33

Aquest lloc no pot ser el cel. No hi ha les vibracions adequades.

Camino per una boira espessa, en un buit blanc sense vida. Un espai mort. Sense cap so. Ni tan sols el de la meva pròpia respiració. De fet, no sabria ni dir si respiro. I això és el primer de tot en la llista de «Com sé si sóc viva?».

Sé que aquí hi ha algú amb mi. No el veig ni el sento, no el noto ni me n’arriba l’olor, però sé que és aquí. No sé com ho sé, però n’estic segura, i m’observa. S’està quiet mentre em moc entre la boira blanca i espessa, i no sé com ho fa, però sempre està a la mateixa distància de mi. No m’espanta, que sigui aquí, observant. Tampoc no és que em reconforti, ben bé. És un altre fet, com el fet de la boira. Hi ha la boira, el jo que no respira i la persona que és amb mi, sempre a prop, sempre observant.

Però quan la boira s’alça no hi ha ningú, i em trobo en un llit de columnes sota tres capes d’edredons que fan una lleu olor de cedre. El buit blanc es difumina, el reemplaça la llum groga i càlida d’un llum de querosè que hi ha damunt de la tauleta de nit. Alçant una mica el cap veig un balancí, un mirall de peu de cos sencer i les portes de llistons d’un armari rober. Tinc un tub de plàstic connectat al braç, i l’altra punta va a parar a una bossa amb un líquid clar que està penjada en un suport metàl·lic.

Tardo uns quants minuts a assimilar com és aquest nou entorn, el fet que estic paralitzada de cintura en avall i el fet ultramegadesconcertant que, sense cap mena de dubte, no sóc morta.

Allargo la mà avall, els meus dits troben un embenat gruixut al voltant del genoll. També m’agradaria palpar-me els bessons i els dits dels peus, perquè no els sento, i em fa patir una mica no tenir bessons, ni dits, ni res de res més avall del tou de benes. Però no hi arribo si no m’assec, i no em puc asseure. Segons sembla, l’únic que em funciona són els braços. Els faig servir per apartar els edredons, tot exposant la meitat superior del meu cos a l’aire glaçat. Porto una camisa de dormir de cotó amb un estampat de flors. I llavors em ve: «D’on ha sortit la camisa de dormir?». A sota no hi porto res. Això significa, naturalment, que en algun punt entre que m’han tret la roba i m’han posat la camisa he estat del tot nua, cosa que vol dir que estava nua del tot.

Entesos, fet ultramegadesconcertant número dos.

Giro el cap a l’esquerra: tocador, taula, llum. A la dreta: finestra, cadira, tauleta. Hi ha l’Ós, reclinat sobre un coixí al meu costat, mirant el sostre amb aire pensatiu, sense cap mena de preocupació.

«On dimoni som, Ós?».

Els taulons del terra cruixen quan al pis de sota algú tanca una porta de cop. El bum, bum, bum d’unes botes pesants sobre la fusta nua. Després silenci. Un silenci molt feixuc, deixant de banda els cops del meu cor contra les costelles, que probablement se senten, ja que diria que fan més soroll que una de les bombes de so d’en Llardós.

Bum, bum, bum. Es fan més forts a cada bum.

Algú puja les escales.

Intento incorporar-me. No és una idea brillant. M’alço mig pam del coixí, i prou. On tinc el fusell? On és la Luger? Ara hi ha algú a l’altra banda de la porta, i no em puc moure, i ni que pogués, l’únic que tinc és aquest ninot de peluix. Què en puc fer? Ofegar el paio a abraçades amb l’ós?

Quan no tens cap alternativa, la millor solució és no fer res. Fer-te el mort. L’opció del pòssum.

