La nova música

FRANCIS CRICK

RICHARD POWERS, Orfeu

Mentre Berg, Boyer i Cohen barrejaven i unien fragments de gens en tubs d’assaig a Stanford i a la UCSF, en un laboratori anglès, a Cambridge, començava a prendre forma un descobriment igual de revolucionari. Per comprendre la naturalesa d’aquest altre pas endavant hem de tornar a recórrer al llenguatge formal dels gens. La genètica, com qualsevol llenguatge, està formada per uns elements estructurals bàsics: un alfabet, un vocabulari, una sintaxi i una gramàtica. L’«alfabet» dels gens té tan sols quatre lletres, A, C, G i T, que són les quatre bases de l’ADN. El «vocabulari» consisteix en el codi de triplets, en què tres bases d’ADN es llegeixen juntes i codifiquen un aminoàcid d’una proteïna; ACT codifica la treonina, CAT codifica la histidina, GGT codifica la glicina, etcètera. Una proteïna és la «frase» codificada per un gen, que utilitza triplets de lletres disposats al llarg d’una cadena (ACT-CAT-GGT codifica treonina-histidina-glicina). I la regulació dels gens, tal com Monod i Jacob van descobrir, crea un context perquè aquestes paraules i aquestes frases engendrin un significat. Les seqüències reguladores afegides a un gen —senyals per activar o desactivar un gen en moments determinats i en cèl·lules determinades— es poden veure com la gramàtica interna del genoma.

Ara bé, l’alfabet, la gramàtica i la sintaxi de la genètica existeixen exclusivament a l’interior de les cèl·lules; no és la llengua materna dels éssers humans. Perquè un biòleg pogués llegir i escriure el llenguatge dels gens calia inventar unes noves eines. «Escriure» consisteix a barrejar i unir paraules en forma de permutacions úniques que engendren significats nous. A Stanford, Berg, Cohen i Boyer començaven a escriure gens per mitjà de la clonació gènica; creaven paraules i frases d’ADN inexistents fins aleshores a la naturalesa (un gen bacterià combinat amb un gen víric formaven un element genètic nou). La «lectura» dels gens, però —el desxiframent de la seqüència exacta de bases d’un segment d’ADN—, continuava sent un impediment tècnic enorme.

Irònicament, els trets que permeten a una cèl·lula llegir l’ADN són precisament els trets que el fan incomprensible als éssers humans, i als químics en concret. L’ADN, tal com Schrödinger havia predit, era una substància química nascuda per desafiar els químics, una molècula de contradiccions subtils: monòtona i infinitament variada alhora, repetitiva fins a l’extrem i idiosincràtica també fins a l’extrem. Els químics acostumen a esbrinar l’estructura d’una molècula descomponent-la en parts cada vegada més petites, com si desfessin un trencaclosques, i recomponent-la a partir dels seus elements constitutius. En el cas de l’ADN, però, quan se’l descompon acaba convertit en un garbuix de quatre bases (A, C, G i T). És impossible llegir un llibre trossejant en les diferents lletres de l’alfabet totes les paraules que el formen. Amb l’ADN, igual que passa amb les paraules, el significat està contingut en la seqüència. Si es descompon l’ADN en les bases que el formen, es converteix en una sopa de lletres d’un alfabet de quatre lletres.

* * *

¿Com podia un químic determinar la seqüència d’un gen? A Cambridge, en un laboratori ensotat que semblava un barracó, vora les molleres, el bioquímic Frederick Sanger intentava seqüenciar l’ADN des de la dècada del 1960. Sanger tenia un interès obsessiu per l’estructura química de les molècules biològiques complexes. A principis de la dècada del 1950, Sanger havia trobat la seqüència d’una proteïna —la insulina— fent servir una variant del mètode de fraccionament convencional. La insulina, purificada per primera vegada l’any 1921 per un cirurgià de Toronto, Frederick Banting, i Charles Best, l’estudiant que tenia d’ajudant, a partir de molts quilos de pàncrees de gos triturats, va ser la grossa de la purificació proteica: una hormona que, injectada als infants amb diabetis, podia mitigar ràpidament aquesta malaltia hiperglucèmica, consumptiva i letal. A finals de la dècada del 1920, l’empresa farmacèutica Eli Lilly obtenia uns quants grams d’insulina a partir de grans recipients de pàncrees liquats de vaca i de porc.

