26

Em porten a una planta en quarantena de l’hospital base, reservada per a víctimes de la plaga; en diuen l’ala dels zombis, i allà em donen morfina a dojo i un còctel potent de medicaments antivirals. Em visita una dona que es presenta com la doctora Pam. Té uns ulls dolços, una veu tranquil·la i les mans molt fredes. Porta els cabells recollits en un monyo tibat. I fa una olor com de desinfectant d’hospital amb un toc de perfum, dues olors que no s’avenen.

Em diu que tinc una possibilitat sobre deu de sobreviure. Em poso a riure. Dec delirar una mica a causa dels medicaments. Una entre deu? I jo que pensava que la plaga era una sentència de mort. Quina alegria!

Durant els dos dies següents la febre em puja a quaranta. Em ve una suor freda, i fins i tot la suor està tacada de sang. Entro i surto d’un son tenebrós i delirant mentre ells aboquen de tot a la infecció. No hi ha cura per a la Mort Roja. L’únic que poden fer és tenir-me drogat i calmar-me el dolor fins que la bestiola decideixi si li agrada el gust que tinc.

El passat s’entesta a aflorar. De vegades tinc el pare assegut al costat, de vegades la mare, però quasi sempre hi ha la Sissy. L’habitació es torna vermella. Veig el món a través d’una cortina de sang diàfana. La sala recula rere la cortina vermella. Només hi sóc jo, l’invasor que tinc a dins i els morts: no solament la meva família, sinó tots els morts, tots els milers de milions de morts, que m’empaiten mentre jo m’escapo. M’encalcen. Fujo. I se m’acut que en realitat no hi ha cap diferència entre nosaltres, els vius i els morts; tan sols és qüestió de temps verbal: morts passats i morts futurs.

Al tercer dia la febre baixa. Al cinquè retinc els líquids i els ulls i els pulmons se’m comencen a sanejar. La cortina vermella s’obre i veig la sala, els metges, infermeres i zeladors amb mascaretes i gorres, els pacients en les diferents etapes de la mort, passat i futur, surant a la mar plàcida de la morfina, o quan els treuen de la sala amb llitera, amb la cara tapada, morts presents.

Al sisè dia, la doctora Pam afirma que el pitjor ja ha passat. Ordena que em treguin tota la medicació, cosa que em deixa per terra; trobaré a faltar la morfina.

—No és decisió meva —em diu—. Et traslladen a la sala de convalescents fins que et puguis aixecar. Et necessitarem.

—Em necessitareu?

—Per a la guerra.

La guerra. Recordo els tiroteigs, les explosions, el soldat que va entrar d’improvís a la meva tenda i… «són dins nostre!».

—Què passa? —pregunto—. Què ha passat aquí?

Ja s’ha girat, dóna el meu full clínic a un zelador i li diu en veu baixa, però no prou perquè no la pugui sentir:

—Porta’l a la sala de reconeixement a les quinze zero zero, quan estigui net de medicaments. L’hem d’etiquetar i guardar.