71

L’Evan em deixa espernegar i retorçar-me fins que se m’acaben les forces, i llavors em diposita davant d’un arbre i fa unes passes enrere.

—Ja saps què passa si t’escapes —m’avisa. Té la cara ben vermella. Li costa recuperar l’alè. Quan es gira per recollir les meves armes, els seus moviments són tensos, pausats. Li ha costat atrapar-me, després de quedar ferit d’una granada, per mi. Porta la jaqueta oberta, que deixa a la vista la camisa texana, i els pantalons que ha agafat del nen mort són dues talles massa petites per a ell i li tiben d’on no li haurien de tibar. Sembla com si portés uns pantalons capri.

—Em clavaràs un tret al cap per darrere —dic.

Es fica la meva Luger dins del cinturó i es penja l’M16 en una espatlla.

—Ja ho podia haver fet molt temps enrere, això.

Suposo que parla de quan ens vam trobar.

—Ets un Silenciador —dic. He d’aplegar totes les meves forces per no fer un salt i sortir corrent entre els arbres altra vegada. No cal dir que fugir d’ell no serveix de res. I barallar-m’hi, tampoc. Així que he de ser més llesta que ell. És com si tornés a ser a sota del cotxe el primer dia que ens vam veure. No em puc amagar d’ell. No en puc fugir.

S’asseu a pocs metres de mi i es posa el fusell sobre les cuixes. Tremola.

—Si la teva feina és matar-nos, per què no em vas liquidar? —pregunto.

Em respon sense dubtar, com si molt abans que jo li fes la pregunta ja hagués decidit què em respondria.

—Perquè estic enamorat de tu.

El cap se m’inclina enrere i topa amb l’escorça rugosa de l’arbre. Les branques nues de més amunt es retallen ben nítides sota el cel blau intens.

—Vaja, una història d’amor tràgica, oi? Un invasor alienígena s’enamora d’una noia humana. El caçador cau víctima de la presa.

—Sóc humà.

—Sóc humà, però… Acaba, Evan. —«Perquè estic acabada, Evan. Perquè tu eres el meu últim, l’únic amic que tenia al món, i ara ja ho hi ets. Bé, sí que hi ets, siguis el que siguis, però l’Evan, el meu Evan, ja no hi és».

—No hi ha un però, Cassie, sinó un i. Sóc humà i no ho sóc. No sóc l’una cosa ni l’altra, i les sóc totes dues. Sóc dels Altres i no ho sóc.

El miro als ulls, enfonsats i molt foscos, en aquest indret obscur, i li dic:

—Em fas fàstic.

—Com volies que et digués la veritat si dient-te-la sabia que em deixaries, i si em deixaves, et moriries?

—No em vinguis amb sermons sobre la mort, Evan —li engego alçant-li un dit davant de la cara—. Vaig veure morir la meva mare. Vaig veure com un de vosaltres matava el meu pare. He vist la mort més vegades en sis mesos que ningú altre en tota la història de la humanitat.

M’abaixa la mà i em diu entre les dents serrades:

—I si poguessis haver fet alguna cosa per protegir el teu pare, per salvar la teva mare, no ho hauries fet? Si haguessis sabut que una mentida salvaria en Sammy, no l’hauries dit?

És clar que sí. Fins i tot faria veure que confio en l’enemic per salvar en Sammy. Encara intento entendre el «perquè estic enamorat de tu». Intento trobar alguna altra raó per la qual ha traït la seva espècie.

És igual, és igual. Només importa una cosa. Una porta es va tancar de cop darrere d’en Sammy el dia que va pujar en aquell autobús, una porta amb mil forrellats, i ara m’adono que tinc assegut davant meu el noi que en té les claus.

—Saps el que hi ha a Wright-Patterson, oi? —pregunto—. Saps exactament el que li ha passat a en Sam.

No contesta. No fa que sí amb el cap. I tampoc fa que no. Què pensa? ¿Una cosa és perdonar la vida a un sol míser ésser humà a l’atzar, i una altra cosa molt diferent és revelar el pla mestre? ¿Estic en un moment com quan era a sota del Buick, en què no pots fugir, ni amagar-te, i l’única opció és girar-te i donar la cara?

—És viu? —inquireixo. M’inclino endavant; l’escorça rugosa se’m clava a la columna.

Dubta durant mitja alenada, i llavors diu:

—Segurament sí.

