Els geògrafs

JONATHAN SWIFT, «Sobre la poesia»

JUSTIN GILLIS, 2000

Cal dir que la primera sorpresa que hi va haver en el Projecte Genoma Humà no va tenir res a veure amb els gens. El 1989, mentre Watson, Zinder i els seus col·legues es disposaven a engegar el projecte, un neurobiòleg poc conegut dels National Institutes of Health, Craig Venter, va proposar una drecera per seqüenciar el genoma.

De caràcter combatiu i decidit, estudiant poc aplicat i de notes mediocres, amant del surf i de la navegació a vela i ex-combatent de la guerra del Vietnam, Venter tenia tirada a aventurar-se en projectes desconeguts. Havia estudiat neurobiologia, i havia dedicat bona part de la seva activitat científica a investigar sobre l’adrenalina. A mitjans dels anys vuitanta, mentre treballava als NIH, Venter s’havia especialitzat en la seqüenciació dels gens que tenen expressió en el cervell. El 1986 va sentir a parlar de l’aparell de seqüenciació ràpida de Leroy Hood i es va afanyar a comprar-ne una de les primeres versions per al seu laboratori. Quan l’aparell els va arribar, Venter el va anomenar «la caixa on hi ha el meu futur». Tenia l’habilitat manual d’un enginyer i el gust de barrejar solucions propi d’un bioquímic. Al cap d’uns quants mesos s’havia convertit en un expert en la seqüenciació ràpida de gens per mitjà del seqüenciador semiautomatitzat.

L’estratègia que Venter va seguir en la seqüenciació del genoma partia d’una simplificació radical. El genoma humà conté gens, evidentment, però a la major part del genoma no n’hi ha. Els extensos segments d’ADN que hi ha entre un gen i un altre, o ADN intergènic, poden fer pensar una mica en les llargues carreteres que uneixen les poblacions del Canadà; i d’altra banda, com Phil Sharp i Richard Roberts havien demostrat, un gen està partit en segments, amb uns llargs espaiadors anomenats introns que s’intercalen entre els segments codificadors de proteïnes.

L’ADN intergènic i els introns —els separadors de gens i el farciment de l’interior dels gens, respectivament— no contenen informació per sintetitzar proteïnes.^[055] Alguns d’aquests segments contenen informació per regular i coordinar l’expressió dels gens en el temps i en l’espai, perquè codifiquen els interruptors d’activació i desactivació adjunts als gens. D’altres segments no se sap si codifiquen cap funció. L’estructura del genoma humà es podria comparar, per tant, a una frase com ara

Aquesta … … és l’ … … es … . truc … . tura … … . del … … nostre … . (… . gen … . oma … ) … .

en què les paraules corresponen als gens, els parèntesis corresponen als espaiadors i al farciment, i els punts suspensius indiquen les seqüències de regulació dels gens.

* * *

La primera drecera que va seguir Venter va ser deixar de banda els espaiadors i el farciment del genoma humà. Va considerar que, ja que ni els introns ni l’ADN intergènic no contenien informació per sintetitzar proteïnes, podia restringir la recerca a les parts «actives» que codifiquen proteïnes. I, com qui agafa una drecera dintre d’una drecera, va postular que potser fins i tot aquestes parts actives es podien determinar més de pressa encara seqüenciant només fragments de gen. Venter, convençut que aquesta recerca de gens per fragments funcionaria, s’havia posat a seqüenciar centenars de fragments de gen del teixit cerebral.

Per seguir amb l’analogia entre genomes i frases, era com si Venter hagués decidit trobar trossos de paraules d’una frase —truc, nostre, gen— del genoma humà. Sabia que per mitjà d’aquest mètode no descobriria el contingut de tota la frase; però, per deducció, potser els trossos li permetrien conèixer els elements essencials dels gens humans.

Watson estava consternat. L’anàlisi de «fragments gènics» era indubtablement més ràpida i més barata, però per a molts genetistes també era imprecisa i incompleta, perquè només proporcionava una informació fragmentària sobre el genoma.^[056] El conflicte es va agreujar, d’altra banda, arran d’un esdeveniment inesperat. L’estiu del 1991, quan el grup de Venter tot just començava a obtenir seqüències de fragments de gens humans del cervell, el centre de transferència de tecnologia dels National Institutes of Health va entrar en tractes amb Venter per la patent dels fragments de gen acabats de descobrir. Per a Watson, allà hi havia una contradicció incòmoda: de cop i volta, pel que semblava, una branca dels National Institutes of Health reclamava els drets exclusius sobre la mateixa informació que una altra branca pretenia descobrir i fer accessible a tothom.

