip humà) per seleccionar els millors individus per aparellar-se. Bateson va sostenir, contràriament, que la informació de veritat no estava continguda en els caràcters, sinó en la combinació de gens que els havia determinat (és a dir, el genotip). Els trets físics i psíquics que tant havien captivat Galton —l’estatura, el pes, la bellesa, la intel·ligència— no eren més que la projecció exterior dels trets genètics que s’hi amagaven a sota. L’autèntic poder de l’eugenèsia residia en la manipulació dels gens, no pas en la selecció dels caràcters. Encara que Galton s’hagués rigut del «microscopi» dels genetistes empírics, es tractava d’un instrument molt més poderós del que Galton s’imaginava, perquè era capaç de penetrar la closca exterior de l’herència i arribar al seu mecanisme íntim. Bateson va pronosticar que no trigaria gaire a demostrar-se que l’herència «segueix una llei precisa d’una simplicitat notable». Si els eugenistes descobrien aquestes lleis i aprenien a fer-ne ús —a la manera de Plató— adquiririen un poder sense precedents; per mitjà de la manipulació dels gens podrien manipular el futur.

Encara que el discurs de Galton no va rebre el suport efusiu que ell s’esperava —més tard es va queixar que el públic «vivia quaranta anys enrere»—, sí que va tocar alguna fibra sensible. Com molts membres de l’elit victoriana, Galton i les seves amistats estaven esfereïts de por per la degeneració de la raça (la relació directa que Galton havia tingut amb les «races salvatges», homòloga de la que la Gran Bretanya havia tingut amb la població autòctona de les colònies al llarg dels segles XVII i XVIII, també l’havia deixat convençut que la puresa racial dels blancs s’havia de mantenir i protegir de la força del mestissatge). La segona llei reformista de la Gran Bretanya (Second Reform Act), del 1867, havia concedit el dret de vot als homes de la classe obrera, i el 1906 havien caigut fins i tot els bastions polítics més ben defensats —vint-i-nou escons del Parlament havien anat a parar a les mans del Partit Laborista—, cosa que havia causat una onada d’inquietud entre l’alta societat anglesa. Galton creia que l’accés de la classe obrera al poder polític podia desembocar en el seu accés al poder genètic: tindrien criatures a cabassos, dominarien el patrimoni genètic i arrossegarien el país cap a la mediocritat més absoluta. L’«home mitjà» degeneraria; l’home «ordinari» seria més ordinari encara.

«Una dona complaent i curta pot anar-te donant fills beneits [fins que] el món vagi de cap per avall», havia escrit George Eliot a El molí del Floss l’any 1860. Segons Galton, la reproducció continuada de dones i homes curts d’enteniment representava una amenaça genètica greu per al país. Thomas Hobbes s’havia preocupat per un estat de naturalesa que era «deficient, pervers, brutal i curt»; Galton temia un possible futur estat envaït per persones genèticament inferiors: deficients, perverses, britàniques… i curtes. Patia perquè les masses amenaçadores eren també les masses «reproductores»; i, si se les deixava fer, engendrarien inevitablement una ingent descendència plebea de condició inferior. (Va denominar aquest procés cacogenèsia ‘[acumulació de] gens nocius’).

En el fons, Wells s’havia limitat a formular el que molts dels membres del cercle íntim de Galton sentien però no havien gosat dir en veu alta: que l’eugenèsia només seria efectiva si l’aparellament selectiu dels forts (que anomenaven eugenèsia positiva) s’afavoria per mitjà de l’esterilització selectiva dels febles (o eugenèsia negativa). El 1911 un col·lega de Galton, Havelock Ellis, va desfigurar la imatge de Mendel, l’hortolà solitari, per posar-la al servei del seu entusiasme per l’esterilització. «El gran jardí de la vida no és diferent en absolut dels nostres parcs públics. Reprimim les llibertats que es prenen els qui, per satisfer els seus desitjos puerils o perversos, arrencarien brots dels arbustos o trepitjarien les flors; però, fent-ho, obtenim la llibertat i el benestar de tothom […]. Pretenem cultivar el sentit de l’ordre, alimentar tant la solidaritat com la prudència, arrencar de soca-rel la mala herba racial […]. En aquest aspecte, sens dubte, l’hortolà al seu hort és el nostre símbol i el nostre guia».