—Per què el van… Per què us el vau endur cap allà?

—Per preparar-lo.

—Preparar-lo per a què?

Ara espera tota una alenada.

—La cinquena onada.

Acluco els ulls. Per primera vegada no puc suportar guaitar aquell rostre atractiu. Déu meu, estic cansada. Estic morta de cansament, podria dormir mil anys seguits. Si dormís mil anys, potser em despertaria i els Altres se n’haurien anat i hi hauria nens feliços jugant per aquests boscos. «Sóc un Altre i sóc com tu». Què punyeta vol dir això? Estic massa cansada per reflexionar sobre aquest pensament.

Obro els ulls i m’obligo a mirar-lo.

—Tu saps com hi podem entrar.

Ell sacseja el cap.

—Per què no? —vull saber—. Ets un d’ells. Pots dir que m’has capturat.

—Wright-Patterson no és un camp de presoners, Cassie.

—Doncs què és?

—Per a tu? —S’inclina cap a mi; el seu alè m’escalfa la cara—. Un parany mortal. No hi duraries ni cinc segons. Per què creus que he provat tot el que se m’ha acudit per dissuadir-te d’anar-hi?

—Tot? De debò? I per què no em deies la veritat? Em podies haver dit alguna cosa com: «Escolta, Cass, sobre el daixonses del rescat, et volia dir que sóc un alienígena, com els paios que es van endur en Sam, així que sé que el que vols fer és absolutament inútil».

—Hauria canviat alguna cosa, si t’ho hagués dit?

—Aquesta no és la qüestió.

—No, la qüestió és que el teu germà està retingut a la base més important que hem… Vull dir que els Altres han creat d’ençà que va començar la purga…

—D’ençà de què? Com n’has dit? La purga?

—O la neteja. —No em pot mirar als ulls—. De vegades en diuen així.

—Ah, això és el que feu? Arreglar el desastre que han fet els humans?

—Jo no en dic així, i la purga, la neteja o com en vulguis dir, no va ser idea meva —protesta—. Per si et fa sentir millor, jo mai no he cregut que haguéssim…

—No em vull sentir millor! L’odi que sento en aquest moment és l’únic que necessito, Evan. L’Únic. —«Ep, ho has dit de debò, però no et passis. Ell és el paio de les claus. Fes-lo xerrar»—. Que mai no has cregut que haguéssiu de fer què?

Fa un glop llarg de l’ampolla d’aigua i me n’ofereix. Jo la rebutjo amb un gest.

—Wright-Patterson no és una base qualsevol, és la base —assevera, sospesant cada paraula curosament—. I en Vosch no és un comandant qualsevol, sinó el comandant, el cap de totes les operacions de camp i l’artífex de les depuracions. Va ser ell qui va planejar els atacs. En Vosch ha assassinat set mil milions de persones.

La xifra em sona estranyament buida, en sentir-la. Després de l’Arribada, un dels temes preferits el meu pare era com d’avançats devien ser els Altres, fins on devien haver arribat en l’escala evolutiva, per haver arribat a fer viatges intergalàctics. I aquesta és la seva solució al «problema» humà?

—Alguns pensàvem que l’anihilació no era la resposta —diu l’Evan—. Jo era un d’ells, Cassie. El meu bàndol va perdre la discussió.

—No, Evan, va ser el meu bàndol, el que va sortir perdent.

No ho aguanto més. Em poso dreta, esperant que ell també ho faci, però es queda com està, alçant els ulls cap a mi.

—Ell no et veu a tu com alguns altres et veiem…, com et veig jo —diu—. Per a ell, ets una malaltia que matarà el seu hoste llevat que t’eliminem.

—Sóc una malaltia. Això és el que sóc per a tu.

No puc continuar mirant-lo. Si miro l’Evan Walker un segon més, vomitaré.

Darrere meu, la seva veu sona suau, serena, gairebé trista.

—Cassie, et vols enfrontar a una cosa que està fora de la teva capacitat per lluitar. Wright-Patterson no és un camp de neteja com d’altres. El complex subterrani que hi ha és l’eix central de coordinació de tots els drones d’aquest hemisferi. Són els ulls d’en Vosch, Cassie. Així és com et veu. Entrar-hi per rescatar en Sammy no és que sigui arriscat, és un suïcidi. Per a tots dos.

—Tots dos? —Li faig una llambregada de cua d’ull. No s’ha bellugat.

