69

A punta de dia encara està inconscient, així que agafo el fusell i em dirigeixo al bosc per comprovar la feina que ha fet la nit abans. Segurament no és una decisió gaire intel·ligent. I si els assaltants d’ahir a la nit han demanat reforços? Jo seria un trofeu facilíssim. No sóc mala tiradora, però tampoc sóc l’Evan Walker.

Bé, l’Evan Walker no és l’Evan Walker.

No sé què és. Diu que és humà, i ho sembla, enraona com un ésser humà, sagna com un ésser humà i sí, fa petons com un ésser humà. I una rosa amb qualsevol altre nom, bla, bla, bla. Diu coses que sonen lògiques, també, com ara que la raó per la qual liquidava gent és la mateixa raó per la qual jo vaig disparar al Soldat de la Creu.

El problema és que no m’ho empasso. I ara no sé què és millor, si un Evan mort o un Evan viu. L’Evan mort no em pot ajudar a complir la meva promesa. El viu sí.

Per què em va disparar i després em va salvar? Què volia dir quan em va dir que jo l’havia salvat?

És estrany. Quan m’agafava entre els seus braços em sentia segura. Quan em feia petons, em fonia amb ell. És com si hi hagués dos Evans: el que conec i el que no conec. L’Evan, el granger de mans suaus que m’acarona fins que ronco com un gat. L’Evan, l’impostor, l’assassí de sang freda que em va disparar.

Suposaré que és humà, almenys biològicament. Potser és un clon format a la nau d’abastament a partir d’ADN que ells han recollit. O potser alguna cosa no tant com de La guerra de les galàxies i més menyspreable: un traïdor a la seva espècie. Potser són això, els Silenciadors: humans mercenaris.

Els Altres li donen alguna cosa per matar-nos. O l’han amenaçat de segrestar algú que s’estima (la Lauren?, de fet no he vist mai la seva tomba), o li han proposat un tracte: «Mata vint éssers humans i te la tornem».

L’última possibilitat? Que sigui el qui diu que és. Algú sol, espantat, que mata abans que algú el pugui matar, un ferm seguidor de la primera norma, fins que la va trencar deixant-me viva i portant-me a casa seva.

Això explica el que va passar i també les dues primeres possibilitats. Tot encaixa. Podria ser la veritat. Si no fos per un problema petit però molest.

Els soldats.

És per això que no el deixo al bosc. Vull veure el que ha fet per mi.

Atès que el campament del Pou de Cendra ara està més llis i erm que una salina, no em costa gens trobar els individus que ha matat l’Evan. Un a la vora del caire del barranc. Dos més de costat, a pocs metres del primer. Tots tres amb un tret al cap. A les fosques. Mentre li disparaven a ell. L’últim està estès on abans hi havia les barraques, potser just al mateix punt on en Vosch va matar el meu pare.

Cap d’ells no té més de catorze anys. Tots portaven uns pedaços platejats molt estranys en un ull. Una mena d’aparell de visió nocturna? Si ho són, la gesta de l’Evan encara és més increïble, però en el sentit que fa esgarrifor.

Quan torno l’Evan està despert. Seu repenjat contra l’arbre caigut. Està blanc, tremolós i té els ulls enfonsats.

—Eren nens —li dic—. Només eren nens.

M’obro pas a puntades entre els matolls secs de darrere seu i buido l’estómac.

Després em trobo millor.

Torno amb ell. He decidit no matar-lo. Encara. De moment em fa més servei viu que no pas mort. Si és un Silenciador, potser sap què se n’ha fet, del meu germà. Així que agafo la farmaciola i m’agenollo entre les seves cames obertes.

—Vinga, és hora d’operar.

Trec un paquet de benes estèrils de la capsa. Ell em guaita en silenci mentre netejo la sang de les seves víctimes del ganivet.

Empasso saliva amb dificultat, notant el gust del vòmit recent.

—No ho havia fet mai abans —li dic. És obvi, però em fa l’efecte que parlo amb un desconegut.

Ell assenteix i s’estira de bocaterrosa. Li apujo la camisa, deixo a la vista la part inferior del cos.

No havia vist mai un noi nu. Ara estic agenollada entre les seves cames, per bé que no li veig tot el cos nu. Només la part del darrere. És curiós, mai no m’havia imaginat que la primera vegada que veuria un noi nu seria així. Bé, potser no és tan estrany.

