5

Ell va ser l’última persona que vaig veure.

Ara les fulles cauen a grapats, i les nits ja són fredes. No em puc quedar en aquests boscos. No hi ha fulles que m’amaguin dels drones i no em puc arriscar a fer foc, me n’he d’anar d’aquí.

Ja sé on he d’anar. Ho sé des de fa molt de temps. Vaig fer una promesa. La mena de promesa que no s’ha de trencar, perquè si la trenques malmets una part de tu mateix, potser la més important.

Però et dius coses a tu mateix. Coses com: «He de pensar alguna cosa primer. No me’n puc anar de dret al cau del lleó sense tenir un pla». O bé: «No hi ha res a fer, això ja no té sentit. Has esperat massa».

Fos quina fos la raó per la qual no havia marxat abans, me n’hauria d’haver anat la nit que el vaig matar. No sé com s’havia ferit; no li vaig examinar el cos ni vaig fer res, i ho hauria d’haver fet, per molt espantada que estigués. M’imagino que s’havia ferit en un accident, però era molt més probable que algú —o alguna cosa— li hagués disparat. I si algú o alguna cosa li havia disparat, aquell algú o alguna cosa encara voltava per allà…, tret que el Soldat de la Creu l’hagués pelat a ella/ell/ells/allò. O bé era un d’ells i la creu era un truc…

Una altra manera com els Altres et fan ballar el cap: les circumstàncies incertes de la teva destrucció segura. Potser consistirà en això, la cinquena onada, a atacar-nos des de dins, transformant les nostres pròpies ments en armes.

Potser l’últim ésser humà de la Terra no morirà de fam o de fred, ni se’l menjaran els animals salvatges.

Potser a l’últim que mori el matarà l’últim que quedi viu.

«Entesos, val més que no hi vagis, Cassie».

Sincerament, encara que és un suïcidi quedar-se aquí, i malgrat que he de complir una promesa, no me’n vull anar. Aquests boscos han estat la meva llar durant molt de temps. En conec tots els camins, tots els arbres, totes les plantes enfiladisses i els arbustos. Vaig viure a la mateixa casa durant setze anys, i no et sabria dir exactament com era el pati del darrere, però et puc descriure amb detall cada fulla i cada branquilló d’aquest tros de bosc. No tinc ni idea de què hi ha fora d’aquests boscos i del tram d’autovia de tres quilòmetres que recorro cada setmana per anar a buscar provisions. Suposo que molt més del mateix: ciutats abandonades que fan pudor de claveguera i de cadàvers putrefactes, cases cremades en ruïnes, gossos i gats assilvestrats, cotxes accidentats al llarg de quilòmetres i quilòmetres d’autovia. I cadàvers. Cadàvers a munts.

Recullo els trastos. Aquesta tenda ha estat casa meva durant molt temps, però fa massa embalum, i no m’he d’emportar gaires coses. Només l’essencial, la Luger, l’M16, munició i el meu fidel ganivet de supervivència encapçalant la llista. Sac de dormir, farmaciola, cinc ampolles d’aigua, tres capses de fuets Slim Jims i unes quantes llaunes de sardines. Abans de l’Arribada no suportava les sardines. Ara m’agraden molt. El primer que busco quan trobo una botiga de comestibles? Sardines.

Llibres? Pesen molt i ocupen espai a la motxilla, que ja està molt plena. Però tinc una obsessió pels llibres. Com el meu pare. Casa nostra era plena de piles de libres del terra fins al sostre, llibres que vam trobar després que la tercera onada s’endugués més de tres mil cinc-cents milions de persones. Mentre els altres gorrejaven aigua potable i menjar i acumulaven armes per a l’última batalla, que estàvem segurs que s’atansava, el pare voltava amb el carretó del meu germà petit i portava llibres a casa.

Aquelles xifres esfereïdores no l’immutaven. El fet que haguéssim passat de set mil milions d’habitants a dos-cents mil en quatre mesos no feia trontollar la seva confiança en el fet que la raça humana sobreviuria.

—Hem de pensar en el futur —insistia—. Quan això hagi passat, haurem de reconstruir pràcticament totes les facetes de la civilització.

Llanterna solar.

