48

El substitut d’en Tanc arriba dos dies després. Sabem que ve perquè la nit abans en Reznik ens ho anuncia durant la sessió de preguntes i respostes. No ens en vol dir res, tret del nom: As. Un cop se n’ha anat, tots els de l’escamot estan alterats; en Reznik li deu haver posat As per algun motiu.

L’Esquitx ve cap a la meva llitera i em pregunta:

—Què és un as?

—Algú que és molt bo, i que el fiquen en un equip per donar avantatge a aquest equip.

—Tir —conjectura en Picapedra—. El tir és la disciplina en què anem més fluixos. En Tortell és el millor tirador, jo regular, però tu, en Dumbo i la Tasseta sou un desastre. I l’Esquitx no pot ni disparar.

—Vine aquí i digue’m a la cara que sóc un desastre —li crida la Tasseta. Sempre busca brega.

Si jo manés, li donaria a la Tasseta un fusell i un parell de carregadors amb bales i la deixaria anar perquè fes net d’Infecs en un radi de cent seixanta quilòmetres.

Després de resar, l’Esquitx es regira i es refrega a la meva esquena fins que ja no puc més i li xiuxiuejo que se’n torni a la seva llitera.

—Zombi, és ella.

—El què, és ella.

—L’As! La Cassie és l’As!

Trigo un parell de segons a recordar qui és la Cassie. «Oh, no, ja hi torna, amb la cançoneta».

—No crec que l’As sigui la teva germana.

—Però no saps si no l’és, tampoc.

Gairebé em surt: «No siguis ruc, nen. La teva germana no vindrà perquè és morta». Però m’ho quedo per a mi. La Cassie és el penjoll de plata de l’Esquitx. És allò a què s’aferra perquè, si ho deixa anar, res no evitarà que el tornado se l’emporti a Oz, com als altres Dorothys del campament. És per això que té sentit fer un exèrcit d’infants. Els adults no perden el temps amb pensaments màgics. Ells barrinen en les mateixes veritats inoportunes que van fer anar a parar en Tanc a la taula de dissecció.

L’As no hi és, quan passen llista l’endemà al matí. I tampoc hi és quan anem a córrer ni a esmorzar. Ens preparem per a la revista, comprovem les armes i ens n’anem a l’altra banda del pati. Fa un dia clar, però molt fred. Ningú no diu gaire res. Tots pensem on deu ser el nen nou.

L’Esquitx és el primer que veu l’As, dret un bon tros lluny, al camp de tir, i de seguida veiem que en Picapedra tenia raó. L’As és un tirador fora de sèrie. La diana s’alça sobre l’herba alta i seca i, poppop, el cap de la diana explota. Després una altra diana, amb el mateix resultat. En Reznik està dret en un costat, manipulant els botons de control de les dianes. Veu que ens hi atansem i comença a pitjar els botons més de pressa. Les dianes pugen disparades d’entre l’herba, l’una just després de l’altra, i aquest tal As les fa caure amb un tret abans no estiguin del tot dretes. Al meu costat, en Picapedra fa un xiulet llarg d’admiració.

—Aquest és bo.

L’Esquitx se n’adona abans que els altres. Alguna cosa de les espatlles, o potser dels malucs, però diu: «No és aquest», abans d’arrencar a córrer camps a través en direcció a la figura solitària que té als braços el fusell que fumeja amb l’aire glaçat.

Ella es gira abans que el nen hi arribi, i l’Esquitx s’atura, primer confós, i després decebut. Pel que es veu, l’As no és la seva germana.

És curiós, però de lluny semblava més alt. Si fa no fa com en Dumbo, però més prim que ell… i més gran. M’imagino que té quinze o setze anys, amb cara de follet, ulls foscos i enfonsats, pell blanca impecable i cabells llisos negres. Els ulls és el que li veus primer. La mena d’ulls que busques per trobar-hi alguna cosa, i només hi ha dues possibilitats: o bé el que hi ha és tan endins que no ho veus, o bé no hi ha res de res.

És la noia del pati, la que em va enxampar a fora de l’hangar de T i E amb l’Esquitx.

—L’As és una noia —murmura la Tasseta, arrufant el nas com si hagués ensumat alguna cosa podrida.

Ara no solament ja no és la petita de l’escamot, sinó que, a més, ja no és l’única nena.

—Què en farem? —fa en Dumbo, gairebé presa del pànic.

Jo faig una rialla ben ampla, no ho puc evitar.

—Serem el primer escamot que es graduarà —dic.

I l’encerto.