«Amb tres generacions d’imbècils n’hi ha prou»

THEODOSIUS GRIGOVIERITX DOBZHANSKY, L’herència i la naturalesa de l’ésser humà

ARISTÒTIL, Història dels animals

La primavera del 1920, Emmett Adaline Buck —Emma, per abreviar— va ser internada a la colònia estatal de Virgínia per a epilèptics i dèbils mentals que hi havia a Lynchburg. El seu marit, Frank Buck, estanyador d’ofici, havia fugit de casa o s’havia mort en un accident, i l’Emma s’havia hagut de fer càrrec tota sola de la filla que tenien, la Carrie Buck.

L’Emma i la Carrie vivien en la misèria, i subsistien amb prou feines de la beneficència, de menjar que els donaven i d’alguna feina esporàdica. Es deia que l’Emma tenia relacions sexuals a canvi de diners, que havia contret la sífilis i que el cap de setmana es gastava la setmanada en alcohol. El març d’aquell any la van detenir al carrer d’allà on vivia, la van fitxar per vagància o per prostitució i la van conduir davant d’un jutge municipal. L’1 d’abril del 1920, dos metges li van fer una exploració psicològica superficial i li van diagnosticar «debilitat mental». I se la van emportar cap a la colònia de Lynchburg.

El 1924 la «debilitat mental» es diferenciava en tres tipus: idiota, retardat i imbècil. Dels tres, el més fàcil de diagnosticar era l’idiota —l’institut d’estadística dels Estats Units (Bureau of the Census) definia el terme com «persona mentalment deficient amb una edat mental màxima de 35 mesos»—, però imbècil i retardat eren categories més laxes. Sobre el paper, aquests termes feien referència a formes poc greus de deficiència cognitiva; però, a la pràctica, funcionaven com una mena de portes semàntiques giratòries que massa sovint hi feien entrar un grup divers d’homes i dones que podia ser que no tinguessin cap mena de trastorn mental —prostitutes, orfes, depressius, vagabunds, delinqüents comuns, esquizofrènics, dislèxics, feministes, adolescents rebels—; qualsevol persona, en definitiva, que presentés una conducta, uns desitjos, una orientació o un aspecte que s’apartés de la norma acceptada.

Les dones amb debilitat mental eren recloses a la colònia estatal de Virgínia perquè no continuessin tenint fills i, per tant, no contaminessin la població amb més retardats o idiotes. La paraula colònia va perdre el seu sentit; de fet, en cap moment no s’havia pretès que fos un hospital ni un asil. Des del primer dia, més aviat, les colònies van ser pensades com a lloc de confinament. La colònia, que ocupava una superfície de cent hectàrees al peu del vessant ventós de les Blue Ridge Mountains i no gaire lluny dels marges fangosos del James River, tenia la seva oficina de correus, central elèctrica, carbonera i un ramal de tren per portar-hi mercaderia. No hi havia transport públic per entrar a la colònia ni per sortir-ne. Era l’hotel California dels trastorns mentals; els qui hi entraven rara vegada en sortien.

Quan l’Emma Buck hi va arribar, la van rentar i banyar, li van llençar la roba i li van fer una lavativa vaginal amb mercuri per desinfectar-l’hi. Un nou test d’intel·ligència que li va fer un psiquiatre va confirmar el diagnòstic inicial de «retard mental lleu». Van ingressar-la a la colònia, i s’hi va estar tancada la resta de la seva vida.

* * *

Abans del 1920, l’any en què van portar la seva mare a Lynchburg, la Carrie Buck havia viscut una infància pobra però relativament normal. A la cartilla escolar del 1918, quan la Carrie tenia dotze anys, es deia que era «molt bona» en «conducta i seguint la lliçó». Desmanegada, infantil, esbojarrada —alta per l’edat que tenia, tota colzes i genolls, amb un serrell de cabells negres i una rialla franca—, li agradava escriure notes als nois de l’escola i caçar granotes i pescar truites als estanys dels voltants. Sense la seva mare, però, les coses li van començar a anar de mal en pitjor. Van posar-la en tutela. El nebot dels pares adoptius la va violar i no va trigar a descobrir que havia quedat embarassada.

