Secció 4^a. Igualtat, llibertat i fraternitat

Política i literatura

En el context d’una època dominada políticament per monarques amb poders absoluts, el parlamentarisme que s’instaurà a Anglaterra l’any 1688 constituí un règim polític relativament progressista que garantí un sistema de llibertats i drets individuals bastant avançat, com ara la llibertat de culte, la llibertat de premsa i el dret a la tutela judicial dels detinguts.

No obstant això, durant molt de temps, el parlamentarisme britànic, encara no pròpiament democràtic, tan sols representà a les famílies aristocràtiques angleses i a una part de la burgesia més acomodada. En el segle XVIII, tan sols tenien dret a vot unes dues-centes mil persones, és a dir, un 2,2 per cent de la població^[294]. Expressà, això sí, la divisió que existia en la societat anglesa d’aquell temps en dos corrents d’opinió, representats respectivament pels whigs (liberals) i els tories (conservadors). Tots dos bàndols s’esforçaren en guanyar l’opinió pública a la seva causa.

La competència partidista afavorí l’aparició d’un nou públic lector que, a través de la premsa política, s’acostumà a llegir una literatura seriosa que s’havia començat a incloure en les seves pàgines. Per primera vegada, alguns escriptors pogueren subsistir al marge dels mecenes, de procedència aristocràtica, que havien dominat el panorama intel·lectual en els segles precedents. Dos dels escriptors britànics més importants d’aquell temps, Daniel Defoe i Jonathan Swift, col·laboraren des de les planes de les primeres publicacions periòdiques amb la intenció d’influir en l’opinió pública. Les seves novel·les, aparentment d’aventures, traspuen un marcat propòsit social pedagògic. L’home solitari creat per Defoe a «Robinson Crusoe», es pot llegir com el representant dels valors de la burgesia anglesa més progressista dels seu temps, que aspira a dominar la naturalesa rebel i a crear, amb el seu propi esforç, els elements essencials de la civilització. «Les aventures de Gulliver» de Swift, constitueixen una sàtira àcida i escèptica de denúncia del poder polític, i contra les excessives pretensions de coneixement dels científics^[295].

A partir de 1695, data en la qual el Parlament anglès posà fi a la censura de premsa, es produí l’esclat de la premsa periòdica no oficial. La premsa lliure es convertí en una institució social que apropà la política a la vida quotidiana d’una part de la població de Londres.

Al llarg del segle XVIII, la lectura de publicacions periòdiques i llibres no deixà d’augmentar, cosa que afavorí l’auge en el tiratge de la premsa i l’augment també en el nombre de novel·les publicades^[296].

El radicalisme democràtic

Al llarg dels segles XVII i XVIII, les idees democràtiques, tal i com les entenem en els nostres dies, eren associades amb allò que els seus contemporanis il·lustrats consideraven pur radicalisme doctrinari.

El radicalisme democràtic tingué el seu brou de conreu en la guerra civil anglesa que assolà aquell país a mitjans del segle XVII. Grups de radicals, reclamaren el dret a escollir els seus governants. Per difondre les seves idees, utilitzaren de forma eficaç la paraula impresa. A «La República d’Oceana», James Harrington descriví d’una manera un tant profètica aquell somni democràtic. Es tractava d’una novel·la del gènere utòpic, publicada l’any 1656, que situa l’acció en el que aleshores era encara un país imaginari, regit per una Constitució escrita, un Parlament amb dues cambres de representants, un sistema de rotació en els càrrecs, i un president escollit a través del vot secret de tots els ciutadans. Una fidel descripció del futur sistema institucional dels Estats Units d’Amèrica^[297].

Durant la segona meitat del segle XVIII, el radicalisme democràtic s’expressà a partir de dos importants corrents ideològics, que diferien entre sí en què, mentre un pren l’individu, l’altre pren la comunitat en el seu conjunt, com a fonament sobre el qual construir una democràcia.

