53

«Em vas salvar».

Estant als seus braços aquella nit, recordant aquelles paraules, penso «Idiota, idiota, idiota. No ho pots fer. No pots, no pots, no pots».

La primera regla: no confiar en ningú. D’aquí es desprèn la segona regla: l’única manera de mantenir-te viva el màxim de temps possible és estar sola mentre puguis.

Ara les he trencades totes dues.

Que llestos que són. Com més difícil resulta la supervivència, més vols agrupar-te. I com més gent t’agrupes, més difícil és la supervivència.

La qüestió és que vaig tenir una oportunitat i no me’n vaig sortir gaire tota sola. De fet, la vaig espifiar. M’hauria mort si l’Evan no m’hagués trobat.

El seu cos està arrapat a la meva esquena i el seu alè és un pessigolleig deliciós a la meva nuca. L’habitació està molt freda; seria fantàstic ficar-me sota les flassades, però no em vull bellugar. Ni vull que ell es bellugui. Li passo els dits per l’avantbraç nu, tot recordant l’escalfor dels seus llavis i la seva pell fina entre els meus dits. El noi que mai no dorm, adormit. Ha vingut a reposar a la platja de la Cassiopea, una illa enmig d’un mar de sang. «Tu tens la teva promesa, i jo et tinc a tu».

No puc confiar-hi. He de confiar-hi.

No em puc quedar amb ell. No me’n puc anar sense ell.

No puc confiar més en la sort. Els Altres m’ho han ensenyat.

Però encara es pot confiar en l’amor?

No és que l’estimi. No sé ni quina sensació es té quan un estima. Sé com em va fer sentir en Ben Parish, i no sabria dir-ho amb paraules o, si més no, amb cap de les paraules que conec.

L’Evan es mou darrere meu.

—És tard —murmura—. Hauries de dormir una mica.

«Com sap que estic desperta?».

—I tu?

Baixa del llit i se’n va de puntetes cap a la porta. Jo m’incorporo, amb el cor accelerat sense saber ben bé per què.

—On vas?

—Vaig a fer un cop d’ull per aquí fora. No tardaré gaire.

Quan se n’ha anat, em trec la roba i em poso una de les seves camises de llenyataire llises. La Val portava camises de dormir amb volants. No és el meu estil.

Em torno a ficar al llit i apujo les flassades fins a la barbeta. Renoi, quin fred. Paro l’oïda al silenci. És a dir, el de la casa sense l’Evan. A fora la natura desferma els seus sorolls. Els lladrucs distants dels gossos assilvestrats. L’udol d’un llop. El xut de les òlibes. Som a l’hivern, l’època de l’any que la natura murmura. Quan arribi la primavera suposo que sentiré una simfonia de sons silvestres.

Espero que torni. Passa una hora. Dues.

Sento el testimoni que fa crec i aguanto la respiració. Normalment el sento entrar de nit. La porta de la cuina que pica. Les passes feixugues de les seves botes pujant les escales. Ara només percebo el cruixit a l’altra banda de la porta.

Allargo el braç i agafo la Luger de la tauleta. Sempre la tinc a prop.

«És mort», és el primer que penso. «No és l’Evan, el que hi ha a l’altra banda de la porta; és un Silenciador».

Surto del llit sense fer soroll i m’acosto de puntetes a la porta. Poso l’orella a tocar de la fusta. Acluco els ulls per sentir-hi millor. Aguanto la pistola amb totes dues mans, tal com ell m’ha ensenyat. Repasso cada pas mentalment, tal com ell m’ha ensenyat a fer.

«La mà esquerra al pom. Gira, estira, dues passes enrere, pistola amunt. Gira, estira, dues passes enrere, pistola amunt…».

Creeeeec.

Bé, ja està.

Obro la porta de cop, faig un sol pas enrere —malgrat els assaigs— i apujo l’arma. L’Evan fa un bot enrere i pica a la paret, aixeca les mans sense adonar-se’n quan veu la boca de la pistola brillant davant del nas.

