44

Heus aquí un dia típic en la nova realitat atípica del camp Recer.

5.00 h: Toc de diana i a rentar-se. Vestir-se i fer el llit per passar inspecció.

5.10 h: A formar files. En Reznik inspecciona els barracons. Troba una arruga al llençol d’algú. Passa vint minuts movent un sagramental. Després escull un altre recluta a l’atzar i l’escridassa vint minuts més per cap motiu concret. En acabat, tres voltes al pati gelant-nos el cul i jo acuitant l’Umpa i l’Esquitx perquè no es quedin enrere, si no hauré de fer una altra volta quan acabi l’últim. El terra glaçat sota les botes. El nostre alè glaçant-se en contacte amb l’aire. Les columnes bessones de fum negre que surten de la central elèctrica, a l’altra banda del camp d’aviació i el renou dels autobusos sortint per la porta principal del recinte.

6.30 h: Ranxo al menjador ple de gom a gom, que fa pudor com de llet agra, la qual em recorda la plaga i el fet que hi va haver un temps en què jo només pensava en tres coses: cotxes, futbol i noies, per aquest ordre. Ajudo l’Esquitx amb la safata, i l’insto a menjar de pressa, perquè si no menja, la instrucció militar el matarà. Les paraules exactes que li dic són: «La instrucció militar et matarà». En Tanc i en Picapedra riuen en veure’m cuidar l’Esquitx com una mare. Ja em diuen la iaia de l’Esquitx. Que els bombin. Després del ranxo consultem el tauler de la classificació. Cada matí anoten la puntuació del dia abans en un tauler gran que està penjat davant del menjador. Els punts de tir. Els punts dels millors temps en la cursa d’obstacles, en els exercicis d’atac aeri i en les curses de tres quilòmetres. Els quatre millors escamots es llicenciaran a final de novembre, i hi ha una competència aferrissada. El nostre escamot està encallat en la desena posició des de fa setmanes. Desens no està malament, però encara som massa avall.

7.30 h: Instrucció. Armes. Lluita cos a cos. Supervivència bàsica a la natura. Supervivència bàsica en ciutat. Reconeixement. Comunicacions. El meu preferit és l’entrenament per a la supervivència. Aquella sessió memorable en què ens vam haver de beure la nostra pròpia orina.

12.00 h: Ranxo de migdia. Una carn misteriosa entre crostes de pa seques. En Dumbo, les bromes del qual són de tan mal gust com grosses té les orelles, diu de broma que aquí no s’incineren els cossos infestats, sinó que els trituren per fer-ne menjar per a la tropa. He d’apartar la Tasseta abans no li estampi la safata al cap. L’Esquitx mira fixament l’hamburguesa com si pogués saltar del plat i mossegar-li a la cara. Gràcies, Dumbo. Ja està prou desnerit, pobre nen.

13.00 h: Més entrenament. La major part al camp de tir. A l’Esquitx li donen un bastó en comptes d’un fusell i dispara bales falses mentre nosaltres en disparem d’autèntiques a les figures retallades en fusta contraplacada de mida real. La detonació dels M16. El xirigueig del contraplacat quan s’esmicola. En Tortell aconsegueix la màxima puntuació; jo sóc el pitjor tirador de l’escamot. M’imagino que la figura retallada és en Reznik, amb l’esperança que així em millori la punteria. Però no.

