Einsteins a la platja

WILLIAM SHAKESPEARE, Juli Cèsar, acte IV, escena III

SYDNEY BRENNER

A Erice, una població de la costa occidental de Sicília, hi ha una fortalesa normanda del segle XII que s’aixeca a set-cents metres sobre el nivell del mar en un estrep de roca. Vista des de lluny, sembla haver sorgit d’alguna mena de plegament natural de la muntanya, perquè els seus panys de muralla sobresurten de la paret rocosa del cingle com per obra d’una mena de metamorfosi. El castell d’Erice, anomenat també per alguns castell de Venus, es va construir sobre l’emplaçament d’un antic temple romà. La construcció anterior va ser desmantellada pedra a pedra, i es va aprofitar per aixecar les muralles, els torricons i les torres del castell. El santuari de l’antic temple va desaparèixer fa molt, però es diu que estava consagrat a Venus, la deessa romana de la fertilitat, l’amor i el desig, que va ser concebuda de forma sobrenatural a partir de l’escuma que els genitals de Caelus (l’Urà dels grecs) van escampar al mar.

L’estiu del 1972, no gaires mesos després d’haver creat les primeres quimeres d’ADN a Stanford, Paul Berg va anar a Erice a impartir un seminari científic en un congrés. Va arribar a Palerm al vespre i va agafar un taxi per fer el trajecte de dues hores que hi havia fins a Erice. La nit no va trigar a caure. Quan va arribar, va demanar senyes a un desconegut per anar al lloc on anava, i l’home li va assenyalar de manera imprecisa un parpellejant punt de llum molt petit que semblava suspès a set-cents metres d’altitud enmig de la foscor.

El congrés començava l’endemà al matí. Els assistents eren una vuitantena d’homes i dones joves de tot Europa, la majoria llicenciats en biologia, però també hi havia uns quants professors universitaris. Berg va fer una conferència planera —«una xerrada informal», en va dir— en què va exposar els resultats que havia obtingut amb les quimeres de gens, l’ADN recombinant i en la producció d’híbrids de virus i bacteri.

Els estudiants van quedar entusiasmats. Tal com Berg s’esperava, van bombardejar-lo a preguntes; però el tomb de la conversa li va venir de nou. A l’exposició oral que l’any abans Janet Mertz havia fet a Cold Spring Harbor, la inquietud principal havia sigut la seguretat: ¿com podien assegurar Berg o Mertz que les seves quimeres genètiques no desencadenarien un desastre biològic en l’ésser humà? A Sicília, en canvi, la conversa no va trigar a centrar-se en política, cultura i ètica. ¿Què passava amb el «fantasma de l’enginyeria genètica humana, és a dir, el control de la conducta?», va recordar Berg. «¿I si es poguessin curar malalties genètiques?», van preguntar els estudiants. «¿[O] decidir el color dels ulls, la intel·ligència, l’estatura? […] ¿Quines repercussions tindria per a l’ésser humà i les societats humanes?».

¿Qui garantia que alguna gran potència no es pogués apropiar de les tècniques genètiques i en fes un mal ús, tal com havia passat temps enrere a Europa mateix? Era evident que Berg havia revifat un antic foc. Als Estats Units, l’eventualitat de la manipulació genètica havia despertat el fantasma de futurs perills biològics. A Itàlia —a tot just uns quants centenars de quilòmetres dels camps d’extermini nazis— el que dominava a la conversa eren els dilemes ètics de la genètica, més que no pas els riscos biològics dels gens.

Aquell vespre, un estudiant alemany va formar un grup improvisat amb els seus companys per prosseguir el debat. Es van enfilar als panys de muralla del castell de Venus i van quedar-se contemplant la costa submergida en la penombra, amb la lluminària de la vila fent pampallugues a sota mateix. Berg i els estudiants van estar llevats fins tard i van fer una segona sessió, bevent cervesa i parlant sobre fenòmens naturals i no naturals: «el començament d’una nova era […] [els] possibles perills i expectatives de l’enginyeria genètica».