Ara bé, ¿tenia alguna lògica que els gens (o uns fragments «actius» de gens, en el cas de Venter) es poguessin patentar? Recordem que, a Stanford, Boyer i Cohen havien patentat un mètode per «recombinar» fragments d’ADN per crear quimeres genètiques. Genentech, per la seva banda, havia patentat un procés per expressar en bacteris proteïnes com la insulina. El 1984, l’empresa Amgen havia registrat una patent per aïllar l’eritropoetina, una hormona que estimula la producció de glòbuls vermells, per mitjà d’ADN recombinant; però també aquesta patent, si es llegia amb deteniment, consistia en una tècnica per produir i aïllar una proteïna concreta amb una funció concreta. Fins aleshores ningú havia patentat un gen ni cap mena de fragment d’informació genètica per se. Un gen humà ¿no era com qualsevol altra part del cos, com un nas o un braç esquerre, i per tant impatentable per principi? ¿O bé el descobriment d’informació genètica nova era una cosa tan insòlita que tenia dret de propietat i de patent? Pel que feia a Sulston, era decididament contrari a la idea de patentar gens. «Les patents estan concebudes (o almenys això em pensava jo) per protegir els invents», va escriure. «Si en el fet de trobar [fragments gènics] no hi intervé cap “invent”, ¿com poden patentar-se?». «És una usurpació de terres bruta i descarada», va escriure un investigador amb desdeny.

La controvèrsia sobre les patents de gens de Venter va arribar a un grau de crispació encara més alt perquè els fragments de gen se seqüenciaven a l’atzar, sense atribuir cap funció a la majoria dels gens. Com que la tècnica de Venter acostumava a proporcionar seqüències de fragments incomplets de gens, era inevitable que la naturalesa de la informació fos confusa. Hi havia vegades que els fragments eren prou llargs per deduir la funció d’un gen, però en general no era possible assignar-los cap sentit. Eric Lander es preguntava: «¿Com pots patentar un elefant descrivint-ne només la cua? Pitjor encara: ¿com pots patentar un elefant descrivint-ne tres parts discontínues de la cua?». En una audiència del Congrés sobre el projecte del genoma, Watson va esclatar amb vehemència, i va afirmar que «fins i tot una mona» era capaç d’obtenir aquells fragments. El genetista anglès Walter Bodmer va advertir que, si l’administració nord-americana concedia patents de fragments gènics a Venter, la britànica emprendria una guerra de patents. En un lapse de poques setmanes, el genoma hauria sofert un procés de balcanització, i quedaria dividit en una infinitat de colònies territorials amb banderes dels Estats Units, la Gran Bretanya i Alemanya.

El 10 de juny del 1992, cansat de tanta picabaralla, Venter va abandonar els NIH i va fundar el seu propi centre de seqüenciació gènica. L’organisme va començar dient-se Institute for Genome Research, però Venter va tenir prou vista per adonar-se de l’inconvenient del nom, perquè el seu acrònim, IGOR, tenia la mala fortuna de coincidir amb el del sinistre majordom guenyo ajudant de Frankenstein. Venter el va canviar pel de The Institute for Genomic Research, abreviadament TIGR.

* * *

Sobre el paper —sobre el de les publicacions científiques, en tot cas— TIGR va ser un èxit fenomenal. Venter va treballar amb llumeneres científiques com Bert Vogelstein o Ken Kinzler per trobar nous gens associats amb el càncer; i, cosa encara més important, va continuar envestint contra les fronteres de la seqüenciació del genoma. La seva susceptibilitat extraordinària cap als qui el criticaven va anar acompanyada d’una reacció igualment extraordinària: el 1993 va passar de seqüenciar fragments de gen a gens sencers i a genomes complets. En col·laboració amb el bacteriòleg i premi Nobel Hamilton Smith, va decidir seqüenciar tot el genoma d’un bacteri, Haemophilus influenzae, que causa pneumònies mortals en l’ésser humà.

El mètode que va seguir Venter va ser una ampliació de la tècnica de fragmentació gènica que havia fet servir per al cervell, però amb una peculiaritat important. Aquesta vegada trencaria el genoma bacterià en infinitat de fragments per mitjà d’una mena de mecanisme disparador. A continuació seqüenciaria centenars de milers de fragments a l’atzar, i després ajuntaria els segments que se solapessin entre ells fins a obtenir el genoma complet. Imaginem-nos, recorrent de nou a l’analogia entre genomes i frases, que volguéssim compondre una paraula fent servir els següents fragments de paraula: estru, uctu, estructu i uctura. Un ordinador pot fer servir aquests segments solapats per compondre tota la paraula: estructura.

Aconseguir això depèn del fet que hi hagi seqüències solapades; si aquest solapament no hi és, o falta alguna part de la paraula, és impossible compondre la paraula correcta. Venter, però, comptava poder utilitzar aquesta tècnica per trencar i recompondre la major part del genoma. Era com l’endevinalla anglesa de l’ou Humpty Dumpty, que cau de la paret on estava assegut, queda fet miques i calen tots els homes del rei per recompondre’l. La tècnica, anomenada seqüenciació aleatòria (shotgun sequencing), ja havia sigut utilitzada a mitjans de la dècada del 1980 per Fred Sanger, introductor de la seqüenciació d’ADN; però l’assalt de Venter al genoma d’Haemophilus influenzae va constituir l’aplicació més ambiciosa d’aquest mètode fins aleshores.

Venter i Smith van emprendre el projecte de l’Haemophilus l’hivern del 1993, i el juliol del 1995 ja l’havien enllestit. «El [text] definitiu va necessitar quaranta esborranys», va escriure Venter més tard. «Sabíem que aquell treball seria històric i vaig insistir perquè tingués la màxima perfecció possible».

