Secció 2^a. La divisió religiosa d’Occident El debat sobre la pobresa

La crisi més gran que hagi patit mai la cristiandat, vingué precedida del moment més àlgid que ha viscut la institució del Papat. En el segle XIII, el creixent poder polític del Papat, afavorí l’atracció del màxim de poder i riqueses cap a l’Església catòlica. L’any 1300, en el cim del seu poder, Bonifaci VIII instituí l’any del jubileu, que es convertí en una nova font de riqueses per la institució que ell dirigia. Consistia en concedir una indulgència₀ plenària per a tots els catòlics que visitessin Roma, i oferissin determinats donatius a l’Església^[221]. No semblava que ningú pogués fer front a les decisions d’un home que tenia la capacitat d’expulsar de la comunitat de cristians a tot aquell que s’oposés a la seva voluntat. No obstant, durant les primeres dècades del segle XIV, Bonifaci VIII i els seus successors serien qüestionats per la prestigiosa comunitat franciscana.

Els motius doctrinals que tenien els pares franciscans per oposar-se a la voluntat papal tenien la seva raó d’ésser en un debat que havia ocupat les ments més sensibles de la cristiandat, almenys des dels segles XI i XII. Segons expliquen les escriptures cristianes^[222], Jesús de Natzaret havia assegurat al jove ric que, si es volia guanyar el Cel, havia de vendre tots els seus béns i donar-los als pobres. Robert de Molesmes havia extret les conseqüències lògiques d’aquell passatge bíblic. L’Església catòlica havia d’honorar les paraules del seu fundador, i retornar a l’estil de vida auster, de treball dur, vestidures senzilles i dieta vegetariana que ja es trobava entre les pràctiques de les primeres comunitats cristianes. Proposà convertí les comunitats monàstiques en el millor exemple de la pràctica cristiana. En la mateixa línia predicada per Molesmes, Bernat de Claraval convertí les abadies cistercencs en centres de lideratge espiritual, i els seus monestirs, en escoles d’humilitat i d’obediència exemplars^[223].

En el segle XIII, dins d’un clima d’acceptació creixent d’aquesta nova sensibilitat religiosa, les comunitats franciscanes i dominiques feren vot de pobresa, i es dedicaren a una vida mendicant. En particular, Francesc d’Assís prengué Jesús i la seva mare com a models d’imitació. Als ulls de molts, el seu model de vida mendicant, tot i que anava més enllà del que exigia a un cristià qualsevol text evangèlic, constituïa un exemple admirable de vida evangèlica^[224]. La nova sensibilitat religiosa contrastava amb la que exhibia la cúria romana⁰ i, molt en particular, amb la que practicava Bonifaci VIII. A començaments del segle XIV, seguint els ensenyaments de Francesc d’Assís, un grup de franciscans coneguts com els espirituals, convertiren el debat de la pobresa en el centre de les seves preocupacions. Debat que es produí en un ambient d’esperança renovada en l’arribada de la fi del món seguint allò que, dos segles abans, havia predicat Joaquim de Fiore^[225]. L’any 1317, Joan XXII realitzà una primera condemna sense contemplacions de les doctrines franciscanes. La controvèrsia reaparegué el 1321, en un famós procés davant l’inquisidor de Narbona. Els franciscans argumentaren que atès que Jesús i els apòstols no havien posseït res, qualsevol apropiació de riquesa per part de l’Església catòlica no tenia cap fonament evangèlic. Una butlla₀ papal de 1323 condemnà de nou aquesta doctrina. Michele de Cesena, cap dels franciscans, es persuadí que Joan XXII havia caigut en l’heretgia. Salvà la vida, juntament amb altres franciscans, acollit en terres de l’emperador Ludovic de Baviera, que també era un enemic declarat del Papa^[226].

El reformisme evangèlic

Els espirituals de Miquel de Cesena volien una reforma de l’Església catòlica que tingués en compte la sensibilitat social d’una part creixent de la comunitat cristiana, sorgida com a reacció a una realitat econòmica que s’havia tornat més dura. En aquell mateix segle, també la mística devota del mestre Eckhart constituí un programa espiritual comprensible que seguia la millor tradició franciscana. Era una aproximació que intentava retornar la importància a una pietat menys ambiciosa intel·lectualment, però més accessible pels creients, des del punt de vista psicològic.