* * *

El gener del 1973, pocs mesos després del viatge a Erice, Berg va decidir organitzar un petit congrés a Califòrnia per donar resposta a la inquietud creixent que hi havia respecte a les tècniques de manipulació genètica. El congrés es va celebrar al centre de convencions d’Asilomar, a Pacific Grove, un conjunt de construccions escampades i batudes pel vent situades vora mar, a prop de la badia de Monterey i a uns cent vint quilòmetres d’Stanford. Hi van assistir científics de totes les disciplines: viròlegs, genetistes, bioquímics i microbiòlegs. «Asilomar I», com Berg va anomenar més tard el congrés, va suscitar un interès enorme, però poques recomanacions. Bona part del congrés es va centrar en qüestions de seguretat biotecnòlogica. Va haver-hi discussions acalorades sobre l’ús de l’SV40 i altres virus que poden infectar l’ésser humà. «En aquella època encara fèiem servir la boca per agafar virus i substàncies químiques amb la pipeta», em va explicar Berg. Marianne Dieckmann, ajudant de Berg, va recordar que una vegada a un estudiant li havia caigut una mica de líquid a la boquilla d’un cigarro (aleshores era corrent tenir uns quants cigarros a mig fumar cremant als diferents cendrers que hi havia escampats pel laboratori), i que l’estudiant s’havia limitat a arronsar-se d’espatlles i a continuar fumant mentre la goteta amb virus es transformava en cendra.

El congrés d’Asilomar va cristal·litzar en un llibre important, Riscos biològics en la recerca biològica, però la conclusió de conjunt va ser negativa. Berg ho va explicar així: «Si alguna cosa en va sortir, sincerament, va ser reconèixer que sabíem ben poca cosa».

Les inquietuds per la clonació de gens es van revifar quan a l’estiu del 1973 mateix, Boyer i Cohen van presentar en un altre congrés els seus experiments amb híbrids de gens bacterians. A Stanford, mentrestant, Berg no parava de rebre sol·licituds d’investigadors d’arreu del món que li demanaven reactius per fer ADN recombinant. Un investigador de Chicago es proposava d’inserir en cèl·lules bacterianes gens d’un virus de l’herpes humà molt patogen per obtenir un bacteri intestinal humà que contingués el gen tòxic letal, aparentment amb la intenció d’estudiar la toxicitat dels gens del virus de l’herpes. (Berg s’hi va negar educadament). Com aquell qui res es feien intercanvis de gens de resistència als antibiòtics entre bacteris. Es feien anar gens d’una espècie o un gènere diferent a un altre, cosa que representava salvar una distància d’un milió d’anys d’evolució però que semblava que fos passar per sobre d’una ratlleta dibuixada a la sorra. Conscient d’aquell tràngol d’incerteses cada vegada més gran, la National Academy of Sciences va designar Berg perquè dirigís un comitè d’investigació sobre ADN recombinant.

El comitè —de vuit científics, entre els quals hi havia Berg, Watson, David Baltimore i Norton Zinder— es va reunir al MIT de Boston una freda tarda de primavera de l’abril del 1973. Van posar-se a treballar immediatament i a debatre sobre possibles mecanismes per controlar i regular la clonació de gens. Baltimore va proposar de crear bacteris, plasmidis i virus «segurs», que estarien «desactivats» i així no podrien causar cap malaltia. Ni tan sols aquesta mesura de seguretat, però, no era infal·lible. ¿Qui garantia que els virus «desactivats» quedarien desactivats per sempre més? Al capdavall, ni els virus ni els bacteris no eren objectes passius i inerts. Fins i tot dintre de l’espai del laboratori continuaven sent un objecte d’estudi viu, canviant i dinàmic. Amb una simple mutació, un bacteri prèviament desactivat podia tornar-se virulent una altra vegada.