Era un prodigi. La genetista d’Stanford Lucy Shapiro va explicar com els membres del seu laboratori s’havien passat llevats tota la nit llegint el genoma d’Haemophilus influenzae, «colpits per aquella primera ullada al contingut gènic complet d’una espècie viva». Hi havia gens per produir energia, gens per fabricar la coberta cel·lular, gens per sintetitzar proteïnes, per regular la nutrició, per superar el sistema immunitari. Sanger mateix va escriure a Venter qualificant el treball d’«impressionant».

* * *

Mentre Venter es dedicava a seqüenciar genomes bacterians al TIGR, el Projecte Genoma Humà experimentava uns dràstics canvis interns. El 1993, després d’una sèrie de topades amb el cap dels NIH, Watson va renunciar a la direcció del projecte. Immediatament va substituir-lo Francis Collins, el genetista de Michigan conegut per haver clonat el gen de la fibrosi quística el 1989.

Si el Projecte Genoma Humà no hagués trobat Collins el 1993, hauria hagut d’inventar-se’l, perquè encaixava de forma quasi miraculosa amb les seves peculiars exigències. Collins, un devot cristià de Virgínia, bon comunicador i administrador capaç, i científic de primera fila, era una persona mesurada, prudent i diplomàtica; comparat amb Venter, que era com un petit iot agitat que no parava d’envestir tots els vents, Collins era un transatlàntic que amb prou feines percebia la mala maror que l’envoltava. El 1995, mentre el TIGR s’avançava seqüenciant el genoma de l’Haemophilus, el Projecte Genoma Humà tenia tots els esforços posats a perfeccionar les tècniques essencials de seqüenciació gènica. En contrast amb l’estratègia del TIGR, que era fer miques el genoma, seqüenciar-lo aleatòriament i tornar a ajuntar les dades a posteriori, el Projecte Genoma Humà havia optat per una línia de treball més metòdica: ajuntar els fragments de genoma i situar-los en un mapa físic («¿Qui va al costat de qui?»), confirmar la identitat i els solapaments dels clons, i finalment seqüenciar els clons per ordre.

Per als pioners del Projecte Genoma Humà, aquell assemblatge clon per clon era l’única estratègia racional. Eric Lander, matemàtic reconvertit en biòleg especialitzat en seqüenciació d’ADN, l’oposició del qual a la seqüenciació aleatòria es podria qualificar gairebé de rebuig estètic, era partidari de seqüenciar el genoma complet part per part, com aquell qui resol un problema d’àlgebra, i li feia por que la tècnica de Venter deixés buits en el genoma. «¿Què passa quan parteixes una paraula concreta en trossos i intentes reconstruir-la a partir dels trossos?», preguntava Lander. «Tot va bé si en trobes tots els trossos, o bé si tots els fragments se solapen; però ¿què passa quan falten algunes lletres de la paraula?». La paraula que podria construir-se a partir de les lletres disponibles podria arribar fins i tot a tenir el sentit contrari que el de la paraula real; ¿què passa si només trobes les lletres «p … . u … . n … . t» de «profunditat»?

Els defensors del Projecte Genoma Humà públic també tenien por del perillós entusiasme que podia provocar tenir un genoma mig complet: si els seqüenciadors deixaven un deu per cent del genoma sense acabar, el genoma podia quedar incomplet per sempre més. «La dificultat principal del Projecte Genoma Humà no era començar a fer la seqüència del genoma, sinó acabar-la […]. Si es deixaven forats enmig del genoma, però transmeties la sensació que estava complet, ningú tindria la paciència d’acabar de completar-ne la seqüència. Els científics aplaudirien, s’espolsarien les mans, es donarien copets a l’esquena i passarien a una altra cosa. L’esborrany quedaria en esborrany per sempre», va dir Lander més tard.

La tècnica de seqüenciació jeràrquica, o clon per clon, requeria més diners, més inversions en infraestructura i un factor que semblava que els investigadors del genoma haguessin perdut: paciència. Al MIT (Massachusetts Institute of Technology), Lander havia aplegat un equip formidable de joves científics: matemàtics, químics, enginyers i una colla de hàckers cafeïnòmans de vint i pocs anys. Phil Green, un matemàtic de la universitat de Washington, elaborava algoritmes per obrir-se camí en el genoma de forma sistemàtica. Pel que fa a l’equip britànic, finançat per la fundació Wellcome Trust, es dedicava a elaborar els seus propis programes d’anàlisi i assemblatge. A tot el món hi havia més d’una dotzena de grups que treballaven aplegant dades i posant-les en comú.

* * *

El maig del 1998, Venter, incansable, va tornar a posar-se a sobrevent. Encara que la campanya de seqüenciació aleatòria del TIGR havia sigut un èxit innegable, Venter continuava sentint-se incòmode amb l’estructura organitzativa de l’institut. El TIGR havia nascut com un híbrid estrany: una institució sense ànim de lucre inclosa en una empresa amb ànim de lucre que es deia Human Genome Sciences (HGS). Venter trobava ridícula aquesta estructura de nines russes. No parava de discutir amb els seus caps, i va acabar decidint trencar els seus vincles amb el TIGR. Va formar una nova empresa més, que es dedicaria exclusivament a la seqüenciació del genoma humà, i la va batejar amb el nom de Celera, una contracció d’«accelerar».