Per no haver de passar vergonya, els pares adoptius de la Carrie van decidir portar-la davant del mateix jutge municipal que havia enviat la seva mare, l’Emma, a Lynchburg. La intenció era que la donessin també per imbècil; van declarar que s’estava tornant mig beneita, que tenia «al·lucinacions i atacs de mal geni», que era rampelluda, psicòtica i sexualment promíscua. Com era de preveure, el jutge —que era amic dels pares adoptius de la Carrie— va confirmar el diagnòstic de «debilitat mental»: tal mare, tal filla. El 23 de gener del 1924, quan encara no feia quatre anys que l’Emma havia comparegut al jutjat, es va dictaminar que la Carrie aniria també a la colònia.

El 28 de març del 1924, mentre esperava que la traslladessin a Lynchburg, la Carrie va portar al món una filla, la Vivian Elaine. Per ordre de l’Estat, la filla també la van posar en tutela. El 4 de juny del 1924, la Carrie va arribar a la colònia estatal de Virgínia. «No hi ha senyals de psicosi; llegeix i escriu i va neta», deia al seu informe. Van considerar que tenia uns coneixements i unes aptituds normals; però, encara que tot assenyalava el contrari, la van diagnosticar com a «retardada moderada» i la van internar.

* * *

L’agost del 1924, quan feia uns quants mesos que havia arribat a Lynchburg, van demanar a la Carrie Buck que comparegués, a instàncies del doctor Albert Priddy, davant del consell de govern de la colònia.

Albert Priddy, un metge de poble originari de Keysville, també a Virgínia, era el director de la colònia des del 1910. La Carrie i l’Emma Buck no ho sabien, però estava ficat enmig d’una aferrissada campanya política. Priddy tenia un projecte d’«esterilitzacions eugenistes» dels dèbils mentals que era la nineta dels seus ulls. Priddy, que com el Kurtz de Conrad tenia un poder extraordinari a la colònia, estava convençut que la reclusió dels «deficients mentals» només era un remei transitori a la propagació de l’«herència dolenta» que portaven. Així que els deixessin anar, els imbècils tornarien a començar a aparellar-se, i contaminarien i espatllarien el patrimoni genètic. L’esterilització era una estratègia més efectiva, una solució molt més bona.

El que Priddy necessitava era un manament legal genèric que l’autoritzés a esterilitzar alguna dona per motius explícitament eugenistes; un precedent d’aquella mena obriria la porta a una infinitat de casos anàlegs. Quan va exposar la qüestió, va descobrir que els alts càrrecs judicials i polítics es mostraven molt receptius a les seves idees. El 29 de març del 1924, amb l’ajuda de Priddy, el senat de Virgínia va autoritzar l’esterilització eugenista a l’Estat sempre que la persona a esterilitzar hagués sigut examinada pels «consells de govern de les institucions de salut mental». El 10 de setembre, novament a instàncies de Priddy, el consell de govern de la colònia estatal de Virgínia va revisar el cas Buck en una reunió ordinària. Durant l’examen, a la Carrie Buck se li va fer una única pregunta: «¿Vols dir res sobre l’operació que se t’ha de fer?». Ella va dir dues frases i prou: «No. Que decideixi la meva família». La seva «família», fos qui fos, no va sortir a defensar-la. El consell de govern va aprovar la sol·licitud de Priddy d’esterilitzar la Carrie.

Priddy, però, tenia por que les seves diligències per fer esterilitzacions eugenistes poguessin rebre el veto dels tribunals estatals i federals, i va decidir portar el cas Buck als jutjats de Vigínia. Priddy pensava que, si els tribunals ratificaven la decisió, tindria plena autoritat per prosseguir la seva activitat eugenista a la colònia i fins i tot estendre-la a d’altres. El plet —«Buck contra Priddy»— es va presentar al jutjat de districte del comtat d’Amherst l’octubre del 1924.