La molècula d’insulina, però, a desgrat d’unes quantes temptatives, es resistia tossudament a deixar-se caracteritzar. Sanger va aplicar al problema un rigor metodològic de químic: la solució, com qualsevol químic sabia, estava en la dissolució. Totes les proteïnes estan formades per una seqüència d’aminoàcids disposats en cadena: metionina-histidina-arginina-lisina, o bé glicina-histidina-arginina-lisina, etcètera. Sanger va comprendre que, si volia identificar la seqüència d’una proteïna, havia de realitzar una seqüència de reaccions de degradació. Faria saltar un aminoàcid de l’extrem de la cadena, el dissoldria en un solvent, i el caracteritzaria químicament (metionina). Tot seguit repetiria el procés amb l’aminoàcid següent (histidina). Repetiria la degradació i la identificació una vegada i una altra: un aminoàcid que salta (arginina); un altre (lisina); fins a arribar al final de la cadena proteica. Era com desenfilar un collaret perla a perla, invertint el procés que la cèl·lula havia utilitzat per sintetitzar la proteïna. Peça a peça, el fraccionament de la insulina revelaria l’estructura de la seva cadena. L’any 1958, Sanger va obtenir el premi Nobel pel seu transcendental descobriment.

Entre el 1955 i el 1962, Sanger va fer servir variacions d’aquest mètode de fraccionament per trobar les seqüències d’unes quantes proteïnes importants, però va deixar pràcticament al marge el problema de la seqüenciació de l’ADN. Segons ell mateix va escriure, van ser els seus «anys dolents»; vivia a l’ombra de la fama que havia tingut. Va publicar molt poc; tan sols estudis extremament detallats sobre seqüenciacions proteiques que altra gent qualificava de magistrals però que ell no va incloure mai entre les seves fites principals. L’estiu del 1962, Sanger va traslladar-se a un altre laboratori de Cambridge, a l’edifici del Medical Research Council (MRC), on estava acompanyat de col·legues nous, com ara Crick, Perutz i Sydney Brenner, tots ells consagrats al culte a l’ADN.

El canvi de laboratori va comportar un canvi radical en els interessos de Sanger. Alguns científics, com Crick o Wilkins, havien nascut amb l’ADN; uns altres, com Watson, Franklin o Brenner, se l’havien fet seu. A Fred Sanger, en canvi, l’ADN se li va tirar a sobre.

* * *

Cap a la meitat de la dècada del 1960, Sanger va passar de l’estudi de les proteïnes al dels àcids nucleics i va començar a considerar seriosament la possibilitat de seqüenciar l’ADN. El mètode que tan bé havia anat amb la insulina, però —fraccionament, dissolució; fraccionament, dissolució—, no va servir per a l’ADN. Les proteïnes estan estructurades químicament de tal manera que els aminoàcids es poden anar arrencant de la cadena l’un darrere l’altre; però amb l’ADN aquesta possibilitat no existia. Sanger va intentar reconfigurar la seva tècnica de degradació, però l’únic resultat dels experiments va ser el desordre químic. Partit en fragments i dissolt, l’ADN va deixar de ser informació genètica per convertir-se en un galimaties.

De sobte, l’hivern del 1971, a Sanger se li va acudir la possibilitat de fer el procés al revés. S’havia passat dècades aprenent a partir de molècules per descobrir-ne la seqüència. ¿I si ara invertia l’estratègia i intentava fabricar ADN en comptes de fragmentar-lo? Per trobar la seqüència d’un gen, va considerar Sanger, s’havia de pensar com un gen. Les cèl·lules no paren de fabricar-ne: cada vegada que una cèl·lula es divideix, fa una còpia de cada gen. Si un bioquímic era capaç d’estar a sobre de l’enzim que copia els gens (la polimerasa d’ADN) i li seguia els passos mentre en feia una còpia i afegia una base darrere l’altra —A, C, T, G, C, C, C, etcètera—, es podria descobrir la seqüència d’un gen. Era com espiar una fotocopiadora: podies reconstruir l’original a partir de la còpia. La imatge especular revelaria una vegada més l’original; Dorian Gray podria reconstituir-se, fragment a fragment, a partir del seu propi reflex.