Una setmana abans d’una important convenció del Projecte Genoma Humà que es va celebrar a Cold Spring Harbor, Venter es va reunir amb Collins en una de les sales VIP de l’aeroport Dulles de Washington, en una escala aèria, per anunciar-li sense embuts que Celera estava a punt de donar un impuls sense precedents a la seqüenciació del genoma humà per mitjà de la tècnica de seqüenciació aleatòria. Celera havia comprat dos-cents aparells seqüenciadors del model més avançat, i tenia la intenció de fer-los treballar al màxim per tenir la seqüència completada en un temps rècord. Venter s’avenia a fer accessible la major part de la informació com a bé públic, però amb una clàusula amenaçadora: Celera volia tenir la patent dels tres-cents gens més importants que poguessin servir per obtenir fàrmacs per a malalties com el càncer de pit, l’esquizofrènia o la diabetis. S’havien fixat un calendari ambiciós; Celera comptava tenir tot el genoma humà confeccionat l’any 2001, quatre anys abans del termini previst pel Projecte Genoma Humà finançat amb recursos públics. Es va aixecar d’una revolada i va agafar el vol següent en direcció a Califòrnia.

La notícia va impel·lir la Wellcome Trust a aportar el doble de finançament per al projecte públic. El Congrés va obrir l’aixeta dels fons federals i va concedir seixanta milions de dòlars en concepte d’ajudes a la seqüenciació a set centres dels Estats Units. Maynard Olson, un genetista de Berkeley especialista en llevats, i Robert Waterston, que havia esdevingut un expert seqüenciador d’ADN a la Universitat de Washington, van erigir-se en els capdavanters i coordinadors del projecte públic i van proporcionar l’orientació necessària per prosseguir la confecció sistemàtica del genoma.

* * *

El desembre del 1998, el Worm Genome Project (el Projecte del Genoma del Cuc) va obtenir una victòria determinant. John Sulston, Robert Waterston i altres investigadors que treballaven amb el genoma del cuc Caenorhabditis elegans van fer saber que n’havien determinat la seqüència completa per mitjà de la tècnica de seqüenciació jeràrquica (clon per clon) proposada pels partidaris del Projecte Genoma Humà.

Si la determinació del genoma de l’Haemophilus influenzae havia fet que el 1995 els genetistes caiguessin agenollats d’admiració i de sorpresa, ara la del genoma del cuc —la primera seqüència completa d’un organisme pluricel·lular— exigia una prosternació completa. Un cuc és molt més complex que l’Haemophilus, i molt més semblant a l’ésser humà. Tenen boca, budells, musculatura i sistema nerviós, i també un cervell rudimentari. Tenen tacte, tenen sensacions, es belluguen. Desvien el cap davant dels estímuls desfavorables, es relacionen entre ells, i segurament senten un neguit de cuc quan el menjar se’ls acaba. Segurament també perceben una fugissera fiblada de satisfacció quan s’aparellen.

Es va descobrir que C. elegans tenia 18.891 gens.^[057] El trenta-sis per cent de les proteïnes que codificaven eren semblants a proteïnes presents en l’ésser humà; la resta —uns deu mil gens— no tenien cap semblança aparent amb els gens humans que es coneixien; aquests deu mil gens eren o bé exclusius del cuc, o bé, cosa més probable, un recordatori de les poques coses que l’ésser humà sabia dels gens humans. (De fet, més tard s’ha descobert que molts d’aquests gens es corresponen també amb gens humans). Una constatació destacable va ser que només un deu per cent dels gens codificats era semblant als gens que s’havien trobat en els bacteris. El noranta per cent del genoma d’aquest nematode estava destinat a atendre les complexitats pròpies de l’estructura de l’organisme, cosa que posava de manifest una vegada més la potent explosió d’innovació evolutiva que uns quants milions d’anys enrere havia fet aparèixer organismes pluricel·lulars a partir d’uns avantpassats unicel·lulars.

Tal com passava amb els gens humans, un gen individual de cuc podia tenir funcions diverses. Hi ha un gen anomenat ceh-13, per exemple, que determina la posició de les cèl·lules del sistema nerviós a mesura que es va formant, permet que les cèl·lules migrin cap a les parts anteriors de l’anatomia del cuc i vetlla perquè la vulva del cuc es formi adequadament. Contràriament, una única «funció» podia estar determinada per més d’un gen; en el cuc, per exemple, la formació de la boca requereix la funció coordinada d’uns quants gens.

En si mateix, el descobriment de deu mil noves proteïnes amb més de deu mil noves funcions justificava de sobres l’audàcia del projecte, però el tret més sorprenent del genoma del cuc no van ser els gens codificadors de proteïnes sinó el nombre de gens que sintetitzaven ARN però no sintetitzaven proteïna. Aquests gens —anomenats no codificants perquè no codifiquen cap proteïna— estaven escampats per tot el genoma, però es concentraven en cromosomes concrets. N’hi havia centenars; potser milers. Uns quants tenien funció coneguda; el ribosoma, l’aparell intracel·lular gegant que sintetitza les proteïnes, conté molècules d’ARN especialitzades que participen en la síntesi proteica. Pel que fa a d’altres gens no codificants, es va acabar descobrint que codificaven molècules d’ARN petites —anomenades micro-ARN— que regulen els gens amb una especificitat extraordinària. Molts d’aquests gens no codificants, però, continuaven sent misteriosos i obscurs. No es podia dir que fossin la matèria fosca del genoma, però sí una matèria a l’ombra: visibles per als genetistes, però encara sense cap funció ni cap significat coneguts.

