43

No és que tingui res d’especial en contra meu.

En Reznik és igual de sàdic amb tothom. Tracta els altres sis reclutes de l’Escamot 53 amb la mateixa indecència salvatge: en Picapedra, de la meva edat, amb un cap gros i una sola cella gruixuda; en Tanc, el noi de camp prim i geniüt; en Dumbo, el nen de dotze anys d’orelles grosses i un somriure fàcil que va desaparèixer ràpidament durant la primera setmana d’instrucció bàsica; en Tortell, el vailet de divuit anys que no enraona mai, però que és, de bon tros, el millor tirador de tots; l’Umpa, el nen grassonet amb les dents tortes que és l’últim d’acabar tots els exercicis i el primer a la fila a l’hora de menjar, i, en darrer lloc, la més petita, la Tasseta, la mocosa de set anys més dolenta que hagis vist mai, la més entusiasta de tots nosaltres, que venera el terra que en Reznik trepitja, per molt que l’hagi escridassat o que l’hagi tractat a puntades.

No sé com es diuen de debò. No parlem de qui érem abans ni de com hem arribat al campament o del que els ha passat a les nostres famílies. Ens és igual, tot això. Com en Ben Parish, aquella gent —en pre-Picapedra, en pre-Tanc, en pre-Dumbo, etc.— són morts. Ens han etiquetat i guardat, ens han dit que érem l’última i la principal esperança per a la humanitat, que som el nou vi vessat dins de la nostra antiga pell. Ens ha unit l’odi —l’odi als infestats i als seus amos alienígenes, per descomptat, però també el nostre odi ferotge, inflexible i pur cap al sergent Reznik, i la nostra ràbia és encara més forta pel fet que mai no la podem expressar.

Llavors van assignar el nen anomenat Esquitx al Barracó 10, i un de nosaltres, com un idiota, no ho va poder aguantar més i va deixar esclatar tota la ràbia que tenia reprimida a dins.

Us donaré una pista de qui era l’idiota.

No m’ho podia creure quan aquell marrec es va presentar quan van passar llista. Cinc anys, com a molt, perdut dins la granota blanca, tremolant al pati amb l’aire fred del matí, amb cara de mig marejat i visiblement mort de por. I ja tens en Reznik que compareix amb la gorra posada fins arran d’aquells ulls petits i lluents, les botes més brillants que un mirall i aquella veu perpètuament ronca de tant cridar, i que atansa aquella cara esblanqueïda i picada per la verola a la del pobre nen. No sé pas com el vailet no es va cagar a les calces.

En Reznik sempre comença en veu baixa i calmada i s’enfila per acabar amb un gran final, per fer més l’efecte que potser en realitat és humà.

—Vaja, què tenim aquí? Què ens han enviat de la central de càsting? És un hobbit? Ets un ésser màgic tret d’un conte i enviat per embruixar-me amb la teva màgia negra?

Quan en Reznik tot just feia l’escalfament, el menut ja s’aguantava les llàgrimes. Acabava de baixar de l’autobús després de passar qui sap el què allà fora, i ara aquell boig de mitjana edat ja li estava al damunt. No sé què devia pensar d’en Reznik, o de tota aquella casa de bojos que anomenen camp Recer. Jo encara no n’he tret l’entrellat, i tinc uns quants anys més que ell.

—Oh, que bufó. És tan bonic que em sembla que em posaré a plorar! Déu meu, he sucat ales de pollastre més grans que tu al pot de salsa de barbacoa picant!

Apujava el volum quan atansava la seva cara a la del vailet. I el nano aguantava sorprenentment bé, s’arronsava, girava els ulls amunt i avall però no es va moure ni un dit, quan de segur que només volia arrencar a córrer cap a l’altra punta del pati i no parar de córrer fins que no pogués més.

—Quina és la teva història, soldat Esquitx? Has perdut la mama? Te’n vols tornar a casa? Ja ho sé! Acluquem els ulls i pensem un desig. Potser vindrà la mama i ens portarà a tots a casa! Que bonic que seria, oi, soldat Esquitx?

I el nen assentia amb ganes, com si en Reznik hagués fet just la pregunta que ell esperava sentir. Al final va anar al gra! N’hi havia prou que alcés aquells ulls grans d’osset de peluix cap als ulls petits i lluents del sergent perquè et caigués l’ànima als peus. N’hi havia prou per fer-te cridar.

Però no crides. Et quedes dret i del tot immòbil, amb la mirada endavant, les mans al costat, el pit a fora, el cor a punt d’esclatar, mirant de cua d’ull mentre alguna cosa s’allibera dins teu, es desenrotlla com una serp de cascavell a punt d’atacar. Alguna cosa que has guardat dins teu durant molt de temps mentre la pressió augmentava. No saps quan rebentarà, no ho pots predir, però quan passa no pots fer res per aturar-ho.

—Deixi’l estar.

En Reznik es va girar de sobte. Ningú no va fer cap soroll, però es va sentir com un crit ofegat. A l’altra punta de la fila, els ulls d’en Picapedra estaven esbatanats; no es podia creure el que jo havia fet. I jo tampoc.

—Qui ho ha dit? Qui de vosaltres, cucs rostamerda, acaba de signar la seva pròpia sentència de mort?

Va baixar renglera avall a grans gambades, amb la cara vermella de ràbia, prement els punys i amb els artells blancs.