Altres moviments de reforma dels segles XIV i XV respongueren més aviat a la creença en el dret dels cristians a interpretar lliurement la Bíblia segons els dictats de la seva pròpia consciència. En aquesta última línia de pensament, John Wyclif creia que les escriptures cristianes són l’única font de fe. Negà l’autoritat de l’Església catòlica com a institució intermediadora. Defensà que cada cristià ha de tenir un accés personal a les escriptures cristianes i d’arribar, sense intermediaris, al coneixement de Déu. Segons aquesta particular interpretació de les escriptures cristianes, és la gràcia divina la que ha de permetre conèixer el domini de Déu sobre les coses i les persones. Els que havien rebut la gràcia divina, els predestinats, no necessitaven de l’eucaristia₀, que no té cap valor si el sacerdot que l’administra no es troba en estat de gràcia. El 1382, les idees de Wyclif foren condemnades a Blackfriars, en una reunió de bisbes convocada per l’arquebisbe de Canterbury. No obstant, en les dècades posteriors, les seves idees s’estengueren entre els universitaris d’Òxford, l’aristocràcia i la burgesia, entre ells alguns membres del Parlament. El moviment de reforma passà des d’Anglaterra a Bohèmia. Allí, a començaments del segle XV, Jan Hus promogué un moviment que es traduí en revoltes de tipus religiós, que més tard adquiriren un marcat to nacionalista. Quan l’any 1415 Jan Hus morí cremat a la foguera, el moviment husita esdevingué igualitarista i més radical, adquirint tons messiànics, fins que vuit anys més tard, un grup més moderat aconseguí reconduir el procés cap a formes més ordenades de comportament cívic^[227].

Al marge dels moviments reformistes, la institució del Papat es veié afectada, d’una banda, per l’aparició i extensió d’un esperit laic que s’oposà al poder absolut que havia tingut el Papa de Roma sobre el conjunt de la cristiandat i, de l’altra, pel gran Cisma de 1376, que constituí un moment decisiu en el procés de declivi moral i de poder de l’Església catòlica. Per primera vegada, l’Església catòlica quedà dividida en dos bàndols, enfrontats entre sí, el partit francès i el partit romà. Com a conseqüència del Cisma, hi havia dos papes, i dos centres de la cristiandat occidental, un a la ciutat francesa d’Avinyó, i l’altre a Roma.

Encara que quaranta anys més tard d’aquell traumàtic Cisma, l’Església catòlica recuperà la seva unitat amb l’elecció d’un sol Papa, amb seu a la ciutat eterna, aquesta institució ja no tornà a gaudir del prestigi i el poder que havia tingut abans d’aquell gran moment de crisi^[228].

La ruptura amb el Papat

La ruptura o les ruptures definitives amb el Papat arribaren en el segle XVI, a causa de la qüestió de les indulgències, i d’un afer matrimonial amb amples repercussions polítiques i religioses. En l’origen d’aquella ruptura hi havia, principalment, la crítica que efectuà el frare Martí Luter al comerç d’indulgències que practicava l’Església catòlica. Veia en aquell comerç un símbol de l’abús de poder del Papa, que s’arrogava personalment el dret a disposar d’aquells mitjans de salvació. L’any 1517, elaborà noranta-cinc tesis a través de les quals denunciava aquell abús que, assegurava, arribaria a debilitar la fe evangèlica. A Anglaterra i Escòcia, la ruptura amb el Papat es produí l’any 1533, per un afer matrimonial del rei d’Anglaterra, Enric VIII, que s’havia divorciat il·legalment de Caterina d’Aragó per casar-se amb Anna Bolena. El rei deixà d’obeir Roma, i es proclamà cap de l’Església anglicana. Amb peculiaritats pròpies, que tot seguit s’analitzen, entre 1555 i 1564 Joan Calví estengué la reforma protestant a Suïssa^[229].