17.00 h: Ranxo del vespre. Carn en llauna, pèsols en llauna i fruita en llauna. L’Esquitx remena el menjar i tot d’una es posa a plorar. L’escamot em mira malament. L’Esquitx és responsabilitat meva. Si en Reznik ens imposa un càstig per conducta impròpia, la farem bona, i jo en pagaré els plats trencats: més flexions del compte, racions reduïdes, i fins i tot em podria restar punts. L’únic que importa és superar la instrucció bàsica amb prou punts per llicenciar-se, tocar el dos del campament i desempallegar-nos d’en Reznik. A l’altra banda de la taula, en Picapedra em mira per sota de la seva cella única arrufada. Està emprenyat amb l’Esquitx, però encara n’està més amb mi, per prendre-li el càrrec. Jo no ho vaig demanar pas, de ser el cap de l’escamot. Aquell dia em va venir al darrere remugant: «M’és igual el que siguis ara, jo seré sergent quan em llicenciï». I jo li dic: «Ben fet, Pedra». La idea que jo dirigeixi una unitat que entri en combat és ridícula. Mentrestant, res del que dic no fa calmar l’Esquitx. No para de donar la tabarra amb la seva germana dient que li va prometre que l’aniria a buscar. No entenc per què el comandant ha ficat a l’escamot una criatura que no pot ni alçar un fusell. Si El País de les Meravelles tria els millors combatents, quina mena de perfil devia donar aquest marrec?

18:00 h: Preguntes i respostes amb l’instructor d’entrenament als barracons, la meva hora preferida, en què puc passar una mica de temps de qualitat amb la meva persona preferida de tot el món. Després d’informar-nos que som unes piles inútils de cagallons de rata assecats, en Reznik obre el torn de preguntes i dubtes.

La majoria de preguntes tenen a veure amb la competició. Normes, procediments en cas d’empat i rumors sobre si aquest o aquell escamot fa trampes. En l’únic que pensem és a llicenciar-nos. Llicenciar-se significa entrar al servei actiu, combatre de debò —una ocasió de demostrar als que es van morir que no vam sobreviure en va.

Altres temes: el curs de l’operació de rescat i de tria (nom en codi: «La Pastoreta», i no faig broma). Notícies de l’exterior? Quan ens tancarem al búnquer subterrani a temps complet?, perquè òbviament l’enemic pot veure el que fem aquí, i només és qüestió de temps que ens vaporitzin. A això repliquen amb una resposta estàndard: el comandant Vosch sap el que es fa. A nosaltres no ens pertoca preocupar-nos de l’estratègia i la logística. La nostra feina és matar l’enemic.

20:30 h: Temps personal. Per fi lliures d’en Reznik. Ens rentem les granotes, enllustrem les botes, freguem el terra dels barracons i les latrines, netegem els fusells, ens passem revistes porques i intercanviem articles de contraban com caramels i xiclets. Juguem a cartes, riem els uns dels altres i ens queixem d’en Reznik. Compartim els rumors del dia, expliquem acudits dolents i foragitem el silenci que tenim dins dels nostres caps, el lloc on el crit sense veu etern emergeix com l’aire superescalfat per damunt d’un riu de lava. Inevitablement esclata una discussió, que s’acaba just quan està a punt de començar la baralla. Això ens desmoralitza. Sabem massa coses. No en sabem prou. Per què el nostre regiment està format íntegrament per nens i nois com nosaltres, cap de més de divuit anys? Que els ha passat, a tots els adults? Se’ls emporten a algun altre lloc? I en cas que sí, a on i per què? Els infestats són la darrera onada, o en vindrà una altra, una cinquena onada al costat de la qual les altres quatre seran insignificants? Pensar en una cinquena onada posa fi a la conversa.

21.30 h: Tanquen els llums. Hora d’estar estirat despert i pensar en una manera creativa i del tot nova de pelar el sergent Reznik. Al cap d’una estona me’n canso i penso en les noies amb qui he sortit, repassant-les per diferents ordres. La més calenta. La més llesta. La més divertida. Rosses. Morenes. Fins on he arribat amb cada una. Es comencen a barrejar en una sola noia, la Noia Que És el Millor del Millor, i als seus ulls en Ben Parish, el déu dels passadissos de l’institut, torna a viure. Des de l’amagatall de sota de la llitera, trec el penjoll de la Sissy i el premo contra el meu cor. Ara no hi ha culpa. No hi ha pena. Transformaré l’autocompassió en odi. El sentiment de culpa en astúcia. La pena en esperit de venjança.

