Lebensunwertes Leben (Vides no mereixedores de vida)

Ordre de Hitler d’aplicació del projecte Aktion T4

Un presoner d’Auschwitz sobre els objectius de Josef Mengele.

Advertiment als estudiants de secundària en un llibre de text de biologia de l’època nazi.

El nazisme, va dir una vegada el biòleg Fritz Lenz, no és més que «biologia aplicada».^[017]

A la primavera del 1933, quan començava a treballar al Kaiser-Wilhelm-Institut de Berlín, Hermann Muller va tenir ocasió de veure com la «biologia aplicada» nazi es posava en marxa. Adolf Hitler, el Führer del Partit Nacional Socialista Obrer Alemany, va ser nomenat canceller d’Alemanya. El mes de març, el parlament alemany va aprovar la Llei de Capacitació, que concedia a Hitler plens poders per promulgar lleis sense la intervenció del parlament. Les tropes paramilitars nazis, exultants, van desfilar pels carrers de Berlín amb torxes enceses celebrant la victòria.

La «biologia aplicada», tal com els nazis l’entenien, era més aviat genètica aplicada. L’objectiu era portar a terme una Rassenhygiene o «higiene racial». Els nazis no eren els primers que feien servir aquest terme; el metge i biòleg alemany Alfred Ploetz ja havia encunyat l’expressió l’any 1895. (Recordem el sinistre i exaltat discurs que va pronunciar el 1912 a Londres durant el congrés internacional d’eugenèsia). En paraules de Ploetz, la «higiene racial» consistia en la neteja genètica de la raça, de la mateixa manera que la higiene personal consistia en la neteja física de la persona; i, tal com la higiene personal eliminava sistemàticament la brutícia i les excrecions corporals, la higiene racial feia neteja de la brutícia genètica per tal de crear una raça més sana i més pura.^[018] El 1914, el genetista Heinrich Poll, col·lega de Ploetz, va escriure: «De la mateixa manera que l’organisme sacrifica sense miraments les cèl·lules degenerades, o el cirurgià extirpa sense miraments un òrgan malalt, tant l’un com l’altre per salvar el tot, així els ens orgànics més elevats, com ara la família o l’Estat, no haurien de deixar que un escrúpol excessiu els privés de restringir la llibertat individual per impedir als portadors de caràcters hereditaris morbosos de continuar escampant gens nocius a través de les generacions».

Ploetz i Poll veien els eugenistes nord-americans com Galton, Priddy i Davenport com els pioners d’aquesta nova «ciència», i consideraven la colònia estatal de Virgínia per a epilèptics i dèbils mentals com un experiment ideal de neteja genètica. A principis de la dècada del 1920, mentre moltes dones com la Carrie Buck eren identificades i transportades als campaments eugenèsics dels Estats Units, els eugenistes alemanys augmentaven la seva activitat per instaurar un programa de confinament, esterilització o erradicació de persones genèticament «defectuoses». A les universitats alemanyes es van crear unes quantes càtedres de «biologia racial» i higiene racial, i a les escoles de medicina s’ensenyava ciències racials per sistema. El nucli acadèmic de les ciències racials era el Kaiser-Wilhelm-Institut d’Antropologia, Herència Humana i Eugenèsia, que era a un tret de pedra del nou laboratori que Muller tenia a Berlín.

* * *

Al llarg del 1924, Hitler, mentre estava empresonat per haver encapçalat el cop de Munic, va llegir sobre Ploetz i les ciències racials i va quedar captivat a l’acte. Igual que Ploetz, creia que els gens defectuosos estaven intoxicant el país de mica en mica i impedien el renaixement d’un Estat sa i fort. Quan als anys trenta els nazis van arribar al poder, Hitler va veure que era el moment de posar totes aquestes idees en pràctica, i així ho va fer. I de seguida: el 1933, quan encara no feia ni cinc mesos que s’havia aprovat la Llei de Capacitació, els nazis van promulgar la Llei per la prevenció de la descendència amb malalties hereditàries, més coneguda amb el nom de Llei d’Esterilització. La idea general de la llei era agafada de forma explícita del programa d’eugenèsia dels Estats Units, però l’havien ampliat. «Tothom qui tingui alguna malaltia hereditària es podrà esterilitzar per mitjà d’una operació quirúrgica», estipulava la llei. Es va elaborar una llista inicial de «malalties hereditàries» que incloïa les deficiències mentals, l’esquizofrènia, l’epilèpsia, la depressió, la ceguesa, la sordesa i les deformitats greus. Per esterilitzar una persona s’havia de presentar una sol·licitud formal al tribunal d’eugenèsia. «Si el tribunal aprova l’esterilització», continuava dient la llei, «la intervenció es realitzarà fins i tot en contra de la voluntat de la persona que s’ha d’esterilitzar […]. Es podrà recórrer a mesures coercitives en cas que les altres mesures siguin insuficients».