* * *

¿Què és un gen, doncs? Quan el 1865 Mendel va descobrir el «gen», el veia únicament com un fenomen abstracte: una unitat o partícula discreta que es transmetia intacta de generació en generació i que determinava una única característica visible, o fenotip, com per exemple el color de la flor o la textura de la llavor en el cas dels pèsols. Morgan i Muller van aprofundir en aquest coneixement demostrant que els gens eren unes estructures físiques —matèria— contingudes en els cromosomes. Avery va fer anar més enllà el coneixement sobre el gen identificant la forma química d’aquella matèria: la informació genètica estava continguda en l’ADN. Watson, Crick, Wilkins i Franklin van descobrir que la seva estructura molecular era una doble hèlix, amb dues cadenes complementàries aparellades.

Al tombant dels anys quaranta, Beadle i Tatum van esbrinar el mecanisme de l’acció gènica quan van descobrir que l’«acció» d’un gen consistia a conformar l’estructura d’una proteïna. Brenner i Jacob van identificar un missatger intermediari —una còpia d’ARN— necessari per traduir la informació genètica en forma de proteïna. Monod i Jacob van contribuir a ampliar el concepte dinàmic del gen demostrant que els gens es poden activar o desactivar augmentant o disminuint l’ARN missatger gràcies a unes seqüències interruptores properes que els regulaven.

La seqüència completa del genoma del cuc va enriquir i modificar aquests coneixements sobre el concepte de gen. Un gen determina una funció en un organisme, certament; però un sol gen pot determinar més d’una sola funció. No és forçós que un gen proporcioni instruccions per sintetitzar una proteïna, sinó que pot ser que codifiqui ARN i prou, i cap proteïna. No cal que sigui un segment seguit d’ADN, sinó que pot estar partit en fragments. Té seqüències reguladores enganxades, però no cal que aquestes seqüències siguin immediatament contigües al gen.

La seqüenciació completa del genoma acabava d’obrir la porta a un univers inexplorat de la biologia dels organismes. Com una enciclopèdia infinitament recurrent —que exigeix que la seva entrada a enciclopèdia s’hagi d’actualitzar sense parar—, la seqüenciació del genoma havia modificat la idea sobre el gen, i, per tant, la del genoma mateix.

* * *

La seqüenciació del genoma de C. elegans —feta pública el desembre del 1998 enmig del reconeixement científic general en un número especial de la revista Science, amb una fotografia d’aquest nematode de mida mil·limètrica il·lustrant-ne la coberta— va constituir una gran empenta per al Projecte Genoma Humà. Uns quants mesos després de l’anunci d’aquest descobriment, Lander va poder donar una notícia prometedora: el Projecte Genoma Humà havia seqüenciat una quarta part del genoma humà. En un magatzem fosc i inhòspit com un celler d’un polígon industrial de prop del barri de Kendall Square de Cambridge (Massachusetts), cent vint-i-cinc aparells de seqüenciació semiautomatitzada amb forma de grans caixes grises es dedicaven a llegir un parell de centenars de lletres d’ADN per segon (el virus que Sanger havia trigat tres anys a seqüenciar hauria estat seqüenciat en vint-i-cinc segons). S’havia fet l’assemblatge complet de la seqüència de tot un cromosoma humà —el cromosoma 22— i se n’esperava la verificació final. L’octubre del 1999, el projecte de seqüenciació del genoma humà va ultrapassar una fita memorable: el parell de bases que feia mil milions (que va resultar ser un parell G-C) del total de tres mil milions.

Celera, per la seva banda, no tenia cap intenció de quedar endarrerida en aquesta competència ferotge. Gràcies a les provisions de fons dels inversors privats havia duplicat la producció de seqüències d’ADN. El 17 de setembre del 1999, tot just nou mesos després de la publicació del genoma del cuc, Celera va inaugurar un gran congrés genòmic al Fontainebleau Hotel de Miami amb un contraatac estratègic: havien seqüenciat el genoma de la mosca Drosophila melanogaster, la mosca del vinagre. En col·laboració amb Gerry Rubin, genetista especialitzat en aquesta espècie, i amb un equip de genetistes de Berkeley i d’Europa, l’equip de Venter havia seqüenciat el genoma de la mosca del vinagre en un temps rècord d’onze mesos, més de pressa que cap altre projecte de seqüenciació genòmica anterior. La sortida a l’estrada de Venter, Rubin i Mark Adams per fer els seus discursos va posar de manifest l’abast dels progressos aconseguits: al llarg de les nou dècades que havien transcorregut d’ençà que Thomas Morgan havia començat els seus estudis amb la mosca del vinagre, els genetistes havien identificat uns dos mil cinc-cents gens. La seqüència provisional de Celera contenia aquests dos mil cinc-cents gens coneguts, però n’havia afegit deu mil cinc-cents de nous de cop. Durant el moment de silenci reverent que hi va haver després de les exposicions, Venter no va dubtar a clavar una estocada als seus rivals: «Per cert, hem començat a seqüenciar l’ADN humà, i sembla que [la dificultat tècnica] serà més fàcil de resoldre que en el cas de la mosca».