Espio com s’obre la porta per les escletxes de les parpelles. Veig una camisa vermella llisa, un cinturó marró ample i uns texans blaus. Unes mans grans i fortes i unes ungles molt ben arreglades. Faig una respiració calmada, fins i tot quan ell es queda dret al meu costat, a tocar del suport metàl·lic, comprovant el degotador, suposo. Llavors es gira i li veig el cul, es torna a girar i la seva cara s’abaixa i es queda a la vista quan s’asseu al balancí, al costat del mirall. Li veig la cara, i veig la meva cara al mirall. «Respira, Cassie, respira. Té un rostre agradable, no el d’algú que et vol fer mal. Si et volgués fer mal, no t’hauria portat aquí ni t’hauria posat un degotador per hidratar-te, i els llençols són fins i nets, i què, si t’ha tret la roba i t’ha posat aquesta camisa de cotó, què esperaves que fes? La roba que duies era molt bruta, i tu també, només que ara no n’estàs, i la pell et fa una olor com de lilà, cosa que significa, la mare del tano, que t’ha banyat».

Intento mantenir la respiració calmada, però no me’n surto gaire.

Llavors l’amo del rostre agradable diu:

—Sé que estàs desperta. —I com que no responc, fa—: I sé que em mires, Cassie.

—Com saps com em dic? —salto amb veu ronca.

Sembla que tingui el coll folrat de paper de vidre. Obro els ulls. Ara el veig més definit. No m’equivocava amb la cara. És agradable, d’aire elegant, per l’estil d’un Clark Kent. Divuit o dinou anys, suposo, espatlles amples, braços macos i aquelles mans amb unes cutícules perfectes. «Bé», em dic, «podria ser pitjor. Em podria haver rescatat un pervertit de cinquanta anys amb un flotador de talla XXL per cintura i que guardés la seva mare morta a les golfes».

—El carnet de conduir —diu.

No s’aixeca. Es queda assegut amb els colzes posats sobre els genolls i el cap cot, diria que més per timidesa que no per intimidar. Guaito aquelles mans caigudes i les imagino passant-me un drap moll i calent per cada centímetre del meu cos. El meu cos completament nu.

—En dic Evan —diu llavors—. Evan Walker.

—Hola.

Deixa anar una rialla, com si jo hagués dit alguna cosa divertida.

—Hola —diu ell.

—On coi sóc, EvanWalker?

—A l’habitació de la meva germana. —Els seus ulls enfonsats són de color castany xocolata, com els seus cabells, i un xic tristos i inquisitius, com els dels cadells.

—S’ha…?

Fa que sí amb el cap. Es frega les mans lentament.

—Tota la família. I tu?

—Tots tret del meu germà petit. Aquest ós, eh…, és seu, no meu.

—És molt bonic —diu amb una rialla. Té un somriure agradable, com la cara—. Un ós molt bonic.

—N’era més abans.

—Com la majoria de coses.

M’imagino que parla del món en general, no del meu cos.

—Com m’has trobat? —pregunto.

Aparta la mirada. Em torna a mirar. Ulls de color xocolata i de cadell perdut.

—Els ocells.

—Quins ocells?

—Els aguilots. Quan els veig volar en cercles sempre vaig a mirar què hi ha. Ja saps, per si de cas…

—És clar, d’acord. —No volia que m’ho expliqués en detall—. Així que m’has portat a casa teva, m’has posar un degotador… Per cert, d’on l’has tret? Em vas treure tota la… I després em vas rentar…

—De debò, no em podia creure que fossis viva, i després no em podia creure que aguantessis viva. —Es frega les mans. Té fred? Està nerviós? Jo tinc de tot—. El degotador ja era aquí. Em va fer servei durant la plaga. No ho hauria de dir, suposo, però cada dia tornava a casa i, sincerament, m’esperava trobar-te morta. Estaves tan malament!

Es posa la mà a la butxaca de la camisa, i per algun motiu jo m’estremeixo, ell se n’adona i fa un somriure tranquil·litzador. En treu un tros de metall d’aspecte nuós de la mida d’un didal.

—Si això t’hagués tocat pràcticament en qualsevol altre lloc, series morta. —Fa rodolar la bala entre l’índex i el polze—. D’on va sortir?