—Zombi? —És l’Esquitx, a la llitera del costat.

—No es pot enraonar quan han tancat els llums —murmuro.

—No puc dormir.

—Acluca els ulls i pensa en alguna cosa bonica.

—Podem resar? Va contra les normes?

—És clar que pots resar. Però no en veu alta.

El sento respirar, la fressa del somier de metall quan fa voltes a la llitera.

—La Cassie sempre resava amb mi —confessa.

—Qui és la Cassie?

—Ja t’ho vaig dir.

—Me n’he oblidat.

—La Cassie és la meva germana. Em vindrà a buscar.

—Ah, és clar. —No li dic que, si a hores d’ara no ha comparegut, és que segurament és morta. No és feina meva, trencar-li el cor; això ja ho farà el temps.

—M’ho va prometre. Una promesa.

Un petit sanglot, com un singlot. Genial. Ningú no ho sap del cert, però donem per fet que als barracons hi ha micros ocults, que en Reznik ens espia a totes hores, esperant que trenquem una de les normes per poder-nos clavar cop de martell. Infringir la regla de no enraonar amb els llums apagats ens suposa a tots una setmana fent torn de cuina.

—Au, Esquitx, no passa res…

Estiro la mà per consolar-lo, li toco la part de dalt del cap acabat d’afaitar i hi passo els dits per damunt. A la Sissy li agradava que li fregués el cap quan estava trista; potser a l’Esquitx també li agrada.

—Ei, prou de xerrar! —avisa en Picapedra en veu fluixa.

—Sí —diu en Tanc—. Vols que ens enxampin, Zombi?

—Vine —xiuxiuejo a l’Esquitx, apartant-me i donant uns copets al matalàs—. Resaré amb tu, i després te’n vas a dormir, d’acord?

El matalàs s’enfonsa amb el seu pes. Déu meu, però què faig? Si en Reznik es presenta per fer una inspecció per sorpresa, em passaré un mes pelant patates. L’Esquitx s’estira de costat, de cara a mi, i em frega el braç amb els punys quan els apuja fins a la barbeta.

—Quina oració resava la teva germana amb tu?

—En aquest llit em ficaré —mussita.

—Que algú posi un coixí sobre la cara d’aquest esquitx —diu en Dumbo des de la llitera estant.

Veig la llum ambiental reflectida als seus ulls grans i castanys. El penjoll de la Sissy premut contra el pit i els ulls de l’Esquitx, centellejant com fars bessons en la foscor. Pregàries i promeses. La que li va fer la seva germana. La tàcita que li vaig fer a la meva germana. Les pregàries són promeses, també, i som en temps de promeses trencades. Tot d’una vull rebentar la paret amb un cop de puny.

—En aquest llit em ficaré, set àngels hi trobaré.

Ell s’hi afegeix al vers següent.

—Tres als peus, quatre al cap, la Verge Maria al meu costat.

Els «xit!» i «silenci!» ens renyen a l’estrofa següent.

—Em dic dorm i reposa; no tinguis por de cap mala cosa; si cap mala cosa hi ha, la Verge Maria te la traurà.

Amb els «àngels em vigilen» paren els «xit!» i els «silenci!». Als barracons s’estén un silenci profund.

Les nostres veus s’alenteixen a l’última estrofa. Com si ens costés acabar, perquè a l’altra cara d’una pregària hi ha el no-res d’un altre son esgotat, i després un altre dia tot esperant el darrer dia, el dia que morirem. Fins i tot la Tasseta sap que segurament no arribarà a fer vuit anys. Però ens llevarem i aguantarem les disset hores de passar-les magres igualment. Perquè morirem, però si més no morirem invictes.

—I si em morís abans no em desperti, prego al Senyor que s’endugui la meva ànima.