37

La Cassie, a través de la finestra bruta, empetitint-se.

La Cassie a la carretera, agafant l’Ós.

Aixecant-li el braç per ajudar-lo a fer adéu.

«Adéu, Sammy».

«Adéu, Ós».

La pols de la carretera alçant-se bullint des de darrere de les rodes grosses i negres de l’autobús, i la Cassie encongint-se dins del remolí marró.

«Adéu, Cassie».

La Cassie i l’Ós fent-se cada vegada més petits, i la duresa del vidre sota els seus dits.

«Adéu, Cassie. Adéu, Ós».

Fins que la pols els engoleix, i ell està sol dins l’autobús ple de gom a gom, sense la mama, el papa ni la Cassie, i potser no hauria d’haver deixat l’Ós, perquè l’Ós havia estat amb ell des dels primers records que tenia. Sempre hi havia hagut l’Ós. I sempre hi havia hagut la mama, també. La mama, l’àvia i l’avi i la resta de la seva família. I els nens de la classe de la senyoreta Neyman i la senyoreta Neyman i els Majewski, i l’agradable senyora que cobrava al supermercat, que tenia xupa-xups de maduixa darrere del taulell. Ells sempre havien estat amb ell, també, com l’Ós, d’ençà que ell se’n recordava, i ara no hi eren. La gent amb qui ell sempre havia estat ara no hi eren, i la Cassie havia dit que no tornarien.

Mai més.

El vidre recorda, quan n’aparta la mà. Reté el record de la seva mà. No com una fotografia, més aviat com una ombra borrosa, igual com la cara de la seva mare, que també és borrosa quan intenta recordar-la.

Llevat de la del pare i la Cassie, totes les cares que ha conegut des que va saber de qui eren les cares es van difuminant. Ara totes les cares són noves, totes les cares són de desconeguts.

Un soldat baixa pel passadís central cap a ell. S’ha tret la màscara negra. Té la cara rodona i un nas petit i esquitxat de pigues. No sembla gaire més gran que la Cassie. Reparteix bosses de gominoles de fruita i brics de sucs. Uns dits bruts agafen els obsequis a esgarrapades. Hi ha nens que no han menjat res des de fa dies. Per a alguns, els soldats són els primers adults que han vist des que els seus pares van morir. A alguns vailets, els més callats, els han trobat als afores d’alguna població, rondant entre els munts de cossos ennegrits, mig cremats, i ho guaiten tot i tothom com si tot allò i aquella gent fossin una cosa que no havien vist mai abans. D’altres, com en Sammy, els han rescatat de campaments de refugiats o de petits grups de supervivents que buscaven ajut, i la roba que porten no està tan espellifada, no tenen les cares tan primes ni els ulls tan buits com els més callats, els que han trobat voltant entre els munts de cadàvers.

El soldat arriba a l’últim fila. Porta una faixa blanca a la màniga amb una creu roja a sobre.

—Ei, vols res per menjar? —li pregunta el soldat.

El bric de suc de fruita i les gominoles estovades, en forma de dinosaures. El suc és fred. Fred. Fa molt de temps que no ha pres una beguda freda.

El soldat s’asseu al seient lliure del seu costat i estira les cames passadís endavant. En Sammy pitja la palla de plàstic cap a dins del bric i xucla, mentre els seus ulls es posen en la forma quieta d’una nena arraulida al seient de l’altra punta. Porta uns pantalons curts esparracats, una samarreta de tirants rosa tacada de sutge i les sabates arrebossades de fang. Somriu adormida. Un bon somni.

—La coneixes? —pregunta el soldat a en Sammy.

Ell sacseja el cap. La nena no era al campament de refugiats d’on ve ell.

—Per què portes aquesta creu vermella grossa?

—Sóc metge. Ajudo la gent malalta.

—Per què t’has tret la màscara?

—Ara ja no la necessito —li respon el metge. Es fica un grapat de gominoles a la boca.

—Per què no?

—La plaga ha quedat enrere. —El soldat alça el polze cap a la finestra del darrere, on la polseguera bullia i la Cassie s’ha reduït a nores, amb l’Ós a les mans.

—Però el papa diu que la plaga és a tot arreu.

—Allà on anem, no —diu l’altre brandant el cap.

—On anem?

—Al camp Recer.

Amb el brogit del motor i la fressa del vent que entrava per les finestres obertes, li ha semblat que el soldat ha dit camp Cel.^[002]

—On? —demana en Sammy.

—T’encantarà. —El soldat li dóna uns copets a la cama—. Ho tenim tot a punt per a tu.

—Per a mi?

—Per a tots.

La Cassie a la carretera, ajudant l’Ós a dir adéu.

—Així, per què no hi heu portat a tothom?

—Ja els hi portarem.

—Quan?

—Tan bon punt vosaltres estigueu fora de perill. —El noi fa un altre cop d’ull a la nena. S’aixeca, es treu la jaqueta verda i amb molta cura l’hi deixa caure a sobre.

—Vosaltres sou el més important —li diu el soldat amb aquell rostre juvenil decidit i seriós—. Sou el futur.

