Secció 4^a. La transformació de la vida social La revolució demogràfica

Al llarg del segle XIX, el sistema productiu mundial visqué una profunda transformació, cosa que tingué també amples repercussions en l’ordre social. Durant tot aquell segle, i com una continuació d’una tendència que ja s’havia manifestat de forma nítida almenys des del 1750, el ritme de creixement de la població fou elevat, sobretot la d’origen europeu.

A Europa, l’augment de població fou possible, sobretot, per la contínua disminució en els índexs de mortalitat. El descens ininterromput en les taxes europees de mortalitat registrades va ser ocasionat, entre altres, pels progressos de la medecina, l’augment de la productivitat agrícola, i la millora en els sistemes de subministrament a gran escala de tot tipus d’abastiments, cosa aquesta última que fou possible gràcies a l’extensió de la xarxa de ferrocarrils. Les millores en l’abastiment d’aliments redundaren en una població més ben alimentada, que fou més resistent a l’acció mortífera de les epidèmies. Un altre factor que ajudà a disminuir la mortalitat fou la millora en la higiene col·lectiva, a partir de la instauració de controls sobre la potabilitat de l’aigua, l’extensió de les xarxes de clavegueram, i la recollida i eliminació regular de les escombraries.

D’altra banda, un altre tret característic de l’evolució de la població europea en aquell segle fou la seva concentració en grans nuclis urbans. Europa experimentà un creixement veritablement excepcional del nombre i l’extensió de les seves ciutats, cosa que propicià l’aparició dels suburbis, amb tota la càrrega de misèria material i humana, la segregació urbana en barris per nivell econòmic, i noves formes de relació social^[352].

Com a contrapartida a aquella tendència a la degradació de la qualitat de vida a les grans ciutats, des de la dècada dels seixanta, s’iniciaren un conjunt de plans urbanístics per a la construcció d’eixamples i noves barriades, com el del baró Haussmann a París, o el d’Ildefons Cerdà a Barcelona, que descongestionaren els vells i insalubres centres urbans.

Més endavant, amb l’ús massiu de la bicicleta i dels nous mitjans de transport públic, com ara tramvies elèctrics i altres serveis de transport suburbà, la mobilitat metropolitana uní diverses poblacions amb la capital, per formar grans aglomeracions urbanes que es convertiren en veritables pols de desenvolupament de l’economia europea.

En particular, la ciutat de Londres, la més gran en aquell temps, que l’any 1800 ja comptava amb més d’un milió d’habitants^[353], es convertí en l’encarnació de la nova gran metròpoli, la capital financera del món, el principal nucli industrial del seu país i, durant algun temps, de tot el món.

En aquelles grans ciutats, es modificaren radicalment les condicions de la vida en comunitat, amb l’aparició de noves formes de cultura com ara la premsa de masses, el gramòfon, la fotografia i el cinema.

La comunicació de masses

En les grans ciutats sorgides com a conseqüència de la revolució industrial, en particular a Anglaterra, els Estats Units i França, els tiratges de la premsa diària augmentaren de forma continuada. Els factors que expliquen l’augment sostingut en les vendes de diaris són, entre d’altres, l’augment en el nombre de persones alfabetitzades i, molt en particular, de les que comptaven amb estudis superiors; la prosperitat econòmica; una llibertat de premsa més generosa que en períodes precedents; i l’ús de les noves rotatives dels diaris que empraven màquines a vapor.

El perfeccionament de la impressió mitjançant una renovada tecnologia, la revolució dels mitjans de comunicació, i l’organització d’un vigorós mercat cultural, foren elements essencials en el desenvolupament d’una nova cultura literària impulsada, d’altra banda, per l’afany dels ciutadans més il·lustrats per conèixer els imaginaris mons dels autors literaris, i per l’impuls alfabetitzador que alguns governs començaven a desenvolupar a través d’intenses campanyes públiques de foment de la lectura. A Europa, la incorporació sovintejada en determinades publicacions periòdiques de novel·les per lliuraments, escrites per autors de reconegut prestigi, proporcionaren guanys importants a l’autor, però també al seu editor. De retruc, i per primera vegada, la literatura es convertí en una activitat adreçada a un públic relativament ampli, de classes mitjanes, a la qual cosa contribuïren també, en un primer moment, la iniciativa d’algunes editorials de produir llibres més barats, i la proliferació de les anomenades biblioteques de préstec, una modalitat que consistia en proporcionar llibres en préstec a un conjunt de subscriptors de pagament. Més endavant, ja cap a les darreries del segle XIX, la creació d’una xarxa de biblioteques públiques i gratuïtes contribuí a ampliar encara més el públic lector^[354].