Raspall i pasta de dents. Quan arribi el moment, estic decidida a anar-me’n si més no amb les dents netes.

Guants. Dos parells de mitjons, roba interior, una capsa de sabó en pols de mida de viatge, desodorant i xampú. (Me n’aniré neta. Vegeu més amunt).

Tampons. Sempre pateixo pels tampons, i per si en trobaré més.

La bossa de plàstic plena de fotografies. El pare, la mare i el meu germà petit, en Sammy. Els meus avis. La Lizbeth, la meva millor amiga. Una d’en Ben, «Eres un noi guapíssim, Ben Parish», retallat del meu anuari, perquè en Ben era el meu futur xicot i/o/potser futur marit —encara que ell no ho sabés—. Ell amb prou feines sabia que jo existia. Jo coneixia una part de la gent que ell coneixia, però jo era una noia de segona fila, si eliminàvem unes quantes files de distància. L’únic de dolent que tenia en Ben era l’alçada: era gairebé un pam més alt que jo. De fet, ara ja són dues coses: l’alçada i el fet que és mort.

El meu mòbil. La va palmar a la primera onada, i no hi ha manera de carregar-lo. Les torres de telefonia no funcionen, i si funcionessin, no hi ha ningú a qui trucar. Malgrat tot, continua sent el meu mòbil.

Tallaungles.

Llumins. No encenc foc, però en algun moment potser hauré de cremar alguna cosa o fer-la explotar.

Dues llibretes d’espiral de paper ratllat, una amb la tapa lila i l’altra, vermella. Els meus colors favorits, i a més les llibretes són els meus diaris. M’ajuden a mantenir l’esperança. Però si sóc l’última i no queda ningú per llegir-los, potser els llegirà un alienígena i llavors sabran què pensem exactament d’ells. Si s’escau que ets un alienígena i llegeixes això:

VÉS-TE’N A PRENDRE PEL SAC.

Els Sugus, un cop apartats els de taronja. Tres paquets de xiclets de menta. Els dos últims xupa-xups.

L’aliança de la mare.

L’osset de peluix atrotinat d’en Sammy. No és que ara sigui meu. No és que l’abraci ni res de semblant.

Això és tot el que puc entaforar a la motxilla. És curiós. Em semblen massa coses i, alhora, poques.

Encara hi queda lloc per a un parell de llibres de butxaca. Huckleberry Finn o El raïm de la ira? Els poemes de Sylvia Plath o els de Shel Silverstein, d’en Sammy? Segurament no és bona idea endur-me la Plath. És depriment. En Silverstein és per a canalla, però encara em fa somriure. Decideixo agafar Huckleberry (em sembla adient) i Where the Sidewalk Ends. A reveure, Shel. Cap a dins, Jim.

Alço la motxilla i me la poso sobre una espatlla, em penjo el fusell a l’altra i enfilo pel camí que baixa a l’autovia. No miro enrere.

M’aturo a l’última renglera d’arbres. Un terraplè de sis metres baixa als carrils en direcció sud, plens de cotxes que no funcionen, piles de roba, bosses d’escombraries de plàstic esquinçades, carcasses de tràilers cremats que porten de tot, des de gasolina fins a llet. Per tot arreu hi ha vehicles que han xocat, alguns només tenen un cop al para-xocs, també hi ha xocs en cadena que s’allarguen quilòmetres per l’autovia, i el sol del matí es reflecteix i centelleja damunt d’aquesta trencadissa de vidre.

No hi ha cadàvers. Aquests cotxes són aquí des de la primera onada, fa molt de temps que els propietaris els van abandonar.

No va morir gaire gent, amb la primera onada, l’impuls electromagnètic massiu que va esquinçar l’atmosfera exactament a les onze del matí del desè dia. Només mig milió de persones, si fa no fa, va calcular el pare. D’acord, mig milió sembla molta gent, però en realitat no és més que una gota dins la galleda de la població. La xifra de morts de la Segona Guerra Mundial va ser més de cent vegades més elevada.