El 1971, Sanger va començar a idear una tècnica de seqüenciació de gens servint-se del mecanisme de còpia de la polimerasa d’ADN. (A Harvard, Walter Gilbert i Allan Maxam també estaven elaborant un mètode per seqüenciar l’ADN, però amb reactius diferents. El seu mètode també va funcionar, però el de Sanger el va deixar antiquat de seguida). Al principi, el mètode de Sanger era poc eficaç i tenia errors freqüents i inexplicables. En part, el problema era que el mecanisme de còpia era massa ràpid; la polimerasa transitava al llarg de la cadena d’ADN afegint nucleòtids a una velocitat tan vertiginosa que Sanger no podia destriar-ne els passos intermedis. El 1975, Sanger va fer-hi una modificació enginyosa: va frenar el mecanisme de còpia amb una sèrie de bases químicament alterades —lleugeríssimes variants d’A, C, G i T– que la polimerasa d’ADN continuava reconeixent, però li inhibien la capacitat de continuar copiant. Quan la polimerasa s’aturava, Sanger podia aprofitar aquesta aturada de la reacció per establir la seqüència d’un gen a cada interrupció: ara una A, ara una T, ara una G, etcètera, fins a milers de bases d’ADN.

El 24 de febrer del 1977, Sanger revelava en un article a la revista Nature la seqüència completa de l’ADN d’un virus —ΦX174— obtinguda per mitjà d’aquesta tècnica. Φ (fi) era un virus diminut, de només 5.386 parells de bases —el seu genoma complet era més petit que alguns dels gens humans més petits—, però aquesta publicació va representar un avenç científic revolucionari. «La seqüència identifica molts dels trets responsables de la síntesi de les proteïnes dels nou gens coneguts de l’organisme», va escriure Sanger. Sanger havia après a llegir el llenguatge dels gens.

* * *

Les noves tècniques de la genètica —la seqüènciació i la clonació dels gens— van revelar de cop característiques insospitades dels gens i dels genomes. La primera descoberta, i la més sorprenent, tenia relació amb un tret peculiar dels gens dels animals i dels virus d’animals. El 1977, dos científics que investigaven cada un pel seu compte, Richard Roberts i Phillip Sharp, van descobrir que la majoria de les proteïnes animals no estaven codificades en cadenes d’ADN llargues i contínues, sinó en mòduls separats. Als bacteris, els gens estan disposats formant una cadena d’ADN ininterrompuda i contínua, que comença amb el triplet d’inici (ATG) i segueix fins al triplet final d’aturada. Els gens bacterians no contenen mòduls separats, i internament no estan dividits per cap espaiador. En els animals i en els virus d’animals, en canvi, Roberts i Sharp van trobar que un gen acostumava a estar dividit en parts i interromput per llargs segments d’ADN de farciment.

Es pot establir una analogia d’això amb la paraula estructura. Als bacteris, el gen està contingut al genoma en aquesta forma exactament, estructura, sense particions, farciments, interposicions ni interrupcions. Al genoma humà, en canvi, la paraula està partida per segments intermedis d’ADN: es … . tru … . c … . t … . ur … . a.

Els llargs segments d’ADN indicats en forma de punts suspensius no contenen cap mena d’informació que codifiqui per cap proteïna. Quan un gen partit d’aquesta manera es fa servir per crear un missatge —és a dir, quan l’ADN es fa servir per sintetitzar ARN missatger—, els segments de farciment són escindits de l’ARN missatger i l’ARN es torna a empalmar sense els segments intermedis, de manera que es … . tru … . c … . t … . ur … . a queda simplificat com a estructura. Roberts i Sharp van encunyar, temps més tard, una expressió per anomenar aquest procés: splicing, o tall i empalmament de l’ARN (perquè l’ARN missatger del gen es tallava i empalmava per eliminar-ne els segments de farciment).