Quan feia unes quantes hores que debatien, Zinder va proposar un pla que gairebé semblava reaccionari: «Doncs si tenim pebrots hauríem de dir a la gent que no faci aquests experiments». La proposta va causar una incomoditat silenciosa a tota la taula. No era la solució ideal en absolut —tenia bastant de capciós que uns científics diguessin a uns altres científics que limitessin l’abast de la seva recerca científica—, però podia servir com a ordre de suspensió transitòria. «Encara que fos una mesura antipàtica, vam pensar que podia ser eficaç», recordava Berg. El comitè va redactar una sol·licitud formal de «moratòria» en determinats tipus de recerca sobre ADN recombinant. La sol·licitud de moratòria sospesava els riscos i els beneficis de les tècniques d’ADN recombinant (més conegudes popularment com a «enginyeria genètica») i proposava que alguns experiments s’ajornessin fins que no s’haguessin resolt els problemes de seguretat. «No tots els possibles experiments eren perillosos», va observar Berg, però «n’hi havia uns que ho eren clarament més que uns altres». En concret, convenia limitar estrictament tres tipus de protocols relacionats amb l’ADN recombinant: «No es poden introduir en E. coli gens resistents als antibiòtics ni gens cancerígens», instava Berg. Ell i els seus col·legues van considerar que, havent-hi una moratòria, es donava una mica de temps als científics perquè reflexionessin sobre les repercussions de les seves recerques. Es va proposar un segon congrés pel 1975, en què la qüestió es podria debatre entre un grup de científics més ampli.

El 1974, la «carta de Berg» es va publicar a Nature, a Science i a Proceedings of the National Academy of Sciences, i va tenir un ressò immediat a tot el món. A la Gran Bretanya es va constituir un comitè per esbrinar els «possibles beneficis i possibles riscos» de l’ADN recombinant i la clonació de gens. A França, a Le Monde es van publicar reaccions a la carta. Aquell hivern, François Jacob (el de la regulació gènica) va rebre l’encàrrec de valorar una sol·licitud de beca que proposava inserir un gen humà de múscul en un virus. Seguint l’exemple de Berg, Jacob va recomanar ajornar aquesta mena de propostes fins que no hi hagués redactada una resposta d’àmbit nacional sobre les tècniques d’ADN recombinant. El 1974 mateix, en un congrés a Alemanya, molts genetistes van reiterar aquesta mateixa prevenció: era imprescindible aplicar limitacions estrictes en experiments de recerca amb ADN recombinant fins que no se n’haguessin acotat els riscos i s’haguessin fixat les recomanacions.

Mentrestant, la recerca avançava imparable i anava tirant a terra barreres biològiques i evolutives com si fossin fetes d’escuradents. A Stanford, Boyer, Cohen i els seus alumnes van agafar un gen de resistència a la penicil·lina d’un bacteri i el van inserir en un altre, i així van obtenir cèl·lules d’E. coli resistents a l’antibiòtic. En principi, era possible transferir qualsevol gen d’un organisme a un altre. Boyer i Cohen, audaços, anaven més enllà: «Pot ser pràctic […] introduir gens que determinen funcions metabòliques o de síntesi [que són] pròpies d’altres classes biològiques, com ara plantes o animals». Les espècies, va afirmar Boyer fent broma, «són especioses».

El dia de cap d’any del 1974, un investigador que treballava amb Cohen a Stanford va fer saber que havia inserit un gen de granota en una cèl·lula bacteriana. Com aquell qui res, s’havia traspassat una frontera evolutiva més, s’havia transgredit un altre límit. En biologia, «la naturalitat», com va formular una vegada Oscar Wilde, estava resultant no ser «res més que façana».

* * *

Asilomar II —un dels congressos més insòlits de la història de la ciència— va ser programat per Berg, Baltimore i tres científics més pel febrer del 1975. Novament, els genetistes van tornar a les dunes de sorra d’aquelles platges ventoses per parlar de gens, d’ADN recombinant i de les perspectives futures. Era una època de l’any molt bonica i molt escaient: les papallones monarca estaven migrant costa amunt per anar com cada any a les praderies del Canadà, i les sequoies i els pins de Virgínia estaven engalanats amb un esclat d’estols de papallones de colors vermells, taronges i negres.