I vam tenir una mica de temps per preparar-nos, tot i que no sabíem ben bé per a què ens preparàvem. Deu dies des de les primeres fotografies preses per un satèl·lit de la nau d’abastament passant per Mart fins al llançament de la primera onada. Deu dies de caos general. La llei marcial, sessions a l’ONU, desfilades, escamots als terrats, xats inacabables a Internet i cobertura les vint-i-quatre hores al dia i els set dies a la setmana a tots els mitjans. El president dels Estats Units es va adreçar a la nació, i acte seguit es va encauar al seu búnquer. El Consell de Seguretat es va reunir en una sessió d’emergència a porta tancada sense accés a la premsa.

Molta gent simplement va tocar el dos, com els nostres veïns, els Majewski. Van omplir l’autocaravana la tarda del sisè dia amb tot el que hi van poder ficar i cap a la carretera, unint-se a l’èxode massiu en direcció a una altra banda, perquè, per algun motiu, qualsevol altre lloc els semblava més segur. Milers de persones se’n van anar a les muntanyes, al desert o als aiguamolls. En fi, a un altre lloc.

L’altre lloc dels Majewski va ser Disney World. No eren els únics. Disney va registrar xifres de visitants rècord aquells deu dies abans de l’atac d’impuls electromagnètic.

El pare va preguntar al senyor Majewski: «I com és que aneu a Disney World?».

I el senyor Majewski li va dir: «És que els nens no hi han estat mai».

Els seus dos fills anaven a la universitat.

La Catherine, que el dia abans havia tornat a casa després del primer curs a Baylor, em va preguntar: «On aneu vosaltres?».

«Enlloc», vaig respondre. Jo no volia anar enlloc. Encara em trobava a la fase de negació, fingint que tota aquella bogeria dels alienígenes se solucionaria, qui sap com, potser amb la signatura d’un tractat de pau intergalàctic. O potser estaven de pas, per agafar un parell de mostres de terra, i se’n tornarien a casa. O potser estaven de vacances, com els Majewski, que se n’anaven a Disney World.

—Heu de sortir d’aquí —va dir la Catherine—. Primer de tot atacaran les ciutats.

—Segurament tens raó —vaig replicar—. Mai no els passaria pel cap d’eliminar el Regne Màgic de Disney.

—Com t’estimes més morir? —em va engegar—. Amagada sota el llit o muntada a la Gran Muntanya del Tro?

Bona pregunta.

El pare deia que el món s’estava dividint en dos bàndols: corredors i niadors. Els corredors se n’anaven a les muntanyes —o a la Gran Muntanya del Tro—. Els niadors tapaven les finestres amb taulons, feien una bona reserva de menjar enllaunat i de munició i tenien posada la CNN 24/7 al televisor.

Durant aquells deu primers dies no va arribar cap missatge dels éssers galàctics que s’havien colat a la nostra festa. No hi va haver cap espectacle de llums. Ni aterratges al jardí sud de la Casa Blanca, ni carallots d’ulls sortits vestits amb granotes platejades i demanant que els acompanyéssim amb el nostre capità. Ni cap baldufa lluminosa que s’expressés amb el llenguatge universal de la música a tot volum. I no ens va arribar cap resposta quan vam enviar el nostre missatge. Una cosa com: «Hola, benvinguts a la Terra. Esperem que gaudiu de la vostra estada. Si us plau, no ens mateu».

Ningú no sabia què fer. Ens afiguràvem que el govern sí, més o menys. El govern tenia un pla per a tot, així que vam suposar que tenia un pla per als E.T. que es presentessin sense invitació i sense previ avís, com aquell cosí estrany de qui ningú de la família vol parlar.

Alguna gent niava. D’altra fugia. Alguns es casaven. D’altres es divorciaven. Alguns feien fills. D’altres es mataven. Nosaltres voltàvem com zombis, amb una expressió vaga, robòtica, incapaços d’assimilar la magnitud del que passava.

Ara costa de creure-ho, però la meva família, com la gran majoria de gent, va continuar fent la vida diària com si la cosa més monumentalment al·lucinant de la història de la humanitat no estigués passant damunt mateix dels nostres caps. La mare i el pare anaven a treballar, en Sammy anava a la guarderia i jo anava a l’institut i als entrenaments de futbol. Tot era d’allò més normal, i alhora estranyíssim. Al final del primer dia tota la gent de més de dos anys havia vist la nau d’abastament unes mil vegades, aquella gran baluerna de color verd gris brillant, si fa no fa de la mida de Manhattan, volant en cercles a quatre-cents quilòmetres per damunt de la Terra. La NASA va anunciar el seu pla de treure una llançadora espacial de la reserva a fi d’intentar establir-hi contacte.

