68

S’atura en sec, però la mirada d’estranyesa sorgeix lentament.

—Cassie, sóc jo.

—Ja ho sé, que ets tu. El que no sé és qui ets.

Ell estreny la mandíbula. Fa una veu forçada. Ira? Frustració? No ho sabria dir.

—Abaixa el fusell, Cassie.

—Qui ets, Evan? Si és que et dius així. Fins i tot del teu nom, dubto.

Fa un somriure lànguid. I llavors s’aclofa de genolls a terra, es balanceja, cau de bocaterrosa i es queda estès, quiet.

Jo espero, apuntant-lo amb el fusell a la nuca. No es mou. Salto per damunt d’en Howard i l’empenyo amb la punta del peu. No es belluga. M’agenollo al seu costat, recolzant-me la culata del fusell a la cuixa, i li premo els dits sobre el coll per buscar-li el pols. És viu. Té els pantalons esquinçats de les cuixes cap avall. Els noto molls al tacte. M’ensumo els dits. Sang.

Repenjo l’M16 contra l’arbre caigut i giro l’Evan d’esquena a terra. Pestanyeja. Aixeca una mà i em toca la galta amb el palmell cobert de sang.

—Cassie —xiuxiueja—. Cassie de Cassiopea.

—Prou —dic. Em fixo en el fusell, que és al seu costat, i l’aparto amb una puntada perquè no hi arribi—. És greu, la ferida?

—Em sembla que força.

—Quants eren?

—Quatre.

—No tenien cap possibilitat, oi?

Un sospir llarg. Els seus ulls busquen els meus. No cal que m’ho digui, li veig la resposta als ulls.

—No gaires, no.

—Perquè no et veus amb cor de matar, però sí que t’hi veus per fer el que has de fer. —Aguanto la respiració. Deu saber on vull anar a parar, dient això.

L’Evan dubta. Assenteix amb el cap. Veig el dolor als seus ulls. Aparto la mirada perquè no el vegi als meus. «Has estat tu, qui ha agafat aquest camí, Cassie. Ara no et pots fer enrere».

—I ets molt bo en allò que et sents capaç de fer, oi?

«Bé, aquesta és la qüestió, no? Tu també: quines coses et sents capaç de fer, Cassie?».

M’ha salvat la vida. Com podria ser també aquell que ha intentat prendre-me-la? No té sentit.

Em veig capaç de deixar-lo morir dessagnat perquè sé que m’ha mentit, perquè sé que no és l’Evan Walker benèvol, el caçador per força, el fill, germà i amant afligit, sinó alguna cosa que podria no ser ni humana? Tinc el que es necessita per seguir la primera norma fins a les últimes conseqüències, brutals i implacables, i clavar-li una bala en aquest front delicadament esculpit?

«Merda, a qui vols enganyar?».

—T’he de treure aquesta roba —murmuro mentre començo a desbotonar-li la camisa.

—No t’imagines quant de temps fa que esperava sentir-t’ho dir. —Un somriure inclinat. Sensual.

—No facis servir els teus encants per sortir-te’n d’aquesta, company. Et pots incorporar una mica? Una mica més. Té, pren-te això.

Li dono un parell d’analgèsics de la farmaciola. Se’ls empassa amb dos glops d’aigua d’una ampolla que li dono.

Li trec la camisa. Ell em mira a la cara; jo evito la seva mirada. Mentre li estiro les botes, ell es descorda el cinturó i s’abaixa la bragueta. Alça el cul, però no es pot treure els pantalons. Els té arrapats a les cames, xops com estan de sang mig seca.

—Estripa’ls —diu. Es gira de panxa a terra. Ho intento, però la tela se m’escapa d’entre els dits quan l’estiro.

—Té, fes servir això. —M’allarga un ganivet tacat de sang. No li pregunto d’on ha sortit la sang.