El març del 2000, Science va publicar la seqüència del genoma de la mosca del vinagre en un altre número especial de la revista, aquesta vegada amb un gravat del 1934 d’una mosca del vinagre mascle i una de femella a la portada, i fins i tot els crítics més ferotges de la seqüenciació aleatòria es van moderar davant de la qualitat i el volum de les dades. La tècnica aleatòria de Celera havia deixat buits importants en la seqüència, però un nombre considerable de regions del genoma de la mosca estaven completes. Les comparacions entre els gens de l’espècie humana, el cuc i la mosca van revelar uns quants patrons que cridaven l’atenció. Dels 289 gens humans que se sabia que tenien relació amb alguna malaltia, 177 —més del seixanta per cent— tenien un gen homòleg en la mosca. No hi havia gens relacionats amb l’anèmia falciforme ni amb l’hemofília —les mosques no tenen glòbuls vermells ni formen trombes—, però sí que s’havien trobat gens relacionats amb el càncer de còlon, el càncer de pit, la malaltia de Tay-Sachs, la distròfia muscular, la fibrosi quística, el Parkinson i la diabetis, o bé equivalents molt pròxims. Tot i estar separats per quatre potes, dues ales i uns quants milions d’anys d’evolució, les mosques i els humans compartien mecanismes i xarxes genètiques essencials. Tal com William Blake havia insinuat el 1794, la diminuta mosca s’havia convertit en «home com jo».

Una característica del genoma de la mosca que també va sorprendre va ser relativa a la mida; o, més aviat, la revelació que la mida era una cosa relativa. En contra de les expectatives dels biòlegs especialistes en Drosophila més veterans, es va descobrir que la mosca tenia només 13.601 gens, és a dir, cinc mil gens menys que un cuc. Amb menys s’havia fet més; a partir de tan sols tretze mil gens es formava un organisme que s’aparella, envelleix, s’emborratxa, es reprodueix, sent dolor, té olfacte, vista, gust i tacte, i comparteix el nostre desig insaciable per la fruita d’estiu madura. «La conclusió és que la complexitat aparent [de les mosques] no s’obté simplement per mitjà del nombre de gens», va dir Rubin. «El genoma humà […] és probablement una versió ampliada d’un genoma de mosca […]. L’evolució d’atributs complexos addicionals és, en essència, de caràcter organitzatiu: un fenomen d’interaccions noves producte de la segregació temporal i espacial d’elements bastant semblants».

Richard Dawkins ho va formular així: «És probable que tots els animals tinguin un repertori relativament semblant de proteïnes a les quals cal “recórrer” en un moment o altre […]». La diferència entre un organisme més complex i un organisme més simple, «entre un ésser humà i un cuc nematode, no és que els éssers humans tinguin un nombre més gran d’aquestes peces fonamentals de la maquinària, sinó que poden fer-les entrar en funcionament en seqüències més complicades i en un ventall d’espais més complicat». Una vegada més, el que comptava no era la mida del vaixell, sinó la manera com les posts estaven disposades. El genoma de la mosca era el seu propi vaixell de Teseu.

* * *

El maig del 2000, mentre Celera i el Projecte Genoma Humà s’afanyaven frec a frec per obtenir una seqüència provisional del genoma humà, Venter va rebre una trucada del seu amic Aris Patrinos, del Departament d’Energia. Patrinos s’havia posat en contacte amb Francis Collins i li havia demanat si volia passar per casa seva al vespre a prendre una copa, i va dir a Venter si volia afegir-s’hi. No hi hauria ajudants, assessors ni periodistes, ni cap camarilla d’inversors o financers. La conversa seria absolutament privada, i les conclusions estrictament confidencials.

La trucada de Patrinos a Venter estava planejada des de feia setmanes. Les notícies sobre la competència ferotge entre Celera i el Projecte Genoma Humà havien començat a circular en cercles polítics i havien arribat a la Casa Blanca. El president Clinton, amb el seu nas infal·lible en qüestió de relacions públiques, es va adonar que les notícies sobre aquesta cursa podien posar el govern en una situació incòmoda, sobretot si Celera era el primer a arribar a la meta. Clinton havia fet arribar una nota als seus ajudants amb una ordre lacònica —«Arregleu-ho!»— afegida al marge. Patrinos era qui ho havia d’arreglar.

Una setmana més tard, Venter i Collins es trobaven a la sala del billar del soterrani de la casa adossada de Georgetown on Patrinos vivia. L’ambient, com era d’esperar, era gèlid. Patrinos va esperar que es trenqués una mica el gel, i tot seguit va exposar amb delicadesa l’assumpte de la reunió, que era si Collins i Venter estarien disposats a fer un anunci conjunt sobre el descobriment de la seqüència del genoma humà.