«Bé, això està bé», vam pensar. «Aquest silenci fa mal a les orelles. Com és que han vingut de milers de milions de quilòmetres només per quedar-se mirant-nos fixament? És de mala educació».

El tercer dia vaig sortir amb un noi que es deia Mitchell Phelps. Bé, tècnicament vam «anar a fora». La cita era al jardí del darrere de casa meva, a causa del toc de queda. Ell va passar per la finestreta de servei per a cotxes de l’Starbucks de camí a casa i vam seure al jardí del darrere a prendre la beguda, fent com si no veiéssim l’ombra del pare que anava amunt i avall per la sala d’estar. En Mitchell havia vingut a viure a la nostra ciutat uns quants dies abans de l’Arribada. Seia darrere meu a Literatura Mundial, i vaig cometre l’error de deixar-li l’encenedor. I el que va passar després és que em va demanar per sortir, perquè si una noia et deixa un encenedor, és que deu pensar que vas calent. No sé per què vaig sortir amb ell. No era gaire guapo, ni tampoc gaire interessant, si deixava de banda l’aura de Noi Nou, i sens dubte no era en Ben Parish. Ningú ho era —tret d’en Ben Parish—, vet aquí tot el problema.

Al tercer dia, o bé parlaves dels Altres tota l’estona o bé intentaves no parlar-ne gens. Jo m’incloïa a la segona categoria.

En Mitchell era de la primera.

—I si som nosaltres? —va preguntar.

Després de l’Arribada, tots els guillats que creien que allò era una conspiració no van trigar a esbombar rumors sobre projectes secrets del govern o sobre el seu pla secret per inventar-se un daltabaix amb alienígenes a fi de prendre’ns les nostres llibertats. Em va semblar que era aquí on volia anar a parar ell, i vaig remugar.

—Què? —va fer—. No vull dir nosaltres mateixos. Vull dir si som nosaltres, però venim del futur.

—Com a Terminator, oi? —vaig dir, posant els ulls en blanc—. Han vingut per aturar la revolta de les màquines. O potser ells són les màquines. Potser és Skynet.

—No ho crec —va dir, fent com si jo ho hagués dit de debò—. És la paradoxa de l’avi.

—Què és? Què dimoni és la paradoxa de l’avi?

Ho havia dit com si donés per fet que jo sabia el que era aquella paradoxa, perquè si no ho sabia, és que era imbècil. No ho suporto, quan la gent fa això.

—Ells, és a dir nosaltres, no poden retrocedir en el temps i canviar-ho tot. Si tornessis enrere en el temps i matessis el teu avi abans que tu nasquessis, llavors no podries retrocedir en el temps per matar-lo.

—I per què algú hauria de voler matar l’avi? —Vaig recargolar la palla del Frappuccino de maduixa per sentir aquell grinyol típic que fan les palles dins d’una tapa de plàstic.

—El cas és que, tan sols de presentar-te, la història ja canvia —va dir. Com si fos jo la que havia tret el tema dels viatges en el temps.

—Cal que parlem d’això?

—De què més podem parlar, si no? —Les celles li van pujar cap a la línia dels cabells. En Mitchell tenia unes celles molt poblades. És una de les primeres coses en què em vaig fixar. També es mossegava les ungles. Això és la segona cosa que vaig observar. L’estat de les cutícules et diu moltes coses, d’una persona.

Vaig treure el mòbil i vaig fer un missatge a la Lizbeth:

«Ajuda’m».

—Estàs espantada? —em va preguntar. Intentava cridar-me l’atenció. O em volia tranquil·litzar. Em mirava atentament.

Vaig sacsejar el cap. «Només avorrida». Una mentida. És clar que estava espantada. Sabia que m’estava portant malament amb ell, però no ho podia evitar. Per algun motiu que no sabria explicar, estava enrabiada amb ell. Potser de fet estava enrabiada amb mi mateixa per dir sí a una cita amb un noi que en realitat no m’interessava. O potser estava empipada amb ell perquè no era en Ben Parish, cosa que no era culpa seva. Tanmateix…

«Que t’ajudi a fer q?».

