Un hort entre parets

G. K. CHESTERTON,
L’eugenèsia i altres mals

JOB 12,8

El monestir havia sigut originàriament un convent de monges. Els monjos agustins havien viscut abans, més còmodament —com els agradava dir, queixosos—, a les espaioses cambres d’una gran abadia de pedra que hi havia al capdamunt d’un serrat del cor de la ciutat medieval de Brno (Brno en txec, Brünn en alemany). La ciutat havia anat creixent al voltant seu al llarg de quatre segles, escampant-se avall pels vessants i estenent-se per la plana de camps i prats de sota. Els monjos, però, havien perdut el favor de l’emperador Josep II el 1783. L’emperador havia decidit de cop i volta que les possessions reials del centre de la ciutat tenien massa valor per continuar acollint-los, i els monjos es van haver de traslladar a una construcció rònega del peu del serrat, a la Brno antiga, una mudança que va ser més ignominiosa encara pel fet que se’ls feia anar a viure en uns habitatges pensats originàriament per a dones. Les sales feien el tuf imprecís de l’argamassa humida, i els jardins estaven envaïts de males herbes i esbarzers. L’única cosa de bo d’aquell edifici del segle XIV —fred i despullat com unes masmorres— era un hort rectangular amb arbres d’ombra, escalinates de pedra i una llarga avinguda per on podies passejar i recollir-te en meditació.

Els monjos s’hi van acomodar tan bé com van poder. Al primer pis hi van tornar a instal·lar la biblioteca, que comunicava amb una sala d’estudi i que estava equipada amb taules de pi, uns quants llums per llegir-hi i un fons de prop de deu mil llibres, entre ells les obres més recents d’història natural, geologia i astronomia. (Els agustins, per sort, no veien cap antagonisme entre la religió i la majoria de les ciències; més aviat consideraven la ciència una prova més de l’acció de l’ordre diví al món). Excavat sota terra hi havia un celler, i sobre el celler hi havia un modest refectori amb sostre de volta. Les cel·les individuals que ocupaven els residents estaven moblades amb mobles rústics de fusta i eren al primer pis.

L’octubre del 1843 va entrar a l’abadia un jove de Silèsia fill de pagesos. Era baix, d’expressió seriosa i miop, i tenia una certa tendència a l’obesitat. Professava poc interès per la vida espiritual, però tenia una gran curiositat intel·lectual, era traçut amb les mans i li agradava treballar l’hort. El monestir li va proporcionar una llar i un lloc on llegir i aprendre. Es va ordenar el 6 d’agost del 1847. De nom de pila es deia Johann, però els monjos li van posar el de Gregor Johann Mendel.

Per al jove novici, la vida del monestir no va trigar a esdevenir una rutina previsible. El 1845, com a part de la seva educació monàstica, Mendel va anar a classes de teologia, història i ciències naturals a la facultat de Teologia de Brno. Els aldarulls del 1848 —les sagnants revolucions populars que es van estendre com la pólvora per França, Dinamarca, Alemanya i Àustria i van trasbalsar l’ordre social, polític i religiós— li van quedar lluny, com una tempesta a l’horitzó. En els anys de joventut de Mendel no hi ha res que faci entreveure cap indici del científic revolucionari que més tard va acabar sortint a la llum. Era disciplinat, industriós i deferent, una persona d’hàbits enmig de gent d’hàbits. Sembla que l’única vegada que es va resistir a l’autoritat va ser per una negativa puntual a posar-se el birret d’estudiant per anar a classe. Els seus superiors el van advertir i ell es va afanyar a obeir-los.

L’estiu del 1848 Mendel va començar a exercir de rector a Brno. Pel que s’explica, era un desastre. «Dominat per una timidesa invencible», com va descriure’l l’abat, Mendel s’entrebancava en txec (la llengua de la majoria dels fidels) i, com a capellà, era massa avorrit i també massa patidor per suportar l’impacte psicològic de treballar entre els pobres. Aquell mateix any va trobar-hi una sortida ideal: va sol·licitar una plaça per ensenyar matemàtiques, ciències naturals i grec elemental al col·legi de Znaim. Gràcies a una empenteta de l’abadia, van triar Mendel; però hi havia trampa. El col·legi, com que sabia que Mendel no havia estudiat magisteri, li va demanar que fes l’examen formal de ciències naturals per exercir de mestre.