* * *

Els últims anys de la seva vida, Galton va estar donant voltes a la idea de l’eugenèsia negativa sense acabar d’avenir-s’hi. L’«esterilització dels deficients» —eixarcolar l’hort genètic humà per deixar-lo net d’herbes— el torturava per totes les objeccions morals que generava. Al final, però, el seu desig per convertir l’eugenèsia en una «religió nacional» va pesar més que els seus dilemes sobre l’eugenèsia negativa. El 1909 va fundar una revista, Eugenics Review, que defensava no només l’aparellament selectiu sinó també l’esterilització selectiva. El 1911 va escriure una curiosa novel·la, titulada Kantsaywhere, sobre una utopia futura en què aproximadament la meitat de la població estava catalogada com a «inapta» i tenia molt restringida la capacitat per reproduir-se. Va deixar-ne una còpia a la seva neboda, però ella se’n va avergonyir de tal manera que en va cremar una bona part.

El 24 de juliol del 1912, un any després de la mort de Galton, es va inaugurar el primer congrés d’eugenèsia a l’hotel Cecil de Londres. El lloc on es feia era significatiu; el Cecil, amb les seves vuit-centes habitacions i la seva gran façana monolítica amb vistes al Tàmesi, era l’hotel més gran i potser més sumptuós de tot Europa, punt de celebració habitual d’actes diplomàtics i institucionals. Al congrés hi van acudir personalitats de dotze països pertanyents a esferes diverses: Winston Churchill; Lord Balfour; l’alcalde de Londres; el president del Tribunal Suprem; Alexander Graham Bell; el rector de Harvard; August Weismann, l’embriòleg. Leonard Darwin, fill de Charles Darwin, va presidir la reunió. Karl Pearson va treballar estretament amb Darwin en l’elaboració del programa. Els assistents —després d’haver travessat el vestíbul amb volta revestit de marbre, on s’exhibia en lloc destacat un quadre emmarcat de l’arbre genealògic de Galton— van ser obsequiats amb una conferència sobre algunes manipulacions genètiques realitzades per augmentar l’estatura mitjana dels infants, sobre l’heretabilitat de l’epilèpsia, sobre els patrons d’aparellament dels alcohòlics i sobre la naturalesa genètica de la inclinació a la delinqüència.

Enmig de tot plegat van destacar dues ponències, sobretot pel fervor inquietant amb què es van fer. La primera va ser una exposició entusiasta i detallada dels alemanys que defensaven la «higiene racial» (una lúgubre premonició dels temps que havien de venir). Alfred Ploetz, metge, investigador i ferm paladí de la teoria de la higiene racial, va fer un exaltat discurs sobre la conveniència de portar a terme una campanya de neteja racial a Alemanya. La segona ponència —de més abast i més ambició encara— la va fer la delegació dels Estats Units. A Alemanya, l’eugenèsia començava a ser tot just una indústria casolana, però als Estats Units ja era una realitat de proporcions nacionals. El pare del moviment era el prohom Charles Davenport, zoòleg format a Harvard, que el 1910 havia fundat un centre de recerca dedicat a l’estudi de l’eugenèsia, l’Oficina de Registre Eugenèsic (Eugenics Record Office). El llibre que Davenport va publicar el 1911, titulat L’herència amb relació a l’eugenèsia, es va convertir en la bíblia del moviment, i també es va triar com a llibre de text de genètica a moltes escoles universitàries del país.

Davenport no va assistir al congrés del 1912, però el seu acòlit Bleecker van Wagenen, el jove president de l’Associació de Criadors dels Estats Units, va fer una exposició vibrant. A diferència dels europeus, que es perdien en la teoria i l’especulació, el parlament de Van Wagenen va ser pur esperit pràctic ianqui. Va parlar amb ardor de les campanyes que s’havien fet als Estats Units per eliminar els «llinatges deficients». Ja hi havia projectats centres de reclusió —«colònies»— per a les persones no aptes genèticament. Ja s’havien format comissions per prendre en consideració la possibilitat d’esterilitzar els homes i les dones no aptes: els epilèptics, els delinqüents, els sordmuts, els dèbils mentals, els qui tenien defectes visuals, deformacions òssies, nanisme, esquizofrènia, trastorns maníaco-depressius o patien de bogeria.

«Prop del deu per cent del total de la població […] és de sang inferior», va apuntar Van Wagenen, i «és del tot inapte per ser pares de ciutadans de profit […]. A vuit dels estats de la Unió hi ha lleis que autoritzen o ordenen l’esterilització». A «Pennsilvània, Kansas, Idaho i Virgínia […] s’ha esterilitzat un nombre considerable d’individus […]. Els cirurgians han practicat milers d’operacions d’esterilització tant en institucions públiques com privades. Per regla general, aquestes operacions s’han fet per motius estrictament patològics, i no ha sigut fàcil obtenir dades fidedignes dels efectes secundaris que hagin pogut causar».

«Ens aplicarem a seguir l’evolució dels qui rebin l’alta hospitalària i a tenir-ne informes periòdics», va acabar dient amb optimisme el director general de l’hospital estatal de Califòrnia el 1912. «No hem trobat cap efecte advers».