Per tal que la població donés suport a la llei, van començar a fer-se intimacions legals per mitjà d’una propaganda capciosa, una fórmula que els nazis van acabar portant fins a un nivell de perfecció monstruós. A les concorregudes sales de cine de tot el país es van projectar pel·lícules com Das Erbe (L’herència, 1935) o Erbkrank (Malalties hereditàries, 1936), produïdes per l’oficina de política racial nazi, per mostrar les malalties dels «deficients» i els «inaptes». A Erbkrank, una dona amb un trastorn mental en plena crisi no para de jugar amb les mans i els cabells; un infant estrafet i desvalgut està estirat en un llit; una dona amb les extremitats més curtes del compte camina de quatre grapes com una bèstia de càrrega. En contraposició a les depriments imatges d’Erbkrank o de Das Erbe hi havia les odes cinematogràfiques a la perfecció del cos ari: a Olympia de Leni Riefenstahl, una pel·lícula destinada exalçar els atletes alemanys, tot de joves esplèndids de cos musculat feien exercicis gimnàstics per exhibir-se com a exemples de perfecció genètica. El públic contemplava els «deficients» atònit i amb angúnia, mentre que admirava amb enveja els atletes sobrehumans.

Mentre el subversiu aparell estatal treballava per obtenir la connivència de la població respecte a les esterilitzacions eugenèsiques, els nazis vetllaven perquè la maquinària legal també anés ampliant els límits de la neteja racial. El novembre del 1933, una nova llei va permetre a l’Estat esterilitzar a la força els «delinqüents perillosos» (concepte que incloïa els polítics, escriptors i periodistes dissidents). L’octubre del 1935, les lleis de Nuremberg per la protecció de la salut hereditària del poble alemany van voler frenar la barreja genètica prohibint als jueus de casar-se amb gent de sang alemanya i de tenir relacions sexuals amb cap persona d’ascendència ària. Segurament no s’hauria pogut trobar un exemple més absurd d’aparellament entre neteja domèstica i neteja racial que aquella llei que prohibia als jueus d’agafar «minyones alemanyes» per a casa seva.

Aquests grans programes d’esterilització i confinament requerien la creació d’un aparat administratiu igualment gran. El 1934 es van esterilitzar prop de cinc mil adults al mes, i dos-cents jutjats de salut hereditària (o jutjats genètics) havien de treballar a jornada completa per dictaminar sobre les apel·lacions en contra de l’esterilització. A l’altra banda de l’Atlàntic, els eugenistes nord-americans aplaudien la campanya, i sovint es planyien de la seva pròpia incapacitat d’aplicar unes mesures tan efectives. Lothrop Stoddard, un altre acòlit de Charles Davenport, va visitar un d’aquests jutjats a finals dels anys trenta i va escriure amb admiració sobre la seva eficàcia «quirúrgica». Durant la visita de Stoddard es jutjava els casos d’una dona maníaco-depressiva, una nena sordmuda, una nena retardada mental i un home «simiesc» que s’havia casat amb una dona jueva i semblava homosexual (una tríada completa de defectes). A partir de les notes de Stoddard no queda clar com es determinava la naturalesa hereditària de cap d’aquests símptomes; tot i així, no es va trigar gaire a dictaminar l’esterilització de totes les persones sotmeses a judici.

* * *

El salt de l’esterilització a l’assassinat sense miraments va arribar com aquell qui diu sense avís i de puntetes. Ja el 1935, Hitler havia reflexionat privadament sobre la possibilitat d’accelerar el seu projecte de neteja genètica passant de l’esterilització a l’eutanàsia —la manera més ràpida de depurar el patrimoni genètic era sens dubte eliminant els gens defectuosos—, però havia tingut por de la reacció de la població. A finals de la dècada del 1930, però, l’equanimitat glacial de la resposta de la població alemanya al programa d’esterilització va donar ales als nazis. L’oportunitat se’ls va presentar el 1939. L’estiu d’aquell any, Richard i Lina Kretschmar van sol·licitar a Hitler que els permetés fer l’eutanàsia al seu fill Gerhard. En Gerhard, que tenia onze anys, havia nascut cec i amb les extremitats deformes. Els pares, nazis acèrrims, volien servir la nació fent desaparèixer el seu fill del patrimoni genètic nacional.