—No puc fingir que t’he agafat presonera. La meva missió no és capturar gent, sinó matar-la. Si intentés entrar-hi amb tu com a presonera, et matarien. I en acabat, em matarien a mi per no haver-te liquidat. I no t’hi puc fer entrar d’amagat. Hi ha drones que patrullen la base, que a més està protegida per una tanca elèctrica de sis metres d’alçada, torres de vigilància, càmeres d’infraroigs, detectors de moviment… i per un centenar de persones com jo, i ja saps el que puc arribar a fer.

—Doncs hi entraré d’amagat sense tu.

—És l’única manera possible —diu assentint—, però que una cosa sigui possible no vol dir que no sigui un suïcidi. Tota la gent que hi fan entrar, i em refereixo als que no maten directament, els fan passar per un programa d’exploració que fa un mapa de tota la seva psique, amb els records i tot. Sabran qui ets i per què hi has anat… i llavors et mataran.

—Hi ha d’haver alguna manera d’aconseguir que al final no em matin —insisteixo.

—Hi és —diu—. La manera seria trobar un lloc segur per amagar-nos i esperar que en Sammy vingui cap a on som nosaltres.

Em quedo bocabadada i penso: «Eh?», i tot seguit ho dic:

—Eh?

—Potser tardaríem un parell d’anys. Quants anys té ell, cinc? L’edat mínima permesa són set anys.

—L’edat mínima per a què?

—Ja ho vas veure —respon desviant els ulls.

El nen petit a qui ell va tallar el coll al campament del Pou de Cendra, que duia uniforme militar i portava un fusell gairebé tan gran com ell. Ara sí que vull beure. M’acosto a ell i es queda ben quiet quan em redreço i agafo l’ampolla. Després de fer quatre glops llargs encara tinc la boca seca.

—En Sam és la cinquena onada —dic. Aquestes paraules em deixen mal regust. Faig un altre glop llarg.

—Si va passar l’exploració —diu assentint—, és viu i l’han… —busca la paraula un moment— tractat.

—Vols dir que li renten el cervell.

—Més aviat l’adoctrinen. En la idea que els alienígenes fa temps que utilitzen cossos humans, i que nosaltres (vull dir els humans) hem trobat una manera de detectar-los. I si els pots detectar, pots…

—Això no és ciència-ficció —dic interrompent-lo—. Utilitzeu cossos humans.

Ell fa que no amb el cap.

—No pas de la manera com en Sammy es pensa que ho fem.

—Què vol dir això? Ho feu o no?

—En Sammy es pensa que som com una mena de infestació arrapada als cervells humans, però…

—És curiós, però jo t’imagino exactament així, Evan. Una infestació —no puc evitar dir-li.

Ell apuja una mà. Com que no l’aparto d’una manotada ni fujo corrent cap al bosc, ell, a poc a poc, envolta el meu canell amb els dits i m’estira suaument cap a terra, cap al seu costat. Suo una mica, malgrat que fa un fred viu. I ara què?

—Hi havia un nen, un noi humà de debò, que es deia Evan Walker —diu, mirant-me fixament als ulls—. Un nen qualsevol, amb una mare i un pare, germans i germanes, completament humà. Abans que nasqués, em van inserir dins seu mentre la seva mare dormia. Quan tots dos dormíem. Vaig dormir tretze anys dins l’Evan Walker, mentre aprenia a seure, a menjar aliments sòlids, a caminar, a enraonar, a córrer i a anar amb bicicleta. Jo era dins seu, esperant per despertar-me. Com milers d’Altres dins de milers d’altres Evan Walkers arreu del món. Alguns ja estàvem desperts, encarant les nostres vides per ser allà on havíem de ser quan arribés el moment.

Jo assenteixo amb el cap, però per què? El van introduir en un cos humà? Què dimoni significa això?

—La quarta onada —diu, intentant explicar-se—. Silenciadors. És un nom que ens escau. Érem silenciosos, amagats dins de cossos humans, amagats dins de vides humanes. No havíem de fingir que érem algú. Ja érem aquest algú. Humans i Altres. L’Evan no va morir quan jo em vaig despertar. Va ser… absorbit.

Evan l’observador observa que em té ben esborronada amb el que diu. Allarga la mà per tocar-me, i la retira quan m’aparto.

