74

Hi ha les estrelles, puntets de llum que agullonen el cel.

Hi ha la carretera buida sota les espurnes de llum i la noia de la carretera amb la cara bruta i branquillons i fulles seques entremig dels cabells curts i arrissats, agafant un ós de peluix vell i atrotinat, a la carretera buida, sota les estrelles que agullonen el cel.

Hi ha el brunzit de motors, i després els raigs bessons dels fars que vénen directes per l’horitzó, i les llums es van fent més grans i més lluents, com dues estrelles que es converteixen en una supernova, dirigint-se cap a la noia, que té secrets al cor i promeses per complir, i ella s’encara a les llums que es dirigeixen cap a ella, no es posa a córrer ni s’amaga.

El conductor em veu amb temps de sobres per parar. Els frens grinyolen, la porta s’obre amb un xiulet i un soldat baixa a l’asfalt. Porta una pistola, però no m’apunta. Em mira, estic plantada davant dels llums de l’autobús, i jo el miro a ell.

Porta una cinta blanca al braç amb una creu vermella, i a l’etiqueta del nom hi diu PARKER. Recordo aquest nom. El cor se m’atura un instant. I si em reconeix? Se suposa que sóc morta.

Com em dic? Lizbeth. Estic ferida? No. Vaig sola? Sí.

En Parker mira tot al voltant lentament, estudiant el paisatge. No veu el caçador del bosc que observa l’escena tot apuntant la mira al cap d’en Parker. Per descomptat que en Parker no el veu: el caçador del bosc és un Silenciador.

En Parker m’agafa pel braç i m’ajuda a pujar a l’autobús. S’hi sent un tuf de sang i suor. La meitat dels seients són buits. Hi ha nens. I també adults. Ells no compten, però. Sols compten en Parker, el conductor i el soldat amb el nom de HUDSON a l’uniforme. M’aclofo a l’últim seient, al costat de la porta d’emergència, al mateix seient on es va asseure en Sam quan va posar la maneta sobre el vidre i em va guaitar mentre m’allunyava fins que la pols se’m va engolir.

En Parker m’allarga una bossa de gominoles esclafades i una ampolla d’aigua. No vull ni l’una cosa ni l’altra, però prenc de tot. Les gominoles eren dins la seva butxaca, i estan calentes i viscoses. Em fa por treure-ho tot.

L’autobús accelera. Algú plora al davant. A banda d’això, hi ha el brunzit de les rodes, el so del motor i el vent fred que s’escola per les finestres, mig dit obertes.

En Parker torna amb un disc platejat i me’l prem sobre el front. Per prendre’m la temperatura, em diu. El disc es posa vermell. Estic bé, em diu. Em pregunta com es diu el meu ós.

Sammy, li dic.

Llums a l’horitzó. És el camp Recer, m’informa en Parker. És del tot segur. No em caldrà fugir més. Ni amagar-me. Jo assenteixo. És del tot segur.

La llum s’eixampla, es filtra lentament pel parabrisa, i després entra a raig quan ja som més a prop. Ara inunda l’autobús, ens aturem a la porta, comença a sonar un timbre fort i la porta s’obre cap a un costat. Hi ha una silueta d’un soldat dalt de la torre de vigilància.

Parem davant d’un hangar. Un home gras puja d’un bot dalt de l’autobús, lleuger sobre els peus com molts altres homes grassos. Es diu comandant Bob. No hem de tenir por, ens diu. Estem del tot segurs. Només hem de recordar dues regles. La regla número u és recordar els nostres colors. La número dos és escoltar i seguir.

Em poso en fila amb el meu grup i seguim en Parker cap a la porta lateral de l’hangar. Ell dóna un copet a l’espatlla de la Lizbeth i li desitja bona sort.

Trobo un cercle vermell i m’assec a terra. Hi ha soldats pertot arreu. Però la majoria són nens, i alguns no gaire més grans que en Sam. Tots semblen molt seriosos, sobretot els més petits. Els petitons són els més seriosos de tots.

«Pots manipular un nen i fer-li creure gairebé qualsevol cosa, pots fer-li fer gairebé de tot», m’havia explicat l’Evan en la xerrada informativa que m’ha fet per a la missió. «Amb l’entrenament adequat, hi ha poques coses més salvatges que un nen de deu anys».

Tinc un número: T-seixanta-dos. T de Terminator. Ha!

Criden els números des d’un altaveu:

«Seixanta-dos! Te-seixanta-dos! Dirigeixi’s a la porta vermella, si us plau! Número te-seixanta-dos!».

«La primera parada són les dutxes».

A l’altra banda de la porta vermella hi ha una dona prima que porta una bata verda. Tota la roba fora i cap al cove. La roba interior també. Els encanten els nens, però els polls i les paparres no. Hi ha la dutxa. Hi ha sabó. Posa’t la bata blanca quan hagis acabat i espera’t que et cridin.

