22

Van arribar a la clariana, i el primer que van veure va ser el cadàver del caporal Branch, o el que fos que es feia dir caporal Branch.

—Aquí n’hi ha un —vaig sentir que deia un d’ells.

L’espetec d’unes botes pesades dins d’un bol ple d’ossos trinxats.

—Mort.

El crepitar d’un convertidor de freqüència estàtica, i després:

—Coronel, tenim en Branch i un civil no identificat. Negatiu, senyor. En Branch ha caigut en acció. Repeteixo, en Branch ha caigut en acció.

Després es va posar a enraonar amb el seu company, el que estava dret al costat d’en Llardós.

—En Vosch vol que tornem tan aviat com puguem.

«Crec-crec», van dir els ossos quan l’altre va sortir de la fossa.

—La noia ha tirat això.

La meva motxilla. Havia intentat llançar-la cap als arbres, tan lluny de la fossa com havia pogut. Però havia topat amb un arbre i havia anat a parar just a l’altra banda de la clariana.

—És estrany —va dir la veu.

—És igual —va fer el company—. L’Ull ja s’ocuparà d’ella.

«L’Ull?».

Les seves veus es van apagar. Van tornar el so dels arbres i la pau. Un alè d’aire. El refilet dels ocells. Entre la malesa, en algun lloc, un esquirol atrafegat.

Malgrat tot, no em vaig moure. Cada vegada que creixia dins meu l’impuls de sortir corrent, jo l’empenyia avall.

«No tinguis pressa, ara, Cassie. Ja han fet el que havien vingut a fer. T’has d’estar aquí fins que sigui fosc. No et moguis!».

I això vaig fer. Em vaig quedar ajaguda ben quieta dins del jaç de pols i ossos, coberta amb la cendra de les seves víctimes, l’amarga collita dels Altres.

I vaig intentar no rumiar-hi.

En què era el que em tapava.

Llavors vaig pensar: «Aquests ossos eren persones, i aquestes persones m’han salvat la vida», i no em vaig sentir tan aterrida.

Només era gent. Ells no havien demanat de ser allà, com jo. Però ells hi eren i jo també, així que no em vaig bellugar.

És estrany, però gairebé em feia l’efecte que notava els seus braços, càlids i suaus, abraçant-me.

No sé quant de temps hi vaig estar estesa, allà, sostinguda per braços de gent morta. Em van semblar hores. Quan per fi em vaig posar dreta, la llum del sol havia madurat, era una lluïssor daurada, i l’aire s’havia refrescat una mica. Jo estava empolsinada de cendra grisa de cap a peus. Devia semblar un guerrer maia.

«L’Ull s’ocuparà d’ella».

Es referia als drones, que eren com un ull dalt del cel? I si efectivament parlava dels drones, llavors tota aquella gent no eren una unitat aïllada que recorria el territori per eliminar possibles portadors de la tercera onada perquè els que no hi havien estat exposats no s’infectessin.

Això feia basarda, sens dubte.

Però l’alternativa encara seria molt, molt pitjor.

Vaig trotar cap a la motxilla. Les profunditats del bosc em cridaven. Com més distància interposés entre jo i ells, més bé aniria tot. Però aleshores em vaig recordar del regal del pare, camí amunt, pràcticament a tret de pedra del recinte. Merda, per què no l’havia amagat dins de la fossa de cendra?

De segur que em faria més servei que no una pistola.

No se sentia res. Fins i tot els ocells se n’havien anat a dormir. Només el vent, que passava els dits a frec dels munts de cendra, alçant-la enlaire, fent-la ballar a batzegades sota la llum daurada.

Se n’havien anat. No hi havia perill.

Però no els havia sentit marxar. No hauria d’haver sentit el brogit del camió i la fressa dels Humvees quan se n’havien anat?

Llavors vaig recordar en Branch fent una passa cap a en Llardós.

«És ell?».

Feia gronxar el fusell que duia penjat a l’espatlla.

El fusell. Em vaig atansar molt sigil·losament al seu cadàver. El so de les meves petjades em semblava fort com un tro. La meva pròpia respiració eren miniexplosions.

Havia caigut de bocaterrosa als meus peus. Ara estava de panxa enlaire, tot i que en bona part encara tenia la cara amagada per la màscara de gas.

La pistola del cinturó i el fusell havien desaparegut. Se’ls devien haver endut ells. Durant un segon no em vaig moure. I moure’s era el més indicat en aquell moment de la batalla.

Allò no formava part de la tercera onada. Era una cosa del tot diferent. Era el començament de la quarta, sens dubte. I potser la quarta onada era una versió morbosa d’Encontres a la tercera fase. Potser en Branch no era humà, i per això portava màscara.

Em vaig agenollar al costat del soldat mort. Vaig agafar ben fort la màscara per dalt i vaig estirar fins que li vaig veure els ulls, uns ulls castanys d’aspecte perfectament humà, que em miraven a la cara sense veure-hi. Vaig estirar més.

Vaig parar.

Ho volia veure i no ho volia. Volia saber però no volia saber.

«Vés-te’n. Tant se val, Cassie. Què hi fa? Res. Tant és».

De vegades dius coses a la teva por, coses com ara «Tant és», i les paraules actuen ben bé com copets afectuosos al cap d’un gos hiperactiu.

Em vaig posar dempeus. No, la veritat és que tant li feia si el soldat tenia una boca com una llagosta o si semblava el germà bessó d’en Justin Bieber.

Vaig arreplegar l’ós de peluix d’en Sammy de terra i em vaig dirigir a l’altra punta de la clariana.

Alguna cosa em va fer aturar, però. No em vaig ficar dins del bosc. Ni vaig córrer per aprofitar allò que em donava més possibilitats de salvar-me: la distància.

Potser va ser l’osset, el que ho va fer. En arreplegar-lo, havia vist la cara del meu germà premuda contra la finestra del darrere de l’autobús, havia sentit la seva veueta dins del cap.

«Per quan tinguis por. Però no te’l deixis. No te n’oblidis».

Gairebé me n’havia oblidat. Si no hagués anat a buscar les armes d’en Branch, me l’hauria deixat. El caporal havia caigut pràcticament damunt del pobre osset.

«No te’l deixis».

De fet, no havia vist cap cadàver, allà darrere. Només el del pare. I si algú havia sobreviscut a aquells tres minuts d’eternitat dins dels barracons? Potser estaven ferits, encara vius, i els havien donat per morts.

Tret que jo no marxés. Si encara hi havia algú viu allà dins i els falsos soldats se n’havien anat, llavors seria jo, la que els donaria per morts.

«Punyeta».

Saps quan de vegades et dius a tu mateixa que tens una alternativa, però en realitat no la tens? El fet que hi hagi alternatives no vol dir que et serveixin a tu.

Vaig fer mitja volta i me’n vaig tornar enrere, vaig esquivar el cadàver d’en Branch en passar i em vaig endinsar en el túnel fosc en què s’havia convertit el camí.