A finals de la primavera del 1850 Mendel va fer la part escrita de l’examen a Brno, i va suspendre, amb un resultat especialment dolent en geologia («àrida, abstrusa i espessa», va comentar queixós un dels examinadors sobre l’exposició que Mendel va fer del tema). El 20 de juliol, enmig de l’opressiva onada de calor que afectava Àustria, va anar de Brno a Viena per fer la part oral de l’examen. El 16 d’agost es va presentar davant del tribunal perquè l’examinessin de ciències naturals. Aquesta vegada l’exposició encara li va sortir pitjor… en biologia. Se li va demanar que definís i classifiqués els mamífers, i ell va gargotejar un sistema taxonòmic incomplet i absurd, deixant-se unes categories i inventant-se’n unes altres, agrupant els cangurs amb els castors i els porcs amb els elefants. «El candidat no sembla saber res de terminologia científica, perquè ha anomenat tots els animals en alemany col·loquial i ha evitat l’ús de la nomenclatura taxonòmica», va escriure un dels examinadors. Mendel va tornar a suspendre.

A l’agost va tornar a Brno amb les notes dels exàmens. El veredicte del tribunal havia sigut clar: si Mendel volia obtenir un títol per ensenyar, havia d’ampliar els seus coneixements de ciències naturals seguint uns estudis d’un nivell més alt que els que podia fer a la biblioteca o entre les quatre parets de l’hort del monestir. Mendel es va matricular a la universitat de Viena per fer els estudis superiors de ciències naturals. L’abadia hi va intercedir amb cartes i precs, i Mendel va ser acceptat.

L’hivern del 1851, Mendel va agafar el tren per començar a anar a classe a la universitat. Va ser aquí on els problemes de Mendel amb la biologia —i els problemes de la biologia amb Mendel— van començar.

* * *

El tren nocturn de Brno a Viena solca a l’hivern un espectacular paisatge inhòspit: les vinyes i els camps colgats de gebre, les sèquies glaçades com gèlides venes blaves, alguna casa de camp embolcallada per la foscor impenetrable de l’Europa Central. El riu Thaya travessa aquestes terres, mig glaçat, calmós, i les illes del Danubi apareixen a la vista. És una distància de tot just cent quaranta quilòmetres, un trajecte que a l’època de Mendel durava unes quatre hores. L’endemà al matí d’haver arribat, però, va ser com si Mendel s’hagués despertat en un món nou.

A Viena, la ciència era una cosa trepidant, vibrant, viva. A la universitat, a pocs quilòmetres de la retirada dispesa d’Invalidenstrasse on s’estava, Mendel va començar a viure la iniciació intel·lectual que amb tant de fervor havia buscat a Brno. Hi ensenyava física Christian Doppler, el formidable científic austríac que va acabar convertint-se en mentor, professor i ídol de Mendel. El 1842, Doppler, un home eixut i aspre que aleshores tenia trenta-nou anys, havia utilitzat un raonament matemàtic per demostrar que el to del so (o el color de la llum) no era fix, sinó que estava en funció de la localització i la velocitat de l’observador. El so que emet un objecte que s’acosta a un observador es comprimeix i es percep amb un to més agut, mentre que quan s’allunya se sent amb un to més greu. Els escèptics se n’havien rigut: ¿com pot ser que la mateixa llum, emesa des d’un mateix llum, sigui percebuda de colors diferents per espectadors diferents? El 1845, però, Doppler havia fet pujar a un tren una banda de trompetistes i els havia demanat que toquessin una única nota sostinguda mentre el tren circulava. Mentre la gent de l’andana escoltava incrèdula, del tren que s’aproximava va sortir una nota més aguda, que va passar a ser més greu quan va començar a allunyar-se.