—Ei! —crida. Té els ulls esbatanats i les mans enlaire, com si se li hagués tirat al damunt un atracador.

—Què dimoni fas? —dic tremolant de ràbia.

—Venia a… a veure com estaves. Pots abaixar la pistola, si us plau?

—Saps que no em calia obrir la porta —li engego, abaixant l’arma—. T’hauria pogut disparar des de l’altra banda.

—La propera vegada trucaré, segur. —Em fa el seu somriure inclinat característic.

—Hem d’establir un codi per quan te’m vulguis atansar sigil·losament. Un truc a la porta significa que vols entrar. Dos significa que només t’atures per espiar-me mentre dormo. —Els seus ulls salten de la meva cara a la meva camisa (que de fet és seva), a les meves cames nues, i s’hi queden més del compte abans de tornar a la cara. Em fa una mirada càlida; jo tinc les cames ben fredes.

Llavors truca una vegada al marc de la porta. Però és gràcies al somriure, que el deixo entrar.

Ens asseiem al llit. Jo intento passar per alt el fet que porto la seva camisa, i que la camisa fa la seva olor, que el tinc assegut a un pam de mi, amb aquella olor seva, i també que tinc un petit nus a la boca de l’estómac, com una brasa encesa.

Vull que em torni a tocar. Vull sentir les seves mans, suaus com núvols. Però em fa por que, si em toca, els set bilions de bilions d’àtoms que componen el meu cos explotaran i s’escamparan per tot l’univers.

—És viu? —diu amb un murmuri.

Torna a fer aquella mirada trista, desesperada. Què devia passar aquí? Per què pensa en en Sam?

Encongeixo les espatlles. Com ho puc saber?

—Jo ho vaig saber, amb la Lauren. És a dir, ho vaig saber quan se’n va anar.

Ara toqueja l’edredó, passa els dits per les costures, ressegueix els contorns dels dibuixos com si resseguís el camí d’un mapa del tresor.

—Ho vaig notar. Llavors vam quedar només la Val i jo. Ella estava molt malalta, i jo sabia que no li quedava gaire temps. Sabia quan passaria, gairebé en sabia l’hora exacta: ho havia viscut sis vegades.

Triga un minut a continuar. Alguna cosa l’ha espantat molt. Els ulls no li paren quiets. Van d’una banda a l’altra de l’habitació, com si intentés trobar alguna cosa que el distragués… O potser just el contrari, alguna cosa que el lligui a aquest moment. A aquest moment amb mi. No a aquell moment en què no pot parar de pensar.

—Un dia que era fora —diu—, que penjava llençols a l’estenedor, vaig tenir una sensació estranya. Com si alguna cosa m’hagués clavat un cop al pit. És a dir, va ser ben bé físic, no mental, no va ser una veueta dins meu que em va dir… que la Lauren se n’havia anat. Va ser com si algú m’hagués donat un cop de puny fort. I ho vaig saber. Així que vaig deixar estar el llençol i vaig córrer com un llamp cap a casa seva…

Sacseja el cap. Li toco el genoll, però enretiro la mà de seguida. Quan t’has tocat un cop, després és massa fàcil.

—Com ho va fer? —pregunto. No el vull fer pensar en res si no està preparat. Fins ara ha estat com un iceberg emocional, amb dues terceres parts amagades sota la superfície, ha escoltat més que no ha parlat, ha fet més preguntes que no respostes ha donat.

—Es va penjar —diu—. La vaig baixar a terra. —Aparta la mirada. És aquí amb mi i és allà amb ella—. I després la vaig enterrar.

No sé què dir-li. Així que no dic res. Hi ha massa gent que enraona quan en realitat no té res a dir.

—Crec que això és el que passa —diu al cap d’un minut—. Quan estimes algú. Li passa alguna cosa, i és un cop de puny al cor; no és com un cop de puny, sinó un autèntic cop de puny al cor. —Arronsa les espatlles i fa un lleu somriure per a si mateix—. Almenys és el que jo vaig sentir.

