El «gran espai en blanc»

ALEXANDER WILFORD HALL, 1880

Un testimoni de l’audàcia científica de Darwin és que no el preocupés especialment la possibilitat que l’ésser humà descendís d’uns avantpassats simiescos; i un testimoni de la seva coherència científica és que el que el preocupés, amb molta més ànsia, fos la coherència de la lògica interna de la seva teoria. Quedava per omplir un «espai blanc» especialment gran: l’herència.

Darwin es va adonar que una teoria de l’herència no era accessòria a una teoria de l’evolució, sinó que hi tenia un importància cabdal. Perquè en una illa de les Galápagos aparegués un pinsà de bec gros per selecció natural, havien de complir-se alhora dos fets aparentment contradictoris. En primer lloc, un pinsà «normal» de bec curt havia de ser capaç de produir puntualment una varietat de bec gros, una aberració o anomalia. (Darwin ho anomenava «caprici», un terme suggerent que remet a la mutabilitat infinita de la naturalesa. Darwin va comprendre que el motor fonamental de l’evolució no era el sentit de finalitat de la naturalesa, sinó més aviat el sentit de l’humor). I, en segon lloc, un cop havia nascut, aquell pinsà de bec gros havia de ser capaç de transmetre aquest seu nou tret a la seva descendència, i, per tant, de deixar fixada la variació per a les generacions futures. Si algun dels dos elements fallava —si la reproducció no aconseguia produir varietats o si l’herència no aconseguia transmetre les variacions—, la naturalesa quedava bloquejada, amb l’engranatge de l’evolució encallat. Perquè la teoria darwiniana fos aplicable, l’herència havia de posseir constància i inconstància alhora, estabilitat i mutació.

* * *

Darwin no va parar de reflexionar sobre quin mecanisme hereditari podia satisfer aquestes propietats complementàries. A l’època de Darwin, el mecanisme hereditari més acceptat era una teoria postulada pel biòleg francès del segle XVIII Jean-Baptiste Lamarck. Segons Lamarck, els trets hereditaris passaven dels progenitors a la descendència de la mateixa manera que es podia transmetre un missatge o un conte, és a dir per mitjà d’instruccions. Lamarck creia que els animals s’adaptaven al seu medi enfortint o afeblint segons quins trets, «amb una força proporcional al temps durant el qual s’utilitzen». Un pinsà obligat a alimentar-se de llavors de closca dura s’adaptava «enfortint» el bec. Amb el pas del temps, el bec del pinsà s’enduria i agafava la forma d’unes tenalles. Aquest tret adaptatiu es transmetia posteriorment a la descendència del pinsà per mitjà d’unes instruccions que feien que el bec també se’ls endurís, gràcies a la «preadaptació» dels seus progenitors a les llavors dures. Per una lògica semblant, els antílops que s’alimentaven de fulles d’arbres alts es trobaven que havien d’estirar el coll per arribar a les fulles més altes. Per mitjà d’aquest «ús i no ús», com Lamarck en deia, el coll se’ls va estirar i prolongar, i aquests antílops van tenir una prole de coll llarg que va acabar donant origen a les girafes. (Observem les semblances que hi ha entre la teoria de Lamarck —del cos que dóna «instruccions» a l’esperma— i la idea de Pitàgores sobre l’heretabilitat humana, en què l’esperma aplega missatges de tots els òrgans).

L’atracció immediata del postulat de Lamarck era que oferia una explicació tranquil·litzadora del progrés: tots els animals s’adaptaven de mica en mica al seu ambient respectiu, i així, de mica en mica, s’anaven acomodant al llarg d’una escala evolutiva que conduïa a la perfecció. L’evolució i l’adaptació es fonien en un mecanisme continu: l’adaptació era evolució. No només era un model intuïtiu, sinó també digne de Déu; o, almenys, prou digne per ser obra d’un biòleg. Encara que els animals haguessin sigut creats originàriament per Déu, tenien l’oportunitat de millorar la seva forma en el món canviant de la naturalesa. L’escala de la natura es mantenia, i potser encara més dreta i tot, perquè a l’extrem de la llarga cadena de l’adaptació evolutiva hi havia el mamífer més adaptat, més ben conformat i més perfecte de tots: l’ésser humà.

Darwin s’havia distanciat clarament dels supòsits evolutius de Lamarck. Les girafes no s’havien originat a partir d’uns antílops que forcessin el coll fins a l’extrem de necessitar un collar ortopèdic, sinó que havien aparegut, per dir-ho d’alguna manera, perquè d’un antílop primigeni havia sorgit una varietat de coll llarg que algun fenomen natural, com per exemple l’escassetat d’aliment, havia anat seleccionant de mica en mica. Tot i així, Darwin continuava interrogant-se sobre el mecanisme hereditari: ¿què era el que havia causat originàriament l’aparició de l’antílop de coll llarg?