—Vols un altre calmant? —li pregunto—. Fa fred, i em tremolen les mans…

—Res de pastilles —remuga, amb la cara amagada a tocar del braç doblegat.

Començo la feina a poc a poc, pressionant les ferides amb compte amb la punta del ganivet, però aviat m’adono que no és la millor manera de treure trossos de metall clavats en carn humana —o potser no humana—: així l’única cosa que fas és allargar el turment.

El que em dóna més feina és el cul. No perquè m’hi entretingui, sinó perquè hi té molts fragments de metall. Ell no es retorça. Gairebé no s’estremeix. De tant en tant deixa anar un «Uiii!», i de tant en tant sospira.

Li aparto la jaqueta de l’esquena. No hi té moltes ferides, la major part estan concentrades a la zona inferior. Tinc els dits encarcarats i els canells adolorits, però m’obligo a afanyar-me… Ràpid, però amb compte.

—Aguanta —murmuro—. Gairebé ja està llest.

—Jo també.

—No tenim prou benes.

—Tapa només el més gros.

—Infecció…?

—Hi ha algunes pastilles de penicil·lina a la farmaciola.

Es gira de cara enlaire mentre jo les busco. Se’n pren dues amb un glopet d’aigua. Jo em redreço, suant malgrat que estem a pocs graus per sobre de zero.

—Per què nens? —pregunto.

—No sabia que ho eren.

—Potser no, però anaven armats fins a les dents i sabien el que es feien. El seu problema era que tu també ho sabies. Et devies descuidar de mencionar que havies fet instrucció per lluitar en escamots.

—Cassie, si no podem confiar l’un en l’altre…

—És que no podem, Evan. —Voldria trencar-li el cap i posar-me a plorar, tot alhora. Ha arribat un punt en què estic cansada d’estar cansada—. Aquest és el problema.

Damunt nostre, el sol s’ha deslliurat dels núvols i deixa a la vista un cel blau lluminós.

—Nens clons d’alienígenes? —conjecturo—. Amèrica escura fins al fons el planter per al reclutament? De debò, per què hi ha nens voltant amb armes automàtiques i granades?

Ell branda el cap. Fa un glop d’aigua i, tot seguit, una ganyota.

—Potser que em prengui un altre analgèsic.

—En Vosch va dir que només els nens. Segresten nens per formar un exèrcit?

—Potser en Vosch no és un d’ells. Potser és l’exèrcit, el que es va endur els nens.

—Aleshores, per què va matar tota la resta de la gent? Per què va clavar una bala al cap del meu pare? I si no és un d’ells, d’on havia tret l’Ull? Aquí hi ha alguna cosa estranya, Evan. I tu saps què passa. Tots dos sabem que ho saps. Per què no m’ho pots dir i acabem? Confies prou en mi per donar-me una arma i perquè et tregui la metralla del cul, i no em vols dir la veritat?

Em sotja de fit a fit un moment llarg, i llavors em diu:

—Tant de bo no t’haguessis tallat els cabells.

L’hauria engegat a pastar fang, però tinc massa fred, estic massa fastiguejada i massa nerviosa.

—Juro per Déu, Evan Walker —dic amb veu apagada—, que si no et necessités et mataria ara mateix.

—M’alegro que em necessitis, doncs.

—I si descobreixo que m’enganyes en el més important de tot, et mato.

—Què és el més important de tot?

—Que ets humà.

—En sóc tant com tu, Cassie.

M’agafa la mà dins la seva. Totes dues estan tacades de sang. La meva és d’ell. La seva és d’aquell nen no gaire més gran que el meu germà. Quanta gent ha mort aquesta mà?

—Això som? —pregunto.

Estic a punt d’engegar-lo per sempre. No puc confiar en ell, però he de confiar-hi. No el puc creure, i l’he de creure. És aquest l’objectiu últim dels Altres, l’onada que posarà fi a totes les onades, i que despullarà la humanitat fins als seus ossos animals, deixant-la del tot nua, fins que tan sols siguem depredadors despietats, que fan la feina bruta per a ells, solitaris com taurons i, com ells, sense compassió?

L’Evan percep l’expressió d’animal acorralat als meus ulls.

—Què tens?

