20

Em tocava a mi.

La noia que portava la motxilla i tenia agafat el ridícul ós de peluix, dreta a només un parell de passes darrere d’ell.

El soldat va girar sobre els seus peus, amb el braç estès endavant. Del que va passar després en tinc un record un xic borrós. No recordo haver deixat anar l’ós ni haver-me tret d’una revolada la pistola de la butxaca del darrere. Ni tan sols recordo haver premut el gallet.

No servo cap record clar fins que li vaig veure la visera negra fent-se miques.

I el soldat caient de genolls davant meu.

I veure-li els ulls.

Els tres ulls.

Bé, òbviament, més tard vaig comprendre que en realitat no tenia tres ulls. El del mig era el forat d’entrada ennegrit de la bala.

Es devia sobresaltar en girar-se i veure una pistola apuntant-lo a la cara. Allò el va fer dubtar. Quant? Un segon? Menys d’un segon? Però en aquella mil·lèsima de segon hi havia una eternitat cargolada sobre si mateixa com una anaconda gegant. Si mai has tingut un accident traumàtic, ja saps de què parlo. Quant dura un accident de cotxe? Deu segons? Cinc? Quan t’hi trobes, no sembla tan poc. Et sembla una eternitat.

Es va abalançar de cara a terra. Era evident que l’havia pelat. La bala li havia obert un forat gran com un plat per a pastís al costat de darrere del cap.

Però no vaig abaixar la pistola. Vaig continuar apuntant-la al seu mig cap mentre tornava a recules cap al camí.

Després em vaig girar i vaig arrencar a córrer com una esperitada.

En la direcció equivocada.

Cap al recinte.

Que llesta. Però en aquell moment no pensava. Tot just tinc setze anys, i era la primera persona a qui havia disparat a boca de canó i a la cara. Prou feina tenia a pair-ho.

Només volia tornar amb el pare.

El pare ho solucionaria.

Perquè això és el que fan els pares. Solucionen coses.

El meu cap no percebia els sorolls, al principi. Al bosc ressonaven ràfegues intermitents d’armes semiautomàtiques i la gent xisclava, però jo no ho assimilava, com el cap d’en Llardós tombant-se enrere i la manera com havia caigut sobre la pols grisa, com si tots els ossos del seu cos de sobte s’haguessin convertit en gelatina, o la manera com el seu assassí s’havia girat amb una pirueta perfectament executada, amb el canó de la pistola brillant a la llum del sol.

El món s’ensorrava. I els trossos d’aquella ruïna anaven caient al meu voltant.

Era el començament de la quarta onada.

Em vaig aturar en sec abans d’arribar al recinte. La fortor calenta de pólvora. Fils de fum que formaven volutes en sortir de les finestres dels barracons. Una persona que s’arrossegava cap a la barraca del material.

Era el meu pare.

Tenia l’esquena arquejada. I la cara bruta de terra i sang. Havia deixat un rastre de sang al terra.

Va alçar la vista quan vaig sortir d’entre els arbres.

«No, Cassie», va articular. Llavors els braços li van cedir. Va quedar estès, quiet.

Dels barracons va sortir un soldat. Es va dirigir amb pas ferm cap al meu pare. Pausat, elegant com un gat, amb les espatlles relaxades i els braços penjant als costats.

Vaig recular bosc endins. Vaig alçar la pistola, però estava a més de trenta metres de distància. Si fallava…

Era en Vosch. Dret sobre la forma desplomada del meu pare, encara semblava més alt. El pare no es bellugava. Crec que es feia el mort.

Tant se valia.

En Vosch li va disparar igualment.

No recordo haver fet gens de soroll quan va prémer el gallet. Però vaig haver de fer alguna cosa que va alertar l’instint de Spiderman d’en Vosch. La màscara negra es va girar a l’instant i va projectar reflexos amb el visor. Va alçar el dit índex encarant-lo cap a dos soldats que sortien dels barracons i llavors va assenyalar amb el polze en direcció a on era jo.

«Màxima prioritat».