Alço els ulls enlaire. No ho puc evitar. Però passo per alt el «Com vols que ho sàpiga?».

—D’un fusell.

Branda el cap. Es pensa que no entenc la pregunta. El sarcasme sembla que no li fa efecte. Si és així, tinc un problema, perquè és la meva forma habitual de comunicació.

—De qui?

—No ho sé… Dels Altres. Un escamot que feia veure que eren soldats van matar el meu pare i tota la gent del campament de refugiats on érem. Jo vaig ser l’única que en va sortir viva. Bé, sense comptar en Sammy i els altres nens.

Em mira com si jo no hi toqués del tot.

—Què els va passar, als nens?

—Se’ls van endur. Amb autobusos escolars.

—Autobusos escolars…? —Sacseja el cap. Alienígenes amb autobusos escolars? Sembla com si estigués a punt de somriure. Dec haver-li mirat massa estona els llavis, perquè se’ls frega inconscientment amb el revés de la mà—. On se’ls van endur?

—No ho sé. Ens van dir que a Wright-Patterson, però…

—Wright-Patterson. La base de les forces aèries? He sentit a dir que estava abandonada.

—Bé, no sé pas si es pot confiar en res del que ens diuen. Són l’enemic. —Empasso saliva. Tinc la gola resseca.

L’Evan Walker deu ser una d’aquelles persones que s’adona de tot, perquè diu:

—Vols res per beure?

—No tinc set —l’enganyo. A veure, per què he de mentir en una cosa com això? Per demostrar-li com en sóc, de dura? O per retenir-lo al balancí perquè és la primera persona amb qui parlo des de fa setmanes, si no comptem l’ós, que no l’hauríem de comptar.

—Per què es van emportar la canalla?

Ara fa uns ulls grans i rodons, com els de l’Ós. Costa decidir quin és el seu millor tret. Aquells ulls amables de color xocolata o potser la barra estreta? Potser aquells cabells espessos, la manera com li cauen sobre el front quan s’inclinava cap a mi.

—No en sé el motiu real, però m’afiguro que és un motiu molt bo per a ells i molt dolent per a nosaltres.

—Creus que…? —No pot acabar la pregunta, o no vol, per estalviar-me haver de respondre-la. Té els ulls posats en l’ós d’en Sammy, repenjat al coixí, al meu costat.

—Què? Si el meu germà és mort? No. Crec que és viu. Sobretot perquè no té sentit que traguessin els nens del campament i després matessin a tothom. Van fer saltar tot el campament enlaire amb una mena de bomba verda…

—Espera un moment —diu, alçant una d’aquelles mans grans—. Una bomba verda?

—No m’ho invento.

—Per què verda, però?

—Perquè el verd és el color dels diners, l’herba, les fulles de roure i de les bombes alienígenes. Com dimoni vols que sàpiga per què era verda?

Es posa a riure. Un riure silenciós, contingut. Quan somriu, el costat dret de la boca li puja una mica més que l’esquerre. Llavors em dic: «Cassie, per cert, per què li mires fixament la boca?».

Per algun motiu, el fet que m’hagués rescatat un noi molt atractiu amb un somriure inclinat i unes mans grans i fortes és la cosa que m’ha fet posar més neguitosa des que van arribar els Altres.

Pensar en el que va passar al campament em fa venir esgarrifances, de manera que decideixo canviar de tema. Clavo la mirada en l’edredó. Sembla fet a mà. Em ve al cap la imatge d’una dona gran cosint i, no sé per què, de cop i volta tinc ganes de plorar.

—Quant fa que sóc aquí? —pregunto amb un fil de veu.

—Demà farà una setmana.

—Em vas haver de tallar…? —No sé com fer la pregunta.

Per sort, no l’he de fer.

—Amputar? No. La bala et va passar a tocar del genoll, així que crec que podràs caminar, encara que potser t’haurà afectat algun nervi.

—Això rai —vaig fer—, ja m’hi estic acostumant.