15

L’endemà el drone va tornar.

O un altre drone idèntic al primer. Els Altres segurament no havien vingut fins aquí des d’un altre planeta amb un sol drone a la bodega.

Es movia pel cel lentament. Silenciós. Sense la remor d’un motor. Sense un brunzit. Només lliscava sense fer soroll, com un esquer de pesca arrossegat per aigües tranquil·les. Nosaltres vam córrer als barracons. No calia que ens ho digués ningú. Em vaig trobar asseguda en una llitera al costat d’en Llardós.

—Jo sé què volen fer —va mussitar.

—No parlis —vaig xiuxiuejar jo.

—Bombes de so —va continuar ell, assentint—. Saps què passa quan te n’esclata una de dos-cents decibels? Els timpans t’esclaten. Els pulmons se t’esquincen, t’entra aire al flux sanguini i llavors el cor et falla.

—D’on treus totes aquestes ximpleries, Llardós?

El pare i en Hutchfield tornaven a estar ajupits al costat de la porta oberta. Van escrutar el mateix punt durant uns quants minuts. Segons semblava, el drone estava immòbil al cel.

—Té, t’he portat una cosa —va dir en Llardós.

Era un collaret de diamants. Arrabassat d’un cadàver del pou de cendra.

—Em fa fàstic —li vaig dir.

—Per què? No l’he robat pas, ni res de semblant. —Va fer morros—. Ja sé què et passa. No sóc idiota. No és el collaret, sóc jo. L’agafaries en un batre d’ulls si pensessis que estic bo.

Vaig rumiar si tenia raó. Si en Ben Parish hagués tret el collaret de la fossa, hauria acceptat el regal?

—I no és que pensi que tu sí que estàs bona —va afegir en Llardós.

Quin desastre. En Llardós, el saquejador de tombes, no pensava que estigués bona.

—Llavors per què me’l vols donar?

—L’altra nit al bosc vaig ser un estúpid. No vull que m’odiïs, que pensis que sóc un carallot.

Una mica massa tard.

—No vull joies de la gent morta —vaig dir.

—Ells tampoc no les volen —va dir, referint-se als morts.

No pensava deixar-me en pau. Em vaig alçar per anar a seure a darrere del pare. Per damunt de la seva espatlla vaig veure un puntet gris diminut, una espurna platejada sobre la pell impecable del cel.

—Què passa? —vaig mussitar.

De seguida que ho vaig dir, el punt va desaparèixer. Es va moure tan ràpid que va ser com si s’hagués fos.

—Vols de reconeixement —va dir en Hutchfield a mitja veu—. Ha de ser això.

—Nosaltres teníem satèl·lits que podien veure l’hora de qualsevol rellotge des de l’òrbita —va comentar el pare, en veu baixa—. Si nosaltres podíem fer això amb la nostra tecnologia primitiva, vols dir que han de sortir de la seva nau per espiar-nos?

—Tens una teoria més bona? —A en Hutchfield no li agradava que posessin en dubte les seves teories.

—Potser això no té res a veure amb nosaltres —va apuntar el pare—. Aquests aparells potser són sondes atmosfèriques o ginys que serveixen per mesurar alguna cosa que no poden calibrar des de l’espai. O potser busquen alguna cosa que no es pot detectar fins que estiguem gairebé del tot neutralitzats.

Llavors el pare va sospirar. Jo coneixia aquell sospir. Volia dir que creia que era veritat alguna cosa que voldria que no ho fos.

—Tot es redueix a una simple pregunta, Hutchfield: per què són aquí? No per saquejar els recursos del planeta, ja que n’hi ha de dispersos en quantitats semblants per tot l’univers, així que no els calia viatjar a centenars d’anys llum per obtenir-los. I tampoc per matar-nos, encara que ens hagin de matar, a la major part, si és necessari. Són com un terratinent que treu d’una puntada un arrendatari morós per poder netejar la casa per a un altre arrendatari. Crec que tot això va de posar a punt aquesta casa.

—Posar-la a punt? Per a què?

El pare va somriure sense alegria.

—Per al dia del trasllat.