—Ningú, eh? Doncs m’agenollaré i em taparé el cap, perquè Déu Nostre Senyor m’ha parlat des de les altures!

Va parar davant d’en Tanc, que tenia la granota suada malgrat que a fora estàvem a uns quatre graus.

—Has estat tu, forat del cul? T’arrencaré els braços! —Va moure el braç endarrere per clavar-li un cop de puny a l’engonal.

L’entrada de l’idiota:

—Senyor, ho he dit jo, senyor! —vaig cridar.

Aquesta vegada, en Reznik va fer la mitja volta lentament. El trajecte fins a mi va durar mil anys. De lluny, el grit ronc d’un corb, però va ser l’únic soroll que vaig sentir.

Es va aturar just a dins del meu camp de visió, no just davant meu, i això ja feia mala espina. No em podia girar cap a ell. Havia de mantenir la mirada al front. I el pitjor de tot: no li veia les mans; no sabria quan —ni on— em cauria el cop, cosa que significava que jo no sabria quan havia de preparar-me.

—Així que ara el soldat Zombi dóna ordres —va deixar anar en Reznik, tan fluix que amb prou feines el vaig sentir—. El soldat Zombi és el peculiar vigilant del puto camp de sègol de l’Escamot 53. Soldat Zombi, em sembla que estic penjat de tu. Em fas tremolar els genolls. Em fas odiar la meva pròpia mare per haver parit un fill mascle, de manera que ara no puc tenir fills teus.

On em cauria? Als genolls? A l’entrecuix? Segurament a l’estómac; en Reznik tenia una flaca pels estómacs.

No. Va ser un cop sec a la nou del coll amb la mà de costat. Vaig recular fent tentines, procurant mantenir-me dret, procurant mantenir les mans als costats, no donant-li la satisfacció, a fi de no donar-li una excusa per clavar-me un altre cop. El pati i els barracons giraven, després es van sacsejar i fondre una mica, mentre els ulls se m’omplien de llàgrimes… de mal, és clar, però també d’una altra cosa.

—Senyor, no és més que un nen petit, senyor —vaig dir ofegant-me.

—Soldat Zombi, té dos segons, exactament dos segons, per segellar aquest tub de claveguera que li fa de boca, o bé incineraré el seu cul amb la resta de fills de puta infestats pels alienígenes!

Va respirar fondo, agafant empenta per a l’andanada verbal següent. Jo, que havia perdut del tot l’oremus, vaig obrir la boca i ho vaig deixar sortir tot. Seré sincer: una part de mi es va omplir d’alleujament i d’una cosa que semblava una immensa alegria. Feia massa temps que em guardava l’odi a dins.

—Doncs l’instructor d’entrenament en cap ho hauria de fer, senyor! Al soldat no li fa res, senyor! Però… deixi el nen en pau.

Silenci absolut. Fins i tot el corb va parar de fer enrenou. La resta de l’escamot havia deixat de respirar. Jo sabia què pensaven. Tots havíem sentit la història del recluta insolent i de l’«accident» a la cursa d’obstacles que l’havia enviat a l’hospital durant tres setmanes. I l’altra història sobre el nen de deu anys callat que van trobar a les dutxes penjat amb un fil allargador. Suïcidi, va dir el metge. Molta gent no ho veia tan clar.

En Reznik no es va bellugar.

—Soldat Zombi, qui és el cap del teu escamot?

—Senyor, el cap de l’escamot d’aquest soldat és el soldat Picapedra, senyor!

—Soldat Picapedra, un pas endavant! —va bramar. En Picapedra va fer un pas endavant i va saludar a l’instant. La cella única se li sacsejava de la tensió—. Soldat Picapedra, estàs destituït. Ara el soldat Zombi és el cap de l’escamot. El soldat Zombi és ignorant i lleig, però no és tou. —Jo notava els ulls d’en Reznik perforant-me la cara—. Soldat Zombi, què li va passar a la seva germana petita?

Vaig parpellejar. Dos cops. Intentant no mostrar cap sentiment. Amb tot, la veu se’m va esquerdar una mica quan vaig respondre:

—Senyor, la germana del soldat és morta, senyor!

—Perquè tu vas fugir com un gallina!

—Senyor, el soldat va fugir com un gallina, senyor!

—Però ara no fuges, oi, soldat Zombi? Oi que no?

—Senyor, no, senyor!

Ell va fer un pas enrere. El rostre se li va il·luminar un instant. Amb una expressió que no li havia vist mai abans. No podia ser, és clar, però semblava ben bé una expressió de respecte.

—Soldat Esquitx, un pas endavant!

El passerell no es va moure fins que en Tortell li va donar una empenta per l’esquena. Plorava. No volia, intentava reprimir el plor, però per l’amor de Déu, quin nen no ploraria veient allò?, si la vida que duies t’escup i aquest és el lloc on vas a parar.

—Soldat Esquitx, el soldat Zombi és el cap del teu escamot, i tu dormiràs amb ell a la seva llitera. Aprendràs d’ell. Ell t’ensenyarà com has de caminar. Ell t’ensenyarà a pensar. Ell serà el germà gran que no has tingut mai. Em segueixes, soldat Esquitx?

—Senyor, sí, senyor! —La seva veu prima va sonar aguda, com un gemec, però el menut havia après les normes, i de pressa.

Així és com va començar la cosa.