El punt de partença de la premsa de masses, d’un abast fins i tot encara més popular que l’anterior, sorgí coetàniament al Regne Unit i als Estats Units, on s’arribà a convertir en un poder amb gran capacitat d’influència social. Al Regne Unit, es tractava d’una premsa semiclandestina, d’idees radicals, que es negà a pagar els elevats drets sobre el timbre₀ que gravava els diaris en el seu país i que, per tant, pogué vendre les seves publicacions a un preu més assequible. Als Estats Units, sobretot a Nova York, es tractava d’una premsa sensacionalista que distribuïa els diaris directament al carrer, també a un preu bastant econòmic, i que aconseguí arribà al públic que no llegia la premsa de més qualitat^[355].

Les eleccions i els partits

La que s’ha vingut en anomenar l’era de les masses tingué també efectes permanents en l’àmbit de la política i en el funcionament de l’Estat. La política deixà de ser l’àmbit reduït d’actuació d’uns pocs, per convertir-se en quelcom que implicà a tots els estrats socials. Des de mitjans del segle XIX, els partits polítics apel·laren al vot d’electorats cada vegada més amplis. Responien a ideologies que operaven com un extraordinari factor de cohesió social. Els símbols nacionals, la solidaritat de classe, o qualssevol altra de les idees que constituïen el nucli ideològic que donava sentit a un partit, adquiriren una difusió més gran, i aixecaren també un tipus d’adhesió més apassionada. Les eleccions legislatives es convertiren en l’element central de la vida política. Els líders dels partits esdevingueren personatges populars que començaren a fer sentir les seves idees polítiques a través de multitudinaris mítings públics i de la premsa escrita.

La transformació dels partits polítics, d’organitzacions elitistes, en organitzacions de masses, fou la resposta que calia esperar a la progressiva democratització de la vida pública europea. Fos com a conseqüència de revolucions socials, o bé de les successives reformes graduals en el dret electoral, al llarg del segle XIX, el dret de vot s’estengué a la pràctica totalitat de la població masculina adulta dels principals països industrialitzats. A França, per exemple, l’extensió del dret de vot es produí a cop de revolucions. La de 1830, garantí el dret de vot als propietaris rics. La de 1848, aconseguí instaurar el sufragi universal masculí. La revolució social parisenca de 1870-1871, conduí a un règim republicà que, a partir de 1875, assegurà definitivament el dret de sufragi als homes. A les darreries d’aquell segle, els principals països de la part occidental del vell continent s’encaminaren cap a la consecució de règims més o menys democràtics que, això sí, de moment exclogué les dones. Exclusió aquesta última que constituí una greu mancança del sistema polític decimonònic que, tanmateix, no tardaria gaires dècades en ser esmenada^[356].

La novel·la social

En els segles XVIII i XIX, els novel·listes foren espectadors dels canvis socials que tenien lloc a Europa, i esdevingueren uns crítics que sovint posaren de manifest les contradiccions que generaven les transformacions produïdes, amb les seves grandeses i les seves misèries. Apareguda en una època de puixança del capitalisme, i d’ascensió social cada vegada més evident de la burgesia, la novel·la moderna reflectí una realitat social dominada, primer, pel conflicte latent entre aquesta i la vella aristocràcia i, posteriorment, pel que enfrontà la nova classe social dominant amb la força emergent que representava la classe obrera industrial. En tots dos casos, concebé els éssers humans com a part i funció del seu ambient. Els descriví com dominats i absorbits per la realitat social que els havia tocat viure. O dit en altres paraules, el medi social adquirí una participació activa en la conformació del destí humà. Tota acció, tot sentiment, contenien quelcom d’extern, material, que no tenia el seu origen en el subjecte, i que feia aparèixer els humans com a producte d’una realitat sense ànima.