Darwin va intentar elaborar una teoria de l’herència que fos compatible amb l’evolució. En aquest cas, però, va posar-se de manifest la seva mancança intel·lectual més gran: no era un científic empirista especialment dotat. Mendel, com veurem, era un horticultor innat que encreuava les plantes, que comptava les llavors, que diferenciava els trets característics; Darwin, en canvi, era un hortolà taxonomista que es dedicava a classificar les plantes i posar les seves mostres en ordre. Mendel estava especialment dotat per a l’experimentació (la manipulació d’organismes, la pol·linització encreuada de sub-races triades amb cura, la verificació d’hipòtesis); Darwin, per a la història natural (la reconstrucció de la història per mitjà de l’observació de la naturalesa). Mendel, el monjo, era un diferenciador (isolator); Darwin, que de jove havia aspirat al clergat, un integrador (synthesizer).

Resultava, però, que observar la naturalesa era una cosa molt diferent de fer-hi experiments. A primer cop d’ull, en la naturalesa no hi ha res que suggereixi que els gens existeixen; en realitat, cal fer autèntics exercicis de funambulisme experimental per descobrir el concepte de les partícules discretes de l’herència. Incapaç d’arribar a la teoria de l’herència per mitjans empírics, Darwin es va veure obligat a forjar-ne una a partir d’arguments merament teòrics. Va estar-s’hi escarrassant durant prop de dos anys, cosa que va estar a punt de fer-lo caure en una crisi nerviosa, fins que li va semblar que havia trobat una teoria adequada. Darwin va imaginar que les cèl·lules de tots els òrgans produïen unes partícules diminutes que contenien informació hereditària, i que va anomenar gèmmules. Aquestes gèmmules circulen pel cos del progenitor. Quan un animal o una planta arriba a l’edat reproductiva, la informació de les gèmmules es transmet a les cèl·lules germinals (l’espermatozou i l’òvul). D’aquesta manera, la informació sobre l’«estat» del cos es transmet de la progènie a la descendència durant la concepció. Igual que en el cas de Pitàgores, al model de Darwin tots els organismes contenien informació per formar òrgans i estructures en forma reduïda; amb la diferència que, en el cas de Darwin, la informació estava descentralitzada. Un organisme es formava per votació parlamentària. Les gèmmules secretades per la mà contenien les instruccions per fer una nova mà; les gèmmules expulsades per l’orella transmetien el codi per fer una nova orella.

¿Com s’aplicaven aquestes instruccions de les gèmmules paternes i maternes a un fetus en procés de desenvolupament? En aquest cas, Darwin va recórrer a una hipòtesi antiga: les instruccions de mascle i femella es trobaven senzillament a l’embrió i s’hi barrejaven com si fossin pintures o colors. Aquesta idea de l’herència per barreja era ja coneguda per a la majoria dels biòlegs: era una reformulació de la teoria d’Aristòtil de l’amalgama dels caràcters masculins i femenins. Pel que semblava, Darwin havia realitzat una altra síntesi formidable entre extrems oposats de la biologia. Havia unit l’homuncle pitagòric (les gèmmules) amb el concepte aristotèlic de missatge i amalgama (barreja) en una nova teoria hereditària.

Darwin va anomenar aquesta teoria pangènesi, o «gènesi de tot», perquè tots els òrgans hi aportaven gèmmules. El 1867, quasi deu anys després de la publicació de L’origen de les espècies, va acabar d’enllestir un original nou, La variació en animals i plantes domèstics, en què explicava en detall la seva concepció de l’herència. «És una hipòtesi agosarada i tosca», confessava Darwin, «però m’ha causat un gran alleujament a l’esperit». Al seu amic Asa Gray li va escriure: «De la pangènesi diran que és una fantasia absurda, però en l’íntim del cor crec que conté una gran veritat».

* * *

El «gran alleujament» no devia durar gaire a Darwin, perquè no van trigar a despertar-lo d’aquella «fantasia aburda». Aquell mateix estiu, mentre s’estava donant forma de llibre a La variació en animals i plantes domèstics, a la North British Review va aparèixer una ressenya del seu llibre anterior, L’origen de les espècies. Ficat enmig del text d’aquesta ressenya hi havia l’argument més poderós contra la pangènesi amb què Darwin va topar en tota la seva vida.

L’autor de la ressenya era un crític inesperat de l’obra de Darwin, un enginyer, matemàtic i inventor d’Edimburg que es deia Fleeming Jenkin, que pràcticament no havia escrit res sobre biologia. Brillant i esquerp, Jenkin tenia interès per disciplines tan diverses com la lingüística, l’electrònica, la mecànica, l’aritmètica, la física, la química i l’economia. Llegia molt i de tot: Dickens, Dumas, Austen, Eliot, Newton, Malthus, Lamarck. Li havia caigut el llibre de Darwin a les mans, se l’havia llegit a consciència, n’havia analitzat els postulats i no havia trigat a trobar un error de judici en l’argument.

El problema principal que Jenkins trobava en l’argument de Darwin era el següent: si els trets hereditaris s’anaven «barrejant» entre ells a cada generació, ¿què impedia a qualsevol variació de quedar diluïda ràpidament en un encreuament? «La [variant] quedarà submergida en la majoria», va escriure Jenkin, «i la seva peculiaritat desapareixerà al cap d’unes quantes generacions». Per posar-ne un exemple —profundament tenyit del racisme consubstancial a l’època—, Jenkin es va inventar un cas: «Posem que un home blanc ha naufragat en una illa habitada per negres […] El nostre nàufrag esdevindria segurament rei; en la seva batalla per la supervivència mataria molts negres, i tindria moltes dones i molts fills».