Hitler no va desaprofitar l’ocasió; va aprovar l’assassinat de Gerhard Kretschmar, i tot seguit es va afanyar a ampliar el programa a altres infants. En col·laboració amb Karl Brandt, el seu metge de capçalera, Hitler va crear el «Registre científic de malalties hereditàries i congènites greus» per aplicar un programa d’eutanàsia molt més ampli, d’abast nacional, amb l’objectiu d’erradicar les persones de genètica «defectuosa». Per justificar l’extermini, els nazis ja havien començat a definir les víctimes per mitjà de l’eufemisme lebensunwertes Leben («vides no mereixedores de vida»). Aquesta expressió esfereïdora reflectia un augment d’aberració en la lògica de l’eugenèsia: no n’hi havia prou amb l’esterilització de les persones amb defectes genètics per purificar el nou Estat, sinó que calia exterminar-les per deixar net l’Estat present. Seria una solució genètica definitiva.

La carnisseria va començar pels infants «defectuosos» de menys de tres anys, però el setembre del 1939 s’havia ampliat progressivament fins als adolescents. A la llista s’hi van afegir a continuació els delinqüents juvenils. Hi havia una selecció desproporcionada d’infants jueus, que els metges de l’Estat examinaven a la força i diagnosticaven com a «genèticament malalts» de cara a exterminar-los, sovint amb pretextos d’allò més fútils. L’octubre del 1939, el programa es va estendre als adults. Com a seu oficial del programa d’eutanàsia es va triar una mansió molt ben equipada: Tiergartenstrasse número 4, a Berlín. El programa va acabar rebent el nom d’Aktion T4, a partir de l’adreça de la seu.

Van crear-se centres d’extermini arreu del país. Els més actius van ser Hadamar, un hospital amb aspecte de castell enfilat en un serrat, i l’institut estatal de benestar de Brandenburg, un edifici de maó que semblava una caserna, amb la façana plena de rengleres de finestres. Al soterrani d’aquests edificis, algunes habitacions es van reconvertir en cambres hermètiques on les víctimes eren assassinades amb monòxid de carboni, que els causava la mort per asfíxia. Es mantenia una rigorosa aparença d’empirisme científic i recerca mèdica, sovint exagerada per causar una impressió encara més gran sobre la imaginació de la gent. Les víctimes de l’eutanàsia eren transportades als centres d’extermini amb autobusos que tenien les finestres tapades, acompanyades sovint per oficials de les SS amb bata blanca. A les habitacions contigües a les cambres de gas hi havia una mena de llits de ciment, envoltats d’unes rases fondes per recollir-hi fluids, on els metges podien disseccionar els cadàvers després de l’eutanàsia per tal de conservar-ne els teixits i el cervell per a futurs estudis genètics. Pel que semblava, les vides «no mereixedores de vida» sí que mereixien l’interès de la ciència.

Per convèncer les famílies que els seus pares o els seus fills havien sigut ben atesos i estaven ben instal·lats, sovint havien de traslladar primer els pacients a allotjaments provisionals, i després portar-los d’amagat a Hadamar o a Brandenburg per matar-los. Després de l’eutanàsia s’estenien partides de defunció falses —se’n van estendre milers— que esmentaven causes diverses de mort, algunes de manifestament absurdes. La mare de Mary Rau, que patia de depressió psicòtica, va ser assassinada el 1939. Van explicar a la família que s’havia mort d’unes «berrugues al llavi». El 1941, Aktion T4 havia exterminat prop d’un quart de milió de persones entre homes, dones i infants. La Llei d’Esterilització havia fet possibles unes quatre-centes mil esterilitzacions forçoses entre el 1933 i el 1943.