—M’és igual de què parlem —va dir. Ell guaitava en direcció al parterre dels rosers, mentre feia girar les escorrialles del cafè, movent amunt i avall el genoll tan fort sota la taula que feia ballar el meu got.

«Mitchell». No creia que calgués dir res més.

—A qui fas el missatge?

«Et vaig dir q no hi sortissis».

—No la coneixes —vaig dir.

«No sé x q ho he fet».

—Podem anar a un altre lloc —va proposar—. Vols anar a veure una pel·lícula?

—Hi ha el toc de queda —li vaig recordar.

No estava permès de voltar pels carrers passades les nou, excepte als militars i vehicles d’emergència.

«Hahaha, x posar gelós en Ben».

—Estàs emprenyada o et passa res?

—No —vaig dir—. Ja t’he dit el que em passa.

Va prémer els llavis, frustrat. No sabia què dir.

—Només intentava imaginar qui poden ser —va afegir.

—Tu i tota l’altra gent del planeta —li vaig etzibar—. De fet, ningú no ho sap, i ells no ens ho diran, així que tothom es posa a fer suposicions i hipòtesis, i tot plegat no treu cap a res. Potser són homes ratolí que viatgen per l’espai provinents del planeta Formatge i que han vingut pels nostres formatges artesans.

«BP no sap q existeixo».

—Escolta —va dir—, no és de bona educació, anar fent missatges mentre intento portar una conversa amb tu.

Tenia raó. Em vaig ficar el mòbil a la butxaca. «Què em passa?», vaig pensar. La Cassie d’abans mai no ho hauria fet. Els Altres ja m’estaven convertint en una persona diferent, però jo feia com si res no hagués canviat, i encara menys jo.

—Ho has sentit? —va preguntar, tornant al tema que jo li havia dit que m’avorria—. Ara construeixen una zona d’aterratge.

Ho havia sentit. A la Vall de la Mort. Exacte: la Vall de la Mort.

—Personalment, no trobo que sigui gaire bona idea —va comentar—. Els posen la catifa de benvinguda.

—Per què no?

—Ja fa tres dies. Tres dies i rebutgen tot contacte. Si vinguessin amb bones intencions, per què no haurien saludat, ja?

—Potser és que són tímids. —Jo em caragolava un floc de cabells al voltant del dit i estirava una mica per produir aquell mal que és mig agradable.

—Com ser el noi nou —va dir el noi nou.

No deu ser fàcil, ser el noi nou. Tenia la sensació que m’havia de disculpar per haver estat maleducada.

—M’he portat malament, abans —vaig reconèixer—. Em sap greu.

Em va donar un cop d’ull, confós. Ell enraonava dels alienígenes, no de si mateix, i llavors jo vaig dir alguna cosa de mi, que no anava d’una cosa ni de l’altra.

—No passa res —va dir—. He sentit a dir que no surts gaire amb nois.

Merda.

—Què més has sentit? —És una d’aquelles preguntes de les quals no vols saber la resposta, però que has de fer igualment.

Va xarrupar la beguda a través del foradet de la tapa de plàstic.

—No gran cosa. No és que hagi anat preguntant.

—Ho has preguntat a algú i t’han dit que no quedo gaire amb nois.

—Només vaig dir que pensava demanar-te per sortir, i em van dir que eres força legal. Vaig preguntar com eres. I van dir que eres maca, però que no em fes esperances perquè estaves penjada d’en Ben Parish…

—Això t’han dit? Qui t’ho ha dit?

—No recordo com es deia —va fer arronsant les espatlles.

—És la Lizbeth Morgan? —«La mataré».

—No sé com es diu.

—Com era?

—Cabells castanys llargs. Ulleres. Em sembla que es diu Carly, o una cosa així.

—No conec cap…

Déu meu! Una tal Carly que ni conec sap que m’agrada en Ben Parish, o que no surto amb ell. I si la Carly o com es digui ho sap, llavors és que ho sap tothom.

—Doncs s’equivoquen —vaig balbucejar—. No estic penjada d’en Ben Parish.