Si els gens es barrejaven entre ells, però, l’«home blanc» de Jenkin estava condemnat a desaparèixer, almenys en un sentit genètic. Els fills que tingués —de dones negres— heretarien probablement la meitat de la seva essència genètica. Els néts n’heretarien un quart; els besnéts, un vuitè; els rebesnéts, un setzè; etcètera; fins que la seva essència genètica s’acabés diluint al cap de no gaires generacions i quedés relegada a l’oblit. Encara que els «gens blancs» poguessin ser superiors —els «més aptes», en la terminologia darwiniana—, res els podria protegir de l’extinció inevitable per dilució. Al final, el solitari rei blanc de l’illa desapareixeria de la seva història genètica, fins i tot en el cas que hagués engendrat més fills que cap altre home de la seva generació, i que els seus gens haguessin sigut els més aptes per a la supervivència.

Els detalls concrets del cas adduït per Jenkin eren desagradables —potser expressament—, però l’argument de fons era clar. Si l’herència no té un mitjà per mantenir la variació —és a dir, de «fixar» el tret alterat—, totes les alteracions de qualsevol caràcter acabaran perdent-se en un oblit sense color a causa de la barreja. Si no tenien manera d’assegurar la transmissió dels seus trets a la generació següent, els individus anòmals no deixarien de ser anomalies mai. Pròspero podria permetre’s tranquil·lament de crear un únic Caliban i deixar-lo campar lliurement en la seva illa remota. L’herència per barreja actuaria com a presó genètica natural; encara que s’aparellés —o més aviat quan s’aparellés, precisament—, els seus trets hereditaris es dissoldrien a l’acte en un mar de normalitat. Barreja era sinònim de dissolució infinita, i en aquesta dissolució no hi havia cap informació evolutiva que es pogués conservar. Quan un pintor es posa a pintar, i submergeix de tant en tant el pinzell en aigua per diluir el pigment, al començament l’aigua es torna blava o groga; però, a mesura que s’hi dilueixen més pintures, l’aigua es torna inevitablement d’un gris tèrbol. Encara que s’hi afegeixi més color, l’aigua continua tenint el mateix color gris lleig. Si aquest mateix principi es complia amb els animals i l’herència, ¿quina força era capaç de conservar cap tret distintiu de cap organisme variable? Jenkin hauria pogut preguntar: ¿com era que no es tornaven grisos tots els pinsans de Darwin?^[006]

* * *

Darwin va quedar profundament afectat pel raonament de Jenkin. «Fleeming Jenkins [sic] m’ha destarotat molt», va escriure, «però m’ha fet més servei que qualsevol altre article o ressenya». La lògica implacable de Jenkin no admetia rèplica; per salvar la teoria de l’evolució, Darwin necessitava una teoria de l’herència que fos congruent.

Però ¿quines característiques de l’herència podien resoldre el problema de Darwin? Perquè la teoria darwiniana de l’evolució fos aplicable, el mecanisme de l’herència havia de tenir una capacitat intrínseca de conservar la informació sense que es diluís ni es dispersés. La barreja no servia; havien de ser «àtoms» d’informació —partícules discretes, insolubles i indelebles— que anaven de pares a fills.

¿Hi havia cap prova d’aquesta constància en l’herència? Si Darwin hagués remenat prou entre els llibres de la seva voluminosa biblioteca, hauria pogut trobar-hi alguna referència en un assaig ignorat d’un botànic de Brno poc conegut. Modestament titulat «Experiments d’hibridació en plantes» i publicat el 1866 en una revista molt poc llegida, estava escrit en un alemany espès i era ple de la mena de taules matemàtiques que tan poc agradaven a Darwin. En tot cas, Darwin va estar exasperantment a prop de llegir-se’l: pels volts del 1870, mentre es mirava un llibre sobre híbrids de plantes, va prendre exhaustives notes manuscrites de les pàgines 50, 51, 53 i 54; però, misteriosament, es va saltar la pàgina 52, on es parlava en detall de l’assaig de Brno sobre híbrids de pesolera.

Si Darwin se l’hagués arribat a llegir —i precisament mentre escrivia La variació en animals i plantes domèstics i formulava la pangènesi—, aquest estudi li hauria proporcionat l’element crític definitiu per comprendre la seva pròpia teoria de l’evolució. Hauria quedat fascinat pels seus postulats, commogut per la delicadesa de la feina i sobtat per la seva estranya capacitat explicativa. L’intel·lecte incisiu de Darwin no hauria trigat gens a adonar-se de les repercussions que tenia per a la comprensió de l’evolució. I segurament també li hauria complagut veure que l’autor de l’assaig era un altre clergue, que, en una altra peregrinació èpica de la teologia a la biologia, també havia anat més enllà dels límits del mapa: un monjo agustí que es deia Gregor Johann Mendel.