Els visitants del gènere humà hi van arribar el 24 de febrer; però no eren biòlegs i prou. Berg i Baltimore havien tingut l’astúcia de convidar uns quants advocats, periodistes i escriptors a assistir al congrés. Si el futur de la manipulació genètica s’havia de sotmetre a debat, no només volien l’opinió dels científics, sinó també d’un grup molt més ampli de pensadors. Les passarel·les de travesses de fusta que voltaven el centre de convencions convidaven a tenir llargues converses disteses; passejant per aquests caminals o pels sorrals, els biòlegs podien canviar impressions sobre ADN recombinant, clonació i manipulació genètica. L’edifici principal, en canvi —un espai catedralici de parets de pedra inundat per la sobrenatural claror californiana—, era l’epicentre del congrés, on ben aviat es lliurarien uns debats d’allò més aferrissats sobre clonació gènica.

Berg va ser el primer a prendre la paraula. Va resumir l’estat de la qüestió i va definir l’abast del problema. Dintre del procés d’investigació per modificar químicament l’ADN, els bioquímics havien descobert no feia gaire una tècnica relativament senzilla per combinar i aparellar informació genètica d’organismes diferents. Berg va dir que es tractava d’una tècnica tan «ridículament simple» que fins i tot un biòleg aficionat podia obtenir gens quimèrics en un laboratori. Aquestes molècules d’ADN híbrides —ADN recombinant— podien propagar-se i multiplicar-se en bacteris (és a dir, clonar-se) fins a produir milions de còpies idèntiques. Algunes d’aquestes molècules es podien introduir en cèl·lules de mamífers. Davant de les grans possibilitats i els grans riscos que presentava alhora aquesta tècnica, un congrés anterior havia proposat una suspensió temporal dels experiments. El congrés Asilomar II s’havia convocat per reflexionar sobre els següents passos a fer. Al final, aquest segon congrés va eclipsar el primer fins a tal punt pel que fa a abast i influència que va acabar anomenant-se senzillament Congrés d’Asilomar, o bé Asilomar a seques.

Ja el primer matí no havien trigat a esclatar tensions i animositats. El tema de debat principal continuava sent la moràtoria voluntària. ¿Els científics havien de tenir limitacions en els experiments que feien amb ADN recombinant? Watson no hi estava d’acord. Ell volia llibertat absoluta; sostenia que els científics s’havien de dedicar a la ciència sense restriccions. Baltimore i Brenner van insistir en el seu pla de fer transferidors de gens «desactivats» per garantir la seguretat. D’altres divergien profundament. Sostenien que les possibilitats científiques eren immenses, i que una moratòria representava paralitzar el progrés. Hi havia un microbiòleg que estava especialment disgustat per les limitacions que s’havien proposat, i va acusar la comissió amb aquestes paraules: «Heu putejat el grup dels plasmidis». En un altre moment, Berg va amenaçar Watson de denunciar-lo per no haver reconegut com convenia la naturalesa del risc de l’ADN recombinant. Brenner va demanar a un periodista del Washington Post que apagués la gravadora durant una sessió especialment delicada sobre els perills de la clonació de gens. Va dir: «Crec en el dret inalienable de tots els científics adults de posar-se en evidència en privat». A l’acte el van acusar de «ser un feixista».

Els cinc membres de la comissió organitzadora —Berg, Baltimore, Brenner, Richard Roblin i la bioquímica Maxine Singer— voltaven neguitosos per la sala veient com l’ambient s’anava escalfant. «Les discussions es van anar allargant», va escriure un periodista. «Hi va haver gent que se’n va cansar i va anar fins a la platja a fumar marihuana». Berg es va tancar a la seva habitació, irritat, i amb por que el congrés s’acabés sense que s’hagués arribat a cap conclusió.