El so i la llum, segons Doppler, obeïen unes lleis naturals i universals, per més que aquestes lleis resultessin del tot contràries a la intuïció de l’espectador o l’oient normal i corrent. De fet, si s’observava amb atenció, tots els caòtics i complexos fenòmens de la natura eren conseqüència d’unes lleis naturals altament organitzades. De tant en tant, les intuïcions i percepcions que tenim ens poden permetre copsar aquestes lleis naturals; però molt més sovint cal un experiment ben artificial —com ara fer anar una colla de trompetistes en un tren en marxa— per comprendre i demostrar aquestes lleis.

Les demostracions i els experiments de Doppler van fascinar Mendel, però també el van frustrar. La biologia, la seva disciplina, semblava un hort abandonat, sense cap mena de principis organitzatius sistemàtics. Superficialment semblava que hi hagués una sobreabundància d’ordre; o, més aviat, una sobreabundància d’ordres. La disciplina imperant en biologia era la taxonomia, una sofisticada temptativa de classificar i subclassificar tots els éssers vius en categories diferenciades: regnes, fílums, classes, ordres, famílies, gèneres i espècies. Però aquestes categories, concebudes originàriament per Carl von Linné a mitjan segle XVIII, eren merament descriptives, no mecanicistes. El sistema establia com classificar els éssers vius de la Terra, però sense assignar cap lògica subjacent a l’organització de cada un. Un biòleg podia demanar: ¿per què els éssers vius es classificaven d’aquesta manera? ¿Què en mantenia la constància i la fidelitat? ¿Què impedia que els elefants es transformessin en porcs, o els cangurs en castors? ¿Quin era el mecanisme de l’herència? ¿Per què, o de quina manera, els fills s’assemblaven als pares?

* * *

La qüestió de la «semblança» ha preocupat els científics i els filòsofs durant segles. Pitàgores, el savi grec —mig científic, mig místic— que va viure a Crotona pels volts de l’any 530 abans de Crist, va proposar una de les teories més antigues i més àmpliament acceptades per explicar la similitud entre pares i fills. L’essència de la teoria de Pitàgores era que la informació hereditària («semblança») estava continguda majoritàriament en el semen masculí. El semen arreplegava aquestes instruccions circulant pel cos de l’home i absorbint vapors misteriosos de cada part de l’individu (els ulls aportaven el color dels ulls; la pell, la textura de la pell; els ossos, la seva llargada, etcètera). Al llarg de la vida d’un home, el seu semen es convertia en una biblioteca ambulant de totes les parts del cos, com un destil·lat condensat de l’individu.

Aquesta informació individual —seminal, en el sentit més literal del terme— es transmetia a l’interior del cos d’una femella durant el coit. Una vegada dintre l’úter, el semen s’anava convertint en un fetus per mitjà del nodriment que la mare li proporcionava. Pitàgores sostenia que en la reproducció (igual que en qualsevol forma de producció) la feina dels homes i la de les dones estava clarament repartida. El pare proporcionava la informació essencial per crear un fetus, i l’úter de la mare proporcionava el nodriment perquè aquesta informació es pogués convertir en un infant. Aquesta teoria, que va rebre més tard el nom d’espermatisme, destacava el paper cabdal de l’esperma en la determinació de tots els trets del fetus.

L’any 458 abans de Crist, unes quantes dècades després de la mort de Pitàgores, Èsquil, el dramaturg, va servir-se d’aquesta curiosa lògica per fer una de les defenses jurídiques del matricidi més extraordinàries de la història. L’assumpte central de Les eumènides d’Èsquil és el judici a Orestes, el príncep d’Argos, per haver assassinat la seva mare, Clitemnestra. A la majoria de cultures, el matricidi es veia com un acte de perversió moral extrema. A Les eumènides, Apol·lo, triat per defensar Orestes al judici, presenta un argument d’allò més original: sosté que la mare d’Orestes s’ha convertit en una desconeguda per a ell. Apol·lo argüeix que una dona embarassada no és més que una simple incubadora humana, una bossa de sèrum que proporciona nutrients gota a gota al fill a través del cordó umbilical. El veritable antecessor de tots els éssers humans és el pare, l’esperma del qual conté la «semblança». «L’úter de la dona que porta l’infant no és el pare veritable, sinó que només nodreix la llavor que s’hi ha sembrat», Apol·lo explica a un jurat receptiu. «El pare és el mascle; i ella, per ell, com un desconegut per un desconegut, preserva el germen de la vida».