El 17 de novembre del 1925, la Carrie Buck va comparèixer a judici als jutjats de Lynchburg, i es va trobar que Priddy havia quedat entès amb prop d’una dotzena de testimonis. El primer, una infermera de districte de Charlottesville, va declarar que tant l’Emma com la Carrie eren rampelludes, «mentalment irresponsables i […] dèbils mentals». Se li va demanar que donés exemples del comportament reprovable de la Carrie, i va dir que l’havien trobat «escrivint notes a nois». A continuació van declarar quatre dones sobre la Carrie i l’Emma; però el testimoni més important de Priddy va venir després. Sense que cap d’elles dues ho sabés, Priddy havia fet anar una assistent social de la Creu Roja a examinar la filla de la Carrie, la Vivian, de vuit mesos, que vivia amb uns pares adoptius. Priddy va considerar que, si es podia demostrar que la Vivian també era dèbil mental, el cas quedaria tancat. Amb tres generacions afectades d’imbecil·litat —l’Emma, la Carrie i la Vivian—, seria difícil refutar l’heretabilitat de la seva capacitat mental.

Aquest testimoniatge no va anar tan rodat com Priddy tenia previst. L’assistent social, desviant-se del tot del guió, va començar reconeixent que la seva opinió no estava mancada de prejudicis:

«Podria ser que el fet de conèixer la mare m’hagi influït».

«¿Ha arribat a cap conclusió sobre la criatura?», va demanar el fiscal.

L’assistent social va tornar a vacil·lar. «No és fàcil apreciar les capacitats d’una criatura tan petita, però no m’ha semblat un nadó del tot normal […]».

«¿Considera que no és un nadó normal, doncs?».

«Té alguna cosa que fa que no sembli del tot normal, però no sabria dir ben bé què és».

Per un moment va fer l’efecte que el futur de les esterilitzacions eugenistes als Estats Units depengués de les vagues impressions d’una infermera a qui havien confiat una criatura rabiüda sense joguines.

El judici va durar cinc hores, incloent-hi una parada per dinar. La deliberació va ser breu, i el veredicte va ser clínic. El tribunal va ratificar la decisió de Priddy d’esterilitzar la Carrie Buck. «La decisió reuneix les garanties processals», deia el veredicte. «No es tracta de cap estatut penal; no es pot dir, com es pretén, que la decisió divideix una classe natural de persones en dos».

Els advocats de la Carrie Buck van apel·lar el veredicte. El cas va anar a parar al tribunal suprem de Virgínia, on la instància de Priddy per esterilitzar la Carrie va ser ratificada. A principis de primavera del 1927, el judici va arribar al tribunal suprem dels Estats Units. Priddy ja era mort, però el seu successor, John Bell, el nou director de la colònia, va ser designat defensor.

* * *

El cas de «Buck contra Bell» es va jutjar davant del tribunal suprem la primavera del 1927. Des de bon començament es va veure que el cas no era sobre la Carry Buck ni sobre John Bell. Eren uns temps crispats; tot el país bullia d’agitació per la seva història i la seva herència. Els turbulents anys vint eren les acaballes d’una històrica onada d’emigració als Estats Units. Entre el 1890 i el 1924, prop de deu milions d’emigrants —treballadors jueus, italians, irlandesos i polonesos— havien afluït a Nova York, San Francisco i Chicago, i havien omplert els carrers, els edificis i els mercats de llengües, costums i aliments forasters (l’any 1927, els nous immigrants constituïen més del quaranta per cent de les poblacions de Nova York i Chicago). I, de la mateixa manera que la inquietud classista havia sigut el motor de l’activitat eugenista de l’Anglaterra de la dècada del 1890, la «inquietud racista» va ser la que va impulsar l’activitat eugenista dels nord-americans durant la dècada del 1920.^[013] Galton menyspreava certament les grans masses plebees; però eren, innegablement, grans masses plebees angleses. Als Estats Units, en canvi, les grans masses plebees eren cada vegada més forasteres; i els seus gens, igual que els seus parlars, eren palesament foranis.

