50

Una setmana després que arribés l’As, l’Escamot 53 va passar del desè al setè lloc. Al cap de tres setmanes havíem aconseguit superar per pèls l’Escamot 19, situant-nos en cinquena posició. Aleshores, amb només dues setmanes per endavant, vam topar amb un mur i vam perdre setze punts quan érem en quart lloc, una diferència gairebé insalvable.

En Tortell, que no destaca enraonant però és un geni amb els números, analitza la diferència. En totes les categories tret d’una hi ha molt poc marge de millora: som segons en cursa d’obstacles, tercers en simulacre aeri i corrent, i primers en «altres tasques assignades», un calaix de sastre que inclou els punts per inspeccions matinals i «conducta adequada per a una unitat de les forces armades». El nostre punt flac és el tir, en què anem setzens, malgrat que tenim tiradors pistonuts, com l’As i en Tortell. Fora que puguem millorar aquesta puntuació les dues setmanes vinents, estem perduts.

Per descomptat, no cal ser una llumenera amb els números per saber per què tenim tan pocs punts. El cap de l’escamot és un negat per al tir. Així que el cap de l’escamot negat per al tir va a l’instructor d’entrenament en cap i li demana més temps per practicar, però els seus resultats no varien. La meva tècnica no és dolenta; ho faig tot i en l’odre que s’ha de fer; tanmateix, si encerto un cap amb cada carregador de trenta bales, ja és molt. L’As coincideix amb mi que si l’encerto només és per sort. Diu que fins i tot l’Esquitx n’encertaria una de cada trenta. S’esforça per no deixar-ho veure, però la meva ineptitud amb les armes la treu de polleguera. L’escamot on ella estava abans va segon. Si no l’haguessin reassignat, tindria garantit que es llicenciava amb la primera promoció, i seria primera a la fila a l’hora de la concessió del parell de galons de sergent.

—T’he de fer una proposta —em diu un matí quan sortim al pati a córrer. Porta una cinta per als cabells que li aguanta enrere el serrell sedós. No és que em fixi que el té molt fi—. T’ajudaré, però amb una condició.

—Té res a veure amb els escacs?

—Dimiteix com a cap d’escamot.

Li faig una llambregada. El fred ha pintat les seves galtes d’ivori d’un roig intens. L’As és una persona reservada; no pas callada com en Tortell, però callada d’una manera intensa, que fa posar neguitós, amb uns ulls que semblen dissecar-te amb la precisió d’un dels escalpels quirúrgics d’en Dumbo.

—Tu no ho vas demanar, i tant te fa, així que, per què no m’ho deixes per a mi? —pregunta, sense alçar els ulls del terra.

—Per què t’interessa tant ser la cap?

—Donant ordres és la manera com tinc més possibilitats de continuar viva.

Deixo anar una riallada. Li vull explicar el que he après. En Vosch ho va dir, i m’ha quedat gravat al fons de l’ànima: «Et moriràs». Això no era una qüestió de supervivència, sinó de revenja.

Seguim el camí que serpenteja pel pati, travessa la zona d’aparcament de l’hospital i va a la carretera d’accés al camp d’aviació. Davant nostre tenim la central elèctrica, vomitant el fum negre i gris.

—A veure què et sembla això —suggereixo—: tu m’ajudes, guanyem i et deixo el lloc.

Una proposta sense sentit. Som reclutes. No som nosaltres, qui decideix qui és el cap d’escamot; és en Reznik. De tota manera, jo sé que ara la qüestió ja no és qui és el cap. La cosa és qui serà sergent quan ens activin per a les missions de camp. Ser cap d’escamot no et garanteix un ascens, però tampoc no és cap trava.

Un Black Hawk passa damunt nostre amb un soroll estrident, torna de fer patrulla nocturna.

—Mai no et preguntes com s’ho han fet? —em pregunta, guaitant l’helicòpter, que gira cap a la nostra dreta, en direcció a la zona d’aterratge—. Com ho han posat tot en marxa després de l’atac d’impuls electromagnètic?

—No —responc sincerament—. Tu què en penses?

El seu alè són com petites explosions blanques enmig de l’aire gèlid.

—Búnquers subterranis, per força. Això o…

—O què?

Sacseja el cap i infla les galtes agullonades pel fred; corrent, els cabells negres se li gronxen endavant i endarrere a cada gambada, acaronats pel sol brillant del matí.

—És una bogeria, Zombi —diu per fi—. Vinga, a veure què fas, crac del futbol.

Sóc mig pam més alt que ella. Per cada gambada meva, ella en fa dues. Així que la guanyo.

Per poc.

Aquella tarda anem al camp de tir, ens enduem l’Umpa perquè ens alci les dianes. L’As m’observa mentre disparo uns quants trets, i en acabat em dóna la seva opinió d’experta: «Mira que ets dolent!».

—Aquest és el problema, que sóc un negat. —Li dedico el meu millor somriure.

Abans que comencés l’Harmagedon dels alienígenes, jo era famós pel meu somriure. No és que en vulgui fanfarronejar, però havia de vigilar de no somriure mai quan conduïa perquè podia enlluernar els cotxes que em venien de cara. El que dic no causa el més mínim efecte en l’As. Ella no ha d’entretancar els ulls amb la meva lluminària encegadora. Ni parpelleja.