* * *

Hannah Arendt, la influent sociòloga que va documentar els excessos aberrants del nazisme, va escriure més tard sobre la «banalitat del mal» que va impregnar la cultura alemanya durant l’època nazi. Pel que sembla, però, la credulitat del mal va ser igual de generalitzada. S’havia de tenir un cervell molt recargolat per creure que la «condició» de jueu o de gitano estava continguda en els cromosomes, es transmetia hereditàriament i, per tant, era susceptible de neteja genètica, però el fet és que la suspensió de la incredulitat era el credo definitori de la cultura. És més: tot un exèrcit de «científics» —genetistes, investigadors mèdics, psicòlegs, antropòlegs i lingüistes— produïa alegrement estudis i més estudis acadèmics per reforçar la lògica científica del programa eugenèsic. En un assaig inconnex titulat La biologia racial dels jueus, Otmar von Verschuer, professor del Kaiser-Wilhelm-Institut de Berlín, sostenia, per exemple, que la neurosi i la histèria eren trets genètics inherents als jueus. Després d’haver observat que la proporció de suïcidis entre els jueus s’havia multiplicat per set entre el 1849 i el 1907, Verschuer concloïa, sorprenentment, que la causa subjacent no era la persecució sistemàtica dels jueus a Europa sinó la seva susceptibilitat exagerada: «Només els individus de tendències psicòtiques i neuròtiques reaccionen així a aquesta mena de canvis en l’ambient que els envolta». El 1936, la universitat de Munic, una institució molt subvencionada per Hitler, va concedir el títol de doctor a un jove investigador mèdic per la seva tesi sobre la «morfologia racial» de la mandíbula humana, que pretenia demostrar que l’anatomia de la mandíbula estava determinada racialment i s’heretava genèticament. Aquell flamant «especialista en genètica humana» es deia Josef Mengele, i no trigaria a convertir-se en un dels investigadors nazis de perversitat més absoluta, que es va guanyar l’apel·latiu d’«àngel de la mort» pels seus experiments amb presoners.

Al capdavall, el programa nazi de neteja dels «malalts genètics» no va ser sinó el preludi del daltabaix molt més gran que encara havia d’arribar. L’extermini dels sords, els cecs, els muts, els esguerrats, els invàlids i els dèbils mentals, tot i ser una cosa terrible, va quedar numèricament eclipsat pels horrors descomunals que van venir després: l’extermini de sis milions de jueus en camps de concentració i cambres de gas durant l’Holocaust; de dos-cents mil gitanos; de milions de ciutadans soviètics i polonesos; i d’un nombre desconegut d’homosexuals, intel·lectuals, escriptors, artistes i dissidents polítics. Tot i així, aquests rudiments de salvatgisme no es poden destriar de la seva encarnació més madura; va ser en aquest parvulari de barbàrie eugenèsica que els nazis van fer l’aprenentatge del seu ofici. La paraula genocidi té la mateixa arrel que gen; i amb motiu, perquè els nazis van recórrer al vocabulari dels gens i la genètica per iniciar, justificar i mantenir el seu programa. No va costar gaire aprofitar el llenguatge de la discriminació genètica com a llenguatge de l’extermini racial. La deshumanització dels malalts mentals i dels invàlids físics («no poden pensar ni obrar com nosaltres») va ser una preparació per a la deshumanització dels jueus («no pensen ni obren com nosaltres»). Històricament no havia passat mai, ni amb tanta malignitat, que els gens s’haguessin associat tan fàcilment amb la identitat, la identitat amb la deficiència, i la deficiència amb l’extermini. El teòleg alemany Martin Niemöller va sintetitzar aquesta davallada cap al mal formulant-ho així:

* * *

Mentre a la dècada del 1930 els nazis aprenien a tergiversar el llenguatge de l’herència per apuntalar un programa estatal d’esterilització i extermini, un altre poderós estat europeu també subvertia la lògica de l’herència i dels gens per justificar el seu programa polític, tot i que en un sentit absolutament oposat. Els nazis havien agafat la genètica com a instrument per practicar la neteja racial; a la Unió Soviètica, a la dècada del 1930, els científics i els intel·lectuals d’esquerra postulaven que en l’herència no hi havia res inherent. A la naturalesa, tot —i tothom— podia canviar. Els gens eren una fantasia inventada per la burgesia per deixar clara la inamobilitat de les diferències individuals; en realitat, no hi havia res en els trets personals, les identitats, les decisions o els destins que fos indeleble. Si l’Estat necessitava fer neteja, no s’aconseguiria per mitjà de la selecció genètica, sinó amb la reeducació de tots els individus i l’obliteració de la seva antiga persona. El que s’havia de deixar net no eren els gens, sinó els cervells.

Igual que en el cas dels nazis, la doctrina soviètica també va rebre l’impuls i el reforç d’una pseudociència. El 1928, un investigador agrícola adust i de cara inexpressiva que es deia Trofim Lysenko —«l’associes amb un mal de queixal», va escriure sobre ell un periodista— va assegurar que havia trobat una manera de «sacsejar» i reorientar les influències hereditàries d’animals i plantes. Segons ell, en uns experiments que havia fet en unes remotes explotacions agràries de la Sibèria, Lysenko havia sotmès diferents varietats de blat a episodis de fred i de secada i amb això havia fet que aquestes varietats adquirissin una resistència a condicions adverses. (Temps més tard es va descobrir que les afirmacions de Lysenko eren directament tramposes o basades en experiments de qualitat científica molt baixa). Lysenko sostenia que, tractant les varietats de blat amb aquesta mena de «teràpia de xoc», podia fer florir les plantes amb més empenta a la primavera i obtenir collites més abundants de gra tot l’estiu.