D’entrada, aquesta estructura partida dels gens va resultar desconcertant. ¿Per què un genoma animal havia de malgastar segments d’ADN tan llargs per separar els gens en trossets petits, si després havia de tornar-los a empalmar per formar un missatge continu? La lògica interna dels gens partits, però, no va trigar a fer-se evident: tenint els gens dividits en mòduls, una cèl·lula podia formar una quantitat impressionant de missatges a partir d’un sol gen. Els fragments de la paraula es … . tru … . c … . t … . ur … . a es poden empalmar per donar cura, truca, etcètera, i formar un gran nombre de missatges diferents —o isoformes— a partir d’un únic gen. Amb g … . e … . n … . om … . a es pot utilitzar l’empalmament per obtenir gen, gnom o om. D’altra banda, els gens modulars tenien un avantatge: els mòduls individuals de gens diferents es podien barrejar i aparellar entre ells per formar gens completament nous (es… . c… . e … . n… . a). Walter Gilbert, el genetista de Harvard, va donar un nom nou a aquests mòduls: exons. Els segments intermedis de farciment van ser batejats com a introns.

En els gens humans, els introns no són l’excepció, sinó la norma. Hi ha vegades que els introns humans són molt llargs, fins al punt de poder arribar a constar de centenars de milers de bases d’ADN. Pel que fa als gens pròpiament dits, estan separats entre ells per llargs segments d’ADN intercalat que rep el nom d’ADN intergènic. Es creu que tant l’ADN intergènic com els introns —els uns, espaiadors entre gen i gen, i els altres, farciment dintre del gen— tenen unes seqüències que permeten regular els gens si convé. Reprenent l’analogia d’abans, es poden descriure com punts suspensius llargs amb signes de puntuació ocasionals. El genoma humà es podria representar així:

Aquesta … … . és … … . l’ … . (… .) … . es … . tru … . c … . t … . ur … . a … … del … … … nostre … … … gen … . om … . a;

Les paraules equivalen a gens. Els punts suspensius llargs que hi ha entre les paraules representen els segments d’ADN intergènic, mentre que els punts suspensius més curts de l’interior de les paraules (gen … . om … . a) són els introns. Els parèntesis i el punt i coma —signes de puntuació— són regions de l’ADN que regulen els gens.

Les tècniques germanes de la seqüenciació i la clonació dels gens també van treure la genètica d’un estancament experimental. A finals de la dècada del 1960, la genètica havia caigut en un punt mort. Tota ciència empírica depèn, irremissiblement, de la seva capacitat de manipular un sistema de forma intencionada i de mesurar els efectes d’aquesta intervenció. L’única manera que hi havia de modificar els gens, però, era creant mutants —que fonamentalment era un procés aleatori—, mentre que l’única manera que hi havia de llegir la modificació era a través dels canvis en la forma i la funció. Era possible bombardejar les mosques del vinagre amb rajos X, tal com Muller havia fet, i obtenir mosques sense ales o sense ulls, però no hi havia manera de modificar intencionadament els gens que regulaven els ulls o les ales, ni tampoc d’entendre per què el gen de l’ala o de l’ull havia canviat. «El gen», tal com ho va definir un científic, «era una cosa inaccessible».

La inaccessibilitat del gen havia resultat especialment desesperant per als messies de la «nova biologia», un dels quals era James Watson. El 1955, dos anys després del descobriment de l’estructura de l’ADN, Watson s’havia traslladat al departament de biologia de Harvard, on no va trigar a crispar els nervis d’alguns dels professors més respectats que hi treballaven. Als ulls de Watson, la biologia era una disciplina que s’estava partint pel mig. En una banda hi havia la vella guàrdia —naturalistes, taxònoms, anatomistes i ecologistes, que continuaven ocupats en les classificacions dels animals i en descripcions eminentment qualitatives de l’anatomia i la fisiologia dels organismes—; i, a l’altra, els «nous» biòlegs, que estudiaven les molècules i els gens. La vella escola parlava de diversitat i variació, mentre que la nova escola parlava de codis universals, mecanismes comuns i «dogmes centrals».^[043]

«Cada generació necessita una música nova», havia dit Crick; i Watson menyspreava obertament la música vella. La història natural —una disciplina eminentment «descriptiva», tal com Watson l’havia definit— seria substituïda per la vigorosa i dinàmica ciència empírica que ell mateix havia contribuït a crear. Els dinosaures que estudiaven dinosaures no trigarien a extingir-se tots sols. Watson qualificava els vells biòlegs de «filatelistes», burlant-se de la seva preocupació per la recol·lecció i classificació d’espècimens biològics.^[044]

Watson mateix va haver de reconèixer, però, que la incapacitat de portar a terme intervencions genètiques dirigides o d’interpretar la naturalesa exacta de les alteracions genètiques era un motiu de desesperació per a la nova biologia. Quan els gens es poguessin seqüenciar i manipular s’obriria un camp d’experimentació amplíssim; però, fins aleshores, els biòlegs estaven encallats estudiant la funció dels gens amb l’única eina de què disposaven, que era l’aparició a l’atzar de mutacions en organismes simples. Si un naturalista hagués volgut ofendre Watson, li hauria pogut llançar un retret equivalent però contrari: si els vells biòlegs eren col·leccionistes de segells, els nous biòlegs moleculars eren «caçadors de mutants».