La concepció democràtica dels primers sorgí de la seva adhesió als principis de l’utilitarisme₀, que estableix que les accions del governs han de cercar la màxima felicitat per al més gran nombre de persones de la comunitat. Sembla ser que fou el filòsof escocès Adam Hutchenson el primer en establir aquest principi, però s’atribueix a Joseph Priestley el mèrit d’haver estat el primer en haver deixat per escrit aquestes idees en un assaig sobre el Govern, de 1768, en el qual argumentà que la felicitat de la majoria constitueix la mesura amb la qual s’ha de jutjar un govern. Però fou Jeremy Bentham qui dedicà la seva vida a convertir els principis propugnats per l’utilitarisme en un sistema de filosofia moral i política complet. En la seva obra «Principis de Moral i Legislació», publicada l’any 1789, aquest filòsof anglès prengué l’individu com a base metodològica del càlcul utilitari. Creia que l’interès de la comunitat no és més que el de la suma dels interessos dels diversos membres que la composen. I comprengué que la millor forma d’expressar aquests interessos és establir el dret a sufragi universal, doncs solament així els governs tindran incentius suficients per procurar el benestar del conjunt dels ciutadans^[298].

El radicalisme democràtic dels comunitaristes begué, sobretot, de l’obra de Jean-Jacques Rousseau. Les seves idees democràtiques deriven d’una aferrissada defensa de la igualtat natural de tots els éssers humans, i de la seva particular versió de la teoria del contracte social, exposada l’any 1762, en la qual corregeix Hobbes i Locke. El filòsof helvètic considerava l’Estat com un subjecte moral independent, amb voluntat pròpia i superior als individus que la conformen. Va fer responsable a aquest organisme polític no solament de garantir la llibertat mitjançant les lleis, sinó també de promoure una equitativa distribució de la riquesa i de crear un sistema educatiu que desenvolupés en els infants un sentiment d’amor cap a la col·lectivitat. El seu fervor igualitarista li dugué a criticar el dret de propietat privada, en tant i en quant aquesta condueix a grans desigualtats de rang i de riquesa. Proposà un model de democràcia assembleària com el que ja existia en els cantons suïssos que l’havien vist néixer^[299].

Les revolucions liberals del segle XVIII

Els primers experiments que es poden qualificar més o menys com a democràtics sorgiren, tanmateix, com a producte de les dues grans revolucions liberals que transformaren el món polític de l’era moderna.

La primera d’aquestes revolucions liberals tingué lloc a Amèrica del Nord. El 4 de juliol de 1776, un grup de patriotes americans, reunits a la ciutat de Filadèlfia, aprovaren una Declaració d’Independència dels colons nord-americans, que conté la solemne proclamació del principi igualitari que estableix que tots els homes han estat creats iguals, i que tenen certs drets inalienables que el Govern ha de protegir. També que tot poder s’ha d’exercir amb el consentiment dels governats. Després de la victòria dels patriotes, aquests drets s’elevaren a la màxima categoria legal amb l’entrada en vigor, l’any 1788, de la Constitució dels Estats Units d’Amèrica.

La segona tingué lloc a Europa. Poc després de l’esclat revolucionari viscut a París el 14 de juliol de 1789, l’abat Emmanuel Joseph Sieyès i el marquès de Mirabeau plasmaren en una Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà els principis liberals d’igualtat, llibertat i fraternitat. Aquests principis foren recollits també en la Constitució republicana francesa de 1791. Però el radicalisme democràtic es deixà sentir encara amb més força en el projecte de Constitució republicana francesa de 1793, impulsada pel temible Maximilliene du Robespierre, que recollí una segona Declaració dels Drets de l’Home, més ambiciosa fins i tot que l’anterior, que contemplà drets democràtics com el sufragi universal masculí, juntament amb alguns drets socials, com el dret al treball i a la instrucció.

Desafortunadament, un any abans havia començat una guerra civil a França, que desembocà en una onada de repressió política i excessos sanguinaris promoguda pel propi Robespierre, que no va fer cap favor a la causa democràtica. Sense cap fre judicial a les seves activitats, el nou poder revolucionari cometé, en nom de la raó i la democràcia, milers de crims polítics. L’any 1795, per fi, Robespierre fou destituït, i després executat, per un grup de republicans moderats que s’encarregaren de reconduir el procés revolucionari cap a camins més ordenats i profitosos per a França. Encara que l’estabilitat política no durà gaire temps^[300].