La tarda de l’últim dia del congrés no s’havia decidit res formalment, però llavors van intervenir els advocats. Els cinc lletrats presents van demanar de parlar de les conseqüències legals de la clonació de gens, i van presentar una visió pessimista dels possibles riscos: segons ells, ni que un sol membre d’un laboratori s’infectés amb un microbi recombinant, i aquesta infecció desemboqués en la manifestació d’alguna malaltia, per petita que fos, el cap del laboratori, el laboratori i la institució de què depenia en serien responsables legals. Haurien de tancar universitats senceres. Els laboratoris serien clausurats indefinidament; a la porta s’hi apostarien piquets d’activistes, i hi anirien unitats de descontaminació amb vestits d’astronauta a segellar-los. Els National Institutes of Health quedarien colgats per una allau de preguntes; hi hauria un daltabaix immens. El govern federal hi reaccionaria proposant mesures draconianes; i no només respecte a l’ADN recombinant, sinó sobre un ventall molt més ampli d’investigacions biològiques. Al final acabaria havent-hi unes restriccions molt més severes que qualsevol normativa que els científics estiguessin disposats a aplicar-se a si mateixos.

L’exposició dels advocats, presentada estratègicament l’últim dia d’Asilomar II, va ser decisiva per al resultat del congrés. Berg va veure que el congrés no havia d’acabar-se —no podia acabar-se— sense unes recomanacions oficials. Aquella nit, Baltimore, Berg, Singer, Brenner i Roblin es van quedar llevats fins tard a la seva cabanya, menjant plats xinesos preparats que s’havien fet portar, gargotejant notes en una pissarra i elaborant un pla per al futur. A dos quarts de sis del matí, despentinats i enlleganyats, van sortir de la casa de vora la platja fent olor de cafè i de tinta de màquina d’escriure, i amb un document a la mà. El document començava reconeixent l’estrany univers biològic paral·lel on els científics, amb la clonació de gens, havien penetrat sense adonar-se’n. «Les noves tècniques que permeten la combinació d’informació genètica d’organismes molt diferents entre si ens col·loquen en un àmbit de la biologia ple d’interrogants […]. Aquest desconeixement és el que ens ha fet arribar a la conclusió que seria prudent prendre precaucions considerables a l’hora de realitzar aquestes recerques».

Per reduir els riscos, el document proposava una pauta de quatre nivells per classificar els possibles riscos biològics de diferents organismes modificats genèticament, amb unes mesures d’aïllament recomanades per a cada nivell (la inserció d’un gen cancerigen en un virus humà, per exemple, exigiria el nivell d’aïllament més alt, mentre que col·locar un gen de granota en una cèl·lula bacteriana exigiria l’aïllament mínim). Tal com Baltimore i Brenner havien insistit a demanar, el document proposava la creació d’organismes i vectors portadors de gens amb capacitat restringida («desactivats») per tal de tenir-los més ben controlats als laboratoris. Finalment, instava a fer una revisió constant de les tècniques d’ADN recombinant i de les mesures d’aïllament, amb la possibilitat de relaxar o reforçar les restriccions més endavant.

El congrés es va reprendre a dos quarts de nou del matí de l’últim dia amb els cinc membres de la comissió patint perquè la proposta pogués ser rebutjada; inesperadament, però, va ser acceptada per unanimitat.

* * *

Posteriorment al congrés d’Asilomar, uns quants historiadors científics havien intentat fer-se càrrec de l’abast d’aquella trobada buscant un moment anàleg en la història de la ciència, però no n’hi ha cap que s’hi pugui comparar. El que més s’acosta a un document com aquell, si de cas, és una carta de dos fulls que Albert Einstein i Léo Szilárd van escriure l’agost del 1939 per advertir el president Roosevelt de l’alarmant possibilitat que s’estigués fabricant una arma de guerra molt potent. S’havia descobert «una nova i important font energètica», hi deia Einstein, per mitjà de la qual «es podia produir […] una quantitat d’energia enorme». «Aquest nou fenomen conduiria també a la fabricació de bombes, i per tant podria ser […] que es fabriquessin bombes potentíssimes d’un tipus nou. Una sola bomba d’aquest tipus, transportada en un vaixell i feta explotar en un port, podria fàcilment destruir el port sencer […]» La carta d’Einstein-Szilárd havia provocat una reacció immediata. Roosevelt, conscient de la urgència de la situació, havia designat un comitè científic per investigar-ho. Poc mesos més tard, el comitè nomenat per Roosevelt s’havia convertit en el Comitè Assessor sobre l’Urani. L’any 1942 es va transformar en el Projecte Manhattan, i la seva culminació va ser la fabricació de la bomba atòmica.

