10

La primera onada va liquidar mig milió de persones.

La segona onada va deixar en ridícul aquesta xifra.

Per si no ho saps, vivim en un planeta movedís. Els continents estan assentats en unes plataformes de roca anomenades plaques tectòniques, i aquestes plaques suren damunt d’un mar de lava líquida. Es graten i freguen constantment entre elles, i s’empenyen les unes a les altres generant unes pressions enormes. Al llarg del temps, la pressió es va acumulant, fins que les plaques llisquen i alliberen quantitats ingents d’energia en forma de terratrèmols. Si un d’aquests sismes es produeix al llarg d’una de les línies de falla que encerclen tots els continents, l’ona de xoc provoca una superonada anomenada tsunami.

Més del quaranta per cent de la població del món viu en una franja costanera de cent quilòmetres. És a dir, tres mil milions de persones.

L’únic que havien de fer els Altres era fer ploure.

Agafa una vareta metàl·lica el doble d’alta que l’Empire State i tres vegades més pesant. Col·loca-la damunt d’una d’aquestes línies de falla. Deixa-la caure des de l’atmosfera superior. No cal emprar cap sistema de propulsió ni de direcció; sols deixa-la caure. Gràcies a la gravetat, quan arriba a la superfície viatja a vint quilòmetres per segon, vint vegades més de pressa que una bala.

Impactarà a la superfície amb una força mil milions de vegades més gran que la bomba llançada damunt d’Hiroshima.

Adéu, Nova York. Adéu, Sydney. Adéu, Califòrnia, Washington, Oregon, Alaska, Columbia Britànica. A reveure, litoral est de l’Amèrica del Nord.

El Japó, Hong Kong, Londres, Roma, Rio.

Encantat de conèixer-te. Espero que hagis gaudit de l’estada!

La primera onada havia acabat al cap de pocs segons.

La segona onada va durar un xic més. Un dia, més o menys.

I la tercera onada? Aquesta es va allargar força més: dotze setmanes. Dotze setmanes per matar… Bé, el pare calculava que un noranta-set per cent dels que vam ser prou desafortunats per haver sobreviscut a les dues primeres onades.

Noranta-set per cent de quatre mil milions? Calcula-ho.

Llavors ve quan l’Imperi Alienígena davalla amb els platets voladors i comença a fer-ho volar tot pels aires, oi? Quan els pobles de la Terra s’uneixen sota una bandera per fer de David enfront de Goliat. Els nostres tancs contra les seves pistoles de raigs. A veure si t’hi atreveixes!

No vam tenir tanta sort.

I ells no eren tan estúpids.

Com liquides gairebé quatre mil milions de persones en tres mesos?

Ocells.

Quants ocells hi ha al món? Digues una xifra. Un milió? Mil milions? O més de tres-cents mil milions? Són uns setanta-cinc ocells per a cada home, dona i nen que encara queden vius després de les dues primeres onades.

A cada continent hi ha milers d’espècies d’aus. I les aus no hi entenen, de fronteres. I es caguen molt. Caguen cinc o sis vegades al dia. És a dir, més d’un bilió de petits míssils que cauen del cel cada dia del món.

Ningú no podria inventar un sistema més eficient de distribució d’un virus que tingui una taxa de letalitat del noranta-set per cent.

El pare es pensava que devien haver agafat alguna cosa com l’Ebola del Zaire i l’havien alterada genèticament. L’Ebola no es propaga per l’aire. Però si canvies una sola proteïna, pots fer que es transmeti per l’aire, com el grip. El virus se t’instal·la als pulmons. Comences a tenir tos. Febre. Et ve mal de cap. Molt mal. Comences a escopir gotetes de sang carregades de virus. La cosa se t’escampa al fetge, els ronyons i el cervell. Ara ja tens mil milions de virus ataconats dins teu. T’has convertit en una bomba vírica. I quan explotes, esquitxes de virus tota la gent del teu voltant. En diuen expulsar sang. Igual com les rates que fugen d’un vaixell que s’enfonsa, el virus fa erupció per totes les obertures. La boca, el nas, les orelles, el cul i fins i tot els ulls. Literalment plores llàgrimes de sang.

En dèiem de diferents maneres. La Mort Roja o la Plaga de la Sang. La Pesta. El Tsunami Roig. El Quart Genet. En diguessis com en diguessis, al cap de tres mesos noranta-set persones de cada cent eren mortes.

Són moltes llàgrimes de sang.

Era com si reculéssim en el temps. La primera onada ens va fer tornar de patac al segle XVIII. La trompada de les altres dues ens va engegar al neolític.

Tornàvem a ser caçadors recol·lectors. Nòmades. A la base de la piràmide.

Però no estàvem disposats a perdre l’esperança. Encara no.

Encara érem prou gent per presentar resistència.

No ens hi podíem enfrontar de cara, però sí que podíem fer una guerra de guerrilles. Podíem actuar de manera asimètrica contra els seus culs alienígenes. Teníem prou armes i munició, i fins i tot algun mitjà de transport que havia sobreviscut a la primera onada. Havien delmat els nostres militars, però encara quedaven unitats en actiu a tots els continents. Hi havia búnquers i coves, i bases subterrànies on ens podíem amagar durant anys. «Vosaltres sigueu Amèrica, invasors alienígenes, i nosaltres serem el Vietnam».

I els Altres diuen: «D’acord, entesos».

Ens pensàvem que ja ens havien llançat de tot —o, si més no, el pitjor, perquè costava imaginar alguna cosa pitjor que la Mort Roja—. Els que vam sobreviure a la tercera onada —els que teníem immunitat natural a la malaltia—, ens vam ajupir, ens vam proveir de queviures i vam esperar que els Responsables ens diguessin què havíem de fer. Sabíem que hi havia d’haver un responsable, perquè de tant en tant un avió de combat travessava el cel amb un fort estrèpit i sentíem el que semblaven combats aeris a certa distància, i el fragor dels mitjans de transport de tropes a l’horitzó.