Feia temps que els eugenistes com Priddy temien que l’afluència d’immigrants als Estats Units desemboqués en un «suïcidi racial». Sostenien que la població bona estava sent superada per la població dolenta, i que els gens bons es feien malbé per culpa dels dolents. Com que els gens eren indivisibles per principi —tal com Mendel havia demostrat—, si alguna tara genètica començava a escampar-se ja no es podria eliminar. («D’un encreuament entre [qualsevol raça] i un jueu surt un jueu», va escriure Madison Grant). L’única manera d’«erradicar el germoplasma deficient», tal com un eugenista el va definir, era extirpar l’òrgan que produïa el germoplasma; és a dir, practicar esterilitzacions forçoses d’inaptes genètics com la Carrie Buck. S’hauria de portar a terme una neteja social per protegir el país de «l’amenaça de la degeneració racial». «Els corbs eugenistes xisclen reclamant la reforma [a Anglaterra]», va escriure Bateson el 1926 amb un rebuig evident. Els corbs dels Estats Units xisclaven encara més fort.

Com a contrapès a la fal·làcia del «suïcidi racial» i la «degeneració racial» hi havia la fàl·lacia comparable però oposada de la puresa racial i genètica. Una de les novel·les més populars del començament dels anys vint, llegida amb avidesa per milions de nord-americans, va ser Tarzan dels micos d’Edgar Rice Burroughs, una aventura sentimentaloide d’un aristòcrata anglès que queda orfe de petit a l’Àfrica i és criat per uns micos, i que conserva no només el color de pell, el físic i les maneres dels seus pares, sinó també la seva rectitud moral, els seus valors anglosaxons i fins i tot un coneixement instintiu dels plats i coberts que s’han de fer servir a taula. Tarzan —«de complexió poderosa i perfecta, musculat com devien ser-ho els millors gladiadors de l’antiga Roma»— exemplificava la victòria definitiva de la naturalesa sobre l’aprenentatge. Si un home blanc criat a la selva per uns micos tenia la capacitat de conservar la integritat d’un home blanc vestit de franel·la, segur que la puresa racial es podia mantenir en qualsevol circumstància.

Amb aquest rerefons no és estrany que el tribunal suprem dels Estats Units trigués ben poc a prendre una decisió sobre el cas de Buck contra Bell. El 2 de maig del 1927, quan faltaven poques setmanes perquè la Carrie Buck complís vint-i-un anys, el tribunal suprem va emetre el seu veredicte. Mentre posava per escrit el dictamen majoritari de 8 a 1, el jurista Oliver Wendell Holmes fill va argüir: «És millor per a tothom que, en lloc d’esperar a l’execució d’uns descendents degenerats a causa d’algun acte criminal, o de deixar que es morin de fam a causa de la seva imbecil·litat, la societat pugui impedir que els qui són manifestament inaptes tinguin descendència. El principi que justifica la vacunació obligatòria és prou ampli per incloure el lligament de les trompes de Fal·lopi».

Holmes —que era fill d’un metge, humanista i historiador conegut de tothom pel seu escepticisme respecte als dogmes socials, i que no trigaria a ser un dels defensors més actius de la moderació judicial i política— devia estar tip de les Buck i les seves criatures. «Amb tres generacions d’imbècils n’hi ha prou», va escriure.

* * *

La Carrie va ser sotmesa a esterilització per mitjà de lligament de trompes el 19 d’octubre del 1927. Aquell dia al matí la van traslladar a la infermeria de la colònia estatal. A les deu, sedada amb morfina i atropina, estava estirada en una llitera d’una sala d’operacions. Una infermera li va administrar anestèsia, i la Carrie es va adormir. Hi van intervenir dos metges i dues infermeres; era un equip nombrós respecte a un protocol de rutina com aquell, però és que es tractava d’un cas especial. John Bell, el director, va obrir-li l’abdomen amb una incisió a la línia mitjana. Va extirpar una part de totes dues trompes de Fal·lopi, va lligar els extrems de les trompes i els va suturar. Les ferides les hi van cauteritzar amb àcid fènic i les hi van desinfectar amb esperit de vi. No hi va haver cap complicació postoperatòria.

La cadena hereditària s’havia trencat. «El primer cas resolt d’acord amb la llei d’esterilització» havia anat tal com s’esperava, i la pacient va ser donada d’alta amb una salut excel·lent, va escriure Bell. La Carrie Buck va fer una convalescència normal a la seva habitació.

