Capítol 10. Més enllà de la ciència moderna

Des dels nostres orígens, els éssers humans sempre hem tingut consciència sobre el caràcter caòtic i amenaçador que presenten determinats fenòmens de la naturalesa. Per tal d’explicar-los, hem inventat mites de creació que proporcionaven les coordenades universals que han donat sentit a la nostra existència, i que ens han aportat indicacions sobre quin és el nostre paper en el gran esquema de les coses.

Durant molt de temps, aquests mites aparegueren integrats en sistemes religiosos que contribuïren a estructurar les civilitzacions que els havien vist néixer. Segons aquella cosmovisió, el caos hauria originat el món, però també amenaça de forma continuada la seva supervivència. Solament l’activitat ordenadora dels éssers humans podria calmar les forces caòtiques i destructives de la naturalesa. Alhora, l’ordre de la naturalesa apareixia estretament vinculat a la preservació de l’ordre social.

En els nostres temps, el principi del caos ha tornat a aparèixer com un factor explicatiu essencial per tal de comprendre l’origen del Cosmos, i el curs de tota la seva evolució posterior. No obstant, les justificacions religioses ja no resulten estrictament necessàries. També ha desaparegut la creença en una hipotètica necessària relació entre la preservació de l’ordre social i l’ordre natural. Els científics contemporanis han descobert que, del caos aparent que mou la naturalesa, emergeix de forma espontània un ordre que pot explicar tot el seguit d’estructures que han sorgit i s’han desenvolupat al llarg de la història de l’Univers.

La nova manera d’entendre la nostra realitat circumdant té el seu punt de partença en la crisi que afectà la ciència moderna durant la segona meitat del segle XIX i el primer terç del segle XX. Una sèrie de sorprenents descobriments científics alteraren completament la manera que tenien els científics de veure la seva feina. Filòsofs i científics començaren a perdre la cega confiança que els positivistes havien dipositat en l’activitat científica. La imatge que els havia ofert la ciència moderna sobre el funcionament del Cosmos, fou objecte d’una completa reconstrucció.

En les últimes dècades, els científics contemporanis han reconegut el caràcter inherentment complex del món. Aquesta complexitat, que reflecteix un atzar que es troba present fins i tot en el propi funcionament del món natural, apareix com a resultat de patrons evolutius que combinen certs components de necessitat, amb altres de purament circumstancials. De tot això resulta un camp inabastable de possibilitats de recerca científica, per avançar en el camí d’un coneixement que ara es considera sempre provisional i en procés de contínua revisió. Es tracta de comprendre, d’una manera cada vegada més profunda, els mecanismes que subjauen en l’ordre de l’Univers que sorgeix del caos aparent.

Per tal d’assolir aquest objectiu, les idees científiques són apreciades ara únicament com a simples regles o instruments que ens ajuden a prendre decisions. En cada cas, solament l’experiència dirà en quina mesura són útils en la tasca d’intentar entendre el funcionament del món.