Aquelles «teràpies de xoc» estaven clarament renyides amb la genètica. Sotmetre el blat al fred o a la secada era tan capaç de produir canvis permanents i hereditaris en els gens com el fet de seccionar repetidament cues d’una soca de ratolins era capaç de produir una descendència de ratolins escuats, o un antílop de tornar-se girafa pel simple fet d’estirar el coll. Per tal de provocar un canvi així a les seves plantes, Lysenko hauria hagut d’obtenir gens mutants resistents al fred (a la manera de Morgan o Miller), utilitzar la selecció natural o artificial per aïllar varietats mutants (a la manera de Darwin) i encreuar les varietats mutants entre elles per fixar la mutació (a la manera de Mendel i De Vries). Lysenko, però, es va creure i va fer creure als seus superiors que havia «reconvertit» els cultius únicament sotmetent-los a agents externs i que amb això havia modificat les seves característiques intrínseques. Negava directament l’existència dels gens; sostenia que el gen era una «invenció dels genetistes» per mantenir viva la ciència d’una «burgesia putrefacta i moribunda». «L’estructura de l’herència no es troba en cap mena de substància especial que es reprodueixi per si mateixa». Es tractava d’una reformulació suada de la hipòtesi de Lamarck —de transformació directa de l’adaptació en modificació hereditària—, quan ja feia dècades que els genetistes havien posat al descobert els errors conceptuals del lamarckisme.

L’aparat polític soviètic es va afanyar a fer-se seva la teoria de Lysenko. Prometia un mètode nou per fer augmentar moltíssim la producció agrícola en una terra colpida per la fam: «reeducant» el blat i l’arròs, els cultius es podrien fer en qualsevol situació, fins i tot durant els hiverns més rigorosos i els estius més eixuts. També podria ser que Stalin i els seus compatriotes trobessin ideològicament satisfactòria la idea de «sacsejar» i «reconvertir» els gens per mitjà de teràpies de xoc. Mentre Lysenko reconvertia plantes per tal de deslliurar-les de la seva dependència del sòl i el clima, els treballadors del partit soviètic es dedicaven igualment a reeducar els dissidents polítics per tal de deslliurar-los de la seva inveterada dependència de la falsa consciència i dels béns materials. Els nazis —convençuts de la immutabilitat genètica absoluta («un jueu és un jueu»)— havien recorregut a l’eugenèsia per canviar l’estructura de la població; mentre que els soviètics —convençuts de la reprogramabilitat genètica absoluta («tothom és com tothom»)— podien erradicar totes les diferències i arribar amb això a un bé comú absolut.

El 1940, Lysenko va destituir els qui eren crítics amb ell, va ocupar el càrrec de director de l’Institut de Genètica de la Unió Soviètica i va convertir la biologia soviètica en el seu feu exclusiu. Qualsevol mena de dissensió que hi pogués haver a la Unió Soviètica respecte a les seves teories —en especial qualsevol creença en la genètica mendeliana o en l’evolució darwiniana— era immediatament proscrita. Molts científics van ser enviats als gulags per «reconvertir-se» a les idees de Lysenko (igual que en el cas del blat, una bona «teràpia de xoc» podia persuadir els professors dissidents a canviar de parer). L’agost del mateix any 1940, el reconegut genetista mendelià Nikolai Vavílov va ser detingut i conduït a la infame presó de Saràtov per haver divulgat les seves opinions «burgeses» sobre biologia (Vavílov havia gosat afirmar que els gens no eren fàcilment mal·leables). Mentre Vavílov i altres genetistes es consumien a la presó, els seguidors de Lysenko van engegar una decidida campanya per desacreditar la genètica com a ciència. El gener del 1943, migrat i desnodrit, van traslladar Vavílov a un hospital carcerari. «Ara ja només sóc una merda», va dir als seus guardians, i al cap de poques setmanes es moria.