Entre les causes que poden explicar l’èxit de la revolució americana, i el fracàs de la francesa, per dotar d’estabilitat suficient les reformes introduïdes, cal destacar que el sistema constitucional nord-americà comptà des dels seus inicis amb un exemplar sistema de separació de poders, en el qual un delicat sistema de contrapesos polítics evità la concentració de poder en unes soles mans. Dos factors mereixen ser remarcats d’aquest sistema: 1) el sistema federal, que reparteix l’autoritat entre el Govern federal i els diferents Estats federats; i 2) el paper que correspon al poder judicial nord-americà en el control de la legalitat dels actes dels altres poders federals. A França, el primer element es perdé l’any 1793 a partir de la segona revolució encapçalada per Robespierre, mentre que el segon ja no es tingué en compte des del principi^[301].

Els intel·lectuals al poder

El període revolucionari francès ha estat criticat, no sense motius, pels excessos que es cometeren durant el temps d’exaltació revolucionària. No obstant això, és lícit també reconèixer que aquella revolució tingué també la gosadia de plantejar una ruptura ideològica amb el passat, que es traduí en determinats camps, en un salt endavant sense precedents.

Els revolucionaris francesos confiaren als científics la tasca d’associar els seus ideals, amb l’avenç en el coneixement com a base del progrés tècnic i social. Una ambició de novetats ho impregnà tot. S’introduïren reformes administratives de gran transcendència pràctica. Una de les que tingué efectes més duradors fou la reforma del sistema de pesos i mesures, que conclogué l’any 1799, amb la implantació a França del sistema mètric decimal. Les antigues i variables mesures de longitud, volum i pes foren unificades amb criteris de racionalitat i simplicitat. Però fou el període napoleònic allò que marcà el moment de màxim impuls científic. Napoleó Bonaparte era un reconegut promotor de la ciència. Assistia a les sessions de l’Acadèmia de ciències, i organitzà la seva administració. L’any 1798, liderà una expedició a Egipte que mobilitzà un nodrit grup de reconeguts científics per una empresa que no tenia precedents: aprendre tot el que es pogués d’aquella antiga civilització^[302]. Ell fou també el responsable d’haver endegat una obra codificadora de les institucions legals. El seu codi civil de 1804 recollia la tradició jurídica de l’antiga Roma, i alhora incorporà innovacions com ara la llibertat personal, de consciència i professional; la igualtat davant la llei; la separació de l’Església catòlica i l’Estat; i la regulació del matrimoni civil i el divorci^[303].

Durant el període revolucionari, s’emprengué també una profunda reforma educativa concretada en la creació de diverses escoles superiors que proporcionarien els models per a l’ensenyament científic i de recerca dels segles XIX i XX. Es tractava, en general, d’un ensenyament de matèries abstractes i teòriques, que es prestaven a infinitat d’aplicacions, velles i noves. Serví per difondre coneixements tècnics i científics, i obrí les portes al desenvolupament de noves branques del coneixement de gran potencial econòmic, com ara la química i l’electricitat^[304].

El patriotisme

Les revolucions liberals del segle XVIII s’acostumen a veure també com el punt de partença dels sentiments patriòtics i nacionalistes que s’estendrien per Europa i Amèrica al llarg del segle XIX tot i que, en la mesura que una nació pot ser també descrita com una comunitat d’individus que tenen la creença de pertànyer a una mateixa pàtria i en l’experiència d’unes tradicions comunes, es pot dir que ja existia un cert sentiment patriòtic en el pensament de Maquiavel, i a l’Anglaterra de la segona meitat del segle XVI sota la monarquia dels Tudor.