—I creus que com que jo no l’he sentit, en Sammy deu ser viu?

—Ho sé. —S’encongeix d’espatlles altre cop i fa una rialla incòmoda—. És una ximpleria. Em sap greu haver-ne parlat.

—L’estimaves molt, oi?

—Vam créixer junts. —Els ulls li brillen en recordar-ho—. Ella solia venir aquí, o jo anava a casa seva. I quan ens vam fer més grans, ella sempre era per aquí i jo sempre era a casa seva. Quan m’hi podia escapar, ja que se suposava que havia d’ajudar el meu pare a la granja.

—És on vas anar ahir a la nit, oi? A casa de la Lauren.

Li baixa una llàgrima per la galta. Jo l’hi eixugo amb el polze, igual que ell em va eixugar les meves la nit que li vaig preguntar si creia en Déu.

De sobte s’inclina cap a mi i em fa un petó. Sense més.

—Per què m’has fet el petó, Evan?

Parlo de la Lauren i llavors em fa un petó. Se’m fa estrany.

—No ho sé —respon acotant el cap.

Hi ha l’Evan enigmàtic, l’Evan taciturn, l’Evan apassionat i ara l’Evan vergonyós com un nen petit.

—La propera vegada val més que tinguis un bon motiu —li dic de broma.

—Entesos —diu, i em fa un altre petó.

—El motiu? —dic fluixet.

—Mm. Que ets molt bonica?

—És un bon motiu. No sé si és veritat, però és bo.

M’agafa la cara amb les seves mans suaus, se m’atansa per fer-me un tercer petó que s’allarga, i que encén la brasa que tinc al ventre, em fa posar drets els cabells de la nuca, que ballen de contents.

—És veritat —xiuxiueja, amb els llavis a frec dels meus.

Ens quedem adormits agafats en la mateixa posició que estàvem unes hores abans, com dues culleres, i amb el palmell de la seva mà premut just a sota de la meva nuca. Em desperto avançada la nit, i per un instant torno a ser al bosc, dins del sac de dormir, jo sola, amb l’ós de peluix i l’M16, i un estrany prem el seu cos contra el meu.

«No, tranquil·la, Cassie. És l’Evan, el que t’ha salvat, el que t’ha cuidat fins que t’has curat, i el que vol arriscar la seva vida perquè compleixis una estúpida promesa. L’Evan, l’observador, el que et va trobar. L’Evan, el noi de camp senzill, de mans suaus, càlides i agradables».

El cor em fa un bot. On s’és vist, un noi de camp amb les mans suaus?

Li aparto la mà del meu pit. Ell es mou i em deixa anar un sospir a tocar del coll. Ara els cabells que tinc a frec dels seus llavis fan un ball molt diferent. Li passo els dits suaument pel palmell de la mà. Suau com el cul d’un nadó.

«Ei, no t’espantis. Des de fa mesos que no fa cap feina de camp. I ja saps que té unes cutícules molt ben cuidades…, però després de només uns mesos caçant al bosc, ja marxen les durícies d’anys de treballar?».

Caçar al bosc…

Inclino el cap per ensumar-li els dits. Segurament és la meva imaginació hiperactiva, però hi noto l’olor acre i metàl·lica de la pólvora? Quan ha disparat una arma? Ahir a la nit no va anar a caçar, sinó a visitar la tomba de la Lauren.

Estic als seus braços quan trenca el dia, ben desperta, notant com el seu cor batega a la meva esquena, mentre el meu batega sota la seva mà.

«Deus ser un caçador desastrós. Gairebé mai no portes res quan tornes».

«De fet sóc molt bo».

«Així és que no et veus amb cor de disparar?».

«Em veig amb cor de fer el que he de fer».

Què et veus amb cor de fer, Evan Walker?