L’evident asimetria d’aquesta teoria de l’herència —en què el mascle proporciona tota l’«essència», i la mare la «sustentació» inicial a l’úter— no devia preocupar els adeptes de Pitàgores, sinó que més aviat devien trobar-ho bastant satisfactori. Els pitagòrics estaven obsessionats amb la misteriosa geometria dels triangles. Pitàgores havia après el teorema del triangle —que diu que la llargada d’un dels costats d’un triangle rectangle es pot deduir matemàticament a partir de la llargada dels altres dos costats— dels geòmetres indis o babilonis. Aquest teorema, però, va quedar indissolublement lligat al seu nom (d’aquí que es digui teorema de Pitàgores), i els seus alumnes l’adduïen com a prova que a tot arreu de la naturalesa s’amaguen aquesta mena de patrons matemàtics secrets (les «harmonies»). Obstinats a mirar el món a través d’unes lents de forma triangular, els pitagòrics sostenien que en l’herència també actuava una harmonia triangular. La mare i el pare eren dos costats independents, i el fill era el tercer: la hipotenusa biològica de les dues línies paternes. I de la mateixa manera que un costat d’un triangle es podia deduir aritmèticament a partir dels altres dos costats fent servir una fórmula matemàtica estricta, un fill també es deduïa a partir de l’aportació individual de tots dos pares: l’essència del pare i la sustentació de la mare.

Un segle després de la mort de Pitàgores, Plató, mentre escrivia l’any 380 abans de Crist, va quedar captivat per aquesta metàfora. En un dels fragments més intrigants de La república —manllevat parcialment de Pitàgores—, Plató sostenia que, si els fills fossin una deducció aritmètica dels seus pares, aleshores, almenys en principi, la fórmula es podia refutar, perquè si fos així es podrien obtenir fills perfectes a partir de combinacions perfectes de pares que s’aparellessin en moments perfectament calculats. Existia un «teorema» de l’herència; només calia que algú el descobrís. Qualsevol societat que resolgués el teorema i posteriorment n’apliqués les combinacions prescrites asseguraria la producció dels infants més aptes; i donaria peu a una mena d’eugenèsia numerològica: «Quan els vostres guardians desconeguin la llei dels naixements i aparellin nuvis i núvies inoportunament, els fills no es veuran afavorits ni per la naturalesa ni per la sort», acabava dient Plató. Els guardians de la seva república, la seva selecta classe dirigent, un cop desxifrada la «llei dels naixements» vetllarien perquè en el temps a venir només hi hagués aquesta mena d’unions harmòniques «afavorides per la sort». La utopia genètica desembocaria en una utopia política.

* * *

Va caldre un esperit precís i analític com el d’Aristòtil per desmuntar sistemàticament la teoria pitagòrica de l’herència. Aristòtil no era precisament un defensor apassionat de les dones, però tot i així creia en l’ús de la informació empírica per bastir una teoria. Va dedicar-se a analitzar els mèrits i els problemes de l’«espermatisme» recorrent a dades experimentals del món biològic. El resultat, un atapeït tractat titulat La generació dels animals, ha sigut un text fonamental per a la gènetica humana tant com La república de Plató ho ha sigut per a la filosofia política.

Aristòtil va rebutjar la idea que l’herència pogués estar continguda exclusivament en l’esperma o semen masculí. Va observar amb astúcia que els fills poden heretar característiques de la mare i de les àvies igual que en poden heretar del pare i dels avis, i que aquestes característiques poden arribar a saltar-se alguna generació, de manera que desapareguin durant una generació i tornin a aparèixer en la següent. «Dels [pares] estrafets neixen [fills] estrafets», va escriure, «tal com dels coixos neixen coixos i dels cecs neixen cecs, i en general els trets que són contra natura se’ls assemblen, i tenen senyals congènits com ara excrescències i cicatrius. Alguns d’aquests trets s’han arribat a transmetre a tres [generacions]; per exemple, algú que tenia un senyal al braç i el fill va néixer sense, però el nét tenia una taca fosca al mateix lloc, tot i que una mica difusa […]. A Sicília una dona va cometre adulteri amb un home d’Etiòpia; la filla no va sortir etíop, però la [filla de la] filla sí». Un nen podia néixer amb el nas o el color de pell de l’àvia, sense que aquest tret fos visible ni en el pare ni en la mare del nen, un fenomen pràcticament impossible d’explicar segons el model pitagòric d’herència purament patrilineal.