Els orígens d’aquesta nova forma classista de contemplar la realitat social es remunten a l’obra pionera de Pierre de Marivaux, un autor del segle XVIII. El seu afany per descriure els personatges com a socialment condicionats i dirigits per la dinàmica de la seva situació social, no amaga una crítica burlesca de les absurdes convencions socials d’una aristocràcia que s’aferrà als seus privilegis. Però fou Denis Diderot qui primer reclamà de la novel·la moderna una concepció materialista i sociològica de l’ésser humà. Interpretà els personatges com a mers fenòmens socials objectes d’estudi. Més que un individu amb qualitats personals diferenciades, el caràcter dels personatges literaris representava la seva classe social^[357].

Després de la revolució de 1830, la pervivència dels valors liberals fou tutelada per una burgesia que havia fet de l’enriquiment personal el seu únic lema. En aquell ambient de relativa llibertat, la literatura francesa del moment constituí un instrument de crítica social contra el poder corruptor del diner. Honoré de Balzac fou considerat el millor retratista de la vida social francesa del seu temps. S’adonà de la naturalesa ideològica de tot pensament, en defensa de la classe social a la qual serveix. En les seves novel·les, un personatge tan sols adquireix interès i significació, en tant que agent d’un grup social i suport d’un conflicte entre interessos oposats i condicionats per la seva pertinença a una classe social determinada.

Amb la politització creixent de la vida francesa, entre els anys 1830 i 1848, s’intensificà també la tendència política de la literatura. Després que romanticisme i liberalisme s’aliessin en defensa de les llibertats, es convertí en costum jutjar una obra literària des del punt de vista de la seva relació amb els problemes d’actualitat política i social. Després de la revolució social de 1848, les arts adquiririen fins i tot un to encara més obertament socialitzant i popular. Escriptors tan influents com Víctor Hugo i Charles Dickens s’imposaren la tasca de descriure a través de les seves novel·les les ferides que havia obert la nova societat moderna^[358].

La mercantilització de la música

Un altre àmbit de la cultura que experimentà grans canvis fou el de la música. Fins al segle XVIII, el consum de música es produí habitualment al marge de les lleis del mercat. La música no es venia, i no era fàcil comprar-la. El lloc on es tocava i s’escoltava més música era a l’església, i aquesta s’obtenia d’una forma gratuïta. La música que es tocava a les llars dels aristòcrates es basava en gran mesura en una transacció privada entre l’amo de la casa i el compositor. És a dir, que es tractava d’una activitat de tipus artesanal que passava directament del productor al consumidor.

Per adquirir un caràcter comercial, la música va haver d’emancipar-se tant de l’Església com del mecenatge aristocràtic. Necessitava d’una nova classe suficientment rica per finançar el desenvolupament comercial dels locals més prometedors, com els teatres de l’òpera i les sales de concerts. També requerí del desenvolupament d’aspectes importants del negoci musical, com ara la difusió i la producció de certs instruments musicals, en particular del piano; la comercialització de la interpretació; la distribució comercial de les partitures musicals; i la generalització del contracte com a forma per regular les relacions entre intèrprets i empresaris del sector.

Un altre dels llocs on la gent podia consumir música era a les sales de ball. Durant les primeres dècades del segle XIX, la popularitat de la música de ball, i la seva expansió, es troben associades al vals. Ballar el vals era atrevit, revolucionari i, en el seu temps, considerat fins a cert punt indecent. Permetia a les parelles que ballessin estretament enllaçades, cosa que els oferia la possibilitat de parlar i de coquetejar. Cap al 1825, els valsos de Johann Strauss predominaven ja en els balls oficials i en qualsevol ocasió en la que els aristòcrates i l’alta burgesia es reunien en massa^[359].

A finals del segle XIX, amb la invenció del fonògraf₀ i, sobretot, del gramòfon₀, la indústria de les gravacions sonores transformà la música en un producte de consum de masses. Permetia escoltar a casa, una vegada i una altra, la música que un mateix havia escollit. La venda de discos constituí un incentiu mercantil que impulsà als cantants a gravar la seva veu cantada, doncs l’èxit de la seva música depenia de l’existència de versions gravades. El públic aficionat es familiaritzà amb una veu i una música que, solament de tant en tant, podia escoltar en directe^[360].

En els anys vint i trenta del segle passat, la ràdio, cada vegada més present a les llars de classe mitjana, es convertí en un mitjà de comunicació social especialment apte per difondre música, principalment cançons. La proliferació de sales de balls i clubs nocturns accelerà la difusió del que avui anomenem música popular. Una indústria discogràfica cada vegada molt potent impulsà encara més la seva comercialització^[361].