Tant l’un com l’altre havien acudit a la reunió intuint que se’ls faria aquesta proposta. Venter hi va accedir després d’una estona de rumiar-hi, però amb unes quantes condicions. Va acceptar de fer una cerimònia conjunta a la Casa Blanca per celebrar la seqüenciació provisional, i la publicació simultània dels dos treballs a Science. No es va comprometre a fixar cap termini. Va ser, com va definir més tard un periodista, un «empat treballat a consciència».

Aquesta trobada a la sala del soterrani de casa de Patrinos va ser la primera d’unes quantes més amb els mateixos tres assistents. Al llarg de les tres setmanes següents, en un ambient de recel mutu, Collins i Venter es van posar a preparar el pla general de l’anunci: el president Clinton obriria l’acte, a continuació parlaria Tony Blair, i després intervindrien ells dos. A efectes pràctics, Celera i el Projecte Genoma Humà compartirien la victòria en la cursa per seqüenciar el genoma humà. La Casa Blanca va ser informada tot seguit de la possibilitat de l’anunci i es va afanyar per posar-hi data. Venter i Collins van reunir-se amb el seu grup respectiu i van acabar quedant pel 26 de juny del 2000.

* * *

A les deu i dinou minuts del matí del 26 de juny, Venter, Collins i el president dels Estats Units es van trobar a la Casa Blanca per fer públic el «primer esborrany» del genoma humà a un nombrós grup de científics, periodistes i dignataris estrangers. (En realitat, ni Celera ni el Projecte Genoma Humà no tenien la seqüència completa, però tots dos grups van decidir fer l’anunci igualment a manera de gest simbòlic; mentre a la Casa Blanca es donava a conèixer l’hipotètic «primer esborrany» del genoma, els científics de Celera i del Projecte Genoma Humà teclejaven com desesperats davant de les seves pantalles, intentant conjuntar la seqüència com un tot intel·ligible). Tony Blair va participar a l’acte per satèl·lit des de Londres. Norton Zinder, Richard Roberts, Eric Lander i Ham Smith eren entre el públic, juntament amb James Watson, que anava amb un vestit blanc impecable.

Clinton va ser el primer de parlar, i en el seu discurs va comparar el mapa del genoma humà amb el mapa de Nord-amèrica fet pels exploradors Lewis i Clark:

«Fa quasi dos-cents anys, en aquesta sala, sobre aquest terra, Thomas Jefferson i un seu assistent de confiança van estendre un mapa imponent, un mapa que Jefferson havia pregat de poder arribar a veure algun dia […]. Era un mapa que ha definit els contorns i no ha parat d’expandir les fronteres del nostre continent i la nostra imaginació. Avui el món sencer es reuneix aquí a la Sala Est amb nosaltres per contemplar un mapa més transcendental encara. Som aquí per celebrar la culminació de la primera visualització de tot el genoma humà. Sense cap mena de dubte, es tracta del mapa més important i més prodigiós que ha fet la humanitat».

Venter, l’últim de parlar, no es va poder resistir de recordar al públic que aquell «mapa» també l’havia elaborat una expedició independent encapçalada per un explorador independent: «Avui mateix a dos quarts d’una, en una conferència de premsa que oferirà juntament amb el consorci públic del Projecte Genoma Humà, Celera Genomics explicarà l’assemblatge del codi genètic humà a partir del mètode de seqüenciació aleatòria de tot el genoma […]. El mètode utilitzat per Celera ha determinat el codi genètic de cinc individus. Hem seqüenciat el genoma de tres persones del sexe femení i dues del sexe masculí que s’han identificat com a hispanes, asiàtiques, caucàsiques o afroamericanes».

* * *

Com passa sovint amb les treves, el fràgil armistici entre Venter i Collins va anar poc més enllà del seu complicat naixement. En part, el conflicte era producte de velles disputes. Encara que la situació jurídica de les seves patents sobre gens no era clara, Celera havia decidit rendibilitzar el seu projecte de seqüenciació acceptant subscripcions a la seva base de dades d’investigadors universitaris i d’empreses farmacèutiques. (Venter havia considerat amb astúcia que les grans farmacèutiques voldrien conèixer seqüències de gens per descobrir fàrmacs nous, sobretot els que tenen alguna proteïna concreta com a destinatari). A més a més, Venter volia fer pública la seqüència del genoma humà de Celera en una revista científica de primera fila —com Science, per exemple—, cosa que exigia que l’empresa deixés les seves seqüències gèniques en un dipòsit públic (perquè cap científic pot publicar un article científic si per altra banda insisteix que les seves dades essencials són secretes). Era justificat, doncs, que Watson, Lander i Collins critiquessin amb acritud la intenció de Celera de tenir un peu al món dels negocis i un peu al món universitari. «L’èxit més gran que he tingut», va dir Venter a un entrevistador, «és que vaig aconseguir ser menyspreat per tots dos mons».