* * *

Els primers experiments de Mendel amb pèsols i l’esterilització de la Carrie Buck per manament judicial estan separats per un interval fugaç de temps de només seixanta-dos anys. Durant aquest breu lapse de sis dècades, però, el gen havia passat de ser un concepte abstracte en un experiment botànic a convertir-se en un poderós instrument de control social. Mentre el cas de Buck contra Bell es dirimia el 1927 al tribunal suprem, la retòrica de la genètica i l’eugenèsia impregnava el discurs social, polític i íntim dels Estats Units. L’any 1927, l’estat d’Indiana va aprovar una versió revisada d’una llei anterior per esterilitzar «delinqüents, idiotes, imbècils i violadors incurables». Van seguir-lo altres estats amb mesures legals encara més draconianes per esterilitzar i recloure homes i dones considerats genèticament inferiors.

Al mateix temps que els programes d’esterilització promoguts pels estats s’estenien per tot el país, també va anar guanyant impuls un moviment popular que volia personalitzar la selecció genètica. Durant la dècada del 1920, milions de nord-americans acudien a fires agrícoles on, juntament amb demostracions de com raspallar-se les dents, màquines de crispetes i passejades amb carro, hi trobaven concursos en què es premiaven els infants més perfectes, i on s’exhibien amb orgull criatures que a vegades tot just tenien un o dos anys, enfilades en taules i pedestals com si fossin gossos o bestiar mentre metges, psiquiatres, dentistes i infermeres amb bata blanca els examinaven els ulls i les dents, els tocaven la pell i els mesuraven l’estatura, el pes, el diàmetre del crani i el caràcter per seleccionar les varietats més sanes i més aptes. Posteriorment, els infants «més aptes» eren exhibits de fira en fira. La seva fotografia apareixia en un lloc destacat en cartells publicitaris, diaris i revistes, cosa que de manera passiva va alimentar un moviment eugenista d’abast nacional. Davenport, el zoòleg format a Harvard conegut per haver fundat l’Oficina de Registre Eugenèsic, va elaborar un model d’avaluació per descobrir els infants més aptes. Va indicar als seus experts que examinessin els pares abans d’examinar els fills: «Abans de començar a examinar un infant s’ha de reservar la meitat de la nota per a l’herència». «Un que guanyi el premi als dos anys pot ser un epilèptic als deu». En aquestes fires hi havia sovint «parades mendelianes» on s’il·lustraven els principis de la genètica i les lleis de l’herència per mitjà d’un espectacle de titelles.

El 1927 es va projectar una pel·lícula titulada ¿Ets apte per casar-te? (Are You Fit to Marry?) de Harry Haiselden, un altre metge obsessionat per l’eugenèsia, que va omplir les sales de cine de tots els Estats Units. Es tractava d’una reposició d’una pel·lícula més antiga que s’havia titulat La cigonya negra (The Black Stork), i anava d’un metge, interpretat per Haiselden mateix, que es nega a practicar operacions de vida o mort a infants discapacitats amb la intenció de «netejar» el país de deficients. La pel·lícula s’acaba amb una dona que somia que està embarassada d’un nen deficient, i que quan es desperta decideix anar amb el seu promès a fer-se una revisió abans de casar-se per comprovar que són compatibles genèticament (a finals dels anys vint, als Estats Units es feia molta propaganda de revisions prematrimonials d’aptitud genètica, amb estudis de possibles antecedents familiars de retard mental, epilèpsia, sordera, malalties òssies, nanisme i ceguera). Haiselden, ambiciós, va voler que la seva pel·lícula fos una pel·lícula «per sortir a la nit»: hi havia amor, romanticisme, intriga i humor… i un infanticidi intranscendent de més a més.

Mentre l’avantguarda del moviment eugenista nord-americà passava de l’empresonament a l’esterilització i posteriorment a l’assassinat declarat, els eugenistes europeus observaven el procés amb una barreja d’expectació i enveja. El 1936, quan encara no feia deu anys que s’havia dictaminat sobre el cas de Buck contra Bell, una forma molt més agressiva de «neteja genètica» va inundar el continent com una epidèmia violenta i va transformar el llenguatge del gens i l’herència en la seva forma més contundent i més macabra.