—A mi m’és igual.

—A mi no.

—Em sembla que no anem bé —va dir—. Tot el que dic o bé t’avorreix o bé t’emprenya.

—No estic emprenyada —vaig dir irada.

—D’acord, estic equivocat.

No, tenia raó. I jo m’equivocava no dient-li que la Cassie que ell coneixia no era la Cassie d’abans, la Cassie pre-Arribada, que no li faria mal ni a un mosquit. No estava preparada per admetre la veritat: no era només el món, el que havia canviat amb l’arribada dels Altres. Nosaltres havíem canviat. Jo havia canviat. Tan bon punt va aparèixer la nau d’abastament, vaig enfilar per un camí de baixada que acabaria a l’habitació del fons d’una botiga, darrere d’unes neveres de cervesa buides. Aquella nit amb en Mitchell tot just va ser el començament de la meva evolució.

En Mitchell tenia raó quan deia que els Altres no s’aturaven només per saludar. La nit abans de la primera onada, el físic teòric més prestigiós del planeta, un dels tipus més llestos del món (això és el que deia a la pantalla, a sota del seu bust: UN DELS TIPUS MÉS LLESTOS DEL MÓN), va sortir a la CNN i va dir: «El silenci no m’inspira gens de confiança. No se m’acut cap bona raó que l’expliqui. Em temo que ens podem esperar alguna cosa més semblant al desembarcament de Cristòfor Colom a Amèrica que no a una escena d’Encontres a la tercera fase, i tots sabem com els van anar les coses als natius americans».

Em vaig girar cap al meu pare i vaig dir: «Hauríem d’atacar amb una bomba nuclear». Vaig haver d’apujar la veu perquè se’m sentís amb el so del televisor —el pare sempre apujava el volum quan feien les notícies, per sentir-les, ja que hi havia el televisor de la mare a la cuina. A ella li agradava mirar la TLC mentre cuinava. Jo en deia la «guerra dels comandaments a distància».

—Cassie!

Estava tan esfereït que els dits grossos dels peus se li van cargolar dins dels mitjons blancs d’atletisme. Ell havia crescut amb Encontres a la tercera fase, E.T. i Star Treck, i subscrivia totalment la idea que els Altres havien vingut per alliberar-nos de nosaltres mateixos. S’havia acabat la fam. I les guerres. L’eradicació de la malaltia. Els secrets del cosmos revelats.

—No veus que això podria ser el pas següent de la nostra evolució? Un salt endavant enorme. Immens. —Em va fer una abraçada de consol—. Tots plegats tenim molta sort de ser aquí per veure-ho.

Després va afegir en to despreocupat, com si parlés de com s’arregla una torradora:

—A més, un artefacte nuclear no podria fer gaire mal dins del buit de l’espai. No hi ha res que transmeti l’ona de xoc.

—Així que aquest llumenera de la televisió només diu collonades?

—No diguis paraulotes, Cassie —em va renyar—. Té dret a donar la seva opinió, però tan sols és això. Una opinió.

—Però, i si té raó? I si aquell trasto d’allà dalt és la seva versió de l’Estrella de la Mort?

—I han travessat tot l’univers només per engegar-nos a volar pels aires? —Em va donar uns copets a la cama i va somriure. La mare va apujar el volum del televisor de la cuina. El pare va posar el volum a la sala d’estar al vint-i-set.

—D’acord, però, i si són una bandada de mongols intergalàctics, com la que ell deia? —vaig inquirir—. Potser han vingut per conquerir-nos, per tancar-nos en reserves i esclavitzar-nos…

—Cassie —va dir—. Només perquè una cosa pogués passar no vol dir que hagi de passar. De tota manera, tot això només són especulacions: el que diu aquest tipus i el que dic jo. Ningú no sap per què són aquí. Que no és igual de probable que hagin vingut fins aquí per salvar-nos?

Quatre mesos després de pronunciar aquestes paraules, el pare era mort.

S’equivocava pel que fa als Altres. I jo també. I un dels homes més llestos del món també s’equivocava.

La cosa no anava de salvar-nos. Ni tampoc d’esclavitzar-nos ni de tancar-nos en reserves.

La idea era matar-nos.

A tots.