62

—Això és un merder de l’hòstia —em diu en Picapedra—. Era en Reznik, el que ens disparava?

Estem asseguts, repenjats al muret de ciment del pàrquing. L’As i en Tortell als flancs, vigilant el carrer. Tinc en Dumbo a un costat, en Pedra a l’altre i la Tasseta entre ells, amb el cap recolzat contra el meu pit.

—En Reznik és un Infec —li dic per tercera vegada—. El camp Recer és seu. Ens han utilitzat per…

—Prou, Zombi! Això és la parida més grossa i més paranoica que he sentit mai! —La cara rodona d’en Picapedra està vermella com un pebrot. La cella única se li sacseja i se li contrau—. Has pelat el nostre instructor d’entrenament! Que intentava pelar-nos! I estem en una missió per liquidar Infecs! Vosaltres feu el que vulgueu, gent, però a mi deixeu-me tranquil. Ja en tinc prou.

Es posa dempeus empenyent-se amb els braços i branda el puny cap a mi.

—Jo me’n torno al punt de trobada a esperar que ens evacuïn. Això són… —busca la paraula adient, i es decideix per—: collonades.

—Pedra —dic, sense alçar la veu, calmat—, retira’t.

—És increïble. Has acabat com la Dorothy. Dumbo, Tortell, vosaltres us ho empasseu? No pot ser que us ho cregueu!

Em trec l’aparell platejat de la butxaca. N’obro la tapa i li acosto a la cara.

—Veus aquest punt verd d’aquí? Ets tu. —Baixo cap al seu número i el marco tocant-lo amb el polze. El botó verd fa pampallugues—. Saps què passa quan pitges el botó verd?

Això és una d’aquelles coses que de nit no et deixen dormir durant la resta de la teva vida i que voldries no haver dit.

En Picapedra fa un bot endavant i em pren l’aparell de la mà. L’hauria pogut apartar a temps, però tinc la Tasseta a la falda, que em frena. L’únic que se sent abans que pitgi el botó és el meu crit: «No!».

El cap d’en Picapedra es tomba enrere bruscament, com si algú li hagués donat un cop fort al front. La boca se li obre de sobte, i els ulls se li giren cap al sostre.

Després cau com un sac, amb les cames toves, com quan s’afluixa la tensió de les cordes d’un titella.

La Tasseta es posa a xisclar. L’As me la treu dels braços i jo m’agenollo de seguida al costat d’en Pedra. Malgrat que li prenc el pols, no em cal fer-ho per saber que és mort. L’únic que he de fer és mirar la pantalla de l’aparell, que encara té a la mà, amb un punt vermell on abans n’hi havia un de verd.

—Veig que tenies raó, As —articulo per damunt de l’espatlla.

Amb cura, retiro el comandament de control de la mà inerta d’en Picapedra. Em tremola la meva. Pànic. Confusió. Però sobretot ràbia: estic enrabiat amb en Pedra. Tinc unes temptacions irresistibles de clavar-li un cop de puny en aquella cara ampla i grassa.

—Què farem ara, sergent? —vol saber en Dumbo, que és darrere meu. Està mort de por, també.

—Traureu ara mateix els implants d’en Tortell i de la Tasseta.

—Jo? —fa amb una veu un octau més aguda.

—Tu ets el metge, no? —replico amb un octau més greu—. L’As te’l traurà a tu.

—D’acord, però què farem després? No hi podem tornar. No podem… On se suposa que anirem, ara?

L’As m’esguarda. Cada vegada en sé més, d’interpretar les seves expressions. Aquella lleu curvatura dels llavis avall significa que s’està preparant, com si ja sabés què diré. Qui sap? Probablement ho sap.

—No hi tornaràs, Dumbo.

—Vols dir que no hi tornarem —em corregeix ella—. Nosaltres, Zombi.

Em poso dret. Tinc la sensació que tardo una eternitat a fer-ho. Faig una passa cap a ella. El vent li fueteja els cabells cap a un costat, com si fossin una bandera negra onejant.

—N’hem deixat un a la base —anuncio.

Ella fa que no amb el cap enèrgicament. El serrell se li mou endavant i endarrere amb gràcia.

—L’Esquitx? Zombi, no pots tornar a buscar-lo. És un suïcidi.

—No el puc deixar. L’hi vaig prometre —intento explicar-li, però no sé ni com començar. Com ho puc dir amb paraules? No es pot. És com buscar el punt inicial d’un cercle.

O com trobar la primera anella d’una cadena de plata.

—Ja vaig fugir una vegada —dic al final—. No ho tornaré a fer.