El nazisme i el lysenkoisme es basaven en idees sobre l’herència completament oposades, però els paral·lelismes entre tots dos moviments són colpidors. Per bé que la doctrina nazi era d’una virulència inigualada, tant el nazisme com el lysenkoisme tenien un denominador comú: en tots dos casos s’utilitzava la teoria de l’herència per bastir un concepte d’identitat humana que, al seu torn, es tergiversava per posar-lo al servei d’un programa polític. Encara que les dues teories de l’herència fossin espectacularment contràries —els nazis estaven obsessionats per la inamobilitat de la identitat, i els soviètics per la seva ductilitat absoluta—, el llenguatge dels gens i de l’herència era cabdal per a l’Estat i el progrés: és tan difícil imaginar-se un nazisme mancat de la fe en la indelebilitat de l’herència com ho és concebre un Estat soviètic mancat de la fe en la seva obliteració completa. No és d’estranyar, doncs, que en tots dos casos la ciència es tergiversés deliberadament per sustentar els mecanismes de «neteja» estatals. Per mitjà de l’apropiació del llenguatge dels gens i de l’herència es van justificar i reforçar tot un conjunt d’aparells de poder i d’Estat. A mitjan segle XX, el gen —o la negació de la seva existència— ja havia fet la seva aparició en forma de poderosa eina política i cultural. S’havia convertit en una de les idees més perilloses de la història.

* * *

La falsa ciència apuntala règims totalitaris, i els règims totalitaris engendren falsa ciència. Els genetistes nazis ¿van fer cap aportació real a la ciència de la genètica?

D’entre una ingent quantitat de palla, destaquen dues aportacions. La primera va ser metodològica: els científics nazis van perfeccionar l’«estudi de bessons», encara que, com era d’esperar, no van trigar a donar-li una forma macabra. Qui havia començat a fer estudis de bessons havia sigut Galton en les seves recerques de la dècada del 1890. Galton, el creador de l’expressió «dicotomia entre innatisme i aprenentatge» (nature versus nurture), s’havia preguntat com podia un científic destriar la influència d’un factor sobre l’altre. ¿Com es podia saber si un tret determinat (l’estatura o la intel·ligència, per exemple) era innat o adquirit? ¿Com es podien destriar herència i ambient?

En un experiment natural, Galton va postular que hi havia una superposició. Va considerar que, com que els bessons posseeixen un mateix material genètic, totes les semblances substancials que hi hagués entre ells s’haurien d’atribuir als gens, mentre que les diferències serien producte de l’ambient. Estudiant bessons, comparant-los i destriant-ne les semblances i les diferències, un genetista havia de poder determinar les aportacions concretes de l’herència i de l’ambient respecte als trets més importants.

Galton anava ben encaminat, però partia d’un error de base: no havia distingit entre bessons idèntics o univitel·lins, que efectivament són idèntics genèticament, i bessons fraterns o bivitel·lins, que genèticament només són germans. (Els univitel·lins són producte de l’escissió d’un únic òvul fecundat, i per tant bessons amb genomes idèntics, mentre que els bivitel·lins són producte de la fecundació simultània de dos òvuls per part de dos espermatozous, i per tant bessons amb genomes diferents l’un de l’altre). Els primers estudis amb bessons, doncs, van sortir alterats a causa d’aquesta confusió, i els resultats no van ser representatius. El 1924, l’eugenista i simpatitzant nazi Hermann Werner Siemens va fer un estudi amb bessons que va superar l’estudi de Galton perquè distingia meticulosament els bessons idèntics dels bessons fraterns.^[019]

Siemens, dermatòleg de formació, era alumne de Ploetz, i vehement defensor pioner de la higiene racial. Igual que el seu mestre, Siemens veia que la neteja genètica només es podia justificar si els científics podien determinar abans l’heretabilitat dels trets; és a dir, només era justificable esterilitzar un cec si podies determinar que la seva ceguesa era heretada. Alguns trets, com l’hemofília, eren evidents, i no calia fer estudis amb bessons per determinar-ne l’heretabilitat. Pel que feia a trets més complexos, però, com la intel·ligència o els trastorns mentals, determinar si eren hereditaris o no era una cosa molt més complicada. Per destriar els efectes de l’herència i de l’ambient, Siemens va proposar de comparar bessons fraterns i bessons idèntics. La prova determinant de l’heretabilitat seria la concordança. El terme concordança fa referència a la proporció de parelles de bessons que presenten algun tret en comú. Si coincideixen en el color dels ulls el cent per cent de les vegades, la concordança és 1; si hi coincideixen el cinquanta per cent de les vegades, la concordança és 0,5. La concordança és una forma de mesura còmoda per veure si els gens influeixen sobre algun tret. Si els bessons idèntics presenten una concordança elevada amb relació a l’esquizofrènia, per exemple, i els bessons fraterns —nascuts i criats en ambient idèntic— mostren una concordança baixa, voldrà dir que les arrels d’aquest trastorn poden atribuir-se decididament a la genètica.