Suposo que la meva família va tenir més sort que la majoria. El Quart Genet es va endur la mare, però el pare, en Sammy i jo vam sobreviure. El pare estava orgullós dels seus gens superiors. És una cosa que la gent no sol fer, això de fanfarronejar al cim d’un Everest de gairebé set mil milions de persones mortes. Però el pare tan sols feia de pare, intentava veure el costat més positiu possible en els moments previs a l’extinció de la raça humana.

La major part de pobles i ciutats van quedar abandonats immediatament després del Tsunami Roig. No hi havia electricitat, ni aigua, i feia molt de temps que la gent havia saquejat tot el que hi havia d’útil a les botigues i magatzems. Alguns carrers eren coberts d’un dit d’aigües negres, i sovintejaven els incendis causats per les tempestes elèctriques d’estiu.

També hi havia el problema dels cadàvers.

N’hi havia pertot arreu. Cases, refugis, hospitals, pisos, edificis d’oficines, escoles, esglésies i sinagogues, i als magatzems.

Hi ha un punt d’inflexió a partir del qual el simple volum de morts et desborda. No dónes l’abast a enterrar o cremar els cossos. Aquell estiu de la Pesta va fer una calor brutal, i la pudor de carn podrida surava en l’aire com una boirina invisible però nociva. Mullàvem tires de roba amb perfum i ens les lligàvem sobre la boca i el nas, però al final del dia la pudor havia impregnat la tela i l’únic que podies fer era seure i tapar-te la boca.

Fins que, ves per on, ens hi vam acostumar.

Vam esperar que passés la tercera onada atrinxerats a casa. En part perquè havien declarat una quarantena. En part perquè hi havia gent molt desmarxada que rondava pels carrers i es dedicava a entrar a les cases, calar foc, matar, violar i saquejar. I en part perquè estàvem morts de por pensant en el que passaria després.

Però sobretot perquè el pare no volia deixar la mare. Ella estava massa malalta per viatjar, i ell no es va voler resignar a abandonar-la.

Ella li deia que se n’anés. Que la deixés allà. S’havia de morir igualment. Però no era només per ella. Era per mi i per en Sammy. Per tenir-nos en un lloc segur. Pel futur, i per aferrar-se a l’esperança que demà serà millor que avui.

El pare no hi discutia. Però tampoc no la deixava. Va esperar el que era inevitable, procurava que estigués tan còmoda com podia, i mirava mapes, feia llistes i aplegava provisions. Això va ser, si fa no fa, a l’època que li va agafar la dèria d’arreplegar llibres per reconstruir la civilització. Les nits que el cel no estava del tot tapat pel fum, sortíem al pati del darrere i miràvem per torns amb el meu telescopi per veure com la nau d’abastament avançava majestuosament davant del teló de fons de la Via Làctia. Ara les estrelles eren més lluents, un lluent centellejant, sense les llums creades per l’home que les esmorteïssin.

—Què deuen esperar, ara? —li preguntava jo. Com tothom, encara em pensava que arribarien platets voladors, ginys mecànics amb potes i canons làser—. Per què no enllesteixen d’una vegada?

—No ho sé, rateta —deia el pare brandant el cap—. Potser ja han enllestit. Potser no es proposen matar-nos a tots, sinó només reduir-nos a un nombre més manejable.

—I després? Què volen?

—Em sembla que la qüestió és què necessiten —va dir fluix, com si em donés una notícia pèssima—. Van amb molt de compte, saps?

—Amb compte?

—De no fer més mal del que és imprescindible. Per això són aquí, Cassie. Necessiten la Terra.

—Però a nosaltres no —vaig mussitar. Vaig estar a punt d’enfonsar-me altra vegada. Per enèsima vegada.

Em va posar la mà a l’espatlla —per enèsima vegada— i va dir:

—Bé, hem tingut una oportunitat. I no tractàvem gaire bé el nostre llegat. Estic segur que si d’alguna manera poguéssim tornar enrere i entrevistar els dinosaures abans que l’asteroide caigués…

Llavors li vaig clavar un cop de puny tan fort com vaig poder i vaig córrer cap a dins.

No sé què és pitjor, si ser a dins o a fora. A fora et sents del tot desprotegit, observat constantment, nu sota el cel ras. Però a dins de casa hi ha una penombra perpètua. Finestres condemnades amb taulons que de dia tapen la llum del sol. De nit hi ha claror d’espelmes, però se’ns estan acabant, no en podem tenir més d’una per estança, i unes ombres profundes s’alcen als racons que abans eren acollidors.

—Què et passa, Cassie?

En Sammy. Té cinc anys. Per menjar-se’l. Ulls castanys grans d’ós de peluix, agafant l’altre membre de la família d’ulls grans i castanys, el peluix que ara tinc guardat al fons de la motxilla.

—Per què plores?

En veure’m les llàgrimes, es va posar a plorar ell.

Li vaig passar a tocar, jo anava cap a l’habitació del dinosaure humà de setze anys, Cassiopeia Sullivanus extinctus. Llavors vaig tornar amb ell. No el podia deixar sol plorant. Estàvem molt neguitosos, d’ençà que la mare s’havia posat malalta. Gairebé cada nit els malsons el feien venir corrent cap a la meva habitació, es ficava al llit amb mi, premia la cara contra el meu pit i de vegades se n’oblidava i em deia mama.

—Els has vist, Cassie? Ja vénen?

—No, reiet —li deia, tot eixugant-li les llàgrimes—. No ve ningú.

Encara no.