78

Dues hores.

Tan bon punt en Vosch se’n va, dins del meu cap es posa en marxa un rellotge. No, un rellotge no. Més aviat és un temporitzador que fa el compte enrere cap a l’Harmagedon. Necessitaré fins a l’últim segon, així que, on és el zelador? Just quan estic a punt de treure’m el degotador, arriba ell. Un noi alt i sec que es diu Kistner; ens vam conèixer l’última vegada que vaig haver d’estar ingressat. Té un tic nerviós: es toqueja el davant de la bata, com si la tela li irrités la pell.

—T’ho ha dit? —em pregunta, enraonant fluix i inclinant-se cap a sobre del llit—. Estem en Codi Groc.

—Per què?

—Et penses que m’expliquen res? —diu, arronsant-se d’espatlles—. Jo només espero que no haguem de córrer cap al búnquer.

A l’hospital a ningú li agraden els simulacres d’atac aeri. Haver de traslladar uns quants centenars de pacients al soterrani en menys de tres minuts tàcticament és un malson.

—És millor que no quedar-nos a dalt i esperar que t’incinerin els raigs mortals dels alienígenes.

Potser és psicològic, però a l’instant que en Kistner em treu el gota a gota, em torna el mal, sento unes fiblades seques en el punt on l’As em va disparar, pautades pels batecs del cor. Mentre espero que se m’aclareixi el cap, rumio si he de reconsiderar el pla. Una evacuació cap al búnquer subterrani podria simplificar les coses. Després del mal paper que va fer l’Esquitx en el simulacre d’atac aeri, el comandament va decidir aplegar tots els nens no combatents en una sala segura situada al bell mig del complex. Serà molt més fàcil treure’l d’allà que no buscar-lo per tots els barracons de la base.

Però no tinc ni idea de quan passarà això —si és que arriba a passar—. Val més que em cenyeixi al pla inicial. Tic-tac.

Acluco els ulls, visualitzo cada pas de la fugida tan detalladament com puc. Ja ho havia fet abans, quan hi havia instituts, partits el divendres a la nit i multituds que ens animaven. Quan guanyar el títol del districte semblava que era la cosa més important del món: repassar mentalment recorreguts, la trajectòria de la pilota enlairant-se cap als llums, el defensa corrent al meu costat, el moment precís de girar el cap i alçar les mans sense escurçar la gambada. No solament m’imaginava la jugada perfecta, sinó també la que t’esguerren, com en modificaria el recorregut i com donaria al quarterback un objectiu per salvar el down.

Les coses poden anar mal dades de mil maneres, però només hi ha una manera d’aconseguir que vagin bé: no pensar en la jugada següent, o en les dues o tres següents. Pensar en la jugada que estàs fent i prou, en aquest pas. Anar fent pas a pas, i així arribes a marcar.

Pas u: el zelador.

En Kistner, el meu millor amic, dóna una esponja de bany a algú, dos llits més avall.

—Ei! —el crido—. Ei, Kistner!

—Què passa? —replica, visiblement molest amb mi. No li agrada que el destorbin.

—He d’anar al lavabo.

—Se suposa que no t’has d’aixecar. Et saltaran els punts.

—Au, va, Kistner. Si és aquí mateix, el bany.

—Ordres del metge. Et portaré un orinal pla.

El guaito mentre serpenteja entre els llits en direcció a la sala de material. Em fa una mica de por que potser no ha esperat prou perquè em passés l’efecte dels medicaments. I si no m’aguanto dret? «Tic-tac, Zombi, tic-tac».

Aparto els llençols d’una revolada i trec les cames del llit. Serro les dents; aquesta és la part difícil. Porto un embenat estret des del pit fins a la cintura, i quan faig força per posar-me dret, se’m tensen els músculs que m’ha perforat la bala de l’As.

«Jo et vaig fer un tall i tu em dispares. És just».

«Però la cosa va a més. Què farem, la propera vegada? Em posaràs una granada de mà dins dels pantalons?».

Només d’imaginar-m’ho em fa feredat, això de la granada dins dels pantalons de l’As. En molts sentits.

Encara sento els efectes de la medicació, però quan m’aixeco el mal gairebé em fa desmaiar. Em quedo quiet un minut, esperant que se m’aclareixi el cap.

Pas dos: el bany.

«Obliga’t a anar a poc a poc. Fes passes petites. Arrossega els peus». Noto com la bata se m’obre per darrere; ara mateix ensenyo el cul a tota la sala.

El bany està a uns sis metres. Però a mi em semblen sis quilòmetres. Si està tancat o hi ha algú a dins, he begut oli.

Ni l’una cosa ni l’altra. Tanco la porta darrere meu. Pica, tassa i una cabina de dutxa petita. La barra de la cortina està caragolada a la paret. Aixeco la tapa del vàter. Una maneta metàl·lica aixeca la tapa; la maneta té tots els caires roms. El portapaper higiènic és de plàstic. És evident que aquí no hi trobaré cap arma. Però no em dono per vençut. «Vinga, Kistner, ja estic a punt».

Dos trucs secs a la porta i després sento la seva veu a l’altra banda.

—Ei, ets aquí?

—Ja t’he dit que havia de venir! —li crido.

—I jo t’he dit que ara et portava un orinal pla!

—No em podia aguantar més!

La maneta de la porta puja i baixa.

—Obre el pany!

—Intimitat, si us plau! —bramo.

—Ara mateix aviso els de seguretat!

—D’acord, d’acord! Com si em pogués escapar a alguna banda, collons!