La doctrina luterana es basa en la preeminència de la veritat continguda en els evangelis cristians, per sobre de la interpretació que feia d’aquests la jerarquia catòlica. Entre els evangelistes luterans, és també fonamental la creença que la fe de l’home i la gràcia de Déu constitueixen un misteri inefable que cap doctrina racional és capaç de resoldre. Un d’aquests misteris és el de la predestinació. Segons aquesta creença, cadascú de nosaltres estem predestinats des del naixement, per designi de Déu, a la salvació espiritual, o a la condemna eternes. L’any 1543, en el seu tractat teològic, Joan Calví accentuà la creença luterana en la predestinació, i també la importància que els luterans concedien al valor de l’autocontenció de les passions humanes. A la ciutat de Ginebra, sota el seu mandat, la vida pública i privada fou estrictament reglamentada. S’aconsellava, s’amonestava i es castigava als qui s’apartessin dels seus criteris de puresa moral. L’essència del calvinisme, una forma de puritanisme cristià, consistí en imposar i fer complir estrictament les seves normes morals^[230].

Després de tres dècades de lluites entre catòlics i luterans, l’any 1555 s’arribà a un acord, segons el qual, l’Església catòlica reconeixia la doctrina luterana com una fe legítima. La cristiandat occidental quedà dividida a partir d’aquella data en dues àrees geogràfiques: la de fe catòlica i la de fe evangèlica. Roma deixà de monopolitzar els mitjans de salvació espiritual.

Posteriorment, la divisió política i religiosa d’Occident es traduí en gran nombre d’enfrontaments violents que, en certa mesura, tenien la seva correspondència en la lluita ideològica que enfrontà les classes dirigents dels dos bàndols polítics en què es dividí Europa. En el nord protestant i, molt en particular, a Holanda i Anglaterra, s’experimentà un procés de substitució dels vells valors aristocràtics propis de l’era feudal, pels d’una burgesia puixant portadora de valors moderns. En les àrees catòliques, en canvi, i molt especialment en els territoris que pertanyien a l’Imperi espanyol, durant força temps, els vells valors es resistiren a desaparèixer.

A Anglaterra, la creació d’una vida més pura es convertí en l’objectiu d’un grup de protestants que volien prescindir de tot tipus de jerarquia eclesiàstica i simbologia religiosa. Reclamaren una actitud conscientment moral cap a una vida fonamentada en els ensenyaments evangèlics. Una conseqüència ideològica fou que, els principis d’abstinència i de frugalitat, pregonats per l’ètica protestant, assenyalaven la creixent importància que adquirí en la fe reformada l’horitzó de futur, que consideraven el temps de la gran promesa divina, de la sacietat dels desitjos i necessitats^[231].

En la segona meitat del segle XVI, durant el regnat d’Isabel I, el puritanisme anglès s’estengué sobretot entre la població dedicada a les activitats mercantils. Els puritans trobaren en la doctrina de la predestinació de Calví, i en les noves perspectives de futur que oferia la nova fe reformada, una justificació religiosa als seus anhels de prosperitat econòmica. L’èxit econòmic personal aparegué com a signe de predestinació i, en conseqüència, de salvació espiritual^[232].

La difusió de la impremta

En el triomf de les idees protestants pel nord d’Europa tingué molta importància la prohibició de llegir en veu alta en algunes biblioteques, cosa que hauria afavorit la lectura silenciosa i privada de llibres considerats herètics i, sobretot, la difusió de la impremta, una innovació que havia introduït a Europa Johannes Gutenberg a mitjans del segle XV, i que prestà una valuosa contribució a la difusió de noves idees i coneixements.

En els segles VII i VIII, llegir en silenci era una activitat circumscrita a determinades ordres monàstiques. Fora d’aquest reduït àmbit, en el segle XII aparegueren ja les primeres obres literàries destinades a ser llegides de forma privada, i aquesta pràctica també havia arribat a les universitats^[233]. Tanmateix, no fou fins el segle XV que aquesta pràctica de lectura silenciosa es generalitzà entre els estudiosos de les universitats.

D’altra banda, entre els evangelistes luterans, a partir del segle XVI, la Bíblia es convertí en un llibre de lectura diària en moltes llars cristianes, lluny del control de l’Església catòlica. La ràpida difusió de les doctrines luteranes entre els pobles germànics al nord dels Alps comptà amb l’activa col·laboració de molts editors i impressors que, en ser els primers en llegir els manuscrits, foren dels primers també en ser persuadits pels arguments de l’Església evangèlica, i en convertir-se en protectors d’autors sospitosos d’heretgia, els llibres dels quals, per cert, eren els que més es venien.

