82
La Sissy s’aparta bruscament, i torno a estar sol.
Quan t’arriba el moment de deixar de fugir del passat, de girar-te i encarar-te a allò que et pensaves que no podies afrontar —el moment en què la teva vida trontolla entre abandonar i aixecar-te—, quan arriba aquest moment, que sempre arriba, si no et pots aixecar i tampoc no pots abandonar, el que fas és:
Arrossegar-te.
Lliscant sobre la panxa, arribo a la cruïlla del passadís principal, que s’estén al llarg de tot el complex. He de reposar. Dos minuts i prou. Els llums d’emergència comencen a parpellejar. Ara sé on sóc. A l’esquerra del pou de ventilació i a la dreta del punt de comandament central i de la sala de seguretat.
Tic-tac. El descans de dos minuts s’ha acabat. Empenyo per posar-me dret repenjant-me a la paret, estic a punt de desmaiar-me del mal. Encara que enxampi l’Esquitx sense que m’enxampin a mi, com el trauré d’aquí en l’estat que em trobo?
A més a més, sincerament, dubto que encara quedi cap autobús sencer. Ni res del camp Recer, de fet. Una vegada l’enxampi —si és que l’enxampo—, on anirem?
Avanço pel passadís arrossegant els peus, aguantant-me amb una mà a la paret per no perdre l’equilibri. Més endavant sento que algú fa crits als nens a la sala de seguretat. Els diu que estiguin tranquils i que no s’aixequin de terra, que tot anirà bé i que estan del tot segurs.
Tic-tac. Just abans de l’última cantonada, faig una llambregada a l’esquerra i veig alguna cosa caiguda a tocar de la paret: un cos humà.
Un cos humà mort.
Encara és calent. Porta uniforme de tinent. Li han rebentat mitja cara disparant-li una bala de gran calibre de molt a prop.
No és un recluta. És un d’ells. Algú més ha endevinat la veritat, aquí? Pot ser.
O potser al mort li ha disparat un recluta passat de rosca que ha saltat a la mínima, i que l’ha pres per un Infec.
«No et facis més il·lusions, Parish».
Trec la pistola de la funda del mort i me la fico a la butxaca de la bata de laboratori. Després m’apujo la mascareta quirúrgica per tapar-me la cara.
«Doctor Zombi, el reclamen a la sala de seguretat immediatament!».
I vet-la aquí, davant meu. A pocs metres d’on sóc.
«Ho he aconseguit, Esquitx. Aquí em tens. Ara sigues aquí dins».
I és com si m’hagués sentit, perquè ve caminant cap a mi, portant —t’ho creguis o no t’ho creguis— un ós de peluix.
Sols que no va sol. Va amb algú, un recluta de l’edat d’en Dumbo, si fa no fa, amb un uniforme que li va balder i una gorra encasquetada ben avall, amb la visera just per sobre dels ulls, i porta un M16 amb una mena de tub metàl·lic acoblat al canó.
No hi ha gaire temps per pensar. Mirar d’enganyar-lo per sortir-me’n em demanaria massa temps, i suposaria refiar-se massa de la sort, i ara no es tracta de tenir sort. Es tracta de ser dur.
Perquè això és l’última guerra, i només els més durs sobreviuran.
Per culpa de l’etapa del pla que m’he saltat. Per en Kistner.
Fico la mà dins la butxaca de la bata. M’hi acosto més. No, encara no. La ferida em fa caminar malament. L’he d’abatre amb el primer tret.
Sí, és un nen.
Sí, és innocent.
I sí, està ben llest.