Compto fins a deu, faig girar la clau, estiro la cadena i m’assec. La porta s’obre un badall i veig una franja de la cara esprimatxada d’en Kistner.

—Content? —remugo—. Pots tancar la porta, si us plau?

En Kistner em mira fixament uns quants segons mentre s’estira la bata.

—No em mouré d’aquí —em promet.

—Molt bé.

La porta es tanca suaument. Ara compto fins a deu sis vegades, a poc a poc. Un minut llarg.

—Ei, Kistner!

—Què?

—Necessitaré que m’ajudis.

—Defineix ajudar.

—A aixecar-me! No puc sortir del maleït vàter! Em sembla que se m’han trencat alguns punts…

La porta s’obre de sobte. En Kistner s’ha posat vermell de tan enrabiat com està.

—Ja t’ho he dit.

Fa un pas cap a mi. Alça totes dues mans.

—Té, agafa’t als meus canells.

—Pots tancar la porta, primer? Em fa vergonya.

Tanca la porta, i jo m’agafo fort al voltant dels canells d’en Kistner.

—A punt? —pregunta.

—Més que mai.

Pas tres: titola molla.

Quan en Kistner recula, m’empenyo endavant amb les cames, li clavo l’espatlla en aquell pit estret i el tombo endarrere, l’atrapo contra la paret de ciment. Tot seguit l’estiro cap a mi, em poso darrere seu i li torço el braç cap al darrere. Això l’obliga a agenollar-se davant del vàter. Li agafo un grapat de cabells i l’estiro per enfonsar-li la cara sota l’aigua. El paio és més fort del que sembla, o bé jo estic més dèbil del que em pensava. Em sembla que passa una eternitat, fins que no perd el coneixement.

El deixo anar i m’aparto. En Kistner es gira a poc a poc i cau inert a terra. Sabates, pantalons. El poso dret per treure-li la camisa, que m’anirà petita; els pantalons em van llargs i les sabates, estretes. Em trec la bata d’una esgarrapada, la llenço a la cabina de la dutxa i em poso la d’en Kistner. El que em costa més de posar-me són les sabates. Massa petites. Miro avall i veig que em degota sang de l’embenat. I si se’m taca la camisa?

«Mil maneres. Centra’t en una».

Arrossego el zelador cap a la cabina de la dutxa. Passo la cortina. Quanta estona estarà inconscient? És igual. No paris. No pensis en el que passarà després.

Pas quatre: el rastrejador.

Un cop sóc a la porta, dubto. I si algú ha vist entrar en Kistner i ara em veu sortir a mi, vestit com ell?

«Llavors estàs llest. Et matarà igualment. Bé, doncs no et moris i prou. Mor intentant-ho».

Des d’on sóc jo fins a les portes del quiròfan, hi cabria un camp de futbol de llarg, i entremig hi ha fileres de llits i el que sembla una munió de zeladors, infermeres i metges amb bata de laboratori. Camino a un pas tan viu com puc cap a les portes, mirant de protegir el costat de la ferida, de manera que camino tort, però no ho puc evitar; pel que sé, en Vosch m’ha estat rastrejant i es deu preguntar per què no torno al llit.

Paso per les portes de vaivé, ara sóc a la sala de neteja, on un metge d’aspecte cansat s’ha ensabonat fins als colzes i es prepara per a una operació. Quan entro fa un bot.

—Què hi fas, tu aquí? —inquireix.

—Buscava uns guants. Se’ns han acabat, allà davant.

El cirurgià fa un cop de cap en direcció a la fila d’armaris de la paret del fons.

—Vas coix —diu—. T’has fet mal?

—M’he fet una contractura portant un paio gras al lavabo.

—Hauries d’haver fet servir un orinal pla —diu el metge mentre s’esbandeix el sabó verd dels avantbraços.

Capses de guants de làtex, mascaretes quirúrgiques, apòsits antisèptics, rotlles d’esparadrap. On punyeta són?

Noto el seu alè a la nuca.

—Tens la capsa just al davant —em diu. El paio em mira estranyat.

—Perdona —faig—. Avui no he dormit gaire.

—No me’n parlis! —L’home es posa a riure i em venta un cop de colze just a la ferida de bala. La sala comença a rodar. Molt. Serro les dents per no deixar anar un crit.

Ell surt de pressa per les portes interiors, que donen al quiròfan. Jo ressegueixo la fila d’armaris, obrint les portes d’una estirada i regirant-ne el contingut, però no trobo el que busco. Em roda el cap, em falta aire i al costat sento unes punxades de l’hòstia. Quanta estona estarà inconscient en Kistner? Quanta estona passarà fins que algú entri al lavabo a fer un riu i el trobi allà?

A terra, al costat dels armaris, hi ha un cubell amb una etiqueta que diu RESIDUS PERILLOSOS. UTILITZEU GUANTS PER MANIPULAR-LOS. Obro la tapa i… bingo, és aquí, barrejat amb esponges quirúrgiques tacades de sang, xeringues utilitzades i catèters llençats.

Bé, l’escalpel està cobert de sang seca. Suposo que el puc esterilitzar amb una tovalloleta antisèptica o rentar-lo a la pica, però no tinc temps, i que l’escalpel estigui brut és el que em preocupa menys de tot plegat.

«Repenja’t a la pica per estar més quiet. Prem dos dits sobre la nuca per localitzar el rastrejador sota la pell i després pitja la fulla esmussada i bruta sobre la pell, sense fer-la lliscar, fins que la pell s’esquinci».