Entre el 1970 i el 1980, els caçadors de mutants es van transformar en manipuladors i descodificadors de gens. Fem una reflexió: l’any 1969, si en l’ésser humà es descobria un gen lligat a alguna malaltia, els científics no tenien cap forma immediata de comprendre la naturalesa de la mutació, cap mecanisme per comparar el gen alterat amb la forma normal, ni cap mètode clar per reconstruir la mutació del gen en un organisme diferent per tal d’estudiar-ne la funció. Doncs bé: el 1979, deu anys més tard, era possible introduir el mateix gen en un bacteri, empalmar-lo a un vector víric, introduir-lo al genoma d’una cèl·lula de mamífer, clonar-lo, seqüenciar-lo i comparar-lo amb la forma normal.

El desembre del 1980, com a reconeixement per aquests avenços transcendentals en les tècniques genètiques, es va concedir el premi Nobel de Química conjuntament a Fred Sanger, Walter Gilbert i Paul Berg, els lectors i redactors de l’ADN. L’«arsenal de manipulacions químiques [dels gens]», com va dir un periodista científic, ja estava del tot proveït. «L’enginyeria genètica», va escriure el biòleg Peter Medawar, «comporta una modificació genètica intencionada per mitjà de la manipulació de l’ADN, el portador de la informació hereditària […]. ¿No és una veritat cabdal en tecnologia que qualsevol cosa que en principi és possible es farà […]? ¿Aterrar a la Lluna? Només faltaria. ¿Erradicar la verola? Perfecte. ¿Corregir els defectes del genoma humà? Doncs… sí, però és més difícil i demana més temps. Encara no hi hem arribat, però en tot cas anem ben encaminats».

* * *

Les tècniques utilitzades per manipular, clonar i seqüenciar gens es van concebre inicialment per moure gens entre bacteris, virus i cèl·lules de mamífer (a la manera de Berg, Boyer i Cohen), però van acabar tenint una àmplia repercussió en la biologia dels organismes en general. Encara que les expressions clonació gènica o clonació molecular es van encunyar en principi per referir-se a la producció de còpies idèntiques d’ADN (és a dir, «clons») en bacteris o en virus, no van trigar a convertir-se en sinònims de tota una colla de tècniques que permetien als biòlegs extraure gens dels organismes, manipular aquests gens en tubs d’assaig, produir gens híbrids i introduir els gens en organismes vius (de fet, només era possible clonar gens recorrent a una combinació de totes aquestes tècniques). «Aprenent a manipular experimentalment els gens», deia Berg, «es pot aprendre a manipular experimentalment els organismes. I combinant i unint les eines de manipulació i seqüènciació gèniques, un científic pot interrogar no només la genètica, sinó també tot l’univers de la biologia, amb una mena d’audàcia empírica inimaginable en temps passats».

Posem que un immunòleg estigués mirant de resoldre un enigma fonamental en immunologia, com per exemple el mecanisme per mitjà del qual els limfòcits T reconeixen i maten les cèl·lules estranyes a l’organisme. Fa dècades que se sap que els limfòcits T perceben la presència de les cèl·lules invasores i les cèl·lules infectades per virus gràcies a un sensor que tenen a la superfície cel·lular. El sensor, que es diu receptor del limfòcit T, és una proteïna que només sintetitzen els limfòcits T. El receptor reconeix les proteïnes de la superfície de les cèl·lules invasores i s’hi enganxa. El fet d’enganxar-s’hi, al seu torn, activa un senyal per matar la cèl·lula invasora, i per tant actua com a mecanisme de defensa per a l’organisme.

