Capítol 4. Les civilitzacions orientals

Al marge de la tradició grecoromana, i la judeocristiana, un altre grup de tradicions culturals nascudes també en la gran massa de terres que formen el gran continent eurasiàtic, són les que iniciaren, al llarg del segle VI aC, aquells que coneixem a Occident amb els noms de Buda, Lao-Tse i Confuci. El primer descobrí un mètode per alliberar els éssers humans del dolor que produeix l’existència. El segon recomanà el camí a seguir a la recerca de l’equilibri. El tercer incidí sobretot en la manera com els éssers humans poden organitzar la seva convivència. Tots tres comptaren amb un fidel grup de seguidors que s’encarregaren d’estendre i popularitzar les seves doctrines per diverses parts del continent asiàtic.

Les regions del món on visqueren aquests tres influents pensadors, el subcontinent indi i la Xina, foren també l’origen d’una activitat científica d’alt nivell. Però mentre els hindús foren sempre molt receptius a les influències externes, en particular a la ciència babilònica i l’hel·lenística, els xinesos mantingueren sempre el seu relatiu aïllament dels corrents de pensament científic de la resta del món. Els hindús assoliren un gran nivell en el camp de l’especulació científica, sobretot en els camps de les matemàtiques i l’astronomia. Per la seva banda, la civilització xinesa no tardà en destacar per la seva avançada tecnologia. En aquell extens país, la fabricació d’acer de qualitat, i en grans quantitats, fou la base del primer procés històric rellevant d’industrialització que es coneix. La civilització xinesa fou també important per invents de gran transcendència cultural com són el paper i la impremta. En el segle dotzè, l’economia xinesa s’havia convertit en la més sofisticada i avançada del món antic, en bona part com a conseqüència de l’ús generalitzat del paper moneda, que donà un fort impuls al comerç.

Més a prop d’aquí, a la zona del Pròxim i el Mitjà Orient, en els segles vuitè i novè de l’era cristiana, les tradicions babilònica, hel·lenística i hindú confluïren en la culta civilització islàmica. En aquesta tasca, els àrabs no només copiaren, sinó que també crearen coneixement científic. En astronomia o en òptica, arribaren a assolir un nivell científic que no tenia precedents. No obstant, a partir del segle dotzè, els filòsofs del món islàmic es trobaren amb l’oposició creixent d’un poder religiós que imposava una forma de fe que resultava incompatible amb el progrés científic.

En el segle quinzè, les dues civilitzacions aleshores més avançades del món, la xinesa i la islàmica, coincidiren en el seu retorn als valors més tradicionals, i a menystenir el pensament més racional que practicaven els filòsofs que estudiaven la naturalesa. La seva decadència cultural fou al començament imperceptible, però cada vegada més notòria, sobretot si es compara amb la força puixant que adquirí Occident en aquell mateix temps. Ambdues civilitzacions no tardarien en quedar relegades per la civilització occidental a posicions secundàries en l’escenari mundial.