—La tècnica és correcta. Què passa quan dispares?

—En termes generals, que fallo el tret.

L’As sacseja el cap. Parlant de somriures, fins ara només li he vist una ganyota que fa estirant els llavis. Em proposo la missió d’arrencar-n’hi una. Això és un pensament més aviat d’en Ben que no d’en Zombi, però costa desfer-se dels vells costums.

—Vull dir entre tu i la diana —diu.

«Què?».

—Aviam, quan puja…

—No. Parlo del que passa entre aquí —em posa els dits a la mà dreta— i allà —assenyala el blanc, a vint metres.

—No et segueixo, As.

—Has de veure la teva arma com una part del teu cos. No és l’M16, el que dispara, ets tu. És com bufar una dent de lleó. En bufar, impulses la bala cap a fora.

Es posa el fusell a l’espatlla i fa el senyal a l’Umpa amb un cop de cap. No sap on s’alçarà la diana, però el cap de la figura explota projectant una pluja d’estelles abans no ha pujat del tot.

—És com si no hi hagués espai, res que no siguis tu. El fusell ets tu. La bala ets tu. El blanc ets tu. No hi ha res que no siguis tu.

—Així que en el fons em dius que faci saltar enlaire el meu propi cap.

Gairebé li arrenco un somriure, amb això. La comissura esquerra dels llavis se li alça.

—És molt rotllo zen —ho intento altra vegada.

Les celles se li ajunten. Tercer strike.

—És més com la mecànica quàntica.

—Sí, és clar —assenteixo seriós—, és el que volia dir. Com la mecànica quàntica.

L’As gira el cap. Per amagar un somriure? Perquè no la vegi aixecar els ulls enlaire, exasperada? Quan es torna a girar cap a mi, el que veig és aquell esguard intens, que et posa l’estómac tens.

—Et vols llicenciar?

—Vull perdre de vista en Reznik d’una vegada.

—No n’hi ha prou. —Assenyala una de les figures retallades de l’altra banda del camp. El vent li fa ballar el serrell—. Què veus, quan mires una diana?

—Veig la figura d’una persona retallada en fusta.

—Sí, però qui hi veus?

—Ja sé què vols dir. De vegades m’imagino la cara d’en Reznik.

—I et serveix de res?

—A tu què et sembla?

—Falla la connexió —assevera. Fa un gest per indicar-me que m’assegui. S’asseu davant meu i m’agafa les mans. Les té gelades, fredes com els cadàvers de T i E—. Acluca els ulls. Va, Zombi. Com t’ha funcionat el teu sistema? Bé. Recorda que no es tracta de tu i la diana. No compta el que hi ha entremig, sinó allò que t’hi connecta. Pensa en el lleó i la gasela. Què els connecta?

—Mm… La gana?

—Només en el cas del lleó. Et pregunto què comparteixen.

Això és un rotllo. Potser ha estat mala idea, acceptar la seva proposta. Ara no solament deu estar del tot convençuda que sóc un soldat pèssim, sinó que és molt probable que també pensi que sóc imbècil.

—Por —em diu a cau d’orella, com si compartís un secret—. La gasela té por que el lleó se la mengi, té por que la devori. I el lleó té por de morir-se de gana. La por és la cadena que els lliga l’un a l’altre.

La cadena. En porto una a la butxaca, enfilada en un penjoll de plata. La nit que la meva germana va morir va ser fa mil anys; aquella nit va ser l’última. S’ha acabat. Mai no s’acaba. No hi ha cap línia des d’aquella nit fins avui; és un cercle. Els meus dits envolten els d’ella.

—No sé quina és la teva cadena —continua, i noto el seu alè càlid a l’orella—. Per a cadascú és una cosa diferent. Ells ho saben. El País de les Meravelles els ho diu. És la cosa que els va fer decidir de posar-te una arma a la mà, i el mateix que et lliga a la diana. —Llavors, com si m’hagués llegit el pensament, diu—: No és una línia, Zombi, és un cercle.

Obro els ulls. El sol, en pondre’s, forma un halo de llum daurada al seu voltant.

—No hi ha distància.

Ella assenteix i m’indica que m’aixequi.

—Es fa fosc.

Aixeco el fusell i m’encaixo la culata a l’espatlla. No sé on s’aixecarà la diana, l’únic que saps és que s’aixecarà. L’As fa el senyal a l’Umpa, i l’herba alta i seca fa una remor a la meva dreta una mil·lèsima de segon abans que la diana surti, però hi ha temps de sobres; és una eternitat.

No hi ha distància. Res entre ella i el no-jo.

El cap de la diana es desintegra amb un crac satisfactori. L’Umpa deixa anar un crit i alça el puny enlaire. Sense adonar-me’n, agafo l’As per la cintura, l’aixeco de terra i la faig girar amb mi. Em falta un perillosíssim segon per fer-li un petó. Quan la deixo a terra, ella recula un parell de passes i es fica els cabells curosament darrere de les orelles.

—M’he passat de la ratlla —dic. No sé qui se sent més violent. Tots dos maldem per recuperar l’alè. Potser per motius diferents.

—Torna a fer-ho —diu.

—El què, disparar o fer-te donar voltes?

Els llavis se li estiren. Ui, per poc.

—El que té sentit.