—No vull ser un tauró —xiuxiuejo.

M’observa durant un moment llarg i incòmode. Podia haver dit: tauró? Qui? Què? Eh? Qui ha dit que eres un tauró? Però es posa a assentir, com si ho hagués entès perfectament:

—No ho ets.

«Tu, no nosaltres». Li torno el llarg esguard.

—Si la Terra es morís i ens n’haguéssim d’anar —li dic lentament—, i trobéssim un planeta però algú hi hagués arribat abans que nosaltres, algú que per algun motiu no fos compatible amb…

—Faríeu el que calgués.

—Com els taurons.

—Com els taurons.

Suposo que intentava dir-ho amb tacte. Suposo que procurava que el moment en què ho comprengués no em trasbalsés massa, que el cop no fos massa fort. Crec que volia que jo ho deduís sense que ell ho hagués de dir.

Li aparto la mà de sobte. Sempre deixo que em toqui, i em fa ràbia. Estic enrabiada amb mi mateixa per estar amb ell tot i saber que hi havia coses que no m’havia explicat. Enrabiada amb el meu pare, per haver deixat que en Sammy pugés en aquell autobús. Enrabiada amb en Vosch. Enrabiada amb l’ull verd que plana a l’horitzó. Enrabiada amb mi mateixa per haver trencat la primera norma pel primer noi guapo que em passa pel davant, i per què? Per què? Perquè tenia les mans grans i maques, i perquè l’alè li feia olor de xocolata?

Començo a clavar-li cops al pit sense parar, fins que m’oblido que l’estic colpejant, fins que he tret la ràbia de dins i l’únic que em queda és un forat negre allà on abans hi havia la Cassie.

Llavors em subjecta els punys.

—Para, Cassie! Calma’t! No sóc enemic teu.

—Doncs de qui ets enemic, eh? Perquè d’algú ho deus ser. No sorties a caçar, a la nit, almenys no caces animals. I no vas aprendre els moviments dels assassins ninja treballant a la granja del teu pare. Sempre estàs dient el que no ets, però el que vull saber és què ets. Què ets, Evan Walker?

Em deixa anar els punys; em quedo sorpresa quan em posa la mà a la cara i em passa aquell polze tan fi per la galta i pel pont del nas. Com si em toqués per darrera vegada.

—Sóc un tauró, Cassie —diu lentament, arrossegant les paraules, com si fos l’última vegada que em parlava. Em mira directament als ulls, amb ulls plorosos, com si fos l’última vegada que em veia—. Un tauró que somiava que era un home.

Caic més de pressa que a la velocitat de la llum pel forat negre que es va obrir amb l’Arribada, i que ho devora tot al seu pas. El forat que va guaitar el meu pare quan la mare va morir, el que jo pensava que hi havia a fora, separat de mi, però que no ho estava. Era dins meu, i va estar dins meu des del començament, va anar creixent, rosegant cada bocí d’esperança, confiança i amor que tenia, obrint-se pas a mossegades per la galàxia de la meva ànima mentre jo m’aferrava a una possibilitat, una possibilitat que ara em mira de cara, com per darrera vegada.

Així que faig el més raonable que faria qualsevol en la meva situació.

Arrenco a córrer.

Corro sorollosament pel bosc, entre l’aire gèlid hivernal, les branques nues, el cel blau, les fulles seques, i de sobte surto del bosc i em trobo a camp obert, el terra glaçat que cruix sota les botes, sota la volta del cel indiferent, la cortina blava lluent passada sobre milers de milions d’estrelles que s’estan quietes allà dalt, que encara la miren, la noia que corre de cabells curts que floten en l’aire i de llàgrimes que li baixen per les galtes, que no fuig de res, no corre cap a res, només corre, corre tant com pot, perquè és el més lògic que pots fer quan comprens que l’única persona del món en qui has decidit confiar no és d’aquest món. Tant se val que t’hagi salvat la pell tantes vegades que ni les recordes, o que t’hagi pogut matar cent vegades, o que li vegis alguna cosa, que el vegis turmentat, trist i terriblement, terriblement sol, com si fos ell l’última persona de la Terra, no pas la noia que tremola dins d’un sac de dormir, agafada a un ós de peluix en un món que s’ha quedat en silenci.

«Calla, calla, au, calla».