Aristòtil va posar en qüestió la idea de «llibreria ambulant» segons la qual el semen arreplegava la informació hereditària circulant pel cos i obtenint «instruccions» secretes de cada una de les parts. «Els homes engendren abans de tenir certs caràcters, com per exemple una barba o uns cabells blancs», va escriure Aristòtil amb perspicàcia; però transmeten aquests trets als fills. A vegades, el tret transmès hereditàriament no és ni tan sols corpori, com per exemple la manera de caminar, o de mirar al buit, o fins i tot un estat d’esperit. Aristòtil sostenia que aquesta mena de trets, que per principi no són materials, no es podien substanciar en forma de semen. Finalment, i potser de manera encara més definitiva, atacava el model de Pitàgores amb l’argument més palmari de tots: no donava explicació de l’anatomia femenina. ¿Com podia un espermatozou patern «absorbir» les instruccions per produir les «parts reproductives» de la seva filla, preguntava Aristòtil, si cap d’aquestes parts no era enlloc del cos del pare? La teoria de Pitàgores era capaç d’explicar tots els aspectes de la gènesi excepte el més fonamental: els genitals.

Aristòtil va proposar una teoria alternativa que era d’allò més radical per la seva època: potser la femella, igual que el mascle, aportava alguna substància real al fetus, una mena de semen femení; i potser el fetus estava format per les aportacions respectives de parts masculines i femenines. Recorrent a l’analogia, Aristòtil va donar a l’aportació masculina el nom de «principi de moviment». Aquí «moviment» no s’ha d’entendre en sentit literal, sinó en el d’instrucció o informació; codi, si es vol fer servir un terme modern. La substància real intercanviada durant el coit no era més que l’exterior d’un intercanvi més desconegut i misteriós. La matèria, en el fons, no era important; el que passava de l’home a la dona no era matèria, sinó un missatge. Igual que el plànol arquitectònic d’un edifici, o que el treball manual d’un fuster sobre la peça de fusta, el semen masculí contenia les instruccions per fer un infant. «[De la mateixa manera que] el fuster no transmet cap element material a la fusta que treballa», va escriure Aristòtil, «sinó que dóna forma a la matèria per mitjà del moviment que crea […], així la naturalesa fa servir el semen com a eina».

El semen femení, d’altra banda, aportava al fetus la matèria primera física, com ho és la fusta per al fuster o l’argamassa per a l’edifici: el material i el farciment de la vida. Aristòtil sostenia que la substància real aportada per la femella era la sang menstrual. El semen masculí esculpia la sang menstrual i hi donava forma d’infant. (Avui dia pot semblar una afirmació estrafolària, però també aquí Aristòtil hi aplicava la seva lògica meticulosa. Com que la desaparició de la sang menstrual coincideix amb la concepció, Aristòtil va pressuposar que el fetus devia ser d’aquesta sang).

Aristòtil es va equivocar en la separació de l’aportació masculina i la femenina en «matèria» i «missatge»; però, de forma abstracta, havia copsat una de les veritats essencials sobre la naturalesa de l’herència. Als ulls d’Aristòtil, la transmissió hereditària era essencialment una transmissió d’informació. Posteriorment, la informació es feia servir per crear un organisme partint de zero: el missatge esdevenia matèria. I, quan un organisme madurava, tornava a generar semen masculí o femení; és a dir, tornava a transformar la matèria en missatge. Així doncs, en comptes d’un triangle pitagòric, el que aquí hi havia en funcionament era un cercle, un cicle: la forma engendrava informació, i després la informació engendrava forma. Bastants segles més tard, el biòleg Max Delbrück va dir fent broma que Aristòtil hauria hagut de rebre pòstumament el premi Nobel… pel descobriment de l’ADN.