Foren les revolucions liberals les que convertiren el sentiment patriòtic en un ideal per treballar per la llibertat i la independència nacional. El patriotisme nord-americà s’aixecà contra el domini britànic com a reacció contra la política impositiva del Govern de Londres, que exigí als colons un augment de les contribucions per ajudar a fer front a les despeses que havia generat a la corona britànica la guerra que enfrontà aquell país amb França^[305]. El patriotisme francès sorgí en el context de la revolució francesa de 1789. Amb les conquestes de Napoleó a Europa, però, es reforçaren també els sentiments i les idees nacionalistes, entesos ara com una actitud de resistència davant el domini estranger, bàsicament francès.

Les doctrines nacionalistes arrelaren especialment a Alemanya, on cobraren un nou valor la cultura i la llengua tradicionals. El filòsof Johann Gottfried Herder fou el primer en identificar allò que podem reconèixer com a nacionalisme cultural. Herder i Johann Gottlieb Fichte mostraren la importància del caràcter nacional, que presentaren com a la base fonamental de tota cultura i de tota civilització. La naturalesa, deia Herder, ha separat a les nacions no solament a través dels accidents geogràfics, sinó que també ho ha fet de forma molt particular a través de les llengües, inclinacions i caràcters, amb la finalitat que sigui molt més difícil exercir el despotisme imperial. A Itàlia, Giussepe Mazzini, el gran ideòleg de la unificació italiana, formulà el 1834 una concepció llatina del nacionalisme que no solament remarcava la importància de la llengua nacional, sinó també, i sobretot, la consciència de pàtria, la voluntat de viure en comú^[306].

L’alliberament dels esclaus

El període comprés entre les dues revolucions liberals se situa també com a origen d’allò que marcaria el començament de la fi de l’esclavitud a Occident. La societat occidental del segle XVIII havia fet del comerç d’esclaus un dels fonaments de la seva economia. L’any 1800, entre el dos i el cinc per cent de la població treballadora de tot el món, no era lliure. No obstant, l’expansió del comerç d’esclaus després de 1750, que assolí el seu màxim històric en la dècada de 1780, coincidí amb el naixement d’un vigorós moviment antiesclavista, i amb un augment en el nombre i magnitud de sublevacions dels propis afectats que, a la menor oportunitat, s’escapolien de les plantacions i s’organitzaven en comunitats de fugitius.

En aquella dècada, el moviment antiesclavista es convertí ràpidament en una causa popular a les illes britàniques, on milers de persones signaren peticions que exigien la seva abolició. Entre els britànics, la ideologia antiesclavista s’estengué sobretot entre els liberals més radicals i alguns grups de cristians com ara els quàquers₀ i els metodistes₀. Els primers consideraven que els principis liberals que propugnen el dret a la pròpia llibertat s’havien d’aplicar a tots els humans per igual, sense distinció de races. Els segons, que la pràctica de l’esclavitud és contrària al missatge de Jesús. De forma coetània, tingué lloc la revolta d’esclaus d’Haití, la més exitosa de tota la història, que es resolgué amb la independència d’aquell país, i l’alliberament dels esclaus que allí hi vivien.

A les darreries del segle XVIII, alguns estats del nord de la nova nació americana alliberaren els esclaus, i declararen il·legal la pràctica de l’esclavitud. A França, les societats abolicionistes iniciaren la seva activitat en vigílies de la revolució de 1789. Després de la revolució, l’esclavitud fou abolida, encara que seria reintroduida posteriorment.

Al llarg del segle XIX, el procés d’emancipació dels esclaus s’estengué. En la dècada que s’inicià el 1820, immediatament després de declarar-se independents, s’abolí l’esclavitud a Xile i Mèxic. Al Regne Unit, l’any 1833. A França, ja d’una forma definitiva, després de la revolució de 1848. Rússia acabà amb el règim feudal de servitud entre 1861 i 1866. Els Estats Units d’Amèrica alliberaren els esclaus de les plantacions del sud, el 1865, després d’una dolorosa guerra civil. Abans que finalitzés aquell segle, s’alliberaren també els esclaus en la resta de països occidentals^[307].

Tal i com veurem més endavant, l’abolició de la esclavitud no solament tingué conseqüències positives per raons estrictament humanitàries, sinó que fou també un dels elements que contribuí a afermar la prosperitat econòmica experimentada gràcies al fenomen de la revolució industrial.