Per als genetistes nazis, aquests estudis primerencs van ser el punt de partida d’experiments més dràstics. El defensor més enèrgic d’aquests experiments va ser Josef Mengele, l’antropòleg i metge convertit en oficial de les SS que, enfundat en una bata blanca, rondava com un espectre pels camps de concentració d’Auschwitz i Birkenau. El seu interès morbós per la genètica i la recerca mèdica el va portar a convertir-se en metge en cap d’Auschwitz, on va emprendre una sèrie d’experiments monstruosos amb bessons. Entre el 1943 i el 1945, més d’un miler de bessons va ser sotmès als experiments de Mengele.^[020] Incitat pel seu mentor berlinès, Otmar von Verschuer, Mengele va dedicar-se a buscar bessons per fer els seus estudis passant revista a les rengleres de presoners acabats d’arribar al camp de concentració i dient en veu alta una frase que va acabar quedant gravada al record dels internats al camp: Zwillinge heraus («Els bessons, que surtin») o Zwillinge heraustreten («Els bessons, un pas endavant»).

Els bessons se’ls emportaven de l’andana d’arribada, se’ls feia un tatuatge específic i se’ls allotjava en unes dependències separades, i Mengele i els seus ajudants els martiritzaven sistemàticament. (Irònicament, el fet que fossin sotmesos a experiments feia més probable que sobrevisquessin al camp de concentració que no els infants no-bessons, que podien ser assassinats per qualsevol cosa). Mengele els mesurava obsessivament les parts del cos per comparar les influències genètiques sobre el creixement. «No hi va haver cap part del cos que no ens mesuressin i comparessin», recordava un bessó. «Sempre ens tenien junts, i sempre despullats». Uns bessons els mataven a la cambra de gas i després els disseccionaven per comparar les mides dels òrgans interns; d’altres els mataven amb una injecció de cloroform al cor. N’hi havia que els feien transfusions de sang d’un grup sanguini diferent del seu, o els amputaven alguna extremitat, o els feien operacions sense anestèsia. Infectaven bessons amb tifus per estudiar les variacions genètiques amb relació a les reaccions a infeccions bacterianes. En un cas especialment esgarrifós, a uns bessons —un dels dos, geperut— els van cosir quirúrgicament per estudiar si el fet de compartir la columna vertebral corregia la deformitat. El punt on es va fer la intervenció es va cangrenar, i tots dos bessons es van morir al cap de poc.

Malgrat aquesta falsa pàtina científica, els estudis de Mengele eren d’una qualitat científica baixíssima. Després d’haver sotmès a experiments uns quants centenars de víctimes, tan sols va arribar a omplir un quadern amb notes mal fetes sense cap resultat digne d’esment. Un investigador que es va mirar aquell garbuix d’anotacions al museu d’Auschwitz en va comentar: «Cap científic podria prendre[-ho] en consideració». El fet és que, al marge dels primers progressos que es poguessin haver fet a Alemanya en estudis amb bessons, els experiments de Mengele van corrompre la recerca amb bessons de tal manera, i van cobrir tota la disciplina d’una aureola tan sinistra, que van haver de passar dècades perquè el món científic tornés a prendre-la en consideració.

* * *

La segona aportació dels nazis a la genètica no va voler ser una aportació en cap moment. Cap a la meitat de la dècada del 1930, coincidint amb l’arribada de Hitler al poder a Alemanya, una munió de científics va percebre l’amenaça imminent del programa polític nazi i va abandonar el país. Alemanya havia dominat la ciència de principis del segle XX, i havia sigut el gresol de la física atòmica, la mecànica quàntica, la química nuclear, la fisiologia i la bioquímica. Dels cent premis Nobel que es van concedir en física, química i medicina entre el 1901 i el 1932, trenta-tres van ser per a científics alemanys (de britànics n’hi va haver divuit, i dels Estats Units només sis). Quan Hermann Muller va arribar a Berlín el 1932, a la ciutat hi vivien moltes de les llumeneres científiques més preeminents del món. Einstein escrivia equacions a les pissarres del Kaiser-Wilhelm-Institut de Física. El químic Otto Hahn fragmentava àtoms per mirar de descobrir les partícules subatòmiques que els constituïen. El bioquímic Hans Krebs fragmentava cèl·lules per identificar els compostos químics que les formaven.