* * *

Si l’herència era transmesa com a informació, però, aquesta informació ¿com estava codificada? La paraula codi ve del llatí caudex, el cor llenyós de l’arbre sobre el qual els escrivents gravaven els seus textos. ¿Què era, doncs, el caudex de l’herència? ¿Què s’hi transcrivia, i com? ¿Com s’empaquetava i es transportava la matèria d’un cos al següent? ¿Qui xifrava el codi, i qui el traduïa, per fer un infant?

La resposta més inventiva a aquestes preguntes va ser la més senzilla: no hi havia cap mena de codi. Segons aquesta teoria, l’espermatozou ja contenia un ésser humà en miniatura: un fetus diminut, completament format, arronsat i cargolat en forma de paquet minúscul que esperava el moment que el fessin dilatar-se de mica en mica fins a esdevenir un nadó. D’aquesta teoria n’apareixen variacions en els mites i el folklore medieval. Pels volts del 1520, l’alquimista suís-alemany Paracels va recórrer a la teoria de l’ésser humà en miniatura contingut a l’espermatozou per afirmar que l’espermatozou humà, escalfat amb excrement de cavall i colgat de fang durant les quaranta setmanes d’un embaràs normal, acabava convertint-se en un ésser humà, però amb alguns trets monstruosos. La concepció d’un infant normal no era més que el traspàs d’aquest ésser humà en miniatura —l’homuncle— de l’esperma del pare a l’úter de la mare. A l’úter, l’homuncle creixia fins a adquirir mida de fetus. No hi havia cap codi; tot es limitava a una miniaturització.

Una curiositat característica d’aquesta hipòtesi —anomenada preformació— és que era infinitament recurrent. Com que l’homuncle havia de madurar per engendrar els seus propis fills, havia de tenir homuncles en miniatura preformats dintre seu; éssers humans diminuts continguts a l’interior d’éssers humans com una successió infinita de nines russes, una llarga cadena d’éssers que s’estenia des del present cap al passat fins al primer home, fins a Adam, i també cap al futur. Per als cristians de l’edat mitjana, l’existència d’aquesta cadena d’éssers humans proporcionava una explicació convincent i original del pecat original: com que tots els futurs éssers humans estaven continguts a l’interior de tots els éssers humans, cada un de nosaltres devia estar físicament present a l’interior del cos d’Adam —«surant […] al ventre del nostre primer pare», segons un teòleg de l’època— durant el decisiu moment de la comissió del pecat. La culpa, doncs, formava part de nosaltres des de milers d’anys abans que nasquéssim: del ventre d’Adam directament a tota la seva descendència. Tots carreguem la seva màcula; però no perquè el nostre remot avantpassat hagués sigut temptat en aquell remot jardí, sinó perquè tots nosaltres, allotjats al cos d’Adam, vam tastar el fruit realment.

L’altra curiositat de la preformació és que eludia el problema de la descodificació. Els primers biòlegs havien sigut capaços d’imaginar el concepte de la codificació —la conversió d’un cos humà en una mena de codi (per osmosi a la manera de Pitàgores)—; però l’acció inversa, és a dir desxifrar aquest codi per tornar a convertir-lo en un ésser humà, feia sortir fum del cap. ¿Com podia ser que una cosa tan complexa com és un ésser humà sorgís de la unió d’un espermatozou amb un òvul? L’homuncle estalviava aquest problema conceptual. Si un infant ja arribava preformat, la seva formació era un simple procés d’expansió, una mena de versió biològica d’una nina inflable. No calia cap contrasenya ni cap codi per desxifrar res. Per engendrar un ésser humà només calia afegir-hi aigua.

