24

No puc parar de pensar en el soldat de darrere de les neveres i en la creu que tenia a la mà. El soldat i la creu. Penso que potser és per això que vaig prémer el gallet. No perquè pensés que la creu era una altra pistola. Vaig prémer el gallet perquè era un soldat, o almenys anava vestit de soldat.

No era en Branch, ni en Vosch, ni cap dels soldats que vaig veure el dia que el pare va morir.

No els era i els era.

No era cap d’ells i era tots ells.

No va ser culpa meva. És el que em dic. Va ser culpa d’ells. «Són ells, no jo», dic al soldat mort. «Si vols donar la culpa a algú, dóna-la als Altres i deixa’m en pau».

Córrer = morir. Quedar-se = morir. És com el lema de la festa.

Sota el Buick, vaig lliscar cap a un crepuscle càlid, mig endormiscada. El torniquet improvisat gairebé havia estroncat l’hemorràgia, però a cada batec del cor sentia una fiblada a la ferida.

«Podia ser pitjor», no parava de pensar. «Això d’estar mig morta no és pas tan horrible».

Aleshores vaig veure el rostre d’en Sammy enganxat a la finestra del darrere de l’autobús groc. Somreia. Estava content. Se sentia segur envoltat d’aquells altres nens i, a més a més, hi havia els soldats, els soldats que el protegirien, que tindrien cura d’ell i s’assegurarien que tot anés a l’hora.

Feia setmanes que allò em rondava pel cap. De nit no em deixava dormir. Em venia al cap quan menys m’ho esperava, mentre llegia, quan buscava menjar o simplement estant estirada dins la meva petita tenda al bosc, pensant en la meva vida d’abans que vinguessin els Altres.

A què treia cap, tot allò?

Per què havien muntat aquella enorme farsa dels soldats que arribaven en el moment precís per salvar-nos? Les màscares de gas, els uniformes, la «sessió informativa» als barracons. Quin sentit tenia tot plegat, si es podien haver limitat a deixar caure un els seus ulls parpellejants des d’un drone i engegar-nos a tots a can Pistraus?

Aquell dia fred de tardor, mentre estava estesa a terra, dessagnant-me sota el Buick, em va venir al cap la resposta. Em va colpejar més fort que la bala que se m’havia clavat a la cama.

«En Sammy».

Volien en Sammy. No, no solament en Sammy. Volien tots els nens. I per aconseguir els nens els calia que confiéssim en ells. «Fem que els humans confiïn en nosaltres, agafem els nens i els engeguem tots a l’infern».

Per què havien de molestar-se a salvar els nens? N’havien mort milers de milions en les tres primeres onades; no semblava que els Altres tinguessin una flaca pels nens. Per què s’havien endut en Sammy, els Altres?

Vaig alçar el cap distreta i em vaig donar un cop amb el xassís del Buick. Gairebé ni me’n vaig adonar.

No sabia si en Sammy era viu. Pel que sabia, potser jo era l’última persona viva de la Terra. Però havia fet una promesa.

L’asfalt fresc gratant-me l’esquena.

El sol càlid sobre la meva galta freda.

Els dits entumits aferrats a la maneta de la porta, fent-la servir per estirar i alçar de terra el meu cul llastimós i queixós.

No puc recolzar gens de pes a la cama ferida. Em repenjo al cotxe durant uns segons, i després empenyo per posar-me dreta. Sobre una cama, però dreta.

Potser m’equivocava en pensar que volien mantenir en Sammy viu. Des de l’Arribada, m’havia equivocat pràcticament en tot. De fet, potser jo era l’últim ésser humà que quedava a la Terra.

Potser estic condemnada… No, segurament ho estic.

Però si ho sóc, si sóc l’última de la meva espècie, l’última pàgina de la història de la humanitat, que em bombin si penso deixar acabar la història així.

Potser sóc l’última, però sóc la que queda dempeus. Sóc la que es gira per plantar cara al caçador del bosc sense rostre en una autovia abandonada. Sóc la que no fuig ni es queda quieta, sinó que planta cara.

Perquè si sóc l’última, llavors sóc la humanitat.

I si aquesta és l’última guerra de la humanitat, llavors jo sóc el camp de batalla.