Però l’adveniment del nazisme va causar immediatament una esgarrifança que va recórrer tot l’estament científic alemany. L’abril del 1933, els professors jueus de les universitats estatals van ser destituïts de cop del seu càrrec. Milers de científics jueus, ensumant el perill, van emigrar a l’estranger. Einstein va sortir del país per anar a fer una conferència el 1933 i va tenir la prudència de no tornar. Krebs va fugir aquell mateix any, igual que el bioquímic Ernest Chain i el fisiòleg Wilhelm Feldberg. El físic Max Perutz va entrar a la universitat de Cambridge el 1937. Per a alguns no-jueus, com Erwin Schrödinger o el químic nuclear Max Delbrück, la situació era moralment insostenible. Molts van dimitir ofesos i se’n van anar a l’estranger. Hermann Muller —decebut per una falsa utopia més— va anar-se’n de Berlín per instal·lar-se a la Unió Soviètica, encara amb l’objectiu de conciliar ciència i socialisme. (Perquè no hi hagi equívocs sobre la reacció dels científics a la supremacia nazi, convé no oblidar que molts científics alemanys van mantenir un silenci sepulcral respecte al nazisme. «Hitler hauria acabat ensorrant segurament a la llarga la ciència alemanya», va escriure Orwell el 1945, però no hi faltaven «persones [alemanyes] dotades per portar a terme les investigacions necessàries en petroli sintètic, avions a reacció, míssils i la bomba atòmica»).

Aquesta pèrdua per a Alemanya va ser un guany per a la genètica. L’èxode d’Alemanya va permetre als científics saltar no només d’un país a un altre, sinó també d’una disciplina a una altra. El fet d’estar en un nou país els va proporcionar l’ocasió de centrar-se en problemes nous. Els físics atòmics es van interessar especialment per la biologia; era el llindar inexplorat de la recerca científica. Després d’haver reduït la matèria a les seves unitats fonamentals, van voler reduir la vida a unes unitats materials anàlogues. L’esperit de la física atòmica —la vocació irresistible de trobar partícules irreductibles, mecanismes universals i explicacions sistemàtiques— no va trigar a impregnar la biologia i a conduir-la cap a mètodes nous i preguntes noves. Les reverberacions d’aquest esperit es van deixar sentir al llarg de les dècades següents: el tomb que físics i químics van fer cap a la biologia els va portar a intentar comprendre els éssers vius en termes químics i físics, a través de les molècules, les forces, les estructures, les accions i les reaccions. Amb el temps, aquests emigrats al Nou Continent van redibuixar-ne els mapes.

Els gens eren el que més atreia. ¿De què eren fets, i com funcionaven? El treball de Morgan havia establert que eren als cromosomes, on figurava que estaven enfilats com les perles d’un collaret. Els experiments de Griffith i Muller havien portat a concloure que era un element material, una substància química capaç de desplaçar-se d’un organisme a un altre i susceptible d’alterar-se sota l’acció dels rajos X.

Els biòlegs no haurien gosat intentar descriure la «molècula del gen» en termes merament hipotètics; però ¿quin físic hauria pogut resistir-se a perdre’s per aquell territori misteriós i incert? El 1943, en unes conferències que va fer a Dublín i que es van publicar l’any següent com a llibre amb el títol ¿Què és la vida?, el teòric quàntic Erwin Schrödinger va tenir l’atreviment d’intentar definir la naturalesa molecular del gen a partir de principis purament teòrics. El gen, postulava Schrödinger, havia d’estar fet d’un tipus de substància química peculiar; havia de ser una molècula amb contradiccions. Havia de posseir regularitat química (perquè, si no, no podrien tenir lloc processos corrents com els de còpia i transcripció), però alhora havia de ser capaç de presentar una «irregularitat extraordinària» (perquè, si no, no es podria explicar l’enorme diversitat de l’herència). La molècula havia de ser capaç de contenir una quantitat enorme d’informació, però alhora havia de ser prou compacta per cabre a l’interior de les cèl·lules.

Schrödinger s’imaginava una molècula amb molts enllaços químics que s’estenia per tota la llargada de la «fibra del cromosoma». Potser la seqüència dels enllaços contenia el codi xifrat, una «varietat dels continguts comprimida en [un] codi en miniatura». Potser l’ordre de les perles del collaret contenia el codi secret de la vida.

Semblança i diferència; ordre i diversitat; missatge i matèria. Schrödinger tractava d’imaginar una substància química que comprengués les qualitats divergents i contradictòries de l’herència: una molècula que satisfés Aristòtil. Mentalment, era gairebé com si hagués vist l’ADN.