La màgia de la llum

La cultura europea decimonònica₀ es veié també sacsejada per la nova manera de mirar la realitat que apareixia a través de la fotografia. Aquest invent fou el resultat de captar, en un suport permanent, les imatges provocades pels efectes de la llum sobre diversos components químics. En la dècada dels setanta del segle XIX, la nova visió de la realitat que aportava la fotografia, afavorí també la transformació de la pintura. Des de l’època renaixentista, l’interès dels artistes s’havia adreçat a representar la naturalesa de la manera més fidel possible. Sota la influència de la fotografia, en canvi, alguns artistes dits impressionistes₀ s’adonaren que la pretensió de l’art tradicional de representar la naturalesa tal com la veiem, és errònia. Instal·lats a l’aire lliure, per tal de captar la realitat lluminosa i passatgera que es podia trobar fora de les condicions artificials del seu estudi, descobriren que les parts més il·luminades semblen molt més brillants que a l’estudi, perquè els reflexos del voltant afecten el color de les parts no il·luminades. És per aquest motiu, que es proposaren crear un vel atmosfèric darrere el qual els objectes s’esfumaven^[362].

A finals del segle XIX, la fotografia gaudia ja d’una certa popularitat, essent habitual que la gent acudís a un fotògraf per conservar la seva pròpia imatge i la de la seva família, cosa que per a aquells que no podien pagar els honoraris d’un artista esdevingué una forma econòmica de fer-se un retrat. Per la seva grandària i preu reduït, la càmara Kodak, inventada per George Eastman, revolucionà el món dels periòdics, que utilitzaren el realisme de les imatges fotogràfiques per il·lustrar el text. Abans, Thomas Alva Edison ja havia posat a la venda un aparell que permetia visionar imatges en moviment a través d’un ocular. L’any 1895, Louis Lumière tingué l’original idea de reunir un grup de persones en un cafè de París, per visionar documentals cinematogràfics. Quedaren meravellats de la màgia creada a través dels efectes visuals que produeix la llum en moviment^[363].

La fàbrica de somnis

La contemplació col·lectiva en un cafè d’imatges gravades en moviment fou una de les revolucions fonamentals viscudes en aquell temps en l’àmbit de la cultura^[364]. Però Georges Mélies s’adonà que els documentals de Lumière tan sols eren una de les possibilitats que oferia l’invent del cinematògraf. El cineasta francès creà un món d’il·lusions apte per a la representació dramàtica. El públic acudia als nous salons de cinema per contemplar com era representada la vida a través d’una pantalla^[365].

Tot i que fou a França on s’inventà el cinema, fou als Estats Units on la cinematografia₀ tingué un desenvolupament més ràpid. L’any 1903, Edwin Porter produí una pel·lícula que emprava la tècnica d’alternar escenaris per desenvolupar la trama, amb la intenció expressa d’afegir tensió psicològica a la narració cinematogràfica. L’èxit del cinema d’acció de Porter animà a William Fox i Sam Warner a adquirir teatres on exhibir les projeccions cinematogràfiques de les pel·lícules produïdes en els seus propis estudis. Amb el seu impuls, abans de la Primera Guerra Mundial, Hollywood s’havia convertit ja en la capital de la indústria del cinema. En aquella petita ciutat, el director de cinema David Wark Griffith posà en pràctica dues idees que esdevingueren molt exitoses: a) promocionar els protagonistes com a estrelles de cinema; i b) enfocar-los amb la tècnica del primer plànol^[366]. Les estrelles de cinema es convertiren així en una imatge de marca^[367].

L’edat d’or del cinema arribà, però, a partir de 1915, amb «El naixement d’una nació», que pretenia ser un retrat històric d’allò que havia estat el procés de construcció dels Estats Units d’Amèrica: la conquesta de l’Oest. Amb aquell llargmetratge, Griffith demostrà la capacitat que tenia el cinema per fabricar mites col·lectius. La dècada següent fou la dels grans còmics, com Charles Chaplin, que immortalitzà el seu entranyable personatge del vagabund. El seu retrat, ple de gràcia i de bon humor, no amaga el to de crítica social que reflectiren totes les seves pel·lícules^[368].

Amb l’arribada del so a les pantalles, però, calia que els actors tinguessin bona veu, cosa que donà més oportunitats als actors de teatre, que havien quedat eclipsats durant l’època del cinema mut^[369].