Assec l’ós repenjant-lo a la paret i camino nua sobre les rajoles fredes. L’aigua és tèbia i el sabó fa una olor forta com de medecina. Encara estic humida quan em poso la bata de paper. Se m’empega a la pell. Gairebé és transparent. Recullo l’Ós i m’espero.

«A continuació ve la preexploració. Una pila de preguntes. Algunes gairebé idèntiques. És per comprovar el teu relat. No perdis la calma. Estigues concentrada».

Surto per la porta següent. Pujo a una taula de reconeixement. Una altra infermera, més cepada, més antipàtica. Gairebé ni em mira. Dec ser la persona número mil que ha vist des que els Silenciadors van ocupar la base.

Nom sencer? Elizabeth Samantha Morgan.

Quants anys tinc? Dotze.

D’on sóc? Tinc germans o germanes? Queda viu algú de la família? Què els va passar? On vaig anar quan vaig marxar de casa? Què m’ha passat a la cama? Com em van disparar? Qui em va disparar? Sé algun lloc on hi hagi més supervivents? Com es deien els meus germans? I els meus pares? A què es dedicava el meu pare? Com es deia la meva millor amiga? Li torno a explicar el que li va passar a la meva família.

En acabat em dóna uns cops suaus al genoll i em diu que no tingui por. Estic del tot segura.

Estrenyo l’Ós sobre el pit i assenteixo.

Del tot segura.

«Tot seguit, la revisió física. Després, l’implant. La incisió és molt petita. Segurament la tancarà amb cola».

La dona que es diu doctora Pam és molt amable; encara que no vull, em cau bé. La doctora ideal: amable, dolça i pacient. No entra corrent i comença a graponejar-me; primer enraona. M’explica tot el que em farà. M’ensenya l’implant. Com el xip d’una mascota, només que millor! Ara, si em passa res, ells sabran on trobar-me.

—Com es diu el teu ós?

—Sammy.

—Et sembla bé si en Sammy es queda assegut a la cadira mentre et posem el rastrejador?

M’estiro de panxa a terra. M’amoïna irracionalment que em vegi el cul a través de la bata de paper. El cos se’m tensa mentre espero la punxada de l’agulla.

«L’aparell no et pot baixar fins que estigui connectat amb El País de les Meravelles. Però una vegada el tens a dins, és del tot operatiu. El poden fer servir per rastrejar-te, i també per matar-te».

La doctora Pam em pregunta què em va passar a la cama. Alguna mala persona em va disparar. Això no et passarà aquí, m’assegura. No hi ha gent dolenta, al camp Recer. Estic del tot segura.

Estic etiquetada. Em sento com si m’hagués penjat una roca de deu quilos al coll. Hora de l’últim test, em diu. Un programa arrabassat a l’enemic.

«En diuen El País de les Meravelles».

Agafo l’Ós de la cadira i la segueixo cap a l’habitació següent. Parets blanques. Terra blanc. Sostre blanc. Butaca de dentista blanca, cintes penjant dels reposabraços i reposacames. Un teclat i un monitor. Em diu que m’assegui i se’n va a l’ordinador.

—Què fa El País de les Meravelles? —pregunto.

—Bé, és una mica complicat, Lizbeth, però bàsicament registra un mapa virtual de les teves funcions cognitives.

—Un mapa del cervell?

—Una cosa semblant, sí. Asseu-te a la butaca, bonica. No tardaré gaire, i et prometo que no et farà mal.

M’assec, agafant l’Ós sobre el pit.

—Oh, no, reina, en Sammy no pot estar en aquesta cadira amb tu.

—Per què no?

—Dóna-me’l. El deixaré aquí sobre, al costat de l’ordinador.

Li faig un esguard desconfiat. Però ella somriu, i ha estat molt amable. Hauria de confiar en ella. Al cap i a la fi, ella confia plenament en mi.

Però estic molt neguitosa, l’Ós em cau de la mà quan l’allargo cap a ella. Cau al costat de la butaca, de cap a terra, sobre el cap tou. Em giro per recollir-lo, però la doctora Pam em diu que no em bellugui de la butaca, que ja l’agafa ella, i s’acota.

Jo li agafo el cap amb totes dues mans i l’estiro fort cap al braç de la cadira. L’impacte fa que els braços em quedin adolorits. Ella cau a terra, estabornida del cop, però no es desploma del tot. Quan els genolls li piquen a terra, ja m’he alçat de la butaca i m’he posat darrere seu. El pla era engegar-li un cop de karate al coll, però la tinc d’esquena a mi, així que improviso. Engrapo la cinta que penja de la butaca i li faig dues voltes al coll. Ella alça les mans, però ja és massa tard. Estiro la cinta, ben estreta, poso el peu a la butaca per fer més força i faig una estrebada.