Tallo d’una punta a l’altra, a poc a poc; tinc por de fer-li un tall. Després retiro els pantalons de cada cama, com si pelés un plàtan. Exacte, la metàfora perfecta: pelar un plàtan. He d’esbrinar la veritat, i no es pot arribar a la saborosa fruita sense treure’n abans la pela de fora.

Parlant de fruites, ara vaig per la roba interior.

Trobant-me en aquesta situació, li demano:

—Cal que et miri el cul?

—M’agradaria saber què n’opines.

—Prou d’intents patètics de fer-te el graciós. —Tallo la roba per tots dos costats i li trec la part de darrere dels calçotets, deixant-lo nu. El cul no està gaire bé. Vull dir que el té cosit de metralla. A banda d’això, és prou maco.

Li netejo la sang amb una gasa de la farmaciola, tot reprimint una rialleta histèrica. L’atribueixo a aquesta tensió insuportable, no pas al fet que estic netejant el cul a l’Evan Walker.

—Déu meu, com t’han deixat!

—De moment, fes que les ferides em parin de sagnar i prou —diu respirant amb dificultat.

Li tapo les ferides d’aquest costat tan bé com puc.

—Pots girar-te de l’altre costat?

—M’estimo més no fer-ho.

—T’he de veure el davant. —«Ostres! El davant?».

—El davant està bé. De debò.

M’assec, esgotada. Suposo que en això me’l puc creure.

—Explica’m què ha passat.

—Quan has sortit del barranc he fugit corrent. He trobat un lloc poc fondo per on podia grimpar. He fet marrada per situar-me darrere d’ells. I el que ha passat després segurament ho has sentit.

—He sentit tres trets. Has dit que hi havia quatre tipus.

—El ganivet.

—Aquest?

—Aquest. La sang que tinc a les mans és seva, no meva.

—Ah, gràcies. —Em frego la galta on m’ha tocat. Decideixo donar-li la pitjor interpretació del que ha passat—. Així que ets un Silenciador, oi?

Silenci. Que irònic.

—O ets humà? —mussito. «Digues que ets humà, Evan. I quan ho diguis, afirma-ho rotundament, per esvair tots els dubtes. Si us plau, Evan, necessito de debò que esvaeixis els dubtes. Ja sé que vas dir que un no es pot obligar a confiar, però, maleït sia, fes que algú altre confiï en tu. Fes que jo hi confiï. Digues-ho. Digues que ets humà».

—Cassie…

—Ets humà?

—És clar que ho sóc.

Inspiro fondo. Ho ha dit, però no rotundament. No li veig la cara; la té amagada sota el braç doblegat. Potser si li veiés la cara sí que seria perfecte, i jo podria foragitar aquest pensament horrible. Agafo unes compreses esterilitzades i em començo a netejar la seva sang —o la sang de qui sigui— de les mans.

—Si ets humà, per què m’enganyaves?

—No t’he enganyat en tot.

—Només en els fets importants.

—En això és en el que no t’he enganyat.

—Vas matar aquelles tres persones de l’autovia?

—Sí.

Em ve una esgarrifança. No m’ho esperava. M’esperava un: «Fas broma? No siguis tan paranoica». I en comptes d’això, em dóna una resposta senzilla, tova, com si li hagués preguntat si mai s’havia banyat en boles.

La pregunta següent és la més difícil de totes:

—Em vas disparar a la cama?

—Sí.

Em poso a tremolar i la compresa tacada em cau entre les cames.

—Per què em vas disparar a la cama, Evan?

—Perquè no et podia disparar al cap.

«Au, ara ja ho saps».

Em trec la Luger i me l’aguanto sobre la falda. Tinc el seu cap a dos pams del meu genoll. El que em desconcerta és que la persona que té la pistola tremola com una fulla, i la que es troba a les seves mans està ben tranquil·la.

—Me’n vaig —li dic—. Et deixaré aquí perquè et moris dessagnat, igual com tu em vas deixar a sota del cotxe.

Espero que digui alguna cosa.

—Veig que no te’n vas —afirma.