Asilomar, però, era una altra cosa: en aquest cas, els científics es feien un advertiment a si mateixos sobre els perills de la tecnologia que utilitzaven, i volien regular i restringir la seva pròpia activitat de recerca. Històricament ha passat molt poc sovint que els científics volguessin assenyalar-se límits. Tal com l’any 1962 va escriure Alan Waterman, director de la National Science Foundation: «A la ciència, en la seva forma pura, no li interessa fins on poden conduir els descobriments […]. Als seus seguidors només els interessa descobrir la veritat».

Berg sostenia, en canvi, que en el cas de l’ADN recombinant els científics no podien estar només per «descobrir la veritat». La veritat era complexa i molesta, i exigia fer-ne una avaluació subtil. Hi havia unes tècniques extraordinàries que exigien una precaució extraordinària, i els agents polítics no eren prou de fiar per avaluar els perills ni les possibilitats de la clonació de gens. (Tampoc els agents polítics havien sigut gaire prudents en la gestió de les tècniques genètiques de temps passats, d’altra banda, tal com a Erice els estudiants havien recordat a Berg). El 1973, menys de dos anys abans del congrés d’Asilomar, Nixon, tip dels seus assessors científics, se n’havia venjat suprimint l’Office of Science and Technology, un fet que va causar una onada d’inquietud entre la comunitat científica. Impulsiu, autoritari i recelós de la ciència fins i tot en les seves millors èpoques, el president Nixon podria imposar un control arbitrari sobre l’autonomia dels científics en qualsevol moment.

S’havia de prendre una decisió crucial: els científics podien deixar la regulació de la clonació genètica a les mans d’uns agents de criteri imprevisible que posarien límits arbitraris a la seva recerca, o bé podien passar a ser ells mateixos uns agents reguladors amb criteri científic. I ¿com havien d’enfrontar-se els biòlegs als riscos i les incerteses de l’ADN recombinant? Doncs fent ús dels mètodes que més bé coneixien: aplegant dades, examinant resultats, avaluant riscos, prenent decisions enmig de la incertesa, i treballant sense defallir. «La lliçó més important d’Asilomar», va dir Berg, «va ser demostrar que els científics eren capaços de regir-se per si mateixos». Si estaven acostumats a «practicar una recerca sense límits», ara haurien d’aprendre a limitar-se ells mateixos.

El segon tret característic d’Asilomar té relació amb la naturalesa de la comunicació entre els científics i els ciutadans. A diferència de la carta d’Einstein-Szilárd, que s’havia mantingut deliberadament en secret, Asilomar volia divulgar els dilemes sobre la clonació de gens a un públic com més ampli millor. Berg ho va explicar així: «És indubtable que la confiança dels ciutadans va augmentar pel fet que més del deu per cent dels participants pertanyessin als mitjans de comunicació. Van tenir tota la llibertat per descriure, comentar i consignar tant les converses com les conclusions […]. Els debats, les dissensions, les acusacions agres, les opinions vacil·lants i la consecució d’un acord van ser àmpliament ressenyats pels periodistes que hi van ser presents».

Hi ha un últim aspecte del congrés d’Asilomar que és digne d’esment, sobretot per la seva absència. Així com s’hi van debatre en profunditat els riscos biològics de la clonació genètica, pràcticament no es va dir res del vessant moral i ètic de la qüestió. ¿Què passaria el dia que els gens humans es poguessin modificar a l’interior de les cèl·lules humanes? ¿Què passaria si comencéssim a «escriure» informació nova en els nostres gens, i fins i tot al nostre genoma? La conversa que Berg havia iniciat a Sicília no va tornar a sorgir.

