19

Vaig reconèixer en Vosch de seguida.

Plantat dins del barracó, al costat de la porta, molt alt, l’únic amb uniforme que no duia un fusell als braços, davant del pit.

Va assentir a en Hutchfield quan vam entrar dins l’antic hospital/ ossari. Aleshores el caporal Branch va fer una salutació i ràpidament es va incorporar a la fila de soldats que resseguia les parets.

Estàvem així: els soldats drets a tocar de tres de les quatre parets, i els refugiats al mig.

La mà del pare va buscar la meva. En una, l’osset d’en Sammy; l’altra, lliure per donar-l’hi.

«Què me’n dius d’allò, pare? La veueta es va fer més forta quan vas veure els homes armats arrenglerats a tocar de les parets? Va ser per això, que em vas agafar la mà?».

—Bé, ens podeu donar algunes respostes ara? —va cridar algú quan nosaltres vam entrar.

Tothom va començar a enraonar alhora —tothom tret dels soldats— i a fer preguntes a crits.

—Han aterrat?

—Quin aspecte tenen?

—Què són?

—Què són aquelles naus grises que sempre es veuen al cel?

—Quan ens n’anem nosaltres?

—Quants supervivents heu trobat?

En Vosch va alçar la mà per demanar silenci. Només li va funcionar a mitges.

En Hutchfield li va adreçar una salutació militar:

—Tots presents i en ordre, senyor!

Vaig fer un recompte ràpid. «No!», vaig saltar jo. Ho vaig dir apujant la veu perquè se’m sentís malgrat el xivarri.

—No! —Vaig esguardar el pare—. En Llardós no hi és.

—Qui és en Llardós? —va inquirir en Hutchfield arrufant les celles.

—És aquell cre…, aquell nen…

—Un nen? Llavors se n’ha anat amb els autobusos amb els altres.

«Els altres». Gairebé fa gràcia, quan ho penso ara. Fa gràcia i alhora fa esgarrifor.

—Necessitem tenir-vos a tots dins d’aquest edifici —va dir en Vosch des de darrere la màscara. Tenia una veu molt profunda, com un retruny subterrani.

—Segurament s’ha espantat —vaig suposar—. És una mica gallina.

—On pot haver anat? —va demanar en Vosch.

Vaig moure el cap. No en tenia ni idea. Llavors em va venir, i era més que una pista. Sabia on se n’havia anat.

—Al pou de cendra.

—On és aquest pou?

—Cassie —va intervenir el pare. M’estrenyia la mà amb molta força—. Per què no vas a buscar en Llardós perquè el coronel pugui començar a donar les instruccions?

—Jo?

No hi vaig caure. Crec que a aquelles altures la veueta del pare ja li bramava, però jo no la sentia, i ell no m’ho podia dir. L’únic que podia fer era intentar telegrafiar-m’ho amb els ulls. Potser era això: «Com saps qui és l’enemic, Cassie?».

No sé per què, ell no es va oferir voluntari a venir amb mi. Potser va pensar que d’una nena no sospitarien res, i que un dels dos se’n sortiria… o almenys tindria una oportunitat d’escapar-se.

Potser.

—D’acord —va pronunciar-se en Vosch.

Va moure un dit en direcció al caporal Branch, com indicant: «Vés amb ella».

—Hi pot anar sola —va dir el pare—. Coneix aquests boscos com el palmell de la mà. Són cinc minuts, oi Cassie? —Va mirar en Vosch i va somriure—. Cinc minuts.

—No diguis ximpleries, Sullivan —va afegir en Hutchfield—. No pot sortir sola d’aquí sense un escorta.

—Cert —va dir el pare—. Sí. Tens raó, és clar.

Es va inclinar cap a mi i em va fer una abraçada. No massa forta ni massa llarga. Una abraçada ràpida. Estrènyer. Afluixar. Una mica més i hauria semblat un adéu.

«Adéu, Cassie».

En Branch es va girar cap al comandant i va dir:

—Màxima prioritat, senyor?

—Màxima prioritat —va fer en Vosch assentint.

Vam sortir a fora, on feia un sol esplèndid. L’home de la màscara de gas i la nena amb l’ós de peluix. Just al davant, un parell de soldats estaven repenjats contra un Humvee. No els havia vist quan havíem passat pel costat del vehicle abans. Es van redreçar en veure’ns. El caporal Branch va alçar el polze cap a ells i després va alçar el dit índex. «Màxima prioritat».

—És gaire lluny? —em va preguntar.

—No gaire —vaig respondre. La meva veu em va semblar de nena petita. Potser era per l’ós de peluix d’en Sammy, que em feia recular cap a la infantesa.

Em va seguir pel camí que serpentejava pel bosc espès del darrere del recinte, aguantant el fusell davant seu, amb el canó encarat avall. La terra seca cruixia, protestant sota les seves botes marrons.

El dia era càlid, però feia fresca entre els arbres, amb unes fulles de color verd intens de final d’estiu. Vam deixar enrere l’arbre on jo havia amagat l’M16. No em vaig girar per mirar-lo. Vaig continuar caminant cap a la clariana.

I era allà, el merdós, ficat fins als turmell entre els ossos i la pols, furgant entre les restes desfetes, buscant l’última quincalla, valuosíssima i inútil, una peça més per al camí, a fi que quan arribés allà on la carretera acabava, pogués ser «l’home».

Va girar el cap quan nosaltres vam entrar dins del clap envoltat d’arbres. Lluent de suor i de la brutícia que es posava damunt dels cabells. Unes ratlles de sutge negre li baixaven per les galtes. Semblava una imitació patètica d’un jugador de futbol americà. Quan ens va veure, va amagar la mà a corre-cuita darrere de l’esquena. Alguna cosa platejada va llambrejar sota el sol.

—Ei! Cassie? Ets aquí! He tornat cap aquí a buscar-te, perquè no eres als barracons, i llavors he vist… Hi havia això…

—És ell? —em va preguntar el soldat. Es va penjar el fusell a l’espatlla i va fer una passa cap a la fossa.

Jo era al darrere, el soldat al mig i en Llardós dins la fossa de cendres i ossos.

—Sí —vaig fer—. Ell és en Llardós.

—No em dic així —va xisclar—. En realitat em dic…

Mai no sabré com es deia de debò en Llardós.

No vaig veure la pistola ni vaig sentir el tret de la pistola del soldat. No vaig veure com se la treia de la funda, i és que jo no mirava el soldat, sinó en Llardós. El cap se li va tombar enrere, com si algú l’hagués estirat pels cabells llardosos, i ell s’hagués doblegat en caure, aferrant els tresors dels morts dins la mà.