—M’espero que em diguis el que m’has de dir.

—És complicat.

—No, Evan. Les mentides sí que són complicades. La veritat és senzilla. Per què disparaves a la gent de l’autovia?

—Perquè tenia por.

—Por de què?

—Que no fossin persones.

Sospiro i trec una ampolla d’aigua de la motxilla, em repenjo contra l’arbre caigut i faig un bon glop.

—Vas disparar a aquella gent de l’autovia, i a mi, i qui sap a quanta gent més; ja sé que no sorties a caçar animals, cada nit, perquè ja estaves al corrent de la quarta onada. Jo sóc el teu Soldat de la Creu.

Assenteix sota el colze doblegat, i amb veu ofegada afegeix:

—Si ho vols dir així…

—Si em volies veure morta, per què em vas treure de sota la neu, en comptes de deixar-me morir congelada?

—No et volia veure morta.

—Després de disparar-me a la cama i deixar-me dessagnar sota un cotxe…

—No, estaves dreta, quan vaig marxar corrent.

—Vas marxar corrent? Per què? —Em costa imaginar-m’ho.

—Tenia por.

—Vas disparar a aquella gent perquè tenies por. Em vas disparar a mi perquè tenies por. I vas marxar corrent perquè tenies por.

—Potser tinc algun problema amb la por.

—Després em véns a buscar, em portes a aquella casa, em cuides fins que estic recuperada, em prepares una hamburguesa, em rentes els cabells, m’ensenyes a disparar, et morreges amb mi amb… quina intenció?

Ell branda el cap i m’esguarda amb un ull.

—Escolta, Cassie, això és una mica injust, per part teva.

—Injust per part meva? —dic, bocabadada.

—Interrogar-me ara que estic ferit de metralla.

—No pas per culpa meva —li etzibo—. Ets tu qui va insistir a venir. —Per l’esquena em puja una esgarrifança, de l’esglai—: Per què has vingut, Evan? És una mena de parany? M’utilitzes per a alguna cosa?

—Rescatar en Sammy ha estat idea teva —assenyala—. Jo vaig intentar dissuadir-te’n. Fins i tot em vaig oferir a fer-ho jo.

Tremola. Estem a quatre graus i ell està nu. Li poso la jaqueta a les espatlles i li tapo la resta del cos tan bé com puc amb la camisa texana.

—Em sap greu, Cassie.

—El què?

—Tot plegat —fa, embarbussant-se amb les paraules: els analgèsics comencen a fer-li efecte.

Jo tinc la pistola agafada amb totes dues mans, ara. Tremolo com ell, però no de por.

—Evan, jo vaig matar el soldat perquè no tenia alternativa… Jo no sortia cada dia a buscar gent per matar-la. No m’amagava al bosc, a la vora de l’autovia, i liquidava cada persona que passava perquè podia ser un d’ells. —Assenteixo per a mi mateixa. La cosa és ben senzilla—. No pots ser qui dius que ets perquè qui dius que ets no podria haver fet el que tu has fet!

Ara m’és tot igual, tret de la veritat. I no ser una beneita. I no sentir res per ell, perquè si sento alguna cosa per ell em costarà molt més fer el que he de fer, potser em serà impossible, i si vull salvar el meu germà, res no m’ha de resultar impossible.

—I ara què? —inquireixo.

—Demà al matí haurem de treure la metralla.

—Vull dir després d’aquesta onada. O tu ets l’última onada, Evan?

Em guaita amb l’únic ull que té destapat, movent el cap endavant i endarrere.

—No sé com et puc convèncer…

Li poso la boca del canó a tocar de la templa, just al costat de l’ull gran de color de xocolata que em mira fixament, i li dic amb un grunyit:

—Primera onada: se’n va la llum. Segona onada: puja l’onatge. Tercera onada: la pesta. Quarta onada: Silenciador. Què vindrà ara, Evan? Què és la cinquena onada?

No respon. Ha perdut el coneixement.