La impressió de pamflets en favor de les idees reformistes, una pràctica que els calvinistes utilitzaren d’una forma eficaç per crear una opinió favorable a les seves idees durant les guerres de religió de França i dels Països Baixos, es convertí també en un dels factors que expliquen l’extensió i consolidació de la causa de les diverses sectes protestants^[234].

La difusió de la impremta va permetre també ampliar els horitzons culturals dels europeus. Amb l’arribada de la impremta, els llibres, tot i ser encara bastant cars, deixaren de ser articles de luxe. Alguns lectors benestants preferien dur-los amb ells en els seus viatges, la qual cosa afavorí l’edició de volums cada vegada més petits. L’impressor venecià Aldo Manuzio, que volia promocionar la lectura dels clàssics, llançà al mercat una col·lecció de dimensions més reduïdes que les que eren freqüents en aquell temps. Aviat, la iniciativa de l’impressor venecià fou copiada per altres impressors, i el nombre de publicacions s’incrementà^[235].

La reacció catòlica

L’avenç del reformisme evangèlic va fer reaccionar el bàndol catòlic. Com a resposta a l’extensió de les diverses Esglésies protestants, el catolicisme es féu cada cop més inflexible en l’aplicació de la seva doctrina teològica. El punt de no retorn fou marcat pel concili de Trento, una reunió de bisbes catòlics que es perllongà en diverses sessions de treball celebrades en aquella ciutat italiana entre 1545 i 1563.

A Trento, els bisbes catòlics refermaren el paper de mitjancer que s’auto atorgava l’Església catòlica entre els éssers humans i Déu, i la interpretació que havia fet la jerarquia catòlica dels evangelis cristians. Es revitalitzà també el Tribunal de la Inquisició, que fou dotat d’autoritat executiva per imposar i fer complir les sentències d’heretgia i d’indisciplina eclesiàstica, i que, el 1557, promulgà una compilació de llibres prohibits que, amb una doble llista d’autors i títols, enumerà els escriptors i publicacions considerats perillosos, o contraris a la fe i la moral catòliques.

Però al marge de les maniobres contrareformistes i repressives esmentades en el paràgraf precedent, en la jerarquia catòlica també hi hagué qui comprengué que l’única forma de frenar l’extensió de les idees protestants era prendre la iniciativa intel·lectual i donar la batalla espiritual a l’enemic. El principal instrument d’aquesta forma de combat per guanyar les ànimes cristianes fou la companyia de Jesús, una congregació religiosa que havia estat fundada l’any 1539 per Ignasi de Loyola, i aprovada pel Papa Paule II l’any posterior. A més de convertir-se en un instrument excepcional per dur l’evangeli cristià a l’Extrem Orient i Llatinoamericà, la companyia s’erigí a partir del concili de Trento en el principal instrument de la política educativa catòlica, i en model de rigor en la fe i la disciplina eclesiàstica. Això sí, en els països catòlics dominats per la casa reial dels Habsburg, el predomini dels jesuïtes renovà l’espiritualitat catòlica, però extingí alhora l’impuls que havia representat la saviesa renaixentista^[236].

L’esperit dels contrareformistes catòlics també tingué una especial incidència, encara que més tardana, en l’art, que en els països de tradició catòlica es convertí en un instrument de propaganda equivalent al que havia suposat la difusió d’idees a través de pamflets en els països de tradició protestant. Ja en la segona meitat del segle XVI, pintors com Tintoretto o El Greco^[237] s’havien dedicat a pintar quadres commovedors sobre escenes bíbliques, que reflectien l’emoció i el dramatisme tens dels esdeveniments que pintaven. Aquelles obres eren una manifestació del renovat fervor místic que es vivia en determinades ciutats de l’àrea catòlica, com Toledo, la ciutat on vivia el segon dels pintors esmentats. Però no és fins a Caravaggio que trobem els tres elements claus que la jerarquia catòlica considerava necessari incloure en el nou art catòlic, és a dir, claredat, realisme i capacitat per estimular les emocions i la pietat cristiana. La pintura de Caravaggio, juntament amb l’exuberant estatuària de Bernini, i la sumptuosa decoració barroca de les esglésies, en particular la de la nova basílica de sant Pere a Roma, convertiren l’art catòlic en un nou mode popular i eficaç de seducció de les ànimes cristianes^[238].