Temps més tard, Berg va reflexionar sobre aquesta llacuna: «¿Pot ser que els organitzadors i participants del congrés d’Asilomar limitéssim intencionadament l’abast de les consideracions a tenir en compte? […] Altres persones han sigut crítiques amb el congrés perquè no va donar resposta al possible ús inadequat de les tècniques d’ADN recombinant ni als dilemes ètics que podien derivar de l’aplicació d’aquesta tecnologia al cribatge genètic i […] la teràpia gènica. Cal tenir present que aquestes possibilitats encara quedaven molt lluny […]. En definitiva, el programa dels tres dies de congrés estava centrat en l’avaluació dels riscos [biològics]. Es va donar per fet que es tractaria de les altres qüestions en el moment que esdevinguessin un problema imminent a tenir en compte». L’absència d’aquest punt en el debat va ser posada de manifest per uns quants dels participants, però no es va tractar pròpiament dintre del congrés. És un assumpte sobre el qual tornarem a parlar.

* * *

La primavera del 1993 vaig anar a Asilomar amb Berg i un grup d’investigadors d’Stanford. En aquella època jo estava al laboratori de Berg com a estudiant, i aquella visita corresponia a la sortida anual del departament. Vam sortir d’Stanford en una caravana de cotxes i furgonetes, vam anar a trobar el mar a Santa Cruz i d’allà vam enfilar avall en direcció a l’istme de la península de Monterey. Kornberg i Berg anaven davant. Jo anava en una furgoneta llogada que conduïa un noi llicenciat, juntament ni més ni menys que amb una diva d’òpera especialitzada en bioquímica que investigava sobre la replicació de l’ADN i que de tant en tant atacava uns quants compassos de Puccini.

L’últim dia de la sortida vaig anar a fer una passejada per les pinedes de pi de Virgínia dels voltants amb Marianne Dieckmann, ajudant de recerca i col·laboradora de Berg des de feia molt de temps. Dieckmann em va portar a fer una visita d’Asilomar poc convencional, per ensenyar-me els llocs on hi havia hagut les discussions i les topades més enceses. Va ser una mena d’excursió per un paisatge de desacords. Em va comentar que Asilomar havia sigut el més bel·licós de tots els congressos als quals havia assistit.

¿Què en va sortir, d’aquelles baralles?, li vaig demanar. Dieckmann es va parar i es va quedar contemplant el mar. La marea havia baixat i havia deixat la platja llaurada per l’empremta de les onades. Amb el dit gros del peu va fer una ratlla a la sorra humida. Si més no, va dir, Asilomar va representar una transició. La capacitat de manipular els gens havia sigut una gran transformació en el món de la genètica. Havíem après un llenguatge nou. Necessitàvem persuadir-nos a nosaltres mateixos, i persuadir tothom, que érem prou responsables per servir-nos-en.

L’impuls de la ciència és intentar comprendre la naturalesa, i el de la tecnologia és intentar manipular-la. L’ADN recombinant havia empès la genètica de l’àmbit científic a l’àmbit tecnològic. Els gens havien deixat de ser una abstracció. Era possible alliberar-los dels genomes d’organismes on havien estat reclosos durant milers i milers d’anys, transferir-los d’una espècie a una altra, multiplicar-los, aïllar-los, allargar-los, escurçar-los, modificar-los, barrejar-los, mutar-los, combinar-los, aparellar-los, tallar-los, enganxar-los, editar-los; eren infinitament mal·leables a la intervenció humana. Els gens havien deixat de ser simples objectes d’estudi; eren instruments d’investigació. En el desenvolupament d’un infant hi ha un moment d’il·luminació en què percep la recursivitat del llenguatge: quan s’adona que, de la mateixa manera que els pensaments es poden fer servir per generar paraules, les paraules es poden fer servir per generar pensaments. L’ADN recombinant havia convertit en recursiu el llenguatge genètic. Els biòlegs s’havien passat dècades intentant aprofundir en la naturalesa del gen, i ara era el gen que es podia fer servir per aprofundir en la biologia. Havíem passat, en definitiva, de pensar sobre els gens a pensar amb els gens.

Asilomar, doncs, va ser la cruïlla d’aquests dos eixos fonamentals. Va ser una celebració, un judici, un aplec, una confrontació, un advertiment. Va començar amb un parlament i va acabar amb un document. Va ser la cerimònia de llicenciatura de la nova genètica.