Ara bé, ¿quina era la naturalesa del receptor del limfòcit T? Els bioquímics havien estudiat el problema amb la seva característica tendència a la reducció: havien obtingut grans volums de limfòcits T, havien utilitzat sabons i detergents per dissoldre els components del limfòcit fins a obtenir un brou cel·lular gris, a continuació havien separat les membranes i els lípids, i finalment havien purificat i tornat a purificar el material, en quantitats cada vegada més petites, per trobar la proteïna responsable. La proteïna receptora, però, perduda enmig d’aquella sopa diabòlica, se’ls havia resistit.

Un clonador genètic hauria seguit una estratègia alternativa. Suposem per un moment que el tret distintiu del receptor del limfòcit T és que se sintetitza només als limfòcits T, no a les neurones, ni a les cèl·lules de l’ovari o del fetge. El gen del receptor ha d’existir a totes les cèl·lules humanes —perquè les neurones, les cèl·lules hepàtiques i els limfòcits T de l’home tenen genomes idèntics—, però l’ARN corresponent només se sintetitza als limfòcits T. ¿Podia comparar-se el «catàleg d’ARN» de dues cèl·lules diferents, i a partir d’aquí clonar algun gen funcionalment important d’aquest catàleg? L’estratègia del bioquímic es basa en la concentració: trobar la proteïna mirant on és més probable que es concentri, i separar-la de la barreja. L’estratègia del genetista, en canvi, es basa en la informació: trobar el gen buscant diferències en les «bases de dades» creades per dues cèl·lules molt relacionades i multiplicar el gen al bacteri per mitjà de la clonació. El bioquímic destil·la formes; el clonador genètic amplifica informació.

L’any 1970, els viròlegs David Baltimore i Howard Temin van fer un descobriment cabdal que va fer possibles aquestes comparacions. Investigant cada un pel seu compte, Baltimore i Temin van descobrir un enzim de retrovirus que podia sintetitzar ADN a partir d’un motlle d’ARN. Van donar a aquest enzim el nom de transcriptasa inversa; «inversa» perquè invertia el sentit normal del flux d’informació: d’ARN novament a ADN, és a dir, del missatger gènic al gen mateix, cosa que violava una versió del «dogma central» (que la informació genètica només anava dels gens als missatgers, però mai al revés).

Per mitjà de la transcriptasa inversa, tot l’ARN d’una cèl·lula podia servir de plantilla per fabricar el seu gen corresponent. Gràcies a això, un biòleg podia formar un catàleg de tots els gens «actius» que hi havia en una cèl·lula concreta, o genoteca (una cosa semblant a una biblioteca de llibres agrupats per temes).^[045] Hi havia una genoteca per als gens que s’expressen en limfòcits T i una altra per als glòbuls vermells, una genoteca per als gens que s’expressen en les neurones de la retina, una per a les cèl·lules pancreàtiques secretores de la insulina, etcètera, etcètera. Comparant les genoteques obtingudes de dos tipus de cèl·lules —d’un limfòcit T i d’una cèl·lula pancreàtica, per exemple—, un immunòleg podria destriar els gens que fossin actius en un tipus de cèl·lula però no a l’altre (la insulina o el receptor del limfòcit T respectivament, en aquest cas). Un cop identificat un gen, es podria multiplicar per milions introduint-lo en bacteris. El gen es podria aïllar i seqüenciar, se’n podria determinar tant l’ARN com la seqüència proteica i se’n podrien identificar els segments reguladors; se’l podria fer mutar i inserir-lo en un tipus de cèl·lula diferent per desxifrar-ne l’estructura i la funció. L’any 1984 es va aplicar aquesta tècnica per clonar el receptor del limfòcit T, una fita transcendental en immunologia.

La biologia, com va recordar un genetista més tard, es va «alliberar gràcies a la clonació […] i la disciplina va començar a omplir-se de sorpreses». Uns gens misteriosos, vitals i esquius que feia dècades que es buscaven —els gens de les proteïnes de la coagulació sanguínia, de la regulació del creixement, dels anticossos i les hormones, dels neurotransmissors, els gens que regulaven la replicació d’altres gens, els gens relacionats amb el càncer, la diabetis, la depressió i les afeccions cardíaques— no trigarien a ser purificats i clonats a partir de les genoteques obtingudes de les cèl·lules.

La tecnologia de clonació gènica i seqüenciació gènica va transformar tots els camps de la biologia. Si la biologia experimental era la «nova música», el gen n’era el director, l’orquestra, el fraseig, l’instrument principal, la partitura.