La carretera estreta i polsegosa es converteix en una carretera més ampla i asfaltada, i llavors els autobusos giren cap a una carretera encara més ampla. Els motors acceleren fins a fer un brogit gutural i surten disparats cap al sol per una autovia neta de cotxes accidentats o aturats. Els han arrossegat o empès cap als vorals per deixar via lliure als autobusos plens de nens.

El metge del nas pigat se’n torna passadís avall, i aquesta vegada reparteix amb ampolles d’aigua i diu a la canalla que tanquin les finestres perquè alguns nens tenen fred i a d’altres els espanta la fressa de l’aire, que sona com el rugit d’un monstre. Dins l’autobús, l’ambient aviat es carrega i la temperatura puja, cosa que fa que els menuts s’endormisquin.

Però en Sam havia donat l’Ós a la Cassie perquè li fes companyia, i ell mai no ha dormit sense l’Ós, mai, cap nit des que va arribar l’Ós, si més no. Està cansat, però troba a faltar l’Ós. Com més prova d’oblidar-lo, més se’n recorda, i més l’enyora, i més voldria no haver-lo deixat.

El soldat li ofereix una ampolla d’aigua. Veu que alguna cosa no va a l’hora, malgrat que en Sammy somriu i fingeix que no se sent tan buit i que no troba a faltar l’Ós. El soldat se li torna a asseure al costat, li pregunta com es diu i li diu que ell és en Parker.

—Falta gaire? —vol saber en Sammy. Aviat es farà fosc, i la foscor és la pitjor estona. Ningú no l’hi ha dit, però ell sap que, quan finalment arribi, serà fosc, i arribarà sense avisar, com les altres onades, i no hi podràs fer res, passarà i punt, com quan el televisor va fer pampallugues i es va apagar, els cotxes es van aturar i els avions van caure, i la plaga, les Formigues Empipadores, com en deien la Cassie i el pare, i la seva mare embolicada amb llençols tacats de sang.

Quan van venir els Altres, el pare li va dir que el món havia canviat, i que res no tornaria a ser com abans, i que potser ells se l’endurien a dins de la nau d’abastament, potser fins i tot se l’emportarien a viure aventures per l’espai exterior. I en Sammy es moria de ganes d’anar a la nau d’abastament i enlairar-se rabent cap a l’espai, igual que en Luke Skywalker amb l’Starfighter X-Wing. Era com si cada nit fos la Nit de Nadal. Quan arribava el matí, pensava que es despertaria i trobaria tots els meravellosos regals que els Altres li havien portat.

Però l’únic que portaven els Altres era la mort.

No havien vingut per donar-li res. Havien vingut per prendre-li tot.

Quan s’acabaria allò? Quan pararien? Potser mai. Potser els alienígenes no pararien fins que s’ho haguessin emportat tot, fins que tot el món fos com en Sammy, buit: sol i sense Ós.

Així que pregunta al soldat:

—Quant falta?

—Ja estem a prop —respon el soldat que es diu Parker—. Vols que em quedi aquí amb tu?

—No tinc por —diu en Sammy. «Has de ser valent, ara», li havia dit la Cassie el dia que s’havia mort la seva mare. El dia que va veure el llit buit i, sense haver de preguntar-ho, va saber que se n’havia anat amb l’àvia i amb tots els altres, els que ell coneixia i els que no coneixia, els que s’amuntegaven i cremaven als afores de la ciutat.

—No n’has de tenir —recalca el soldat—. Ara estàs del tot segur.

Això és exactament el que havia dit el pare la nit després que se n’anés la llum, després de tapar les finestres amb taulons i condemnar les portes, quan els homes dolents armats van sortir al carrer a robar.

«Estàs del tot segur».

Després la mare es va posar malalta i el papa va posar una mascareta de paper blanc sobre la cara de la Cassie i la seva.

«Només per assegurar-me’n, Sam. Crec que estàs del tot segur».

—T’encantarà el camp Recer —diu el soldat—. Ja ho veuràs. L’hem arreglat només per a nens com tu.

—I allà no ens podran trobar?

—Bé, això no ho sé —fa en Parker somrient—. Però segurament és el lloc més segur de l’Amèrica del Nord, ara mateix. Fins i tot hi ha un camp de força invisible, per si els visitants intenten res.

—Els camps de força no són reals.

—Bé, la gent deia el mateix dels alienígenes.

—N’has vist cap, Parker?

—Encara no. Ningú els ha vist, almenys a la meva companyia, però estem impacients per veure’ls. —Fa un somriure aspre, de militar, i a en Sammy se li accelera el cor. Voldria ser prou gran per poder ser un soldat com en Parker.

—Qui sap —afegeix el noi—. Potser són iguals que nosaltres. Potser ara mateix en mires un —suggereix amb un somriure diferent. Burleta.

El soldat es posa dret, i en Sammy li agafa la mà. No vol que en Parker se’n vagi.

—De debò que al camp Cel hi ha un camp de força?

—Sí. I torres de vigilància patrullades, i videovigilància les vint-i-quatre hores i set dies a la setmana, unes tanques de sis metres coronades amb filferro de pues, i uns gossos guardians grossos i ferotges que senten l’olor dels no humans des de vuit quilòmetres lluny.

—Això no sembla el cel —salta en Sammy, arrufant el nas—. Això sembla una presó!

—Sols que a les presons hi ha tancada la gent dolenta, i al nostre campament no els hi deixem entrar.