Era una teoria tan seductora —tan aparentment real— que ni tan sols la invenció del microscopi va aconseguir assestar l’inevitable cop de gràcia a l’homuncle. L’any 1694, Nicolaas Hartsoeker, físic i microscopista holandès, va donar a conèixer un dibuix d’un ésser minúscul de cap gros arraulit en posició fetal i ficat al cap de l’espermatozou. El 1699, un altre microscopista holandès va assegurar haver trobat éssers homunculars en abundància surant en una mostra d’esperma humà. Com en qualsevol fantasia antropomòrfica —descobrir cares humanes a la lluna, per exemple—, el prisma de la imaginació encara va exagerar més la teoria, i durant el segle XVII van proliferar reproduccions d’homuncles amb la cua de l’espermatozou recreada com a filament capil·lar humà o bé amb el cap de la cèl·lula representat com un diminut crani humà. A finals del segle XVII, la preformació es considerava l’explicació més lògica i més coherent de l’herència humana i animal: les persones venien de persones petites, de la mateixa manera que els arbres adults vénen de petits esqueixos. «A la naturalesa no existeix la generació», va escriure el científic holandès Jan Swammerdam l’any 1669, «sinó únicament la propagació».

* * *

Però no tothom va quedar convençut que hi hagués éssers humans en miniatura continguts infinitament dintre dels éssers humans. L’objecció principal a la preformació era la suposició que alguna cosa havia de passar durant l’embriogènesi que provoqués la formació de parts de l’embrió completament noves. Els éssers humans no arribaven prèviament arronsats i fets, esperant fer-se grans i prou, sinó que s’havien de generar partint de zero, utilitzant unes instruccions específiques contingudes a l’espermatozou i a l’òvul. Les extremitats, el tors, el cervell, els ulls o la cara —i també el caràcter o les inclinacions hereditàries— s’havien de crear de nou cada vegada que un embrió es transformava en un fetus humà. La gènesi tenia lloc… per mitjà de la gènesi.

¿Quin impuls o quina instrucció feia que l’embrió, i l’organisme que se n’acabava formant, es generés a partir de l’espermatozou i l’òvul? L’any 1768, l’embriòleg berlinès Caspar Wolff va aventurar una resposta elaborant un principi rector —vis essentialis corporis, en va dir— que de manera progressiva dirigeix la maduració d’un òvul fecudat fins a formar un cos humà. Igual que Aristòtil, Wolff va imaginar que l’embrió contenia algun tipus d’informació xifrada —un codi— que no era una simple versió en miniatura d’un ésser humà, sinó unes instruccions per fer un ésser humà partint de zero. A banda d’inventar-se una expressió llatina per designar un principi vague, però, Wolff no va ser capaç d’especificar més. Les instruccions, va suggerir, es barrejaven a l’interior de l’òvul fecudat, i després entrava en acció la vis essentialis, que, com una mà invisible, modelava aquesta massa per fer-ne un cos humà.

* * *

Mentre que els biòlegs, els filòsofs, els exegetes cristians i els embriòlegs s’enfrontaven en debats virulents sobre la preformació o la «mà invisible» al llarg de bona part del segle XVIII, a un observador circumstancial se li hauria pogut disculpar que tot plegat no l’impressionés gaire, perquè es tractava d’un tema bastant suat. «Les opinions enfrontades d’avui dia ja existien fa segles», es queixava un biòleg del segle XIX, amb raó. De fet, la preformació era en gran mesura una reformulació de la teoria de Pitàgores: l’espermatozou contenia tota la informació per fer un nou ésser humà. I la «mà invisible», per la seva banda, no era més que una versió millorada de la hipòtesi d’Aristòtil: que l’herència estava continguda en forma de missatge per crear matèria (era la «mà» que tenia les instruccions per modelar un embrió).

Amb el pas del temps, totes dues teories van ser defensades amb passió i refutades amb passió idèntica. Tant Aristòtil com Pitàgores l’encertaven en part i s’equivocaven en part. Al començament del segle XIX, en tot cas, semblava que tot l’àmbit de l’herència i l’embriogènesi hagués arribat a un punt mort conceptual. Després d’haver donat voltes i voltes a la qüestió de l’herència, els biòlegs teòrics més destacats del món amb prou feines havien avançat gaire més enllà de les reflexions críptiques de dos homes que havien viscut en dues illes gregues uns dos mil anys enrere.