Aquests segons mentre espero que es desmaï són els més llargs de la meva vida.

Es queda flàccida, afluixo la cinta immediatament i ella cau de cara a terra. Li miro el pols.

«Sé que serà temptador, però no la pots matar. Ella i tot el personal que fa funcionar la base estan connectats a un sistema de control situat al centre de comandament. Si la peles, hi haurà molt rebombori».

Giro la doctora Pam de cara enlaire. Li surt sang del nas. Segurament el té trencat. Em toco la part del darrere del cap. És la part delicada. Però m’ha pujat l’adrenalina, i estic eufòrica. Fins ara tot ha anat sobre rodes. Ho puc fer.

M’arrenco l’embenatge i estiro fort per tots dos costats de la incisió; és com si em clavessin un llumí encès, quan la ferida se m’obre. Unes pinces i un mirall m’anirien de meravella, ara, però no tinc ni una cosa ni l’altra, així que faig servir l’ungla per ficar el rastrejador dins del tall. La tècnica funciona més bé del que m’esperava: al tercer intent, l’aparell queda travat sota l’ungla i el trec fàcilment.

«Només es tarda noranta segons a executar la baixada. Per tant, et queden tres minuts, potser quatre. Més de cinc, no».

Quants minuts he estat aquí dins? Dos? Tres? M’agenollo al costat de la doctora i li fico el rastrejador al nas, tan endins com puc. Uf!

«No, no pots ficar-li coll avall. Ha d’estar més a prop del cervell. Em sap greu».

Que et sap greu a tu, Evan?

Sang al dit, sang meva, sang seva, barrejades.

Faig una gambada per damunt d’ella cap al teclat. Ara ve la part que em fa més por.

«No tens el número d’en Sammy, però hi hauria d’haver una referència encreuada amb el seu nom. Si un paràmetre no funciona, prova’n un altre. En principi hi ha d’haver una funció de cerca».

De la ferida de l’esquena em cauen gotes de sang que em baixen per la nuca i esquena avall. Tinc una tremolor que no puc controlar, i em costa teclejar. Dins del requadre blau que parpelleja escric la paraula cerca. Dos intents per escriure-la bé.

INTRODUIR NÚMERO.

No en tinc cap, punyeta! Tinc un nom. Com torno ara al requadre blau? Pitjo la tecla Entrar.

INTRODUIR NÚMERO.

Ah, ja ho entenc. Vol un número!

Teclejo Sullivan.

ERROR EN L’ENTRADA DE DADES.

Dubto entre llançar el monitor per la finestra o començar a etzibar puntades a la doctora Pam fins a matar-la. No és que això m’ajudés a trobar en Sam, però sí que em quedaria més a gust. Pitjo la tecla d’escapada, torno al requadre blau i teclejo cerca per cognom.

Les paraules desapareixen. El País de les Meravelles les fa evaporar. El requadre blau parpelleja i es queda en blanc altra vegada.

Reprimeixo un crit. Se m’acaba el temps.

«Si no el trobes al sistema, haurem de passar al pla B».

No m’entusiasma ni gota, el pla B. A mi m’agrada el pla A, en què un mapa indica la seva posició i jo em poso a córrer de dret cap a ell. El pla A és senzill i clar. El B és complicat i tèrbol.

Un últim intent. Cinc segons més poden suposar una gran diferència.

Pico Sullivan al requadre blau.

La pantalla es torna boja. Sobre un fons gris comencen a aparèixer ràpidament números que omplen la pantalla, com si jo hagués donat una ordre per calcular el valor de pi. M’agafa pànic i començo a pitjar tecles a l’atzar, però l’allau de números no para. Ja passa de llarg dels cinc minuts. El pla B és una merda, però endavant el B.

Amb dues gambades me’n vaig a l’habitació del costat, on trobo les granotes blanques. N’estiro una del penjador i intento posar-mela sense treure’m abans la bata. Remugo de frustració, me la trec i durant un segon em quedo del tot nua, just el segon en què la porta de l’estança del costat s’obre de sobte i un batalló de Silenciadors entra a l’habitació on sóc. És així com van les coses amb tots els plans B. La granota em va molt gran, però val més massa gran que no pas massa petita, penso, m’apujo la cremallera ràpidament i torno a la sala d’El País de les Meravelles.

«Si no el trobes a la interfície principal, és molt probable que ella tingui una unitat portàtil al damunt. Funciona segons el mateix sistema, però has d’anar amb molt de compte. Té una funció de localitzador i una altra de detonador. Si pitges la tecla equivocada, no el trobaràs, sinó que el deixaràs fregit».

Quan torno a irrompre a l’habitació, la trobo asseguda, amb l’Ós en una mà i un aparell platejat que sembla un mòbil a l’altra.

Com he dit, el pla B és una merda.