28

He caigut tan fondo que res no pot arribar fins on sóc. Per primera vegada en setmanes em sento entumit. Ni tan sols em sembla que sóc jo. No hi ha cap lloc on jo acabo i comença el no-res.

La veu d’ella entra a la foscor, i m’hi aferro, com a un salvavides que em pot treure del pou sense fons.

—Ja està. Ha anat bé. Ja està…

Travesso la superfície per pujar al món real, panteixant, plorant desesperadament, com un perfecte marieta, i penso: «T’equivoques, doctora. Això no s’acaba mai. Continua i no s’acaba mai». Ara tinc el seu rostre a la vista, i els meus braços forcegen estirant les corretges quan intento agafar-la. La doctora ho ha d’aturar.

—Què dimoni ha estat, això? —pregunto amb un xiuxiueig ronc. El coll em cou, i tinc la boca seca. Em sento com si només pesés tres quilos, com si m’haguessin arrencat la carn dels ossos. I jo que em pensava que la plaga era horrible!

—És la manera que tenim de veure-hi dins teu, d’observar el que passa realment —diu ella amb veu dolça.

Em passa la mà pel front. Aquell gest em fa evocar la mare, i llavors recordo haver perdut la mare en la foscor, haver fugit d’on era ella de nit, cosa que porta a pensar que no hauria d’estar lligat en aquesta butaca blanca. Hauria de ser amb ells. Hauria d’haver-me quedat i enfrontar-me a allò a què ells s’havien enfrontat. «Ocupa’t de ta germaneta».

—Aquesta és la segona pregunta —dic, esforçant-me per mantenir la concentració—: Què passa?

—Són dins nostre —em respon—. Ens van atacar des de dins, amb personal infectat que havien incorporat entre els militars.

Em dóna uns quants minuts per assimilar-ho, mentre m’eixuga les llàgrimes de la cara amb un drap humit i fresc. M’exaspera, veure-la tan maternal, i la frescor calmant del drap és una tortura agradable.

Ella deixa el drap i em mira profundament als ulls.

—D’acord amb la proporció d’infectats i nets que constatem aquí a la base, calculem que un de cada tres éssers humans supervivents de la Terra és un d’ells.

M’afluixa les corretges que em subjecten. Sóc incorpori com un núvol, lleuger com un globus d’aire. Quan s’obre l’última corretja, em sembla que m’elevaré de la cadira i xocaré amb el sostre.

—En voldries veure un? —em pregunta.

Em dóna la mà.