—Així què ets, Evan? —xiuxiuejo—. On ets? Has dit que t’havien… Què has dit? —El cap em va a mil per hora—. Inserit. Inserit on?

—Potser inserit no és la paraula més encertada. Suposo que el concepte que s’hi atansa més és baixar. Em van baixar dins l’Evan quan el seu cervell encara es desenvolupava.

Jo sacsejo el cap. Per ser un ésser centenars d’anys més avançat que nosaltres, és obvi que li costa molt respondre a una pregunta senzilla.

—Però què ets? Quin aspecte tens?

—Ja saps quin aspecte tinc —diu arrufant les celles.

—No! Ostres, de vegades ets tan… —«Compte, Cassie, no continuïs per aquí. Recorda què és el que compta»—. Abans no et convertissis en l’Evan, abans no vinguessis aquí, mentre venies a la Terra d’on sigui que vas venir, quin aspecte tenies?

—Cap. No tenim cossos des de fa desenes de milers d’anys. Hi vam haver de renunciar quan ens en vam anar de la nostra llar.

—Ja em tornes a enganyar. A veure, semblaves un gripau, un facoquer, un llimac o què? Tota cuca vivent té un aspecte o altre.

—Nosaltres som consciència pura. Ésser pur. L’única manera de fer el viatge era abandonar els nostres cossos i baixar les nostres psiques al processador central de la nau d’abastament. —M’agafa la mà i em cargola els dits per tancar-me el puny—. Aquest sóc jo —diu fluix. Em posa les seves mans sobre el puny i l’envolta—. Aquest és l’Evan. No és una analogia perfecta, perquè no hi ha un punt on acabo jo i comença ell. —Fa un somriure tímid—. No m’explico gaire bé, oi? Vols que t’ensenyi qui sóc?

«Merda!».

—No. Sí. Què vols dir? —Me l’imagino arrencant-se la cara com un monstre d’una pel·lícula de terror.

—Et puc ensenyar el que sóc —diu amb veu una mica tremolosa.

—Però no et cal pas fer cap mena d’inserció, oi?

—Em sembla que sí —diu rient fluix—. En certa manera. T’ho ensenyaré, Cassie, si ho vols veure.

És clar que ho vull veure. I és clar que no vull. És evident que m’ho vol ensenyar. M’ensenyarà a estar un pas més a prop d’en Sams? Però això no va només d’en Sammy. Potser si l’Evan m’ho ensenya, entendré per què em va salvar quan m’hauria d’haver mort. Per què em va ajudar en la foscor, nit rere nit, a estar segura… i a no perdre el seny.

Encara em somriu, segurament encantat perquè no me li tiro al damunt per arrencar-li els ulls ni ric del que em diu, cosa que li hauria fet encara més mal. Tinc la mà perduda dins les seves, suaument embolcallada, com el cor tendre d’una rosa dins de la poncella, esperant la pluja.

—Què he de fer? —xiuxiuejo.

Ell em deixa anar la mà i apuja les seves cap a la meva cara. Jo reculo.

—Mai no et faria mal, Cassie. —Inspiro. Assenteixo. Respiro una mica més—. Acluca els ulls. —Em toca les parpelles suaument, fluix com si fossin les ales d’una papallona.

—Relaxa’t. Respira fondo. No pensis en res. Si no ho fas, no podré entrar. Vols que entri, Cassie?

«Sí. No. Déu meu, fins on hauré d’arribar per complir la meva promesa?».

—Sí —xiuxiuejo.

No sento res dins del cap, com m’esperava, sinó que noto una escalfor deliciosa que s’estén per tot el meu cos, se m’expandeix des del cor cap a fora, i els ossos, els músculs i la pell se’m desfan amb l’escalfor que surt de mi, fins que l’escalfor sobreïx de la Terra i dels límits de l’univers. L’escalfor és a tot arreu i ho és tot. El meu cos i tot el que hi ha fora del meu cos li pertany. Llavors el sento; ell està dins l’escalfor, també, i no hi ha separació entre nosaltres, no hi ha cap punt on acabo jo i comença ell, i m’obro com una flor sota la pluja, dolorosament a poc a poc i vertiginosament de pressa, fonent-me en l’escalfor, fonent-me en ell, i no hi ha res per veure; realment ell ha emprat la paraula encertada, perquè no hi ha cap mot per descriure’l, simplement és.

I m’obro a ell, com una flor a la pluja.