El Projecte Genoma Humà, per la seva banda, havia topat amb entrebancs tècnics. Després d’haver seqüenciat grans regions del genoma humà per mitjà de la tècnica de seqüenciació jeràrquica, el projecte havia arribat a un punt crític: havia d’ajuntar les peces per completar el trencaclosques. I aquella tasca, que a nivell teòric semblava relativament senzilla, constituïa un problema informàtic formidable. Encara faltaven fragments considerables de la seqüència; algunes regions del genoma es resistien a la clonació i la seqüenciació, i ajuntar segments que no se solapessin entre ells va resultar ser molt més complicat del que s’havia previst, com resoldre un trencaclosques quan algunes de les peces se t’han ficat pels intersticis dels mobles. Lander va contractar un equip més de científics perquè l’ajudessin: David Haussler, informàtic teòric de la universitat de Califòrnia de Santa Cruz, i el seu deixeble quadragenari James Kent, programador reconvertit en biòleg molecular. Gràcies a un rampell d’inspiració entusiasta, Haussler va convèncer la universitat de comprar un centenar d’ordinadors perquè Kent pogués escriure i executar desenes de milers de línies de codi alhora (amb la precaució de refredar-se els canells amb gel cada nit per poder tornar-se a posar-se a codificar l’endemà al matí).

A Celera, el problema d’assemblatge del genoma també era un maldecap. Algunes regions del genoma humà són plenes de misterioses seqüències repetitives, que Venter va definir com «l’equivalent d’un gran espai de cel blau en un puzle». Els informàtics teòrics encarregats de seqüenciar el genoma treballaven una setmana rere l’altra per disposar els fragments d’ADN per ordre, però encara no tenien la seqüència completa.

A l’hivern del 2000, tant un projecte com l’altre estaven gairebé enllestits, però la relació entre els grups, que havia sigut tensa fins i tot en els millors moments, s’havia trencat del tot. Venter va acusar el Projecte Genoma Humà d’haver tramat «una venjança contra Celera». Lander va escriure als editors de Science queixant-se de l’estratègia de Celera de vendre la base de dades de la seqüència als subscriptors i d’amagar-ne parts al públic en general, i, alhora, de voler publicar altres parts seleccionades de les dades en una revista; deia que Celera volia «tenir el seu genoma i a sobre vendre’l». «En tota la història de la literatura científica des del 1600», s’exclamava Lander, «la revelació de les dades ha anat lligada a l’anunci d’un descobriment. Aquest és el fonament de la ciència moderna. Abans de l’era moderna es podia dir “He trobat una resposta”, o “He transformat plom en or”, anunciar el descobriment i negar-se a donar-ne a conèixer els resultats; però l’essència de les revistes científiques professionals és la divulgació i la credibilitat». Collins i Lander van acusar Celera d’una cosa encara més greu: d’haver fet servir la seqüència publicada pel Projecte Genoma Humà de «bastida» per muntar el seu propi genoma; és a dir, un plagi molecular. (Venter va replicar-hi dient que es tractava d’una afirmació ridícula, i que Celera havia desxifrat tots els altres genomes sense necessitat d’aquella mena de «bastides»). Lander va assegurar que les dades de Celera, amb l’ajuda exclusiva dels seus propis recursos, no eren res més que una «ensaladilla de genoma».

Quan Celera ja s’acostava al tram final de la redacció del seu article, els científics van reclamar a l’empresa que diposités els resultats a l’arxiu de seqüències GenBank, de domini públic. Al final Venter va accedir a proporcionar-ne el lliure accés als investigadors universitaris, però amb unes quantes restriccions importants. Insatisfets amb el tracte, Sulston, Lander i Collins van decidir enviar el seu article a Nature, una revista rival.

El 15 i el 16 de febrer del 2001, el consorci del Projecte Genoma Humà i Celera van publicar els seus articles a Nature i a Science respectivament. Tots dos eren uns estudis monumentals, que pràcticament ocupaven tota l’extensió d’una revista i de l’altra (l’article del Projecte Genoma Humà, de seixanta-sis mil paraules, era l’estudi més llarg que s’havia publicat en tota la història de Nature). Tot gran article científic és una conversa amb la seva pròpia història; i els paràgrafs inicials de l’article de Nature estaven escrits amb plena consciència de la transcendència del moment:

«El redescobriment de les lleis de l’herència de Mendel durant les primeres setmanes del segle XX va desencadenar una recerca científica per comprendre la naturalesa i el contingut de la informació genètica que ha impulsat la biologia al llarg de tot aquest últim segle. L’avenç científic que s’ha fet [des d’aleshores] es divideix en quatre fases principals que corresponen aproximadament als quatre quarts de segle. A la primera fase es va determinar l’estructura cel·lular de l’herència: els cromosomes. A la segona se’n va descobrir l’estructura molecular: la doble hèlix d’ADN. A la tercera se’n va trobar l’estructura informativa [és a dir, el codi genètic], amb el descobriment del mecanisme biològic per mitjà del qual les cèl·lules llegeixen la informació continguda als gens, i amb la invenció de les tècniques d’ADN recombinant de la clonació i la seqüenciació per mitjà de les quals els científics poden fer el mateix».

La seqüència del genoma humà, segons s’afirmava en el projecte, assenyalava el punt de partida de la «quarta fase» de la genètica. Es tractava de l’era de la «genòmica», amb l’anàlisi de genomes complets de qualsevol organisme, incloent-hi l’ésser humà. En filosofia hi ha un enigma que planteja si una màquina intel·ligent pot arribar a desxifrar el seu propi manual d’instruccions. Per a l’ésser humà, el manual ja estava complet; desxifrar-lo, llegir-lo i comprendre’l era una altra qüestió.