23

A la tercera vegada no em vaig descuidar el fusell d’assalt. Em vaig ficar la Luger al cinturó, però m’adonava que no podria disparar un fusell d’assalt tenint l’ós de peluix en una mà, així que el vaig haver de deixar al camí.

—Tranquil. No t’oblidaré —vaig xiuxiuejar a l’ós d’en Sammy.

Em vaig apartar del camí i vaig serpentejar entre els arbres sense fer fressa. Quan vaig ser a prop del recinte, em vaig estirar i vaig continuar endavant arrossegant-me, fins al marge del bosc.

«Guaita, és clar que no els havia sentit marxar».

En Vosch parlava a un parell de soldats a la porta del magatzem. Un altre grup passava l’estona al costat d’un dels Humvee. En vaig comptar set en total, així que n’hi havia cinc més que jo no podia veure. Se n’havien anat al bosc a buscar-me? El cos del pare ja no hi era —qui sap si els altres havien començat a eliminar restes—. Al campament érem quaranta-dos, sense comptar els nens que se n’havien anat amb els autobusos. S’havien de desfer de molts cossos.

Va resultar que l’havia encertat: era una operació de neteja.

Només que els Silenciadors no eliminen els cadàvers com nosaltres.

En Vosch s’havia tret la màscara. I també els dos tipus que eren amb ell. No tenien boca de llagosta ni els sortien tenacles del mentó. Tenien l’aspecte d’éssers humans del tot normals, si més no vistos de lluny.

Ja no necessitaven les màscares. Per què no? Devien formar part de l’actuació. El lògic era que nosaltres penséssim que s’havien de protegir de la infecció.

Dos dels soldats que eren al Humvee es van dirigir cap a en Vosch portant el que semblava un bol o un globus del mateix color gris metàl·lic apagat dels drones. En Vosch va assenyalar un punt entre el magatzem i els barracons, el mateix punt, em va fer l’efecte, on el pare havia caigut.

Aleshores es van apartar tots, llevat d’una dona soldat que estava agenollada al costat del globus gris.

Els Humvee van tornar a la vida amb un gran brogit. Un altre vehicle es va sumar al duet: el camió de plataforma, que estava aparcat a l’entrada del recinte, fora del meu camp de visió. Me n’havia oblidat. Els altres soldats ja devien ser a dalt, esperant. Esperant el què?

El soldat es va aixecar i va tornar trotant cap al Humvee. Vaig mirar com hi pujava. Vaig mirar com el Humvee girava i s’allunyava enmig d’un núvol de pols bullent. Vaig mirar com la pols feia remolins i s’anava assentant. La quietud del capvespre d’estiu s’assentava amb ella. El silenci em martellejava a les orelles.

I en aquell moment el globus gris va començar a brillar.

Allò era bo, dolent o no era bo ni dolent, però fos el que fos, bo, dolent o cap de les dues coses, depenia del punt de vista des del qual es considerés.

Ells havien posat el globus allà, així que per a ells era una cosa bona.

La resplendor s’anava fent més intensa. Era d’un verd groguenc pàl·lid. Bategava lleument. Com… com què? Un far?

Vaig escrutar el cel, que s’enfosquia. Ja havien començat a sortir les primeres estrelles. No vaig veure cap drone.

Si això era una cosa bona des del seu punt de vista, senyal que segurament era dolenta per a mi.

Bé, segurament no. M’inclinava més cap a un segur a seques.

L’interval entre les pulsacions s’escurçava cada pocs segons. La pulsació es va convertir en un flaix. I el flaix, en una llampada.

Pulsació… Pulsació… Pulsació…

Flaix, flaix, flaix.

Llampada llampada llampada.

En la penombra, el globus em recordava un ull, un ull d’un to groc verd pàl·lid que em picava l’ullet.

«L’Ull s’ocuparà d’ella».

La meva memòria ha servat el que va passar a continuació com un seguit d’instantànies, com imatges fixes, congelades, d’una pel·lícula artística domèstica, amb les típiques preses mogudes de quan filmes a mà.

FOTO 1: De cul a terra, allunyant-me de reculons del recinte.

FOTO 2: Dreta. Corrent. La vegetació, una mescla de verd, marró i gris molsa.

FOTO 3: L’ós d’en Sammy, amb un bracet mossegat, masegat i rosegat d’ençà que en Sammy era molt petit, que em relliscava dels dits.

FOTO 4: Jo en el segon intent de recollir l’ós dels nassos.

FOTO 5: La fossa de cendra en primer terme. Sóc entremig del cos d’en Llardós i el d’en Branch. Agafant fort l’osset d’en Sammy contra el pit.

FOTOS 6-10: Més bosc, jo corrent altra vegada. Si t’hi fixes més, es veu el barranc a la cantonada de mà esquerra de la desena instantània.

FOTO 11: L’últim fotograma. Estic suspesa en l’aire damunt del barranc cobert d’ombres, agafada just quan havia saltat des del caire.

L’onada verda va retrunyir sobre el meu cos arraulit al fons, arrossegant tones de terregall, projectant una munió d’arbres, terra, els cossos d’ocells i esquirols, marmotes i insectes, el contingut d’una fossa de cendra, trossos dels barracons i del magatzem esmicolats —fusta contraxapada, ciment, claus i llaunes—, i dos dits de sòl d’un radi de cent metres al voltant de l’explosió. Vaig sentir l’ona expansiva abans d’espetegar al fons fangós del torrent: una pressió intensa que em va fer tremolar els ossos de cada centímetre del cos. Se’m van tapar els timpans, i vaig recordar en Llardós quan em va dir: «Ja saps què passa quan t’endinyen dos-cents decibels?».

«No, Llardós, no ho sé».

«Però me’n faig una idea».